17/12/2024 | 06:00
El turisme urbà representa actualment un 44% dels desplaçaments internacionals i és una de les tipologies de viatge amb major creixement global, gràcies a la reducció dels preus dels vols i a la popularització dels city breaks o escapades de curta durada. Tanmateix, aquest fenomen comporta impactes significatius. L’augment constant de visitants a les ciutats intensifica l’ús dels serveis urbans, afecta la funcionalitat d’aquests espais i provoca percepcions de saturació, tant per part de residents com de turistes. Amb una població urbana mundial que arribarà al 68% el 2050, s’espera que la pressió sobre les ciutats continuï augmentant.
Per respondre-hi, les ciutats han començat a integrar polítiques turístiques en la seva estratègia urbana, cercant l’equilibri entre el desenvolupament econòmic i el benestar ciutadà. Aquesta integració no només es basa en la promoció turística, sinó que busca una visió global, és a dir, regular els efectes del turisme mitjançant diverses estratègies i instruments de gestió. Un exemple d’això és el debat sobre els habitatges d’ús turístic, cedits per propietaris a arrendataris temporals per a estades de fins a 30 dies, i que han guanyat popularitat gràcies a factors com l’expansió d’Internet i plataformes de reserva. Aquesta alternativa d’allotjament permet als propietaris obtenir un millor rendiment que el lloguer de llarga durada i als turistes accedir a experiències allunyades de la pernoctació tradicional, fomentant l’experiència de “viure com un local”, com diu Airbnb.
Els pisos turístics alteren la dinàmica social, comercial i cultural dels centres urbans
No obstant això, tal com demostren alguns estudis, els pisos turístics poden causar una especialització turística excessiva en els centres urbans, alterant la dinàmica social, comercial i cultural, així com generant pressió sobre l’habitatge residencial. A Barcelona, per exemple, per cada 100 nous anuncis a Airbnb entre el 2007 i el 2017, els lloguers van créixer un 3,5%, i els preus d’habitatge, un 8,5%.
Tres casos d’estudi als EUA: Nova York, Irvine i Summit
Davant aquesta situació, tres casos d’estudi centrats als EUA reflecteixen la multiplicitat d’enfocaments adoptats per les administracions municipals i supramunicipals, des de perspectives intervencionistes que aposten per la prohibició dels lloguers de curta durada mitjançant ordenances fins a incentius econòmics oferts als propietaris amb caràcter dissuasiu, passant per l’aplicació de tecnologies innovadores per facilitar les funcions d’inspecció.
Per exemple, Nova York va introduir el març del 2023 mesures restrictives que obliguen els amfitrions de lloguers de curta durada a obtenir un permís i a donar-se d’alta en un registre oficial, i repercuteix la responsabilitat a plataformes d’assegurar que els pisos anunciats compleixin els requisits. Aquestes mesures han suposat que aproximadament la meitat dels 43.500 habitatges de lloguer a curt termini existents hagin retirat els seus anuncis, a la vegada que ha comportat la pujada dels preus mitjans per nit de la ciutat, dels 260 dòlars per nit durant l’agost del 2023 als 504 dòlars per nit el setembre del 2023.
Irvine (Califòrnia) té implementada una ordenança de zonificació que regula l’emplaçament d’aquests habitatges i que s’acompanya tant d’un programari informàtic capaç de detectar anuncis de pisos sense llicència en diferents plataformes de reserva, com també de la creació i l’ús de canals de denúncia. Aquest enfocament ha aconseguit reduir, en un període de dos anys, un 3% els preus del lloguer a llarg termini, principalment per l’increment de l’oferta, reflectint l’afectació dels pisos turístics sobre el mercat de lloguer.
Finalment, al comtat de Summit (Colorado), destaca l’aprovació d’un programa de protecció i incentiu del lloguer a llarg termini. Així el programa “Lease to Locals” ofereix incentius econòmics als propietaris que reorientin les seves propietats cap a contractes d’un mínim d’un any. En el seu primer any d’implementació, el programa va aconseguir reconvertir uns 70 allotjaments i 136 places, estenent els incentius un any més i afegint topalls al preu dels lloguers per garantir-ne preus assequibles.
Aquestes experiències mostren com diversos àmbits territorials afronten el mateix desafiament amb una àmplia gamma d’enfocaments, i en destaca la importància d’adoptar accions coherents amb les necessitats de la destinació i amb una visió a llarg termini, combinant marcs normatius, mecanismes de control i incentius per reforçar el parc d’habitatge residencial.
La gestió del volum de visitants és un repte essencial de les ciutats per garantir un turisme sostenible i respectuós amb la comunitat
La gestió del volum de visitants i multituds és un altre repte essencial per a les ciutats contemporànies. El nombre creixent de viatgers porta a plantejar-se la capacitat de càrrega de cada destinació, concepte que al·ludeix al màxim nombre de visitants que poden ser acollits sense comprometre l’entorn, la preservació dels recursos locals, la seguretat o l’experiència dels visitants.
Gestió de visitants en recintes turístics: els casos d’Atenes, de Venècia i d’Amsterdam
La gestió del nombre de visitants en recintes i atractius turístics delimitats, com ara el Museu del Louvre o la Sagrada Família, se sol fer mitjançant sistemes de reserva prèvia amb dia i hora preestablerts i una limitació de l’aforament.
L’Acròpolis d’Atenes fixa des del setembre del 2023, i com a part d’una prova pilot que pretén expandir-se a altres monuments de la ciutat, un límit d’entrada de 20.000 visitants diaris, distribuïts per franges horàries. Addicionalment, es preveu l’increment de l’entrada del tiquet a 30 euros, eliminant la distinció existent fins ara entre temporada alta o baixa. Aquesta nova política de preus i reserva d’entrades persegueix incentivar la planificació de les visites i poder preveure i gestionar els fluxos turístics, però planteja controvèrsies respecte de la barrera d’accés a la cultura.
Una estratègia similar de gestió de fluxos turístics mitjançant sistemes de reserves s’ha implementat a Venècia, on existeix una taxa d’accés de 5 euros per dia als visitants que no hi pernocten. Com succeeix en altres ciutats amb els impostos turístics, la quota d’accés recaptada es destina a compensar els impactes generats pel turisme, així com alleugerir els costos que els residents locals paguen per mantenir els serveis de gestió de residus, la preservació de patrimoni o el manteniment de ponts, carrers, molls i bancs. Aquesta iniciativa dissuasiva és, però, difícilment aplicable a destinacions que no comptin amb punts d’accés identificables i controlables. De fet, la dificultat de gestionar la capacitat de càrrega d’espais sense límits físics o horaris, com platges o barris antics, rau en els fluxos impredictibles de visitants.
És per això que algunes destinacions, com ara Amsterdam, han implementat mesures per restringir els desplaçaments de grans grups de visitants i utilitzar tecnologies innovadores de monitoratge en temps real. Des del 2020, una ordenança regula les visites guiades al centre, limitant els grups a 15 persones i requerint permisos per a guies amb més de quatre participants. També s’hi han establert restriccions horàries i territorials, prohibint tours en certes àrees i durant l’horari laboral davant de comerços.
A més, Amsterdam ha implementat sistemes de monitoratge per conèixer la densitat d’ocupació en zones conflictives mitjançant sensors i càmeres, que permeten una millor gestió de les multituds. Finalment, la campanya “Stay Away” busca dissuadir els visitants de comportaments indesitjables, informant sobre normes de civisme i seguretat.
Com limitem els grans creuers?
Finalment, els impactes ambientals associats amb els mitjans de transport, especialment els creuers, han suscitat preocupacions vinculades a l’emissió de gasos contaminants, la pertorbació dels ecosistemes o la degradació de l’entorn local. En aquest context, les competències en transport i en turisme sovint es distribueixen entre diferents nivells d’intervenció pública, i les polítiques aplicades tendeixen a adoptar enfocaments integrals cap a la promoció de tecnologies netes, la regulació d’emissions d’aviació o la inversió en transport ferroviari alternatiu.
Diverses destinacions, com Dubrovnik o Mallorca, han abordat la limitació de creuers de grans dimensions
Tanmateix, diverses destinacions han abordat específicament la limitació de creuers de grans dimensions, fruit de dècades de campanyes socials per protegir el medi ambient i combatre la turistificació. Els enfocaments, però, són diversos. Dubrovnik i Mallorca han establert un límit al nombre de creuers i creueristes diaris, mentre que Venècia ha prohibit el pas de naus de més de 25.000 tones davant de llocs icònics com Sant Marc. No obstant això, aquestes mesures no han estat acceptades per la població local ni pels gremis empresarials, per la seva aplicació complicada. De fet, només Mallorca ha aconseguit arribar a acords amb el sector dels creuers per implementar mesures flexibles que no limiten completament l’activitat i suposen una afectació continguda per a la rendibilitat de les operadores.
La prohibició de creuers a Amsterdam, aprovada el juliol de 2023, és un altre exemple, però roman sense pla d’execució definit. En aquest cas, els moviments socials en qüestionen l’eficàcia, ja que ports alternatius com IJmuiden i Rotterdam es troben a poca distància, i no es resol el problema del volum de visitants.
L’abordament d’aquesta mostra de reptes de gestió del turisme urbà requereix perspectives interdisciplinàries, combinant enfocaments restrictius i flexibles, que fomentin l’experimentació com a motor d’innovació. En aquest sentit, és essencial considerar: 1) la coordinació de polítiques entre diferents departaments i nivells territorials, garantint coherència i eficàcia; 2) la cooperació en xarxes d’intercanvi de coneixement, permetent compartir experiències entre destinacions i enriquir estratègies; 3) la presa de decisions informades, potenciant l’aportació de tecnologies com el big data i la intel·ligència artificial, i 4) la col·laboració entre administracions i operadors turístics, cercant la responsabilitat compartida en la minimització d’impactes del sector.
En definitiva, la generació de coneixement i la governança endògena, exògena i interadministrativa constitueixen factors clau per garantir l’aplicació i la legitimitat de les mesures adoptades.
