13/07/2020 | 00:00
Quim Torra va ser investit president de la Generalitat el maig de 2018 amb els vots de Junts per Catalunya i ERC i l’abstenció de la CUP. La seva va ser una investidura accidentada, després de la decisió de Roger Torrent de no proposar la investidura a distància de Puigdemont i del ‘no’ cupaire a Jordi Turull. La seva figura representa un independentisme abrandat a l’hora que conservador: procedent de l’antic Reagrupament (escissió dretana d’ERC), Torra va estar vinculat a El Matí, corrent crític d’Unió Democràtica, i és autor d’un bon grapat d’articles polèmics. Va assumir la presidència, segons va dir en aquell moment, de forma transitòria, a l’espera del retorn del “president legítim” Carles Puigdemont.
La realitat, però, és que més de dos anys després Quim Torra segueix sent president de la Generalitat. Tot i que ha construït la seva imatge com la d’un vicari de Puigdemont, ja ha governat més temps que ell. Va dir que convocaria eleccions després de l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat, que va tirar endavant amb el vot dels Comuns. Però no ha complert la seva promesa. Euskadi i Galícia han celebrat comicis aquest juliol en el marc de la denominada ‘nova normalitat’ (no sense problemes derivats de la incidència del virus en alguns territoris). De les eleccions catalanes, en canvi, no en sabem res oficialment.
El rebrot que ha obligat a confinar Lleida en ple juliol no suposa un bon augiri de cara a unes hipotètiques eleccions catalanes a la tardor. A alguns independentistes els agradaria fer coincidir les eleccions amb el tercer aniversari de l’1 d’Octubre (el 4 d’octubre és diumenge). Però a l’octubre o al novembre, les condicions epidemiològiques poden ser encara més complicades que ara amb l’arribada del fred i la tardor. Si hi ha un rebrot que obligui a un nou confinament més estricte, és molt probable que no hi hagi eleccions fins 2021. Si Torra pretenia complir el seu compromís, hauria estat més raonable celebrar els comicis ara, malgrat les dificultats logístiques que implicaven.
El mandat de Torra està resultant agònic. El seu objectiu havia de ser “implementar la República”, però només hi ha hagut retòrica. El president té un procés judicial que pot acabar amb la seva inhabilitació. Els seus xocs amb ERC són constants. Està en minoria al Parlament i ha de buscar suports entre els Comuns o la CUP. El torrisme, igual que gran part de l’independentisme que segueix reivindicant la DUI del 27-0, no té cap estratègia política realista.
La crisi colossal de Convergència
Pot ser que hi hagi altres raons, més enllà del coronavirus, que hagin motivat la inhibició de Torra a l’hora de convocar eleccions? Si ho analitzem a escala política, una causa podria ser la complicada situació interna de l’espai convergent, que està des de fa temps en ebullició, sense un lideratge definit més enllà de la figura de Puigdemont, i amb una guerra oberta entre diferents famílies i sensibilitats. Mentre Torra no prem el botó electoral per dissoldre el Parlament (i ell és l’única persona que té la capacitat de fer-ho), aquest espai té temps de reorganitzar-se i solucionar les seves pugnes internes.
Si ho mirem amb perspectiva històrica, el món convergent està immers en una crisi colossal. Des de la seva creació a finals del setanta, l’espai liderat en el seu dia per Jordi Pujol no havia travessat mai una situació tan complexa, ni tan sols quan va perdre el Govern a mans del tripartit: dividits amb múltiples faccions, sense una anàlisi compartida del moment polític i amb una pugna que amenaça de trencadissa interna. La situació és crítica i, a priori, això implicaria unes millors perspectives per a ERC.
Però, tot i la situació actual, no és descartable que l’antiga Convergència pugui sortir enfortida de la crisi. Per aconseguir-ho necessita, sobretot, temps. I això és el que li està donant Quim Torra. El xoc entre Puigdemont i el PDeCAT pel control de la marca Junts per Catalunya pot acabar en trencadissa, però també en una pax romana que eviti mals majors. En tornar de l’estiu, podem trobar-nos amb una nova refundació de Convergència ben consolidada, i amb un enfortiment d’aquest espai, que disposa del lideratge de Puigdemont com a gran actiu i amb poderosos canals de propaganda i difusió informativa. Si a això hi afegim les veus dels presos polítics –que és probable que a la tardor ja estiguin en tercer grau i puguin participar en actes electorals– i el poderós món local convergent, el còctel pot ser potent.
El desgast d’ERC en la crisi del coronavirus
ERC surt líder en totes les enquestes però no hauria de confiar-se. Els seus dirigents han estat especialment exposats durant la crisi del coronavirus, en especial la conselleria de Salut i Afers Socials. La crisi de les residències ha desgastat el conseller de Treball, Chakir el-Homrani, que ara torna a ser a l’ull de la huracà pel brot de Lleida. Ningú havia previst des de la conselleria d’Afers Socials i Treball que la situació dels treballadors de la fruita, que es repeteix any a any, podria acabar generant el còctel perfecte per a un rebrot? Són sabudes de fa dècades les condicions d’infrahabitatge i amuntegament que han de patir cada any aquests treballadors, que molt sovint desenvolupen la seva activitat en precari i sense protecció social. Algú va fer res per anticipar-s’hi? Tampoc ho havia previst la consellera d’Agricultura, la també republicana Teresa Jordà?
Des de Salut, Alba Vergés ha pogut esgrimir més perfil de gestió i ha tirat endavant en moments crítics, però un nou rebrot descontrolat que impliqués un nou confinament massiu podria enervar els ànims de la ciutadania. Mentre els republicans caminen pel camp de mines de la gestió del dia a dia, Junts per Catalunya i Quim Torra no pateixen cap desgast entre l’electorat independentista. Al contrari: culpen de tot l’Estat espanyol i fins i tot, de tant en tant, llancen dards enverinats als seus socis de Govern. Totes les polèmiques afecten conselleries d’ERC.
El 17 de setembre se celebrarà al Tribunal Suprem la vista del recurs a la condemna d’inhabilitació de Torra i la seva sentència, si no hi ha convocatòria prèvia, podria deixar Pere Aragonès com a president en interí. Si això passa, la situació serà de gran caos i complexitat.
El teorema polític nascut del procés està esgotat, però gran part de l’independentisme -partits i electorat- encara viu en aquell paradigma. Catalunya necessita eleccions. Però les eleccions, per si soles, no solucionaran res. Els comicis han de ser un exercici de responsabilitat i de clarificació estratègica per part de l’independentisme. Un exercici que ja s’hauria hagut de dur a terme el 21-D, però que la campanya legitimista de Puigdemont, sense recorregut pràctic, va dinamitar. Si ara tot plegat deriva en una nova barra lliure de sobiranisme màgic i retòrica patriòtica, el hàmster seguirà girant en la seva roda una nova legislatura.
Quim Torra hauria de posar les urnes, però tots els actors polítics de l’independentisme, si realment volen avançar cap als seus objectius, hi haurien de posar la intel·ligència.
