Crític Cerca
Opinió
Roger Palà

Roger Palà

Periodista i editor de CRÍTIC

És possible un Nou Front d’Esquerres a Catalunya?

El sistema electoral i la realitat de l'esquerra catalana i espanyola fan molt difícil replicar una experiència com la del Nouveau Front Populaire a França

11/07/2024 | 06:00

Cartells de propaganda republicana sobre el Front d'Esquerres / ARXIU

La victòria electoral del Nou Front Popular a França ha ressonat fort en els debats i en les projeccions de futur de les esquerres a Catalunya i a Espanya. La coalició victoriosa en les eleccions legislatives franceses pren el nom de l’històric Front Popular que va governar el país durant els anys trenta, i ha suposat una alenada d’aire fresc per al trencaclosques de l’esquerra europea.

És senzill fer la translació al Front Popular espanyol, la coalició electoral de republicans, socialistes i comunistes que va guanyar les eleccions el febrer del 36. A Catalunya i al País Valencià, aquesta suma de forces progressistes va prendre el nom de Front d’Esquerres. En el cas català, va ser ERC qui va liderar un front ampli, en el qual també van prendre part la Unió Socialista de Catalunya, els partits comunistes que posteriorment confluïren en el PSUC, el POUM i altres organitzacions republicanes.

Igual que ha passat a França aquest 2024… seria possible imaginar ara un Nou Front d’Esquerres a Catalunya, que servís de mur davant de l’auge de la dreta i l’extrema dreta i suposés un incentiu d’il·lusió? Més d’un i més de dos ho deuen haver pensat aquests dies. Sí, un projecte comú per a les esquerres pot ser engrescador… Però el sistema electoral i la realitat de l’esquerra catalana i espanyola fan molt difícil replicar una experiència com la que ha liderat Jean-Luc Mélenchon a França.

Com afectaria l’actual sistema electoral un Nou Front d’Esquerres?

El sistema electoral francès es basa en circumscripcions relativament petites en què s’elegeix un únic diputat a partir d’una votació majoritària. El sistema català i espanyol, en canvi, inclou circumscripcions més grans on s’elegeixen diversos diputats de manera proporcional, i no premia tant l’agrupació en grans coalicions, sobretot en les demarcacions més poblades que elegeixen molts diputats.

A França, el fet d’elegir un únic diputat per demarcació incentiva la formació de grans coalicions com el Nou Front Popular, perquè el que guanya s’ho endú tot. Fins i tot hem vist com candidats del Nou Front Popular o del partit de Macron han retirat la seva candidatura a última hora en algunes demarcacions en què l’elecció estava entre tres candidats, amb l’objectiu de concentrar el vot en un únic nom (fos de l’NFP o de L’Ensemble) i evitar la victòria del Reagrupament Nacional.

El sistema electoral que va facilitar la victòria del Front d’Esquerres l’any 36 no té res a veure amb l’actual

El Front d’Esquerres a la Catalunya del 36 (i per extensió el Front Popular a Espanya) va tenir èxit perquè el sistema electoral de la Segona República tenia algunes similituds amb l’actual mètode d’elecció francès. Era un sistema de llistes obertes en què s’elegien diputats concrets, amb tendència a premiar les majories (si el voleu conèixer amb més detall, aquest post de Nada es gratis ho explica la mar de bé).

El sistema propiciava la formació de grans coalicions, perquè els candidats de partits més petits tenien menys opcions de sortir elegits si es presentaven en solitari que no si ho feien en el marc d’un front més ampli. El més important era que els partits donessin la consigna als seus votants de votar tots els candidats del Front Popular, i així guanyar les majories de cada demarcació.

En l’actualitat, en un sistema proporcional com el que hi ha ara a Catalunya (idèntic al de l’Estat espanyol), l’agrupació de partits diferents en candidatures molt àmplies pot tenir efectes no desitjats. Sobretot en les províncies grans que elegeixen molts diputats, on és relativament senzill que formacions més modestes, però que agrupen comunitats ideològiques fortes, puguin obtenir representació. En vam tenir un exemple l’any 2015, quan ERC i CDC van decidir presentar-se dins de la coalició Junts pel Sí, i la CUP ho va fer en solitari. Tot i que la participació va incrementar-se un 10%, Junts pel Sí va obtenir 1,62 milions de vots, menys que la suma de CiU i d’ERC de 2012 (1,65). En canvi, la CUP va experimentar un creixement de 3 a 10 diputats: molts votants independentistes d’esquerres van preferir la CUP abans que votar una coalició amb CDC. I, sobretot a Barcelona, tenien incentius per fer-ho, perquè sabien que, per les característiques del sistema, si votaven la CUP era fàcil que obtingués representació.

És per això que cal avaluar molt bé estratègies de gran coalició en l’àmbit de les esquerres. Els precedents que hi ha en l’àmbit espanyol, circumscrits al Senat, no són gaire exitosos ni presenten gaires incentius per a les formacions minoritàries. A Catalunya, l’any 1999, el PSC i ICV van presentar candidatures conjuntes a les demarcacions de Lleida, de Tarragona i de Girona, però els resultats no van ser gaire òptims (ICV va passar d’11 a 5 diputats, i el PSC, tot i superar en vots CiU en el global de Catalunya, també va quedar per sota en escons).

Jean-Luc Mélenchon, líder de La France Insoumise, en un acte dels Comuns l'any 2017 / ACN

L’esquerra francesa, a una distància sideral de la catalana

Més enllà del sistema electoral, la realitat de l’esquerra francesa de 2024 és diferent de la de l’esquerra espanyola i catalana. El Nou Front Popular és una coalició que agrupa La France Insoumise, el partit impulsat per Jean-Luc Mélenchon, amb el Partit Socialista històric, els verds i els comunistes. Però la posició dels socialistes a França, fins fa poc en franca davallada, està molt més debilitada que no la del PSOE i la del PSC, que en aquests moments lideren de manera destacada el camp progressista. La France Insoumise, que, salvant totes les distàncies, podria ser l’equivalent a l’espai de Podem i de Sumar (tot i que Mélenchon va ser ministre del PS i ve del món socialista), és la primera força de la coalició. És com si, a Espanya, Sumar i Podem tinguessin més pes electoral que el PSOE i, d’alguna manera, marquessin el ritme i el to de les propostes.

La situació en la qual neix el Nou Front Popular a França, a més, és molt diferent de la de Catalunya: parteix d’un moment en què l’extrema dreta s’imposa de manera clara en les eleccions europees, i després d’anys de creixement constant del partit de Marine Le Pen. L’extrema dreta francesa és una realitat molt més consolidada que l’espanyola, i ha arribat a disputar fins i tot la segona volta de les eleccions presidencials. El centredreta francès, a més, ha estat històricament refractari a arribar a acords amb l’extrema dreta (cosa que aquí no passa: el PP i Vox arriben a acords de manera constant).

Els tabús de les esquerres a Catalunya

La realitat política francesa és molt diferent, i és per això que una coalició a l’estil de l’NFP tindria una translació difícil. A Catalunya, l’existència de l’eix nacional fa més complexos els acords orgànics entre partits (una altra cosa són els pactes i les coalicions de govern). Qui formaria part d’aquest hipotètic Front d’Esquerres? Entra en el terreny de la ciència-ficció imaginar una coalició que agrupés ERC i el PSC: els votants de les formacions respectives no ho entendrien i resultaria contraproduent per als interessos mutus. Una altra cosa seria imaginar un espai que agrupés l’esquerra sobiranista, que tampoc no estaria exempt de contradiccions.

No hi haurà cap cosa semblant a un Front d’Esquerres sense acords entre partits independentistes i d’altres que no ho són

És per tot això que, abans de pensar en una plataforma electoral, potser és més realista que les diferents esquerres treballin amb la idea d’un programa comú que pugui ser compartit en algunes matèries clau: habitatge, transició ecosocial, educació o salut.

Però, perquè aquest programa comú interpel·li una part substancial de la societat, cal trencar un tabú: no hi haurà cap cosa semblant a un front d’esquerres a Catalunya sense acords transversals entre partits independentistes i d’altres que no ho són. Ni l’independentisme d’esquerres per si sol no està en condicions d’articular una majoria de govern, ni tampoc ho estan el PSC i els Comuns.

Si això de la unitat de les esquerres ha de deixar de ser un lema per passar a ser alguna cosa palpable, caldrà treballar per superar aquest tabú, a partir d’arribar a una entesa bàsica en la qüestió nacional. Aquesta entesa pot pivotar de manera circumstancial sobre el sistema de finançament, com sembla que apunten les negociacions per formar govern entre el PSC, ERC i Comuns. Però amb això no n’hi ha prou: qualsevol acord sòlid hauria de basar-se en una aposta per una reforma de les estructures de l’Estat profund (començant per la judicatura), que incorpori també el reconeixement del dret a decidir.

Periodisme pel dret a l'habitatge

Suma't a CRÍTIC i t'enviem a casa la nova revista 'Habitar'

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i la revista 'Emergència' (2021)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies