No tanqueu l’ensenyament artístic

En aquest últim any, la pressió sobre el sistema educatiu ha estat una constant: dins el maremàgnum de dades epidemiològiques que omplen els informatius i els debats, els centres educatius han anat trampejant les directrius del Govern i del Procicat per oferir al seu alumnat una continuïtat en els seus estudis, per minimitzar els efectes de la pandèmia en l’aprenentatge i, sobretot, per no perdre el vincle emocional que fa que els aprenentatges siguin significatius per a l’alumnat.

Però, en canvi, aquests darrers mesos hem vist com les escoles d’ensenyaments artístics han experimentat la mateixa situació de manera repetida, i l’excepcionalitat s’ha convertit en quotidianitat: decisions preses pel Govern i pel Procicat (publicades al DOGC un diumenge al matí, malgrat ser comunicades a la premsa dies abans) que demanaven classes no presencials i treball a distància per a tot l’alumnat, independentment de l’edat, de l’aforament dels espais o de la franja horària, s’han convertit en la “nova normalitat”. Per descomptat, la necessitat de comunicar amb antelació als centres educatius afectats les noves resolucions per poder fer front a la reorganització dels centres i dels docents (generar continguts que tinguin sentit en un format virtual, planificar les sessions en funció de la presencialitat / no presencialitat) no ha entrat dins les prioritats del Govern.

En aquestes últimes setmanes, el Govern ha flexibilitzat les mesures i ha permès obrir, primer, els centres educatius autoritzats pel Departament d’Ensenyament (després d’haver passat un mes més sense activitat presencial!) i, aquesta setmana, les activitats extraescolars només per a alumnes d’infantil i de primària, però no deixa de ser rellevant que els motius d’aquestes noves decisions siguin, com a mínim, dubtosos.

La no presencialitat implica falta de motivació, desvinculació del projecte, desconnexió del treball de base…

El procediment, que ja comença a ser habitual, fa plantejar si realment hi ha voluntat d’aprendre dels errors passats: tots hem pogut escoltar les declaracions del Departament d’Educació en què repeteix una vegada i una altra que les escoles seran les últimes institucions a tancar, perquè l’educació no es pot parar i perquè ja es comencen a albirar les conseqüències del tancament dels centres educatius en el curs passat. Aquests últims mesos també hem sigut conscients del que significa per al Departament ser un centre educatiu de règim especial (on s’inclouen els ensenyaments de música, de dansa, de disseny, d’art dramàtic…): estar al marge de qualsevol planificació, fer prevaldre criteris socioeconòmics en comptes de pedagògics a l’hora de prendre decisions que afecten l’alumnat, i en definitiva, no formar part real del sistema educatiu.

Tal com es remarca en el comunicat publicat per l’ACEM (Associació Catalana d’Escoles de Música) fa dues setmanes, els ensenyaments artístics es fonamenten en dues ofertes: una de reglada (que, en el cas de la dansa i de la música, inclou els ensenyaments professionals i els ensenyaments superiors) i una de no reglada (que es realitza en les escoles de música i de dansa). És important destacar que la condició d’ensenyaments no reglats significa tan sols que no hi ha un currículum establert per una normativa superior a la del centre per a l’obtenció d’un títol: la seva oferta educativa permet desenvolupar les potencialitats de l’alumnat en qui es desperti un interès professional i preparar-lo per a l’accés a altres nivells de formació, no necessàriament amb aspiracions professionals.

La gestió d’una situació com la que estem vivint és complexa i multifuncional, però és obligatori fer palès el que representa per a les escoles d’arts el manteniment de la no presencialitat: falta de motivació, desvinculació del projecte, desconnexió del treball de base… L’alumnat encara no ha pogut fer un mes seguit de classes amb normalitat! Sense perdre de vista que els alumnes més petits, a partir de 4 anys, “gaudeixen” d’una experiència musical que hauria de ser vivencial a través d’una pantalla. En aquestes edats, la desmotivació enfront dels formats virtuals és una constant, ja que les criatures relacionen l’avorriment amb les propostes artístiques, no pas amb les mesures sanitàries, i això pot esdevenir irreversible.

Reclamem que la pràctica artística no s’entengui al marge del sistema educatiu

Sense ser experts en la gestió d’una pandèmia, però sent especialistes en disciplines artístiques que impliquen estar connectat amb les emocions i el treball col·lectiu, se’ns ocorren unes quantes alternatives a la situació que han viscut moltes escoles d’ensenyaments artístics en els últims temps: regir-se segons criteris d’aforament com els espais culturals, prescindir de la presencialitat (o combinar la presencialitat amb les classes virtuals) només en les franges d’edat adequades, limitar les franges horàries d’ús dels espais o valorar les mesures en funció de la població del municipi mentre duri el confinament municipal. On queda l’autonomia de centre que tant predica la llei educativa?

Pot semblar que a hores d’ara, quan sembla que la vacunació massiva de la població podria començar a frenar la pandèmia, aquestes reflexions enfront de les mesures aplicades dins una situació d’emergència formen part d’errors passats i de decisions preses amb urgència, però cal que tots entenguem que no és el mateix tapar forats puntualment i adaptar-se davant d’una situació excepcional que acabar integrant en la vida formats educatius freds i distants. Estem encantats que els espais culturals puguin obrir amb limitacions, que els negocis de restauració puguin respirar una mica, que la natació infantil i els entrenaments d’esports federats no s’aturin; però, al marge del que personalment considerem que ha de ser oportú o no, reclamem que la pràctica artística no s’entengui al marge del sistema educatiu. Fem palesa, un cop més, la necessitat d’abordar un ordenament dels ensenyaments artístics a Catalunya que no ens obligui a actuar com si la nostra activitat fos prescindible. La cultura és un bé essencial, i no ens cansarem de repetir-ho!

I un últim apunt: des de l’inici de la pandèmia, a les escoles de música autoritzades se’ns tracta com a extraescolars, però se’ns demana el PEC (Projecte educatiu de centre), estadístiques per al Departament d’Educació, la PGA (Programació general anual), les NOFC (normatives d’organització i funcionament del centre), el Pla de reobertura del centre…; en resum, els mateixos documents que han de presentar la resta dels centres educatius. I no solament això, sinó que després de les vacances escolars de Nadal vam rebre un correu del Departament d’Educació en què demanava fer cribratges al personal dels centres, igual que a tots els centres educatius de primària i de secundària. Justament quan se’ns demanava de mantenir les escoles tancades… un altre exemple del desgavell normatiu i de la desorganització dins d’Educació.

* Maria Camats Malet és professora de música a l’Escola Municipal de Música El Faristol (Roda de Ter, Osona) i a l’Escola Pia d’Olot (Garrotxa). També han col·laborat en l’elaboració d’aquest article Dani Medina, Pep Tarradas, Martina Arqués i Albert Carrique.