13/05/2019 | 18:46
La CUP no encara les eleccions municipals en el seu millor moment. El resultat de les eleccions catalanes del 21-D de 2017 va ser dur per a l’esquerra independentista: va perdre 140.000 vots respecte als 336.000 del 27-S i la meitat dels seus diputats. La CUP deixava de ser decisiva i central al Parlament. Al mateix temps, la decisió de no presentar-se a les eleccions espanyoles del 28 d’abril va generar una gran tensió interna i l’aparició d’una candidatura, el Front Republicà, impulsada per Poble Lliure –organització que pren part en la CUP– contra el criteri del secretariat nacional cupaire. La llista del Front, amb Albano-Dante Fachin al capdavant, va generar expectatives, però no va assolir representació, recollint 113.000 vots i quedant-se a les portes del Congrés.
Però les eleccions municipals poden marcar un punt d’inflexió en la tendència negativa de la CUP. Els ajuntaments són un terreny propici per a l’organització de l’esquerra independentista, que va néixer com a força municipalista i té una àmplia tradició local. La CUP ha millorat sempre els seus resultats cada cop que s’ha presentat a unes municipals, des d’aquells temps en què només tenia alguns regidors escadussers a Vilafranca o a Valls. Aquest gràfic mostra l’evolució històrica de vots de la CUP als ajuntaments catalans. Els salts endavant elecció rere elecció són espectaculars. El màxim històric fins ara va ser el 2015, amb 221.000 vots.
Què hauria de passar perquè la CUP aturés o capgirés la tendència a la baixa actual? Una clau important seria que la formació de l’esquerra independentista obtingués un resultat en la línia de les municipals del 2015, superant els 200.000 sufragis. Això implicaria una consolidació de les seves posicions municipalistes en un context, a més, d’un gran creixement d’ERC, un dels seus grans competidors electorals. El 2015, la CUP es va presentar en 165 municipis. Ara ha presentat 208 llistes, 196 de les quals computaran per la nova marca supramunicipal cupaire a les diputacions, Alternativa Municipalista (AMUNT).
Però, a part d’això, la CUP afronta tres grans reptes simbòlics en aquestes eleccions, més enllà de mantenir les alcaldies que ja té o consolidar-se com a primera força de l’oposició d’esquerres en alguns municipis. Aquests reptes simbòlics passen per tres grans ciutats: Badalona, Girona i Barcelona. Si s’assoleixen, donaran un nou impuls a la formació anticapitalista després d’un període d’una forta convulsió interna, dubtes estratègics i mals resultats. El municipalisme sempre ha estat el gran punt fort de la CUP, i ara pot ser la taula per propulsar-se de nou després d’una època difícil.
Badalona i la coalició inèdita ERC-Guanyem
El primer repte és Badalona, on la CUP es presenta en una coalició inèdita amb ERC. El 2015, els cupaires van impulsar la candidatura Guanyem Badalona en Comú, amb Dolors Sabaté al capdavant. Una confluència en què també van participar Podem i els espais més sobiranistes dels Comuns. Guanyem va aconseguir fer fora de l’alcaldia a Xavier Garcia Albiol a partir d’un pacte de govern amb ERC i ICV i el suport extern del PSC. Però, el 2018, Sabaté va perdre l’alcaldia després que no prosperés una moció de confiança per aprovar els pressupostos. Les relacions amb el PSC van deteriorar-se molt arran de l’1 d’Octubre i els socialistes van retirar el suport a l’alcaldessa. Ciutadans i el PP, en un gest inèdit, van votar a favor del socialista Àlex Pastor com a alcalde d’un govern en solitari amb només 4 regidors.
La possibilitat d’una coalició entre ERC i Guanyem Badalona no era sobre la taula en les previsions inicials dels dos partits. Però la moció de censura exitosa del PSC ho va fer canviar tot. Les dues formacions van arribar a la conclusió que, per assegurar l’alcaldia, el més raonable era intentar ser la força més votada, i no fiar-ho tot a la possibilitat d’un pacte postelectoral de les esquerres que necessàriament hauria de passar pels socialistes. És per aquest motiu que en aquesta ocasió Sabaté lidera una coalició inèdita entre Guanyem i ERC, Badalona Valenta, que té l’aspiració de disputar la victòria a Albiol apel·lant al vot útil de tota l’esquerra.
La demoscòpia amb què treballa Badalona Valenta assenyala que la victòria és possible. El PP ha sigut la força més votada a Badalona durant els últims dos comicis, imposant-s’hi de manera molt àmplia, amb el 30% dels vots. Però els populars no estan ara en el seu millor moment. En les generals, el PSC va ser la força més votada a Badalona, i el PP va ser relegat a la cinquena posició, per darrere de Ciutadans. Però el carisma local d’Albiol frena les fugues de vots. Badalona Valenta busca la polarització Sabaté-Albiol per presentar-se com el vot útil de l’esquerra, però… aconseguirà captar vot fora del món sobiranista una candidatura que, a la pràctica, és una coalició entre ERC i la CUP? ERC va assolir uns bons resultats el 28-A en barris populars de Badalona on històricament no ha tingut penetració, rivalitzant en algun cas amb En Comú Podem. Cal tenir en compte un altre factor: en aquesta ocasió, Podem no dóna suport a Badalona Valenta, sinó que s’ha integrat juntament amb ICV en la nova candidatura Badalona en Comú Podem, referent local dels Comuns. Caldrà veure quin impacte tindrà això sobre la candidatura de Guanyem, que el 2015 va aglutinar tant el vot ‘cupaire’ com el vot ‘podemista’ dels barris badalonins, impulsada per la força llavors emergent de Podemos. La campanya que ha plantejat Badalona Valenta posa en relleu el perfil social de la candidatura i pràcticament no fa esment de la qüestió nacional. Fins i tot han fet un vídeo amb una versió del “Qué bonita es Badalona” popularitzat per Manolo Escobar, amb la participació de David Fernàndez.
Albiol aspira a governar en solitari amb el suport de C’s i puntualment del PSC. Però, en cas que Sabaté no superi Albiol i la suma de les forces d’esquerres sigui superior a la del PP i de Ciutadans, seguirà existint la possibilitat d’un pacte de les esquerres, incloent-hi el PSC. Ara com ara, les relacions són nefastes; però, si es tracta d’evitar que Albiol sigui alcalde de nou, la cosa canviarà. Si els socialistes fan un bon resultat, podrien exigir l’alcaldia en el marc d’una negociació. Podrien repartir-se dos anys i dos anys l’alcaldia de Badalona Àlex Pastor i Dolors Sabaté? Assumiria la CUP una aliança de govern amb el PSC (i no amb un PSC precisament catalanista)? Podria passar que, per evitar un govern d’Albiol, Guanyem i ERC es quedessin a l’oposició i votessin un govern del PSC i de Badalona en Comú Podem? També cal tenir en compte el paper que hi pugui tenir Junts per Badalona, la marca neoconvergent. Un sol regidor pot ser clau en un panorama tan fragmentat.
Girona: la primera capital de província per a la CUP
El segon gran repte simbòlic de la CUP és Girona. Per primera vegada en la història, l’esquerra independentista és a les portes d’obtenir l’alcaldia d’una capital de província: Girona. La demoscòpia disponible assenyala que els números donen. Després d’anys de picar pedra, la coalició Guanyem Girona, amb Lluc Salellas de candidat, està en condicions de rivalitzar per la victòria amb l’actual alcaldessa de Junts per Catalunya, Marta Madrenas. El 26-M podria passar que un gironí de cognom Salellas acabi guanyant les eleccions, al capdavant d’una confluència que uneix l’esquerra independentista amb persones sobiranistes de l’espai dels Comuns i fins i tot els ex-PSC més catalanistes de MÉS. Es diu ràpid: una confluència de la CUP amb exmilitants històrics del PSC, el mateix partit que va governar molts anys la ciutat amb Quim Nadal al capdavant. Un terrabastall històric a la capital del Ter.
El 2015, Carles Puigdemont va guanyar l’alcaldia de Girona, però va deixar l’Ajuntament en ser designat el successor d’Artur Mas al gener del 2016. El relleu no va ser pacífic i el successor designat per Puigdemont, Albert Ballesta (que era el número 17 de la llista del PDECat), va acabar defenestrat. Finalment, l’escollida per liderar l’espai convergent a Girona va ser Marta Madrenas. L’alcaldessa ha aconseguit marcar perfil sobiranista (tot i governar amb el PSC fins al 27-O) i no ha dubtat a confrontar-se amb la CUP, que s’ha acabat visualitzant com l’oposició progressista amb més potencial de la ciutat.
La proposta de la dreta catalana a Girona és sòlida i té base social, però hi ha dos factors que li juguen en contra: en primer lloc, la situació general de l’espai convergent a Catalunya, en franca reculada. En segon lloc, el fet que Girona, tot i la seva fama de ‘ciutat rica’, ha estat històricament una ciutat governada pel PSC, amb un marcat to catalanista però també d’esquerres. Hi ha moltes Girones, no solament el centre “de postal” a la qual sovint és reduïda. Al món convergent li costa connectar amb totes les Girones existents.
La CUP ha aconseguit consolidar una aposta sòlida els últims quatre anys. La confluència que s’ha forjat amb Guanyem és una candidatura àmplia, independentista però amb un marcat regust ciutadà i social, que aspira a trencar el cercle de l’esquerra més radical i connectar amb sectors progressistes que en altres èpoques haurien votat el PSC de Quim Nadal. Una aposta d’obertura que no és valorada de la mateixa manera per tots els sectors cupaires, alguns dels quals recelen d’una possible “institucionalització”.
La CUP podria obtenir l’alcaldia de Girona, ja fos guanyant les eleccions per davant de Madrenas, ja fos perquè esdevingués el primer partit de l’esquerra. El consistori estarà fragmentat i caldrà veure quina opció prendrà ERC: la llista dels republicans a Girona ha patit molts canvis, començant per la retirada de Maria Mercè Roca –ara l’encapçala l’antic senador republicà Quim Ayats. També caldrà estar atents a una possible irrupció de Girona en Comú Podem, la marca dels Comuns a Girona, que ara no hi té representació. Hi ha espai per a una esquerra transformadora no sobiranista a Girona? Quines aliances prioritzarà el PSC, que el 28-A va ser la tercera força a Girona, a 5.000 vots d’ERC –que va guanyar– i 4.000 de JxCat?
Barcelona: consolidar l’oposició d’esquerres dels Comuns
El tercer gran repte de la CUP és aconseguir mantenir la representació a l’Ajuntament de Barcelona, una plaça que avui no està assegurada. A hores d’ara, els cupaires, que es reivindiquen com a força bàsicament municipalista, no tenen garantida la representació a la capital del país. El 2015, la CUP va aconseguir 51.000 vots a Barcelona amb la candidatura liderada per una llavors desconeguda María José Lecha. Aquest 2019 han renovat completament la seva llista. Cap dels regidors del mandat actual no repetirà. Ni tan sols ho farà l’exdiputada Eulàlia Reguant, que va deixar el Parlament després de l’1-O per ocupar un escó a l’Ajuntament (Reguant havia sigut la número 4 de les llistes del 2015: l’operació va ser llegida com un intent de postular-la com a alcaldable per al 2019). Finalment, Reguant es va autodescartar com a número 1.
La nova cap de llista, com el 2015, és també una candidata desconeguda: Anna Saliente, que ha treballat al col·lectiu feminista Genera, centrat en la defensa dels drets de les treballadores sexuals. Saliente podria ser la sorpresa de les eleccions: en el debat de candidats de BTV va destacar per la seva solvència discursiva, sent la més valorada pels espectadors. Saliente és militant d’Endavant, l’espai d’esquerres menys institucionalista de la CUP. Aquesta sensibilitat ha estat històricament l’hegemònica dins els cupaires a Barcelona.
La CUP s’ha visualitzat durant tot el mandat com l’oposició d’esquerres a Barcelona en Comú. Ha estat especialment dura amb algunes polítiques del consistori, en especial en relació amb temàtiques com els ‘manters’ o el paper de la Guàrdia Urbana. En alguns moments, la seva oposició ha estat titllada de destructiva pels Comuns (per exemple, arran del seu vot en contra de la multiconsulta, posteriorment rectificat). Però, tot i un discurs molt dur contra els Comuns, ha acabat donant suport a mesures importants impulsades pel govern municipal d’Ada Colau. En la campanya, la CUP té com un dels punts forts del seu relat que la seva presència al consistori pot fer virar cap a l’esquerra les polítiques dels Comuns.
Però ho tenen complicat. Fins fa poques setmanes, les enquestes assenyalaven que la CUP de Barcelona mantenia la representació. Però el sondeig del GESOP per a ‘El Periódico’ va revertir les xifres i per primer cop va deixar la CUP fora del consistori. La competició en el camp independentista a Barcelona és àmplia: no solament perquè Ernest Maragall lidera la majoria d’enquestes i la seva llista pot ser percebuda com el vot útil ‘indepe’ per desbancar Colau; també per la presència de la candidatura Barcelona és Capital, impulsada pel mediàtic Jordi Graupera, que busca fer-se un lloc al consistori practicant un independentisme dur i de confrontació, molt crític amb els Comuns. Graupera aspira a recollir vots ‘indepes’ de tota procedència, també de la CUP, amb qui ha flirtejat obertament (la CUP se’n va desmarcar). Però, tot i que Graupera és un liberal econòmic i la CUP un partit anticapitalista, les fronteres de l’electorat dels dos espais poden ser més poroses del que podrien semblar en un context de polarització en l’eix nacional. I, tenint en compte el llindar de vots necessari per entrar a l’Ajuntament, la presència de quatre candidatures independentistes no afavoreix els partits petits.
