25/03/2025 | 06:00
Estem en l’espera. Dia i nit. Els esdeveniments se succeeixen i els deglutim sense protestar. Pandèmia de la Covid-19, guerra d’Ucraïna, genocidi de Palestina, catàstrofes naturals que assolen la Terra… Ens empassem tot el que ens llencen, incapaços de vomitar, encadenats a una impotència de la qual no aconseguim desfer-nos. El possible ens distreu durant uns instants i, finalment, sempre ens ofega. L’impossible no és més que aquesta realitat despòtica que, a poc a poc, s’ha imposat. Estem en l’espera. Dipositem una esperança absurda en un col·lapse final. Ens enfonsem en una nit tenyida de melancolia. El món s’ha tancat sobre ell mateix, i els llogaters de la casa ens coneixem molt bé. Els titelles neofeixistes han tancat la porta de sortida, mentre s’afanyen a dividir la terra en zones d’influència.
La revolució conservadora suposa la culminació de l’etapa neoliberal del capitalisme que s’inicia després de la derrota obrera de finals dels anys setanta. Ja no som els espectadors entretinguts de l’antiga societat de l’espectacle; ara se’ns reserva l’estatut de víctima a l’interior d’un espai perforat per les fronteres. Els estats guerra, amb aspiracions imperialistes, es combaten entre ells, mentre cau la pluja àcida, el gel àrtic es fon i gegantescos incendis no perdonen ni les cases dels rics. La militarització del territori i la despolitització de la societat treballen conjuntament per engrandir el desert circular. Nosaltres, a canvi, sobrevivim. Tenim la seguretat que ens donen les petites gàbies en les quals estem ficats, i també el miratge que ofereix la idea de pertinença a una nació. La llei de la selva es compleix a la perfecció, quan les víctimes es disputen una engruna de reconeixement.
Víctimes són els qui, desposseïts de la força de dolor que els habita, han interioritzat la por i la culpabilitat
El gran èxit de l’actual revolució conservadora consisteix a presentar el seu avanç com a portador d’una irreversibilitat que no admet discussió. Encara més: el neofeixisme, i això ocorre en les seves diferents variants, posseeix una immensa capacitat de ridiculització i de menyspreu. Com més banal, estúpid, i criminal, més difícil resulta de contrarestar perquè —hem de reconèixer-ho— el capital ha sabut apropiar-se de les paraules amb les quals anomenàvem tant la subversió com la llibertat. La partició efectuada ha estat implacable. Supervivents són els qui s’han guanyat un lloc en el mercat de la Vida i es mereixen una existència. Víctimes són els qui, desposseïts de la força de dolor que els habita, han interioritzat la por i la culpabilitat. El seu odi de classe s’ha extraviat i apunta a l’altre. L’obvietat feta de mentides repetides que caracteritza el neofeixisme aniquila el seu pensament. Només aspiren que se’ls deixi viure. Perquè no esperen ja res, estan en l’espera.
La condició de víctima que la revolució conservadora imposa emmordassa també el mateix pensament crític i bloqueja les pràctiques de transformació social. Quan s’accepta el terreny de joc que el neofeixisme estableix —per exemple, que la immigració és un problema o que l’emergència climàtica no és tan greu—, és molt difícil impugnar la realitat i plantejar algun mode de resistència. La renúncia a tota experimentació, la desconnexió respecte a la memòria històrica i, sobretot, la falta de gosadia, condueixen necessàriament a adaptar-se. A buscar excuses en la confusió. A abaixar el cap i a cobrir-se els ulls.
El neofeixisme anul·la encara més l’existència de l’espai polític: no hi ha marge per a la negociació
“Qui no espera l’inesperat no arribarà a trobar-lo, per no ser ni inescrutable ni accessible”, afirmava Heràclit fa molt de temps. No sabem què és l’inesperat ni tampoc si, en interrompre la marxa suïcida del món, podria salvar-nos. El que sí que sabem molt bé és que la política no pot copsar-lo. La política en l’actualitat funciona com a essencialment despolititzadora i no és una cosa gaire diferent d’una gestió empresarial. El neofeixisme en concebre, per part seva, la política com a guerra i utilitzar a favor seu les estructures formals de l’anomenada democràcia representativa, anul·la encara més l’existència de l’espai polític. No hi ha marge per a la negociació. El possibilisme que carrega amb la por i l’absència d’idees no pot mossegar la realitat ni aturar una extrema dreta que riu a riallades.
I, no obstant això, l’inesperat és aquí escrit en el mur que s’esquerda: “Som les revoltes de la terra. Som la terra que es revolta”. Per trobar l’inesperat, no cal desenterrar-ho, perquè no està ocult sota les ruïnes. N’hi ha prou a sentir el crit de la sang aclaparada. Abandonar el lloc de víctimes de l’espera que se’ns assigna i acollir la força de dolor. Això és el que ha fet i fa el moviment francès de Les Soulèvements de la Terre (Les Revoltes de la Terra). Contra els amos del soroll, no han oposat paraules de súplica que demanen comprensió. Tampoc un silenci que callaria massa. El que han fet és una crítica de la política basada en el desafiament.
Però cal explicar primer de tot quin és l’origen de Les Soulèvements de la Terre. Aquest moviment no es crea en cap taula de partits ni com a resultat d’una decisió burocràtica. Es forma a partir de les primeres 200 persones que l’any 2021 es van constituir en una ZAD (Zona a Defensar) i van lluitar per evitar la construcció d’un aeroport a Notre-Dame-des-Landes (al departament del Loira Atlàntic). Quan el 25 de març de l’any 2023 es van reunir per impedir la construcció d’un megapantà a Sainte-Soline (al departament de Deux-Sèvres), el nombre de manifestants arribava ja a 30.000. Reprimits brutalment durant hores, les forces de l’ordre van causar més de 200 ferits, 40 manifestants greument mutilats i 2 persones en estat de coma. Al cap de pocs dies, l’Estat francès va reaccionar plantejant la il·legalització del moviment. Per què es va produir aquest creixement inaudit i la posterior proposta d’il·legalització que, finalment, va ser suspesa a causa de les reaccions provocades?
El gest radical, situat i multiplicat, es transforma en acció directa i de masses: “colpejar fort i on faci mal”
La resposta és complexa i, alhora, simple. Complexa perquè caldria tenir en compte tant la crisi de l’esquerra francesa com les nombroses lluites (ZAD diverses, armilles grogues, etcètera) que, d’alguna manera, són antecedents d’aquest moviment. Simple perquè la seva pràctica, en estar completament separada de tota política vella o nova, consisteix senzillament a posar el gest radical en un primer pla. Però aquest gest radical que inventen no es desplega en un àmbit simbòlic, sinó que es concreta en tres tipus d’accions que, com ells afirmen, “baixen l’ecologia” al món real: 1) Bloqueig de les infraestructures que permeten els desastres ambientals. 2) Desmantellament col·lectiu i festiu de les indústries tòxiques. 3) Ocupació de terres. D’aquesta manera el gest radical, situat i multiplicat, es transforma en acció directa i de masses. Es tracta de “colpejar fort i on faci mal”, asseguren en el seu manifest. Fugir de les desfilades reivindicatives que només amplifiquen la resignació i ens condemnen a ser víctimes de l’espera. Combinar l’alegria i la desesperació per aconseguir, almenys, petites victòries que empenyin a seguir endavant.
La pregunta tradicional sobre qui és el subjecte polític queda esborrada, així com la qüestió de la violència. Les Soulèvements de la Terre no defensen la naturalesa, són la naturalesa que es defensa. Xarxa, moviment, i també, organització política. Tot alhora. El gran mèrit seu és haver sabut sostenir el gest radical sobre una composició de les diferències que és intel·ligent i, alhora, generosa. No en va, rebutgen ser un front o una aliança de grups polítics.
Marx defensava que “la revolució social del segle XIX no pot extreure la seva poesia del passat, sinó només del futur. No pot ella mateixa començar abans de desprendre’s de tota la superstició del passat” (El dieciocho Brumario de Luis Bonaparte, Akal, Madrid, 2023, pàg. 37). Per uns moments, i aquest és l’ensenyament fonamental, sembla que Les Soulèvements de la Terre han trobat maneres concretes per desfer-se d’aquestes supersticions que, en el fons, no són més que repeticions cansades de camins tancats.
