Crític Cerca
Opinió

Obrim l’educació, reivindiquem-nos, transformem-nos!

La finalitat del fet educatiu no és la conciliació, com sovint la mirada reduccionista i adultocèntrica planteja. És moment de reivindicar-nos com a tribu i transformar l’escola i els barris, d’obrir l’educació: una educació més comunitària

09/06/2020 | 00:15

En els darrers dies estem assistint al debat sobre l’obertura o no de les escoles. Celebrem que, malgrat les circumstàncies en què es dóna, d’una manera o altra l’educació formal sigui un tema d’actualitat. Per això des de l’Associació Educació i Lleure Ubuntu volem aportar les nostres veus, no tan formals. 

Formem part d’una associació que desenvolupa la seva activitat dins els centres educatius amb infància de 0 a 16 anys i les seves famílies. Treballem amb els equips docents, EAP, CSMIJ, Serveis Socials i altres agents territorials, també comptem amb un projecte de psicologia i logopèdia. Som una entitat petita, a voltes precària, però orgulloses de poder tenir el temps i l’espai per treballar des del vincle i la relació, el que considerem el veritable fet educatiu. En definitiva, som d’una associació que fa funció pública, intentem que de qualitat, en el territori amb la renda més baixa de tota Barcelona. Actualment, segons dades de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, també és de les zones més castigades de la ciutat de Barcelona per la pandèmia de la COVID-19.

Els articles d’opinió que hem anat llegint aquests dies aporten diferents mirades de la realitat amb les quals podem estar més o menys d’acord, però trobem a faltar propostes que ens serveixin per articular una resposta davant la realitat que s’acabarà imposant. Hem llegit a periodistes, pedagogues, mestres i professors, sindicalistes de classe i sindicalistes corporativistes, col·legis professionals i educadors socials; des de la nostra perspectiva, de l’educació no formal, volem dir que a nosaltres també ens afecta el debat i reivindicar-nos com a comunitat educativa. Durant aquests mesos, hem estat al peu del canó, malgrat que moltes companyes han patit ERTE, i ara moltes proposeu que seguim a primera línia, en aquesta tornada que serà nova i per tant, no serà normal. L’escola obrirà abans o després i cal estar preparades perquè ja res no serà com abans. Per tant, i si aprofitem per reivindicar l’educació pública més enllà de l’espai físic que representa l’escola?

A través dels mitjans de comunicació ens anem assabentant quan i com obriran les escoles, i la importància que tindrà el lleure aquest estiu. Ara bé, encara no sabem com ho farem, si tindrem la capacitat material per complir els protocols o qui haurà de garantir aquests compliments. Però, sobretot, no sabem si les famílies ho veuran com un recurs útil i necessari o què suposarà per als infants participar en aquestes condicions. Tenim dubtes sobre la possibilitat de complir amb els mínims objectius educatius amb un protocol que no s’ajusta a la realitat del territori i que posa el problema en els cossos dels infants. Ens sentim com en un experiment social, que ens exposa en nom dels infants per respondre als interessos econòmics de la conciliació i de la tornada a la falsa normalitat. Per tant, i si en lloc d’esperar directrius comencem a fer propostes des dels territoris que també posin al centre les necessitats de les persones?

Un problema estructural

Un dels eixos del debat és causat pel paper de l’escola en la invisibilització de la incompatibilitat del treball productiu i el treball reproductiu. Hi ha un desajust quan no podem reduir les hores de treball productiu, sense que afecti el sou, per destinar-les a dinàmiques de cura. Ara, la situació de confinament ha demostrat la importància de la cura per al sosteniment del sistema. De la mateixa manera que ha demostrat que el teletreball, tot i ser una situació de privilegi, no és la solució. Com tampoc hauria de ser-ho l’externalització de les cures. És el moment de posar les cures al centre i donar-li el valor social i econòmic que li corresponen, perquè podem fer una proposta de conciliació molt interessant però només un salari domèstic anirà a l’arrel del problema. En aquest reconeixement social potser sí que l’educació pot jugar un paper. Però només si ens podem treure la pressió de la conciliació, podrem començar a pensar en propostes centrades en les necessitats de la infància i l’adolescència.

Un altre eix del debat és la pèrdua del rol de l’escola com a igualador social. Un tema sovint encobert amb debats metodològics o recentment amb la bretxa digital. Ha estat necessària una pandèmia per recordar-nos la importància de l’acompanyament a les famílies i constatar la gran segregació que fomenta l’actual sistema educatiu. No és casualitat que el 30% dels infants amb dificultats de connexió digital amb l’escola, s’acosta al 28% de pobresa infantil a Catalunya. Les dades actuals que disposem de les famílies amb les quals treballem ens diuen que més del 40% han patit un canvi en la seva situació familiar, que més del 25% estan en situació de manca alimentària i que ha augmentat d’un 13% a un 20% les famílies que tenen problemes per afrontar pagaments. Hem vist augmentar a un 53% les famílies que han necessitat suport de Serveis Socials, de les quals, un 30% són famílies que no necessitaven aquest suport abans de la conjuntura actual. Sumat a això, el 53% d’aquestes famílies només poden accedir a internet mitjançant les dades del mòbil. Totes aquestes dades, només en un mes i mig.

Que aquestes desigualtats vinguin de lluny no és motiu per no considerar-les importants, cal repensar i apostar per l’educació pública més enllà de l’actual crisi, però de manera urgent per les conseqüències que aquesta està comportant. Tenim molts debats pendents fruit d’un sistema caduc, herència de la transició i producte d’un capitalisme cada cop més voraç, per tant tenim molts motius per començar a parlar. Debatre sobre els concerts econòmics a les escoles i entitats privades, la lliure elecció de centres, la formació dels professionals, l’externalització de serveis que fan funció pública, el reconeixement —tant laboral com de tasca educativa— de figures doblement precaritzades, com ara les vetlladores o monitores de menjador, etc.

L’educació comunitària

Des de l’àmbit social fa temps que anem reclamant el reconeixement de les figures i el valor de la tasca educativa que realitzem. La reivindicació de la figura de l’educador o educadora social és urgent, però creiem que també cal pensar en el com. El treball d’aquests professionals és molt diferent segons el territori o els centres: existeixen projectes que compten amb educadores directament vinculades a serveis socials, d’altres més vinculades a l’equip directiu o al lleure, i estem d’acord en la necessitat d’organitzar i definir criteris. Tanmateix, ens qüestionem si és necessari introduir una nova figura a l’escola, sota quina responsabilitat? No estem carregant tot el pes del fet educatiu, altra vegada, a aquesta institució i als equips directius? Recordem les seves competències amb la LOMCE. No estem llegint novament un problema estructural com un problema organitzatiu?

Nosaltres creiem en el principi comunitari de partir d’allò que ja existeix. Perquè la responsabilitat de posar el fet públic al servei de la gent no és exclusiva de l’escola o les famílies, és de tota la comunitat. Per això considerem que la solució passa per dignificar, i si cal reorganitzar, l’educació no formal. Potser més que pensar en una centralització de tots els recursos en el marc de l’escola, cal posar els esforços amb què la comunitat educativa estigui coordinada, finançada i amb professionals amb condicions laborals dignes. Com les diferents parts d’un engranatge que es necessiten per funcionar i alhora tenen una identitat pròpia, treballem per l’equitat i l’aprenentatge significatiu, perquè el fet educatiu sigui un espai de cura, protecció, vincle i afecte.

Si volem que això sigui possible, cal parlar de ràtios més humanes i menys hores lectives. Donar-nos el temps per preguntar-nos sobre el veritable sentit de l’educació i fugir de la urgència de la contenció a la qual sovint ens veiem abocades. Que la preocupació per les famílies no sigui l’excepció del confinament, sinó que aprofitem aquestes sinèrgies creades per anar més enllà: poder recórrer els carrers, les biblioteques, les associacions i projectes i també, si cal, les cases. En definitiva, obrir l’escola a la comunitat i tenir les condicions perquè la gestió sigui democràtica i participativa. Generant processos molt arrelats a cada territori, on també les famílies i els infants estiguin presents com a subjectes polítics.

Transformem-nos!

En conclusió, en primer lloc considerem que la finalitat del fet educatiu no és la conciliació, com sovint la mirada reduccionista i adultocèntrica planteja. En segon lloc creiem que cal defensar l’educació pública i de qualitat des de la unió dels agents educatius i socials, tenint en compte la realitat de cada territori i promovent processos de participació activa de tota la comunitat. És un fet que l’educació necessita més recursos: tant professionals (mestres i professorat, educadores, logopedes, psicòlogues, infermeres, vetlladores, monitores de menjador, etc.) com equipaments i materials de qualitat. Però no només això, també defensem la necessitat de fer un exercici de reconeixement de totes les figures que fan funció educativa, totes haurien d’aportar les seves mirades en la construcció de comunitats educatives. De la mateixa manera que ens hauríem de plantejar com cuidem a qui cuida. 

Però la introducció d’aquests elements han d’anar acompanyats d’una mirada crítica, assenyalant que les mancances dels sistema públic no són conjunturals, són estructurals. Causades pel sistema capitalista, racista i heteropatriarcal, que es sustenta en les desigualtats i s’apropia de la riquesa generada col·lectivament que acumula al servei d’una minoria. Si no reconeixem això, estarem posant pegats a un debat que va més enllà de la crisi actual. És per això que defensem i ens adherim a les iniciatives d’implementar una Renda Bàsica Universal que garanteixi l’existència material de les famílies. 

En aquests mesos hem tingut la possibilitat de reconfigurar la nostra intimitat, reapropiant-nos de l’espai domèstic i reinventant-nos en temps rècord. Aprenentatges que no ens podem permetre deixar de banda. Ens toca posar allò públic al servei de la gent i això no és responsabilitat de l’escola, és de tota la tribu.  De l’educació necessitem la relació i el vincle, entre iguals i amb els referents de cura. La paraula ubuntu vol dir jo sóc perquè tu ets, i és que la infància només és, si és en relació. Per això, creiem que és el moment de fugir de corporativismes i lluites pel finançament, per generar un espai de debat i creació entre iguals que ens permeti dibuixar l’educació pública què volem. És moment de reivindicar-nos com a tribu i transformar l’escola i els barris, d’obrir l’educació: una educació més comunitària.

* Oriol de la Villa Aleman és historiador i mestre d’Educació Primària. És educador del Centre Obert de l’Associació Educació i Lleure Ubuntu.

* Uxía González Valcárcel és psicòloga i educadora social. És membre voluntària de la gestora de l’Associació Educació i Lleure Ubuntu.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu els podcasts de '5 dies de fúria' i el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies