La política i la mort en temps de la Covid-19

El pensament crític ha trigat massa a pensar la vida. La vida estava associada al vitalisme; el vitalisme, a la irracionalitat, i la irracionalitat, a les diverses variants de feixisme. Possiblement, Lukács va ser qui va formular d’una manera més acabada aquesta seqüència al seu llibre El asalto a la razón. El marxisme més ortodox va fer seu aquest plantejament, i serà només amb l’arribada dels situacionistes quan la vida comenci a obrir-se pas al discurs crític. Però, en la crítica quotidiana que aquests preconitzen (reforçar i enriquir l’espai/temps d’allò viscut), la idea de la mort com a tal segueix absent, malgrat que la dicotomia vida/mort constitueix el nucli de tota pràctica revolucionària amb voluntat real d’emancipació.

En introduir el concepte de biopolítica, Foucault canvia la perspectiva crítica radicalment. La biopolítica és una nova tecnologia del poder la funció de la qual consisteix a estatitzar la vida per, així, poder-la optimitzar. L’antic sobirà “feia morir o deixava viure”; la biopolítica, en canvi, intervé per fer viure. El mateix Foucault va adonar-se del terreny contradictori on es movia: “¿Cómo es posible que un poder de este tipo pueda matar, exponga a la muerte no sólo a sus enemigos sino a sus ciudadanos?” (Genealogía del racismo, Madrid, 1992, pàg. 263). Era necessari fer un pas més: desvelar que la gestió biopolítica de la vida pressuposa i necessita poder matar. La biopolítica és en ella mateixa necropolítica, una política de la mort i amb la mort, l’objectiu de la qual és eliminar els obstacles que un capital desbocat troba davant seu. Obstacles són, no cal recordar-ho, totes aquelles persones que no es puguin rendibilitzar. La idea de la mort que el concepte de necropolítica implica és, doncs, útil per efectuar una denúncia radical de la nostra societat. I això és el que ha ocorregut durant la pandèmia de la Covid-19.

“El pensament crític que desitgi no ser presoner d’allò políticament correcte ha de mirar cara a cara la mort”

Quan la majoria dels mitjans de comunicació afirmaven que el virus no distingeix entre classes socials, el concepte de necropolítica servia per denunciar la naturalització de la mort i mostrar-ne el caràcter classista. Malgrat efectuar aquesta denúncia i organitzar fins i tot xarxes de suport mutu, el pensament crític no ha pogut trencar el silenci imposat pel confinament. L’extrema dreta, en canvi, ha sabut imposar la seva presència i obrir-se un cert espai polític. És evident que ho ha fet mitjançant la manipulació i la mentida, defensant una transgressió individualista que oblida completament que la llibertat és col·lectiva.

I, no obstant això, més enllà de l’habilitat oportunista de l’extrema dreta, existeix una qüestió molt més de fons: mentre que l’esquerra sempre ha exorcitzat la mort, el pensament reaccionari ha entès molt bé la seva centralitat política. Per fonamentar l’Estat mitjançant la por de la mort (Hobbes) o per legitimar la guerra mitjançant la construcció política de l’enemic (C. Schmitt). El feixisme sempre ha sabut vincular la llei i l’ordre a partir de la potència nihilista de la mort. El pensament crític que desitgi no romandre presoner d’allò políticament correcte s’ha d’atrevir a mirar cara a cara la mort. El feixisme és únicament una manera de relacionar-se amb ella. Malgrat tot, és possible posar-la al servei de la vida. Existeix una diferència absoluta entre amenaçar amb la mort o desafiar amb el voler viure. Però a l’esquerra li costa acceptar que interioritzar la mort ens fa més lliures.

* Aquest article apareix publicat originalment a la revista en paper ‘Crisi o Vida’, editada per CRÍTIC i Pol·len, i que podeu comprar a la nostra botiga.