Adults lliures de mòbils

Les últimes setmanes s’ha escampat com la pólvora un nou moviment social que alerta sobre l’impacte dels telèfons mòbils en els nois i les noies. Sota el lema “Adolescència lliure de mòbils”, els impulsors d’aquesta campanya, que va néixer de manera espontània i horitzontal, reivindiquen restringir l’ús del telèfon als instituts i prolongar l’edat de l’entrega del primer terminal fins als 16 anys (fins ara, el més habitual era fer-ho als 12). La iniciativa s’ha fet viral a les xarxes i als mitjans gràcies a l’organització de milers de persones a través de grups de WhatsApp i de Telegram. Ha estat tot un èxit, fins al punt que el Departament d’Educació està valorant si prohibir del tot l’ús del mòbil als centres educatius (avui dia, només el 14% ho fan).

L’èxit d’aquest moviment és una bona notícia. Són molt els indicadors que evidencien que l’ús intensiu de pantalles entre els joves té més riscos que beneficis. Un excés de mòbil i de xarxes socials pot provocar aïllament social i restar temps a altres activitats sanes com l’esport, la lectura o el joc a l’aire lliure. També és un camp adobat per al ciberassetjament: un estudi de l’UNICEF apunta que el 22% dels joves afirmen haver-ne estat víctimes. A més, en l’ús i l’abús de pantalles també hi ha un biaix social. L’any 2022, un estudi de Càritas apuntava que el 36,7% dels adolescents de 12 a 17 anys passa més de sis hores al dia amb el mòbil, i que l’abús i l’addicció és més gran entre la població amb més risc de vulnerabilitat.

Necessitem una adultesa que aposti per un ús contingut, responsable i crític dels mòbils i de les xarxes socials

El tema ha deixat de ser tabú, i és possible que, després de la gran onada que s’ha generat, els nois i les noies que no reben un mòbil a 12 anys deixin de ser els rarots de l’institut. L’escola i el temps d’estudi són, segur, espais on les pantalles haurien d’estar ben limitades. Però, després d’aquest primer esclat, cal fer una mica de balanç i preguntar-nos si estem enfocant bé el problema. Hem de centrar-nos només en l’ús que els nostres fills i filles adolescents fan del mòbil? O hem d’obrir l’angle i fixar-nos també en l’ús que en fem nosaltres mateixos, els adults? Potser no necessitem només una adolescència lliure de mòbils, sinó una adultesa que aposti per un ús responsable i crític dels dispositius electrònics i de les xarxes socials.

No només els adolescents es deixen la vida a Instagram o a TikTok

Diem que les xarxes són un risc i s’han de limitar als més joves… Però no només els adolescents es deixen la vida a Instagram o a TikTok. El 87,1% de la població espanyola fa ús de les xarxes socials (en especial, de WhatsApp i de Facebook) i de mitjana passa dues hores al dia en aquestes plataformes. A més, ens dediquem tot sovint a penjar fotos dels nostres fills i filles des de molt petits en aquestes xarxes, sense preguntar-nos gaire si això implica una invasió de la seva privacitat. Un estudi de la UOC afirma que els joves critiquen els adults pel seu ús intrusiu de les xarxes socials. Els adolescents es queixen de l’obsessió dels pares de fer-los fotos i compartir-les a les xarxes.

Diem que WhatsApp és ple de grups que distribueixen continguts racistes i intolerants i que això és un risc per als adolescents… Però som sobretot els adults els qui fem un ús irresponsable de WhatsApp. Ha estat provada àmpliament la influència d’aquesta xarxa social en la difusió de notícies falses (una notícia falsa es propaga sis cops més ràpid que una de real, segons explica el documental The Social Dilemma). Segons un informe del 2017, el 86% de la població espanyola es creu les notícies falses, el 60% creu saber-les detectar, però, en realitat, només el 14% les distingeix de les certes. Quantes vegades nosaltres, adults responsables i formats, no hem difós també de forma acrítica continguts de fiabilitat dubtosa en grups familiars? Quantes vegades hem callat davant del comentari masclista o homòfob d’algun amic en un grup de WhatsApp, si és que no hem estat nosaltres mateixos els qui l’hem fet?

Diem que s’han de limitar les hores d’ús de mòbil dels més joves… Però nosaltres tampoc no sabem posar-nos límits. Segons un estudi del 2022, abans de la pandèmia els adults miràvem el mòbil una mitjana de 96 cops al dia repartides en un total de 5 hores diàries. L’any passat, la xifra s’havia disparat fins a 352 cops diaris. Un cop cada tres minuts. Si hem de posar límit a l’ús del mòbil i de les xarxes als nostres fills i filles, també hauríem de començar a regular-ne el nostre propi ús, en especial quan som a casa compartint temps en família. Estaria molt bé que les últimes hores del dia fossin lliures de pantalles i dedicades a la lectura… Però per part de tots. No s’hi val a prohibir el mòbil als joves i mirar Instagram mentre fem el sopar.

Posem el crit al cel amb la pornografia i hem etiquetat els nostres adolescents i joves com la generació porno… Com si cap persona menor de 40 anys no hagués visitat mai PornHub. El consum de pornografia és transversal i és una hipocresia posar el focus només en l’ús que en fa l’adolescència. Igual que ho és posar el focus només en la violència masclista del porno de masses i obviar que aquesta no és més que un reflex de totes les violències estructurals, simbòliques i directes que s’exerceixen sobre les dones en molts altres àmbits de la vida. Segur que cal posar límits i regular l’accés a la pornografia entre els més joves i en especial als infants, però sobretot cal una educació sexual més integrada en els plans educatius. I el més difícil: una implicació molt més forta de pares i mares per parlar de sexualitat als nostres fills i filles. Com reflexiona la periodista de CRÍTIC Helena Martín en aquest article, els joves tenen dret a viure la seva sexualitat de manera lliure, sense por i sense amenaces.

Que la venda d’alcohol o de tabac sigui prohibida fins als 18 anys no evita sempre que els joves en consumeixin

Al mateix temps, cal valorar fins a quin punt una política prohibicionista amb l’ús de pantalles pot acabar tenint un efecte contrari al desitjat. Que la venda d’alcohol o de tabac sigui prohibida fins als 18 anys no evita sempre que els joves en consumeixin. El mateix passa amb altres drogues il·legals. Com diu el psicòleg i pedagog Jaume Funes, “el problema de la infància i l’adolescència actuals no és la tecnologia, sinó un món adult deshumanitzat, que vol controlar el seu accés a la tecnologia per no resoldre la complicada qüestió de com s’educa en una vida plena de tecnologia”. Regular o restringir l’ús de pantalles en joves i adolescents pot ser un pas positiu, però la solució no dependrà d’instal·lar un marc prohibicionista en què, de nou, tota la responsabilitat i l’estigma recaigui sobre els més joves.

Voler limitar l’ús de les pantalles en els adolescents no servirà de res si abans les persones adultes no apostem per un ús responsable del telèfon i de les xarxes socials: cal un exercici d’autocrítica i de conscienciació més ampli. Un pas necessari a les escoles i instituts, més enllà de regular i prohibir, és incorporar en els seus plans d’estudis de forma estructural continguts que dotin els nostres nens i nenes de capacitat per llegir de manera crítica els mitjans de comunicació i les xarxes socials. Necessitem una nova generació de joves competents en anàlisi crítica del discurs, com mai no ho han sigut els seus pares o avis. Amb eines per discernir notícies enganyoses d’informació veraç. Amb autoestima i consciència crítica davant de la pressió estètica de les xarxes socials. L’alliberament de les pantalles ha de ser col·lectiu i compartit: si no, correm el risc que posar el focus sobre els adolescents acabi sent una manera d’expiar de forma indirecta els nostres pecats quotidians.