Crític Cerca
Opinió

Onze motius per al decreixement turístic

L'Administració ha d'assumir definitivament la responsabilitat sobre els impactes del turisme, tal com ho fa sobre altres indústries nocives

05/07/2024 | 06:00

Turistes mirant la ciutat des de Montjuïc / BLANCA BLAY – ACN

Davant els innegables estralls dels processos de turistització en els territoris i en la població que els habita, un moviment de rebuig i de cabreig diu “Prou! Posem límits al turisme”, i sortirà a cridar-ho al carrer aquest dissabte, 6 de juliol, a les 18 hores. Aquest fet es manifesta a Barcelona, a les Balears, a les Canàries, a Girona i a Astúries, entre molts indrets d’arreu de l’Estat. I ja no té marxa enrere: perquè les persones puguem viure, el turisme ha de decréixer.

L’Administració ha d’assumir definitivament la responsabilitat sobre els impactes del turisme, tal com ho fa sobre altres indústries nocives. Per això, les poblacions afectades reclamen mesures immediates per fer decréixer el turisme en tots els àmbits.

No es tracta d’aplicar mesures pal·liatives, ni polítiques de promoció selectiva, desconcentració o desestacionalització (que atrauen nous nínxols de mercat), ni d’una reforma del sector. Decreixement turístic vol dir plans de reducció de l’activitat amb mesures de control i reducció de l’activitat, de l’afluència de turistes i del pes del sector en l’economia, acompanyats per una diversificació econòmica consensuada, que impedeixi que hi surti perdent la gent treballadora.

Perquè no en quedi cap dubte, des de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT) exposem els motius principals que aboquen a aquesta imperiosa necessitat:

1. Expulsió de veïnat per la proliferació d’allotjaments turístics

Molts hotels de Barcelona s’han aixecat sobre edificis d’habitatges, fent-ne fora qui hi vivia per treure’n més rendibilitat, igual que ha passat posteriorment amb els pisos turístics. A més, l’atractiu turístic es tradueix en atractiu immobiliari, s’apugen els preus del lloguer de l’habitatge que es manté al mercat residencial i es generen més onades d’expulsió. S’hi afegeix l’explosió del lloguer de temporada, especialment útil en contextos com el de la Copa Amèrica de vela. Finalment , l’expulsió és un procés que es retroalimenta: cada persona o família forçada a marxar és un forat en el teixit veïnal, que s’esfilagarsa, i les persones del seu entorn perden arrelament.

2. Pèrdua del comerç de proximitat i substitució per botigues i serveis turístics

Amb els locals comercials es produeix un procés similar al de l’habitatge. L’expectativa de guanys apuja els preus del lloguer, expulsa el comerç menys rendible econòmicament, però més necessari per a la població, i fa que només es puguin instal·lar els negocis més lucratius. En una ciutat altament turistitzada, massa sovint es tractarà d’un negoci o servei turístic.

L’expulsió del comerç de proximitat beneficia les multinacionals, que poden pagar lloguers més alts i uniformitzen les ciutats. El panorama comercial resultant dificulta la vida del veïnat, que ha de recórrer més distància per fer les compres, i a preus més cars. Mentre assistim amb frustració al tancament continuat de botigues i d’establiments populars, un estudi de l’observatori econòmic digital Eixos establia el 2016 que cadenes, multinacionals i franquícies sumaven el 95% del comerç al passeig de Gràcia, el 93% al Portal de l’Àngel, el 92% al carrer de la Portaferrissa i el 87% al carrer de Pelai.

3. Concentració de l’economia en el turisme

El monocultiu turístic provoca una concentració creixent de l’economia en aquest sector, especialment poc redistribuïdor dels beneficis ingents que produeix. Això porta a una dependència cada cop més alta del turisme, cosa que fa més vulnerable la ciutat pel fet de ser un sector molt volàtil i exposat a les crisis sobrevingudes. Ho vam veure de manera flagrant amb la Covid-19, quan es va demostrar que els nuclis més turistitzats són els més fràgils davant les crisis, i de manera més breu amb l’atemptat de la Rambla de l’agost del 2017. Poden provocar el mateix efecte les noves tendències turístiques, els conflictes geopolítics o, fins i tot, crisis que la mateixa turistització crea o agreuja, com la sequera i el canvi climàtic.

Quan diuen que s’aposta pel sector turístic, de fet s’aposta pel nostre empobriment, perquè ens precaritzem encara més com a societat i com a individus

4. Especialització laboral en un sector molt precaritzador

La creació de riquesa i de llocs de feina és l’argument etern del sector i de la col·laboradora Administració pública per vendre les bondats del turisme i silenciar el dissens. És cert que a Barcelona i a Catalunya hi ha molta gent treballant-hi, però són feines sense contracte o amb moltes més hores treballades que cotitzades, externalització de serveis per esquivar els convenis sectorials (com en el cas de les cambreres de pis), horaris discrecionals i salaris de misèria. Segons el Departament d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona, si la mitjana salarial a la ciutat era de 33.387 euros anuals el 2022, la del sector de l’hostaleria amb prou feines superava els 17.000 euros (un 53% respecte a la mitjana general), i la del comerç es quedava en els 22.000 euros (un 65% respecte a la mitjana general). Així, quan diuen que s’aposta pel sector turístic, s’aposta pel nostre empobriment. I, quan ens diuen que abracem aquesta opció econòmica, ens animen a precaritzar-nos encara més com a societat i com a individus.

5. Pèrdua de la cultura local

La turistització provoca la banalització de la ciutat i la mercantilització de les activitats socioculturals que s’hi desenvolupen, i converteix el patrimoni cultural en espectacles i espais superficials. La gentrificació produeix una pèrdua de la comunitat local, de les seves tradicions i maneres de relacionar-s’hi. La massificació turística incentiva la implantació d’infraestructures i de serveis que responen a necessitats alienes a la població, i s’imposa una falta de respecte pels costums locals i per les normes de convivència.

D’altra banda, l’homogeneïtzació cultural provocada per la turistització no sols és una agressió a la riquesa i la diversitat cultural pròpies, sinó que afecta de manera directa l’ús de la llengua catalana, la qual es deixa de fer servir a les zones més turistitzades.

6. Tancament i privatització d’espais públics

Sota la coartada de preservar espais públics massificats, aquests són transformats en recintes tancats i amb control d’accés. Sovint es cobra l’entrada i s’hi impedeix la lliure circulació del veïnat, que pot entrar-hi només amb l’absurd “carnet de veí” (oficialment, “Gaudir Més”), però que deixa d’anar-hi per l’ocupació turística massiva de l’espai. El cas més clar és el parc Güell, però els búnquers del turó de la Rovira, tot i que no s’hi cobra l’entrada, han estat “museïtzats” i tancats.

Aquestes mesures no eviten la turistització ni la saturació dels espais: els estigmatitzen com a parcs temàtics, en cronifiquen l’ocupació massiva i l’estenen als seus voltants.

Igualment, la turistització ha tingut un rol protagonista en el creixement esfereïdor del nombre de terrasses de bars i restaurants en tota la ciutat en les darreres dècades. L’espai urbà, privatitzat, passa de ser gaudit per tothom a servir exclusivament a qui hi consumeix i, sobretot, a qui l’explota comercialment. En aquest sentit, fa poques setmanes la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) va engegar una iniciativa ciutadana per modificar l’Ordenança de terrasses, seguint criteris de respecte al veïnat.

7. Massificació de l’espai i del transport públics

Com ja hem comentat, l’especialització turística d’una ciutat fa que cada cop més espais siguin colonitzats per les masses de turistes, mentre la població local sovint deixa de freqüentar-los i passa a esquivar-los davant la impossibilitat de transitar-hi i habitar-los amb comoditat. El mateix succeeix amb el transport públic, el mode de desplaçament més utilitzat per turistes. Així, durant molts períodes de l’any, algunes estacions del metro són impracticables, i alguns autobusos, com els que pugen a la zona del parc Güell i al Tibidabo, o els que baixen a la platja, semblen busos turístics. En aquest context, és habitual que el veïnat no pugui pujar-hi, de tan plens com van. Això ha portat a situacions tan curioses com el fet que l’Ajuntament decidís “esborrar de Google” l’existència d’una d’aquestes línies d’autobús.

Un creuer de grans dimensions atracat al port de Barcelona / IVAN GIMÉNEZ

8. El turisme contamina, i molt

L’activitat de l’aeroport, situat molt prop de la ciutat, impacta directament en la contaminació de tota la regió metropolitana de Barcelona. D’altra banda, el port rep més de 800 creuers anuals, la major part dels quals fa servir fuel pesant (100 vegades més tòxic que el dièsel d’automòbils i de camions) i allibera a l’atmosfera contaminants perillosos i cancerígens que afecten especialment els barris més propers a les terminals (un 20% més que a les zones de la ciutat amb més trànsit de cotxes). A això, cal sumar-hi la contaminació derivada dels desplaçaments de turistes per la ciutat amb autocar, bus turístic, taxi i vehicle privat.

L’any 2022 el Tribunal de Justícia de la UE va condemnar l’Estat espanyol pel fet de superar els límits de contaminació de l’aire a l’àrea metropolitana de Barcelona, i les mitjanes anuals de diòxid de nitrogen i de partícules en suspensió a l’aire superen amb escreix els màxims establerts per l’OMS. La contaminació acústica provocada pels avions, extrema a Gavà o a Castelldefels, arriba a indrets com Collserola, i la provocada pel soroll ambiental (vianants, terrasses, establiments musicals nocturns, neteja, esdeveniments…) estressa els barris més turistitzats. Els efectes de la contaminació es tradueixen en un augment de les malalties respiratòries, cardiovasculars, neurològiques i immunològiques, així com del càncer i deterioraments psicològics.

El turisme és responsable d’entre un 8% i un 10% de les emissions globals de gasos amb efecte d’hivernacle

9. El turisme és responsable d’una part important de l’emergència climàtica

Segons dades del sector, el turisme és responsable d’entre un 8% i un 10% de les emissions globals de gasos amb efecte d’hivernacle, percentatge que va en augment. A Barcelona, un 85,5% de la petjada de carboni del turisme prové de l’aviació, i l’aeroport té associades unes emissions d’aproximadament 8,4 milions de tones de CO₂ anuals (més del doble de les vinculades a la ciutat). Diàriament, cada turista emet uns 96,9 quilograms de CO₂, l’equivalent a conduir un vehicle 410 quilòmetres sense parar. En el futur, si no canviem els hàbits de consum, les projeccions de creixement de la mobilitat global i de les seves emissions són esfereïdores. És imperatiu reduir la mobilitat global i, en el cas del turisme, pensar en vacances prop de casa, més llargues i en mitjans de transport amb les emissions mínimes. Els creuers han de desaparèixer, els desplaçaments amb avió han de reduir-se radicalment i la majoria de viatges ha de ser amb tren per tal de complir els compromisos climàtics i reduir a zero les emissions derivades del turisme.

Nota a peu de pàgina: un 82% de turistes arriba amb avió, la qual cosa significa un 75% de la petjada de carboni del turisme a Barcelona. Una alternativa seria la descarbonització d’algunes connexions a través del tren de mitjana i llarga distància, connectant ciutats europees, ja que qui que arriba amb tren genera de mitjana 52,9 quilograms de CO₂, enfront de 605,7 quilograms de CO₂ de qui ho fa amb avió. En canvi, optar pel turisme transoceànic suposaria un increment exponencial d’emissions: un 25% de turistes arriba amb vols transoceànics, que causen un 58,2% de les emissions de transport associat al turisme a Barcelona. Així mateix, l’aeroport exerceix un grau d’exposició a la contaminació ambiental elevada a molts residents de Castelldefels, del Prat de Llobregat i de Gavà Mar, que, segons l’OMS, comporta un greu problema de salut pública.

10. Serveis públics explotats per la indústria turística

A més de molts altres avantatges, l’Administració pública, sobretot la municipal, proveeix la indústria turística de serveis públics que aquesta explota implícitament. Aquests serveis són pagats amb la recaptació d’impostos, als quals no contribueix el sector turístic. Si en el cas d’un resort turístic una empresa compra un terreny, hi construeix i el dota dels serveis necessaris (urbanització, comunicacions, aigua, llum, sanitat, transport, manteniment…), en l’actual model de turisme urbà, l’empresari es limita a comprar un edifici, rehabilitar-lo i parasitar els serveis públics que l’Administració li facilita gratuïtament: el transport públic, el manteniment i la neteja de la ciutat, la seguretat, la sanitat, la neteja, etc.

Aquests serveis són explotats per la indústria com a part implícita del lot venut a turistes que, cada dia de la seva estada, agafaran el metro o l’autobús, trobaran carrers mantinguts i nets i, si es troben malament, aniran a urgències i rebran atenció.

Cal afegir-hi els recursos locals que utilitza la indústria turística: l’aigua, els aliments, l’energia o la gestió de residus, problemes potencials en moments d’escassetat. Tot plegat genera una despesa que paguem entre totes i tots… menys el sector turístic, que en treu beneficis.

11. Dèficit democràtic

En una societat en què els poders econòmics compten amb una capacitat d’incidència excessiva i il·legítima en les polítiques públiques, l’especialització turística dona ales a aquest sector específic. De fet, a Barcelona les polítiques al voltant del turisme s’han fet històricament de bracet de la indústria turística, si no al seu dictat. En són exemples la taxa turística, aprovada únicament quan el Gremi d’Hotels va donar-hi el vistiplau, i de passada també el model que volien (recaptació directament a promoció turística), o el rol del Gremi de Restauració en les successives ordenances de terrasses, entre d’altres.

El consorci publicoprivat Turisme de Barcelona, creat i dissenyat a mida del sector (governança de la patronal i finançament públic), es caracteritza per la seva opacitat i la manca de rigor comptable i de justificació de la despesa. A la pràctica, Turisme de Barcelona serveix per legitimar el sector i per donar-li poder en la governança del turisme a la ciutat.

En canvi, els moviments socials i les persones autoorganitzades que treballem sense remuneració pel bé comú i contra la turistització som excloses dels debats i de la presa de decisions, i només som tingudes en compte quan convé al govern de torn.

Com dèiem a l’inici, la manifestació “PROU! – Posem límits al turisme” sortirà de la Rambla – Drassanes dissabte, 6 de juliol, amb l’objectiu del decreixement turístic com a bandera.

* Agnès Rodríguez, Helena Roura, Ariadna Cotén, David Soler, Joan Manel de Llanos i Daniel Pardo són membres de l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic (ABDT).

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies