Elogi del paper. Contra el colonialisme digital

[Fragment de la introducció del llibre Elogi del paper (Pol·len Edicions)]

[…] La lectura està amenaçada; ens l’estan robant. De vegades se’ns prohibeix. Fa molts anys em va cridar l’atenció una crònica de Giorgio Bocca, periodista i escriptor italià i un dels fundadors del diari La Repubblica, que es queixava de com les habitacions dels hotels no eren prou acollidores per a les persones que desitjaven escriure o que desitjaven llegir, a causa d’una llum que era massa tènue o massa forta i de l’absència d’escriptori. Llum, i més llum, i després silenci; els viatgers del metro de París van demanar més llum no per lluitar contra la delinqüència —pràcticament inexistent—, sinó per llegir.

Quan s’agafa un autobús de baix cost, dels que porten als aeroports allunyats, sovint s’ha de fer front a bombetes foses i ràdios que sonen a tot drap; i a les marquesines de les parades d’autobús italianes no és que sigui impossible llegir, sinó que fins i tot és impossible parlar, per culpa de les pantalles publicitàries cada cop més cridaneres i repetitives. És possible que el nostre company de viatge, que mira una pel·lícula a la seva tauleta retroil·luminada i amb els auriculars posats, tingui un avantatge darwinià sobre nosaltres?

Potser sí. El capítol que falta és increïblement breu i cobreix un període històric de només trenta anys, compartit per tothom i en què el protagonista és l’ordinador. Al principi només era una màquina d’escriure una mica més eficient, capaç de mantenir-nos encadenats a la producció durant molt més temps del que pensàvem i, certament, més del que, retrospectivament, sembla necessari. Ens va alliberar de les fotocòpies, la qual cosa ens va permetre disposar de més espai per a altres llibres.

Tanmateix, ha erosionat el temps de lectura, o, més ben dit, el temps de lectura de llibres. La convergència dels mitjans ha fet la resta. Gairebé sense adonar-nos-en, vam començar a llegir a la pantalla, després a fer recerca bibliogràfica, a parlar per telèfon, a fer gimnàstica amb la Wii, a jugar, a emplenar formularis, a comprar, a etiquetar, a crear llistes de reproducció; en definitiva, a delegar totes aquelles activitats en què es processa informació, i algunes altres, a una interfície feta de píxels lluminosos. En gran part es tractava d’activitats que en si mateixes competien amb la lectura de llibres; el tan elogiat estalvi de temps ens ha generat la il·lusió de tenir més disponibilitat per a la lletra impresa.

Hem descobert una nova característica que tenim com a espècie i que no ens facilita la vida: som ‘informívors‘

Però el tot-en-un, la centralització, el món en una pantalla, en una habitació, en una butxaca, ha portat les aplicacions a treballar de forma sinergètica: una pausa d’un minut en una i ja estem immersos en una altra, pita la notificació d’un nou missatge, ens bombardegen de notícies en temps real, ens subscrivim a feeds, parpellegen les actualitzacions de software, rebem insistents sol·licituds d’amistat; i, en tot això, hem descobert una nova característica que tenim com a espècie i que, sens dubte, no ens facilita la vida: som informívors.

Llegir un llibre avui en dia significa competir amb píxels lluminosos, protegir-se’n? O potser acceptar plenament el nou model tecnològic? Des de fa anys que sentim sorprenents profecies sobre la fi del llibre i les seves reencarnacions; comença a imposar-se un salt qualitatiu. I tant si estem fascinats com horroritzats per la tecnologia, correm el risc de no veure-ho. Enormes cadenes de distribució (Apple, Amazon, Google) disposen d’eixams de robots infatigables i altament intel·ligents que llegeixen el que llegim, ens aconsellen amablement que llegim el que llegeix la gent «com nosaltres», i proven de colonitzar les nostres llars i les nostres escoles amb dispositius que s’assemblen als ordinadors a què estàvem acostumats, de fet, millors i sens dubte més fàcils d’utilitzar i més bonics, però que cal descriure com allò que realment són, és a dir, aparadors d’immenses botigues que busquen clients compulsius.

El pla de negoci ideal d’algunes editorials és vendre un únic títol a tots els lectors del planeta; per això traslladen la seva producció als supermercats, fan llançaments promocionals que el públic selecciona en un lapse de temps brevíssim i retiren de la circulació en poques setmanes els menys afortunats. (Optimitzar, reduir costos, recollir només la fruita «madura i a l’abast de la mà»). Les editorials universitàries cada vegada publiquen menys monografies especialitzades. Les escoles i les universitats s’estan oblidant dels llibres. Si avui dia la tieta Maria llegís Heròdot a l’iPhone, seria realment un exemple per al seu nebot? No deu estar fent un sudoku?

El colonialisme digital

El colonialisme digital és una ideologia que es resumeix amb un senzill principi, el condicional: «Es pot; per tant, s’ha de». Si és possible que determinada cosa o activitat migri cap al digital, ha de migrar. Els colons digitals s’esforcen per introduir les noves tecnologies en tots els àmbits de la vida de les persones, de la lectura al joc, del suport a la presa de decisions a l’ensenyament, de la comunicació a la planificació, de la construcció d’objectes a l’anàlisi mèdica. Els colons donen per descomptada la tesi colonialista, de la qual n’aprecien la simplicitat: està absolutament generalitzada, ja que s’aplica indistintament a qualsevol cosa o activitat. Fàcil de recordar, difícil de rebatre. Aquells que s’oposen als colons digitals són ràpidament classificats de luddites, destructors de les màquines, inadaptats als seus temps. Segons els colons, el debat ni tan sols hauria de començar.

En realitat, en negar una tesi condicional s’adopta una posició més feble, una posició de negociació. No obstant això, qui s’oposa al colonialisme no diu que les coses i les activitats no digitals no hagin d’experimentar mai una migració digital, sinó que invoca el principi de precaució. Senzillament diu que la migració no és una obligació que derivi de la mera possibilitat de migrar, i que ha de realitzar amb acompanyament, ja que, per si sola, tendeix a ser massa invasiva. No n’hi ha prou a mostrar un llibre electrònic que funcioni per imposar el llibre electrònic com a suport universal per a la lectura i l’estudi a les escoles.

L’anticolonialista no és luddita, ni està en contra del digital. En realitat, estar en contra del digital no vol dir res; és com dir que estàs en contra de l’electricitat o en contra de la pluja. Oposar-se al colonialisme és una altra cosa, perquè el colonialisme és una ideologia. Oposar-se al colonialisme lingüístic no vol dir ser enemics d’una llengua; es pot no tenir res contra Espanya i, al mateix temps, no acceptar el colonialisme espanyol. Així que deixem les coses clares des del principi. No soc luddita. No tinc una aversió general per tot allò digital. Utilitzo les noves tecnologies de forma freqüent i, fins i tot, diria que em resulten indispensables per a moltes de les meves activitats. Dissenyo itineraris d’aprenentatge que es valen de les noves tecnologies. No m’oposo al digital o a les noves tecnologies; m’oposo al colonialisme digital.

No m’oposo al digital o a les noves tecnologies; m’oposo al colonialisme digital

L’anticolonialista té tot el dret a reivindicar una actitud positiva i constructiva: la legitimitat de la migració digital s’ha d’avaluar cas per cas; s’ha d’acompanyar d’una manera creativa, i això és el que intentarem fer en aquest llibre. En alguns casos la digitalització ha estat emancipadora, en d’altres no; ja ho sabem. D’una banda, veurem com la fotografia s’ha alliberat i s’ha convertit, gràcies a la digitalització, en allò que sempre hauria d’haver estat, una manera de prendre apunts visuals. I de l’altra, veurem que el vot electrònic i el vot digital a través d’Internet presenten riscos inevitables de control social i manipulació i s’haurien de prohibir sine die a les institucions democràtiques. Però entre aquests dos extrems hi ha un gran espai per a la negociació, on cal debatre cas per cas —un debat que malauradament és inexistent i que, quan es produeix, és estigmatitzat per la repetició del mantra colonialista.

La geolocalització crea enormes possibilitats, però no va acompanyada també d’enormes riscos per a la seguretat individual? Compartir de forma instantània i irreflexiva la vida privada és gratificant, però no exposa, a la vegada, la ciutadania a formes subtils d’agressió comercial i política? L’educació pot beneficiar-se de l’ús les noves tecnologies o fent-ho destrueix el capital de temps i d’atenció estructurada que l’escola hauria de protegir amb cura? Les nostres decisions individuals no estan cada vegada més condicionades pel que ens proposen els algoritmes? El simple fet que es puguin plantejar aquestes preguntes mostra que es pot rebutjar la ideologia colonialista sense rebutjar allò digital. Ho repeteixo: no ser colonialista no vol dir ser luddita.

Els colons i els colonialistes que els ofereixen una justificació intel·lectual disposen d’una bateria de respostes preparades per a aquells que neguen la màxima d’«es pot; per tant, s’ha de». Aquest torrent de respostes pretén confondre’ns, però l’hauríem de veure com allò que realment és: un intent de compensar, amb la quantitat, la manca de qualitat dels seus arguments. El primer de tots: les noves tecnologies tindrien poders gairebé màgics per resoldre problemes socials enquistats, començant per la política (segons els nous moviments polítics que gràcies a la mobilització a través la xarxa han arribat al parlament; o Diebold, el principal productor de caixers automàtics i de màquines de votació) i l’educació (segons Prensky, el creador del concepte «nadius digitals»).

O bé: les noves tecnologies són divertides per si soles i més encara que les seves predecessores (segons Google Mail); creen producte interior brut i ocupació (segons tants ministres en els darrers anys); permeten mesurar objectivament els resultats (segons la Comissió Europea); avui dia tothom les fa servir, qui ets tu per oposar-t’hi (segons amics i col·legues que lamenten la teva absència a Facebook); i, per acabar-ho d’adobar, ens diuen que funcionen de meravella, com si això fos un autèntic argument, en el sentit de «ja s’han corregit tots els errors». I com a últim recurs, si no funcionen, ens diran «sempre es poden reparar». La hibris no és parca de paraules: han aparegut nous termes com «multitasca», «nadiu digital» o «lectura digital» que donen una aura científica als arguments.