Crític Cerca
Opinió
Rafael Poch

Rafael Poch

Periodista, va ser 30 anys corresponsal internacional en països com la Xina, Rússia o Alemanya

La revetlla de Prigojin

El motí de l'exèrcit privat de Wagner ha il·lustrat la fragilitat de Rússia, però Occident en continua extraient conclusions errònies

27/06/2023 | 17:39

GETTY IMAGES

L’11 de març, un bombarder dels Estats Units amb capacitat nuclear es va passejar més prop que mai de Sant Petersburg i de Kaliningrad. Encara que no era la primera vegada i aquest tipus de passejos nuclears siguin una rutina a la regió del Bàltic, “aquest va ser el cop que l’operació va tenir una profunditat més gran, ja que es va internar al golf de Finlàndia”, segons explicava The Aviationist. L’avió era un dels quatre bombarders estratègics B-52 Stratofortress dels Estats Units de l’ala estacionada a Minot (Dakota del Nord) que, des de finals de febrer, es troben a la base de Morón de la Frontera (Sevilla).

És xocant que la participació d’Espanya en les provocacions que poden conduir a una tercera Guerra Mundial amb ús d’armes nuclears, és a dir, a una catàstrofe sense precedents en la història de la humanitat, no sigui objecte de discussió a les portes d’unes eleccions. Per exemple, ningú no ha preguntat a la ministra de Defensa, Margarita Robles, o al president del Govern, Pedro Sánchez, així com a les seves diverses oposicions, que aclareixin el seu consentiment en la relació bel·licosexual que Espanya manté amb els violadors planificadors d’aquesta barbaritat. Que molts pensin que tot això és una exageració té a veure amb una flagrant inòpia informativa i forma part del problema.

Que el risc d’una guerra nuclear sigui ara més gran que durant la Guerra Freda forma part del consens d’experts, tant als Estats Units com a Rússia o a la Xina. El 16 de juny, el president Vladímir Putin va dir al Fòrum Econòmic de Sant Petersburg que “l’ús de l’arma nuclear sens dubte és teòricament possible”. Per a això, hi va afegir, “hauria d’haver-hi una amenaça a la nostra integritat territorial, independència i sobirania i a la mateixa existència de l’Estat rus”. Putin no feia més que repetir l’esperit de la doctrina nuclear russa, continguda al Decret de 2 de juny de 2020, segons el qual “la Federació Russa es reserva el dret d’utilitzar armes nuclears en resposta a la utilització d’armes nuclears o d’altres armes de destrucció massiva contra ella o els seus aliats, així com en cas d’agressió contra la Federació Russa amb armes convencionals si la mateixa existència de l’Estat és amenaçada”.

Tot això no és només una “bogeria russa”: és la demència de les doctrines nuclears de gairebé totes les potències, entre les quals només la Xina es descarta en la seva la hipòtesi d’un primer ús, és a dir, es compromet a no utilitzar aquest recurs si no és atacada prèviament amb aquestes armes.

Sobre aquesta bogeria es va mantenir la pau durant la Guerra Freda, encara que fora per por de la “destrucció mútua assegurada” (MAD), i el problema concret al qual ens enfrontem avui és, precisament, que aquesta por s’ha perdut. El perill actual i les declaracions repetides de Putin que els nostres mitjans de comunicació interpreten, una vegada i una altra, com a bravata i amenaça d’un dirigent malvat són una directa de l’objectiu que els Estats Units s’han proposat des de la fi de la Guerra Freda: “vèncer una superpotència nuclear en una regió estratègicament important per a ella sense recórrer a l’arma nuclear, sinó simplement armant i dirigint contra ella un país tercer”, en paraules de l’expert rus Dmitri Trenin.

Experts russos advoquen per l’ús d’armes nuclears tàctiques a Europa per evitar una apocalipsi

Un grapat d’experts russos ha opinat aquest mateix mes de juny sobre la necessitat imperiosa que Occident recuperi aquella por de la MAD que va contenir la gran guerra durant la Guerra Freda. Serguei Karaganov, a la revista Profil, es va declarar partidari d’utilitzar armes nuclears tàctiques a Europa per evitar una apocalipsi. El seu argument segueix una línia dement: Occident “ha deixat de témer les armes nuclears”. “L’aparició d’aquestes armes va ser resultat de la intervenció del Totpoderós, que, horroritzat que la humanitat hagués desencadenat dues guerres mundials, ens va donar aquestes armes per recordar que l’infern existeix”. “Cal restablir la por de l’escalada atòmica; en cas contrari, la humanitat està condemnada”, deia. Sabent que els Estats Units mai no “sacrificaran Boston per Poznan o Hamburg”, del que es tracta és que “l’enemic sàpiga que estem disposats a llançar un atac preventiu de represàlia en resposta a la seva agressió actual i passada, per evitar un lliscament cap a una guerra termonuclear global”. Així que “haurem de colpejar un grup d’objectius en diversos països perquè els qui han perdut la raó la recuperin. És una elecció moralment aterridora: estaríem utilitzant l’arma de Déu i condemnant-nos a una gran pèrdua espiritual; però, si no es fa, no sols pot desaparèixer Rússia, sinó que el més probable és que s’acabi tota la civilització humana”.

Els dies després de la publicació d’aquest article, diversos companys de Karaganov van expressar una comprensió crítica envers aquest exercici indecent de “realisme nuclear-teològic”. Uns altres, com el liberal i competent en matèria estratègica Aleksei Arbatov, no exclouen que l’article hagi estat consensuat políticament amb les altes esferes, però no saben si al Kremlin hi ha “corrents subterranis” que estan d’acord amb aquest plantejament. Però, fins i tot si l’article de Karaganov ha estat concebut com una campanada efectista per agitar i conscienciar del perill els adversaris, és un fet que a Rússia s’està obrint pas un consens bastant estès entre els experts que, davant dels atemptats personals a Rússia, els subministraments d’armes i de míssils cada vegada més letals a Ucraïna, els atacs a territori rus, al mateix Kremlin i a bases de l’aviació nuclear, etc., és imperatiu respondre tot incrementant la pressió.

“Occident està jugant sense regles contra Rússia: fa falta quelcom més; seria millor que fos agut, inesperat, dur i fatal per a l’enemic”, ha dit aquesta setmana el filòsof integrista eslavòfil Aleksandr Duguin.

Un tanc rus destruït en el conflicte d'Ucraïna / GETTY IMAGES

Què té a veure això amb el motí de Prigojin?

Què té a veure tot això amb el motí militar de la nit de Sant Joan? La relació és directa. La revetlla de Ievgueni Prigojin ha recordat la feblesa i la fragilitat estructural del règim rus, però el més probable és que els polítics occidentals continuïn extraient conclusions errònies de tal feblesa, és a dir, nous arguments per promoure el canvi de règim a Rússia. I això, alhora, enforteix la lògica d’escalada a la part russa. Tot això incrementa el risc nuclear.

A Rússia, l’oposició està condemnada a ser irresponsable perquè mai no ha tingut responsabilitats de govern

Un motí militar en plena guerra, animat per un personatge que, segurament, es veia amenaçat, físicament i materialment, pels seus rivals del Ministeri de Defensa, és una cosa extraordinària, però és summament inquietant en una superpotència nuclear. “Per als nostres enemics, tot això serà un estímul per pressionar-nos més, i per als nostres amics, un clar motiu de desprestigi de la nostra imatge al món”, diu el cineasta Karén Xakhnazàrov, fill d’un dels principals lampistes de la distensió de Mikhaïl Gorbatxov.

Respecte a les conseqüències internes a Rússia, dependran molt de com evolucionin les coses en els pròxims dies, ja que tots els escenaris estan bastant oberts. Aquí cal rendir un tribut humil a la lucidesa d’en Perich, pel fet que, poc més de 24 hores després que la “marxa sobre Moscou” es transformés en un tripijoc, no s’excloïa que Putin en resultés enfortit com a salvador de la pàtria. Al cap i a la fi, nosaltres mateixos vam tenir un cop d’Estat, al febrer del 1981, que primer suposadament escaparia als propòsits del seu dissenyador real i després el consolidaria com a salvador de la democràcia.

La revetlla de Prigojin no és l’únic escenari inaudit que es podia esperar a Rússia. Com he explicat al meu blog personal, un dels drames de l’autocràcia és que, per falta física d’espai de protesta, així com de possibilitats electorals de relleu i d’alternança, crea oposicions condemnades a practicar l’enderrocament total d’una estructura a penes reformable. A Rússia, l’oposició està condemnada a ser irresponsable perquè mai no ha tingut responsabilitats de govern. L’autocràcia li nega tal possibilitat. Tota la seva energia es dirigeix, per tant, a l’enderrocament del putinisme sense moltes més consideracions. L’oposició a Putin, avui majorment irrellevant, tendeix a vendre’s a l’OTAN i a fer el joc a tot el que vagi contra el seu propi país.

En plena revetlla, mentre The Wall Street Journal informava que els Estats Units estaven disposats a anul·lar les sancions contra Prigojin, el magnat Mikhaïl Khodorkovski, exiliat després del seu empresonament a Rússia, veia en el motí “una oportunitat única”: “Si la guerra no acaba, una nova insurrecció no trigarà a aparèixer; posem-nos a fer feina”.

El règim rus té defectes estructurals, com ara el relleu del líder, que només es resolen amb convulsions

És veritat que, si les coses li continuen anant militarment tan malament a Ucraïna com li estan anant ara, aviat veurem coses semblants a Kíiv contra el Govern de Zelenski, però cal ser conscient que el règim rus té defectes estructurals que només es resolen amb convulsions. Un d’aquests és el problema del relleu del líder. És summament complex. Com que hi manquen mecanismes i normes clares consensuades i institucionalitzades de successió, els relleus dins del grup dirigent sempre són perillosos. Contenen el risc de purgues, d’ajustos de comptes i de baralles entre dirigents que es resolen per la força.

Va passar així després de la mort de Stalin, amb la conspiració que va derrocar Nikita Khrusxov; va passar amb la destitució de Mikhaïl Gorbatxov, via la dissolució de l’URSS, i va passar amb l’afirmació del règim de Ieltsin perfeccionat per Putin. A la Xina això va passar en quatre de les sis operacions de relleu de dirigents ocorregudes des de la mort de Mao el 1976. I això que a la Xina, com abans a la Unió Soviètica, hi ha un partit d’Estat que governa, amb unes certes normes internes, mecanismes d’ascens, una tradició secular de meritocràcia, etc. És molt més difícil que aparegui un Prigojin a la Xina.

A la Rússia d’avui, no obstant això, la institució políticament més poderosa, l’Administració presidencial, ni tan sols és esmentada a la Constitució. Tipus com el guardaespatlles del president poden ser els personatges més poderosos —va passar amb Aleksandr Kerjakov, el segurata de Ieltsin. A Rússia, tot està molt més obert a aquests riscos. La revetlla de Prigojin ens ho ha recordat, i la simple realitat és que no sabem si som davant el principi de la fi o davant la fi del principi. El principi d’una fallida russa, com defensen i desitgen els atlantistes, no s’atura a pensar en les conseqüències que pot tenir una fallida de poder com aquesta dins d’una potència nuclear. Les ànsies d’un final brutal de la guerra empenyen a adoptar formes molt més enèrgiques i perilloses.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'No puc més' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies