Els hereus de Reagrupament i la implosió de Junts

L’any 2010, CiU va imposar-se en les eleccions al Parlament de Catalunya amb 62 diputats i 1,2 milions de vots. En aquelles eleccions, Convergència va guanyar 14 diputats, i ERC en va perdre 11. Va ser una patacada èpica. La candidatura encapçalada per Joan Puigcercós va passar a ser la cinquena força, per darrere del PSC, del PP i d’ICV. La victòria d’Artur Mas va posar fi a vuit anys de Govern tripartit. Havia de ser l’inici del nou cicle hegemònic d’una Convergència renovada. Una nova era de majories absolutes era a tocar, ara amb aires de sobiranisme liberal adaptats als nous temps.

Dotze anys després, la història ha seguit altres camins. El món convergent té menys pes que mai al Parlament i està més dividit que en qualsevol moment de la seva trajectòria. El 2021, entre Junts per Catalunya i el PDeCAT no van assolir ni la meitat dels sufragis de Mas una dècada enrere. Junts, amb l’impuls de figures de primera línia com Carles Puigdemont i Laura Borràs, és la tercera força del Parlament, amb 32 diputats. El PDeCAT va ser fulminat. Avui, el president de la Generalitat és un militant de l’ERC de Puigcercós, Pere Aragonès, i la primera força del Parlament és el PSC.

Al llarg de la darrera dècada hem assistit a una implosió de Convergència a càmera lenta

Al llarg de la darrera dècada hem assistit a una implosió de Convergència a càmera lenta. Un fenomen que pot tenir un nou episodi aquesta setmana, amb la consulta sobre la permanència de Junts al Govern. En una maniobra inèdita, una gran part dels lideratges del partit de Puigdemont aposten per sortir del Govern i anar a fer una oposició dura contra ERC, amb l’argument —amb més o menys matisos— que els republicans han renunciat, si no directament han traït, l’esperit de l’1 d’Octubre. El debat és tan intens a Junts que, passi el que passi, hi podria haver trencadissa. Com hem arribat fins aquí?

Els hereus de Reagrupament

Els fenòmens polítics no tenen mai una única explicació, i en la implosió convergent hi conviuen diversos factors. Però un de gens menyspreable —i del qual no es parla gaire— és el factor Reagrupament (RCat). Reagrupament va ser una escissió d’ERC contrària als pactes del tripartit amb el PSC i ICV que va eclosionar l’any 2009. Liderada pel conseller Joan Carretero, la seva aparició va suposar un terratrèmol intern d’una gran magnitud per als republicans, amplificat pels altaveus mediàtics afins a CiU. Molts van veure en l’operació Reagrupament l’ombra de la mà negra de David Madí.

En aquella època també va aparèixer Solidaritat, un partit fundat per dissidents d’ERC com Uriel Bertran i personalitats com l’avui president del Barça Joan Laporta o l’exvocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) Alfons López Tena, avui als antípodes de l’independentisme. Reagrupament i Solidaritat burxaven en les contradiccions d’ERC i la posaven a la diana per poc patriòtica. Tots dos van tenir una sort electoral minvant, però van contribuir a desgastar els republicans davant del seu electorat. El votant no sol premiar les divergències i el soroll intern.

Què hi ha en l’ADN Reagrupament? Sobretot un sobiranisme abrandat (allò que algú en diria “pit i collons”), però al mateix temps lluny de la tradició esquerrana o marxista del primer independentisme del PSAN. La seva aspiració sempre ha estat construir un quart espai més enllà de Junts, d’ERC o la CUP: un independentisme de centredreta liberal, sense vel·leïtats socials i vacunat contra qualsevol mena de pacte no nacional amb partits socialistes o comunistes.

El camí cap a la postconvergència

Moltes de les persones que van prendre part en aquell espai van acabar formant part de la constel·lació convergent. Els exemples són notoris. El president Quim Torra en va formar part destacada. També va anar a les llistes de Reagrupament Joan Canadell, diputat de tuit enèrgic que representa, juntament amb Laura Borràs, les veus més crítiques amb la continuïtat de Junts al Govern. Francesc-Marc Álvaro ho explicava així en una entrevista a CRÍTIC: “Resulta curiós com una part de la gent que ERC es va treure de sobre, per un camí estrany han arribat a l’espai postconvergent i estan fent la mateixa feina que feien llavors a ERC”.

Quan els partits entren en crisi, solen acabar a l’oposició, però fins ara Junts s’ha resistit a fer-ho

És l’impuls del factor Reagrupament el que pot propiciar una situació tan inèdita com que Junts (o una part de Junts) acabi rebutjant motu proprio prendre part en el Govern. Quan els partits polítics entren en crisi, el més habitual és que acabin passant una temporada a l’oposició. Però, fins ara, Junts s’ha resistit a fer-ho. Ha continuat aferrada a totes les palanques de poder, malgrat un discurs de confrontació que no tenia gaire a veure amb el pragmatisme que implica tot govern autonòmic. Les contradiccions són massa grans.

Tenint en compte els antecedents descrits, les possibilitats d’una escissió dins del món de Junts provocada pel factor Reagrupament no és descartable. Dotze anys i dues o tres refundacions després del retorn triomfal d’Artur Mas, el món convergent pot entrar en una implosió definitiva gràcies als hereus d’RCat. Queda per veure el grau de la trencadissa i les seves conseqüències. Si guanya el “sí” a la continuïtat del Govern, una part de Junts podria decidir deixar el partit… I viceversa.

“Patriotisme i dignitat”

Mentrestant, ERC mira des de la barrera la implosió de Junts. Continua apostant per un Govern de coalició, però ja té el cap en un Govern en solitari. El primer Govern monocolor d’Esquerra des dels anys trenta, encara que sigui en una minoria feble, és un reclam poderós.

La venjança sovint és un plat que se serveix fred. En aquest cas, 13 anys. El temps que fa que el militant d’ERC Joan Carretero va publicar amb gran so de bombo i platerets al diari Avui un article que es deia “Patriotisme i dignitat“, que va significar la seva ruptura definitiva amb els republicans i que deia així: “Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. A les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya”.

Ecos del vell Reagrupament en els debats de Junts avui: el doctor Carretero i el seu nou partit van obtenir 70.000 vots i cap diputat. El Parlament que va sortir d’aquelles eleccions va acabar aprovant els pressupostos de les retallades amb els vots de CiU i del diputat Joan Laporta (i l’abstenció imprescindible del Partit Popular).