17/10/2026 | 10:49
El resultat de l’enèsima batalla entre ERC i els Comuns –en aquesta ocasió, amb el teló de fons de la pugna entre les esquerres madrilenyes– ens deixa un paisatge desolador a les portes d’unes eleccions en què la dreta i l’extrema dreta espanyola tenen totes les de guanyar. Les runes fumejants dels ponts bombardejats i el regust agre del pim-pam-pum ens són massa coneguts, igual que la cançó enfadosa que ens diu que l’altre sempre és culpable i traïdor. Es pot reconstruir alguna cosa sobre tot aquest erm?
La sèrie ja l’hem vista massa cops i tots els espectadors –els que encara no han desconnectat, que són la majoria, com bé indica la progressió electoral de l’esquerra catalana des de 2015– saben del cert que el mateix guió tornarà a repetir-se el proper mes de maig, amb les eleccions municipals a Barcelona. Potser no serà una sèrie turca i s’assemblarà més al Com si fos ahir, el serial de sobretaula de TV3 (el títol li encaixaria perfectament). Canviaran algun actor (o n’entrarà algun de nou ara no gaire present, com la CUP). Però el regust a cosa ja vista serà el mateix.
Per això creiem important examinar de nou què ha fallat. I és aquí on apareixen cinc elements clau a disseccionar: la manca de projecte compartit, la contaminació madrilenya del debat català, el pes de la matemàtica política, el pes de la història i els límits del lideratge de Gabriel Rufián, convertit en la figura clau en el moment actual. I una pregunta de futur: com es poden reconstruir les relacions de confiança. Si és que es poden reconstruir i algú vol fer-ho, clar. Per cert: aquests dies fa bo de recuperar el debat que vam organitzar a la Model per presentar la revista Guanyar, amb Ada Colau, Joan Tardà i David Fernàndez.
Una candidatura abans que un projecte
En la discussió pública d’aquests dies s’ha parlat molt de noms, lideratges i tiquets. Molt menys de quin projecte polític havia de sostenir una candidatura compartida. Quines prioritats tenen les esquerres? Parlem d’habitatge, o no només? Quins són els límits dels acords amb el PSOE? Quina relació cal tenir amb Junts? Quina és la proposta per a Catalunya? Amb quins mecanismes s’havien de resoldre les discrepàncies? Quin marge de decisió hauria de conservar cada organització?
Una negociació entre cúpules difícilment pot substituir els vincles polítics i socials construïts des de la base
Les direccions dels partits han de negociar. Aquesta és una part de la seva feina, i segur que és una feina molt difícil: no és cert que s’estiguin barallant només per les engrunes i repartint-se les cadires. Hi ha discussió política de fons. Però una negociació entre cúpules difícilment pot substituir els vincles polítics i socials construïts des de la base. Les aliances sòlides necessiten experiències de cooperació, objectius compartits i persones capaces de reconèixer-se com a companyes de camí malgrat les diferències. Sense això, qualsevol discussió sobre una candidatura esdevé estèril i corre el risc de ser percebuda com un simple repartiment de cadires.
Els partits polítics entenen la cerca de la unitat com una invitació –personal o col·lectiva– a incorporar-se al projecte propi. «Uneix-te a mi» pot ser una proposta legítima, però deixa poc espai per construir alguna cosa conjuntament. Aquest plantejament converteix la negociació en una competició per determinar qui absorbeix qui. La crida dels Comuns al llarg de les últimes setmanes perquè Gabriel Rufián deixés el seu partit i passés a liderar algun tipus d’agrupació de l’esquerra estatal n’és un exemple, però n’hem vist d’altres. Sense anar més lluny, l’actual secretària general d’ERC, Elisenda Alamany, va ser diputada dels Comuns al Parlament.
Les presses ho agreugen. Un projecte compartit necessita temps per debatre, discrepar i arribar a compromisos. El calendari electoral comprimeix aquesta feina, mentre que les xarxes premien l’odi, el zasca i la desqualificació de l’adversari. Una declaració pot desfer en minuts allò que costaria mesos de reconstruir.
La contaminació madrilenya
Hi ha també una confusió d’escales. Reorganitzar l’esquerra estatal i construir una alternativa a Catalunya són objectius que poden o no estar relacionats, però cadascun requereix un debat específic. En el cas que ens ocupa, la pugna entre els diferents actors de l’esquerra madrilenya ha contaminat el debat català. Perquè, en realitat, en aquest cas estem parlant més de l’esquerra madrilenya que no pas de l’esquerra espanyola.
Així, mentre Comuns ha volgut jugar un rol de desllorigador de les dificultats de l’esquerra madrilenya, ERC s’ha debatut en un altre pla, amb Gabriel Rufián com a vers lliure amb múltiples tensions amb el seu partit. Però una entesa de les esquerres catalanes necessita una raó de ser pròpia: una lectura del país, una proposta social i nacional i capacitat per decidir. A partir d’aquí pot establir compromisos (o no) amb altres esquerres de l’Estat. Però les esquerres catalanes no poden pretendre anar a salvar la vida a ningú, i menys encara a l’esquerra madrilenya.
Les esquerres catalanes no poden pretendre anar a salvar la vida a ningú, i menys encara a l’esquerra madrilenya
Per quin motiu no s’ha plantejat primer un debat en clau catalana? L’aposta dels Comuns des de la seva eclosió l’any 2014 ha estat sempre en clau més municipalista i barcelonina que no pas nacional. I quan els Comuns s’han plantejat un marc que desbordés Barcelona, aquest ha estat l’Estat espanyol.
Això és una diferència substancial amb l’antiga ICV i l’històric PSUC, que tenien una visió orgànica de partit en clau catalana. Només cal dir que el Partit Socialista Unificat de Catalunya va ser reconegut com a secció de la Internacional Comunista (la Komintern o Tercera Internacional) l’any 1939, cosa que va suposar una excepció històrica. En canvi, en els debats iniciàtics del nucli impulsor dels primers Comuns, quan encara es deien Guanyem, hi havia un debat sobre quina era la finestra d’oportunitat més òptima: les eleccions municipals o les eleccions generals. Catalunya no apareixia en l’equació. Massa embolic. Alguns ho han intentat: el cas més clar, Xavier Domènech al capdavant d’En Comú Podem, candidatura guanyadora de les eleccions espanyoles a Catalunya els anys 2015 i 2016. Domènech ja no hi és.
L’any 1936, en la victòria del Front Popular a Espanya, Catalunya va tenir una formulació pròpia: el Front d’Esquerres
ERC tindrà moltes contradiccions internes i moltes tensions, segurament més que els Comuns. Però té una estructura amb una implantació prou homogènia arreu de Catalunya. Els Comuns concentren la seva força a Barcelona i l’àrea metropolitana, i ja des dels temps d’ICV –però fins i tot més ara– han tingut dificultats per implantar-se de forma proporcionada al conjunt del país. Si mirem les dades, a les catalanes del 2024, ERC va obtenir entre el 12% i el 16,3% dels vots a cadascuna de les quatre províncies. Els Comuns, en canvi, van registrar un suport territorial més desigual: del 6,7% de Barcelona al 2,2% de Lleida, passant pel 3,3% de Girona i el 3,9% de Tarragona.
Aquestes apostes diferenciades, ambdues legítimes, han situat el debat en dos plans antagònics. En realitat, no estaven parlant el mateix llenguatge. L’any 1936, en la victòria del Front Popular a Espanya, Catalunya va tenir una formulació pròpia: el Front d’Esquerres de Catalunya, liderat per ERC. Aquesta era la via més coherent per encarrilar un debat sobre la unitat estratègica, més que no pas mirar de desfer les pugnes internes de l’esquerra madrilenya.
El pes de la història i les ferides no curades
ERC i els Comuns provenen de tradicions polítiques diferents. El republicanisme catalanista i les diverses cultures que conflueixen en l’espai dels Comuns tenen trajectòries, llenguatges i prioritats que no sempre coincideixen. La cosa no és nova: ve dels anys trenta, de les disputes fratricides entre els republicans i el PSUC durant la guerra i la revolució. La memòria del greuge es transmet de generació en generació i d’exili en exili.
L’alcaldia de Colau amb els vots de Manuel Valls és una ferida que no ha curat bé. I les ferides que no es curen ni es reparen es mantenen obertes.
La investidura barcelonina de 2019 n’és un exemple especialment significatiu per a ERC: Colau va conservar l’alcaldia amb el suport del PSC i els vots de tres regidors de la candidatura de Manuel Valls, deixant fora Ernest Maragall. Aquella decisió, agradi o no, té encara un pes polític que no desapareix apel·lant a la urgència de la unitat. És una ferida que no ha curat bé. I les ferides que no es curen ni reparen es mantenen obertes. Des d’aquest octubre en tindrem una altra: no són pocs els qui interpreten el pacte entre ERC i Podem com la torna d’aquells vots de Valls. Punyal ve, punyal va.
Presentar el desacord actual com el desenllaç inevitable d’una rivalitat històrica seria una manera còmoda d’exonerar els qui avui prenen decisions. És cert que la relació entre aquestes esquerres acumula disputes, però també experiències de cooperació. Però reconstruir una relació exigeix discutir aquests antecedents, assumir les responsabilitats que corresponguin i evitar que cada greuge es converteixi en un veto permanent. La confiança no es pot donar per restablerta perquè el calendari electoral ho requereixi.
El pes de la matemàtica política
Aquesta desconfiança conviu amb una competència directa en el pla electoral. ERC i els Comuns es disputen una part de l’electorat, especialment en determinats entorns metropolitans i entre votants amb sensibilitats socials i nacionals pròximes. Aquesta proximitat ofereix possibilitats d’acord, però també incentius per debilitar el veí.
Convé no idealitzar allò que no ha arribat a existir. Una candidatura conjunta liderada ni més ni menys que per Gabriel Rufián i Ada Colau podia haver generat entusiasme i mobilitzat persones desencantades. Però també podia haver provocat fugues d’electors que no s’hi reconeguessin. La suma dels resultats de dues forces no permet anticipar el resultat d’una coalició. El gremi dels politòlegs s’ha encarregat de recordar-nos-ho. Fins i tot Pablo Iglesias, politòleg de formació, ha fet intervencions sonades explicant-nos que 1+1 no tenen per què sumar dos, i que la unitat electoral només tenia sentit en províncies petites, i no a Madrid i Catalunya. A Catalunya ja ens ho sabem: des dels anys del procés tots tenim un màster en estadística.
Seria absurd no tenir en compte el que diuen les dades a l’hora d’articular aliances polítiques. Però més absurd seria encara limitar la política a la freda anàlisi matemàtica. Defensar la cooperació entre les esquerres implica prendre’s seriosament aquestes dificultats. Una candidatura unitària és una eina que s’ha de valorar per la seva capacitat d’ampliar suports i fer possibles determinades polítiques, però no pot convertir-se en una obligació moral.
Gabriel Rufián i els límits d’un lideratge
Si hi ha un nom que ha estat en boca de tothom les darreres setmanes és el de Gabriel Rufián. La seva capacitat per interpel·lar públics amplis i la seva popularitat en el conjunt de l’Estat espanyol són un actiu polític cobejat. Però aquesta projecció pública no equival automàticament a disposar d’un entorn sòlid dins d’ERC per sostenir el seu projecte.
Seria precipitat concloure que Rufián està sol al seu partit. També ho seria donar per fet que totes les veus republicanes favorables a un front d’esquerres, com el corrent intern Àgora Republicana, que impulsa amb tenacitat Joan Tardà, formen un sector cohesionat sota el seu lideratge. Sabem que ERC té junqueristes, però… té rufianistes? No ho sembla: els opositors a Oriol Junqueras en el darrer congrés són també especialment crítics amb Rufián. Quin mandat té Rufián? Quins suports organitzats l’acompanyen?
Rufián ha emès un missatge clar: la fidelitat a la seva organització. Després de tant de soroll, probablement ni els seus li reconeixeran.
Per això, qualsevol aproximació a Rufián havia de tenir present l’organització de la qual forma part. Per això, buscar l’acord amb el dirigent sense assegurar l’acord amb el partit podia despertar més suspicàcies que adhesions. Si es volia una candidatura d’ERC i els Comuns, calia un compromís entre ERC i els Comuns. La confiança personal entre candidats podia facilitar-lo, però difícilment substituir-lo.
Al final, Rufián ha emès un missatge clar: la fidelitat a la seva organització. I això, en temps líquids com els actuals, és un valor important (que, després de tant de soroll, probablement ni els seus li reconeixeran). Al mateix temps, el líder d’ERC a Madrid ha de tenir clar que defensar públicament una aliança formal de les esquerres requereix construir les condicions internes per fer-la possible. Aquestes condicions, ara com ara, no es donen a ERC. El lideratge es mesura, també, per la capacitat d’organitzar suports i convertir una proposta en una decisió col·lectiva.
Es pot reconstruir alguna cosa?
«Som on som, més val saber-ho i dir-ho», que deia el poeta. El balanç més preocupant és la consolidació d’una idea: que amb l’altre no hi ha res a fer. Per evitar-ho, ERC i els Comuns hauran de decidir com competeixen i com conviuen. Poden explicar les seves diferències sense convertir l’altre en un enemic. Poden defensar candidatures separades i continuar treballant en acords sobre habitatge, serveis públics, fiscalitat o drets nacionals. Poden reconèixer que una negociació ha fracassat sense declarar inviable tota cooperació.
Una negociació pot acabar sense acord i, tanmateix, deixar una base per continuar parlant. Però també pot passar el contrari: que el procés acumuli nous greuges, reforci els recels i faci més difícil qualsevol aproximació futura. El fracàs d’una negociació per formar una candidatura es pot convertir en una impugnació del possible aliat i en un tancament de files autoreferencial.
Les esquerres catalanes, si realment tenen interès en algun tipus d’aliança estratègica, haurien de reprendre la feina amb temps i fora de l’emergència electoral. Amb espais de discussió estables, participació de les bases i relació amb els moviments socials, respectant-ne l’autonomia. Joan Tardà va proposar fa temps en una entrevista a CRÍTIC la celebració d’una Conferència de les Esquerres Catalanes. Segurament és urgent. Més encara si sabem que l’esclat social als carrers –del qual hem parlat menys aquests dies, immersos en el serial de les negociacions– assenyala el camí: el d’una nova generació militant que demana pas.
