“Badalonisme” per a no badalonins

“Badalonisme”: aquest és l’eslògan curt i aparentment neutre que, en la campanya del PP a Badalona al maig passat, jugava audaçment amb els colors corporatius dels seus rivals electorals, i amb el qual Xavier García Albiol va aconseguir un èxit electoral sense precedents, amb 18 dels 27 regidors presents al plenari. Des d’aquell moment, aquest “badalonisme” —entès com una declaració d’intencions que desborda sigles i ideologia— s’ha mantingut a la ciutat, tant de forma física (una gran lona amb el retrat de l’alcalde i la frase en qüestió continua presidint la plaça de la Vila) com ho ha fet en clau política (només cal repassar l’argumentari i el contraargumentari del govern i de l’oposició per veure la seva hegemonia abassegadora en el dia a dia al municipi). D’eslògan electoral a eix vertebrador del debat i de la política local, per tant.

Què hi ha rere aquest “badalonisme”? És realment, un moviment “sense ideologia”? És un fenomen nou en la sempre sorprenent política badalonina? És replicable?

El “badalonisme” endolceix les polítiques més agressives del PP i ajuda a dissimular la sigla del partit

Vegem-ne algunes claus d’interpretació:

1. Un instrument més que un projecte: el “badalonisme” no és un projecte en si mateix, sinó un instrument estudiadament ambivalent —una mena de marca blanca— per mantenir el crèdit electoral d’un Xavier García Albiol que, en les municipals, rep vots prestats d’altres formacions (en especial, del PSC, guanyador en la resta de les conteses; però també de forces sobiranistes i independentistes). El “badalonisme”, entès com a mètode de comunicació política, endolceix les polítiques més agressives del PP i ajuda a dissimular (i, quan convé, fins i tot a amagar) la sigla del partit. Això no és cap novetat amb el PP a Badalona, però sí que l’ús de l’eslògan resulta més sofisticació.
2. Una eina al servei d’una ideologia: el caràcter instrumental del “badalonisme” no hauria d’amagar la ideologia que hi ha al darrere. L’agenda estigmatitzadora dels col·lectius més vulnerables i la magnificació de determinats fenòmens (ocupacions, seguretat, etc.) continuen ben vigents en l’acció política i comunicativa del govern municipal, que té plena sintonia amb els algoritmes de polarització del món d’avui. Des d’aquest punt de vista, no és tant que el PP a Badalona s’hagi centrat o moderat, sinó que està desplegant una estratègia política que li permet atenuar arestes i, en una part del municipi, la Badalona on el PP “només” va guanyar amb el 30% dels vots i que és la zona on el partit no havia aconseguit el primer lloc fins al 2023, jugar amb l’enganyosa fantasia de la desideologització.
3. Un relat de ciutat prèviament assumit: la narrativa de la simplificació dels problemes i de l’assenyalament del vulnerable (sense abordar cap raó estructural) està tan assumida (amb més del 55% dels vots en les darreres eleccions) que es dona per suposada. Aquest fet obre un espai inèdit per “fer-ho bonic” que, això sí, ha de combinar amb l’altra narrativa implícita i que cal mantenir: la de l’antipolítica i els discursos xenòfobs. En la cura a preservar aquest equilibri rau un dels reptes del mandat del PP a Badalona.
4. La campanya permanent: el “badalonisme” també és una eina que permet perfeccionar l’hiperlideratge i el desbordament dels nodes organitzats de la societat civil. Dues pràctiques que expliquen la projecció de García Albiol a Badalona. Ara el mal·leable “badalonisme” permet al PP avançar en una nova agenda a la recerca de còmodes consensos explotats emocionalment i que, seguint el manual populista, confronten els inevitables conflictes socials des de l’òptica de l’individualisme més descarnat. Tot plegat acaba deixant en fals entitats i plataformes que veuen com Albiol prioritza una comunicació de tu a tu, al marge de la societat civil organitzada, dissenyada amb un control ferri, però, sovint, amb una imatge solvent de participació improvisada. El “badalonisme” és un eslògan electoral convertit en pràctica política, l’exemple eloqüent de la campanya permanent del PP a Badalona.
5. L’assaig d’un projecte propi: i, finalment, el “badalonisme” és l’assaig d’un projecte propi, a l’estil del projecte del PP a Galícia, un pas més en una singularitat local i que fa temps que omple pàgines als diaris, i que salta amb comoditat l’ecosistema comunicatiu local.

El “badalonisme” explica l’últim capítol d’una exitosa estratègia política a la tercera ciutat de Catalunya en nombre d’habitants… però no és fàcilment replicable. En primer lloc, perquè ve de lluny (les primeres passes del model són de l’any 2007 de bracet d’Iván Redondo) i, en segon lloc, i principalment, perquè aquest accent singular es basa en la construcció d’una connexió emocional amb la ciutadania conreada de fa anys i que des del 2019 compta com a protagonista convidat amb la desarticulació creixent de tota alternativa política. Des del 1999, és a dir, des del segle XX, Xavier García Albiol no ha deixat de guanyar vots i suports en termes absoluts i relatius en cada elecció local.

Cal rellegir amb sentit crític, però també amb empatia i generositat, el testimoni dels qui van intentar defensar un model de ciutat alternatiu

Primers mesos de govern

En els seus primers mesos al govern, Xavier García Albiol ha reforçat la seva projecció institucional (visites en clau europea, pont aeri regular amb Madrid, participació en taules i en xerrades en clau nacional) i ha evitat confrontar políticament el ple (en general, ha ignorat l’oposició… la qual, de fet, duplica en regidors). Ha participat amb prudència en la vida orgànica del PP en clau estatal i ha apostat per una acció política de molta proximitat i en què ha estat molt conservador a l’hora de posar-se en batalles culturals (i des d’aquest punt de vista s’ha situat als antípodes dels seus companys de partit, molt dependents dels suports de Vox). Això, mentre li convingui, que recordem que el “badalonisme” és un instrument, no un projecte.

I ara què?

No hi ha una resposta fàcil al “badalonisme”; això és insultantment obvi en aquest punt de la pel·lícula.

Però sí que sembla evident que, si es vol projectar amb èxit una mirada alternativa a aquesta hegemonia, és obligat un major coneixement de l’estratègia de l’adversari, així com tenir cura de no creure’s la propaganda pròpia i evitar caure tant en el menysteniment i la superioritat moral com en el cofoisme desconnectat de la realitat. Canvi de lideratges, també; i molta paciència, i més tenacitat. I rellegir amb sentit crític, però també amb empatia i generositat, el testimoni dels qui van intentar defensar un model de ciutat alternatiu. I connectar (i reconstruir!) des de baix una xarxa comunitària que existeix i que pot estar tocada però que no està enfonsada.

Al “badalonisme” se li respon amb feina i amb una bona brúixola… que el “badalonisme” és un espai a ressignificar i que, per tant, ha de tornar a ser el que en realitat no hauria d’haver deixat de ser mai, un patrimoni de tots, no només l’enèsim eslògan de la gran fàbrica comunicativa de Xavier García Albiol.