Crític Cerca
Opinió
Sara Cuentas

Sara Cuentas

Periodista, investigadora social i activista descolonial

La normalitat del racisme

Quan les epidèmies no travessen les fronteres del Nord, no interessen el contagi ni les morts ocasionades

09/03/2021 | 06:00

La pandèmia de la Covid-19 va entrar abruptament en la vida humana i cap frontera física ni mental no va ser capaç de detenir-la. Es va expandir a cada territori, als del Sud i als del Nord global, i, amb la pandèmia, s’hi van instal·lar la por, la incertesa i la intenció de fer prevaldre, des dels estats, la “normalitat” trastocada.

Aquesta “normalitat” és producte del procés civilitzatori colonial que impera al món a través de la modernitat, erigida amb l’explotació i el consum exacerbat dels béns comuns. Comet genocidi, feminicidi i terracidi. Destrueix els entorns vitals, col·loca en una precarietat perpètua molts pobles per apropiar-se els territoris i assassina sistemàticament les energies que regulen la vida a la Terra.

El sistema de poder es va blanquejar des d’un colonialisme que, a més, és classista, racista, capitalista i patriarcal. Només cal recordar Sara Baartman. Membre de la comunitat khoikhoi de Ciutat del Cap, a Sud-àfrica, Baartman va ser esclavitzada, venuda i portada a Europa com a animal de circ, el 1810. Allà va ser forçada a prostituir-se. Els científics francesos van desmembrar el seu cos per estudiar-lo. El seu esquelet, el seu cervell i els seus genitals van ser exposats al Museu de l’Home de París. És així com es va definir el lloc de “no-existència”, normalitzat amb la racialització, fins i tot després d’abolida l’esclavitud.

Durant la pandèmia les transnacionals extractives han continuat operant amb impunitat a l’Amèrica Llatina

Enguany, es compleixen 500 anys de l’epidèmia de verola que va delmar la població mesoamericana, el 1520, fruit de la colonització europea. Des d’aleshores, el poder colonial s’ha apropiat territoris i ha consolidat el seu domini trencant l’equilibri vital d’aquells pobles amb la seva visió antropocèntrica. Fins i tot durant la pandèmia, les transnacionals extractives van continuar operant amb impunitat a l’Amèrica Llatina, mentre els estats reprimien les protestes.

Quan les epidèmies no travessen, però, les fronteres del Nord global i no toquen els cossos de les seves poblacions, no interessen el contagi ni les morts ocasionades. Cal recordar, en aquest sentit, que altres malalties, com les ocasionades pel virus de l’Ebola o el virus del Zika, ja van assolar l’Àfrica Occidental del 2014 al 2016, en el cas de l’Ebola, o Uganda i l’illa de Yap, en el cas del virus del Zika. Aquestes i totes les epidèmies són creades al sofisticat laboratori de l’opressió colonial. Un laboratori caracteritzat per l’explotació, la misèria, la desigualtat i la indiferència. Afermat pel mercat global, que concentra el 45% de la riquesa mundial en mans de l’1% més ric del planeta i, en complicitat amb els governs, deixa milions de persones sense dret a la salut, a l’habitatge, a l’alimentació i a l’educació i les obliga a travessar les fronteres posant en risc les seves vides. A Espanya, deixa més de mig milió de persones sense papers, sense dret a tenir drets.

La nova normalitat és insostenible. La nova normalitat finança monarquies corruptes, salva bancs i no persones, enriqueix la indústria farmacèutica i incrementa les violències racistes i masclistes. La nova normalitat deixa sense treball milers de persones, genera por i depressió, és brou de cultiu de crisis sanitàries i fragmenta la comunitat humana, considerant la població migrada i racialitzada com “les altres”, “les diferents”, “les de fora” i “les inferiors”. Així, el racisme es retroalimenta amb la por de la pandèmia, perquè una població que viu amb por que passi quelcom de dolent accepta fàcilment el discurs de l’odi.

El ‘Queda’t a casa’ és el privilegi de qui té un espai ampli, saludable i segur

Les principals mesures econòmiques, socials i sanitàries, en lloc de generar una transformació cap a la cura de la comunitat humana, releguen, encara més, a la zona de “no-existència” i “no-drets”, les poblacions d’orígens no europeus. El racisme segueix essent al centre del capitalisme, on les persones migrants són “recursos” per a “ús i desús” del mercat laboral, destinades a treballs essencials, però precaritzats, mal remunerats, sense contracte i en condicions de semiesclavitud. Milers de treballadores de la llar exigeixen que es ratifiqui el Conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball; persones treballadores migrants en el sector de l’agricultura qüestionen la renovació “temporal” dels permisos de treball; centenars de persones migrants sense papers de perfil sanitari van estar esperant l’autorització de treball i l’homologació dels títols que mai no va arribar. Mentrestant, les temporeres de la maduixa no troben justícia davant l’assetjament laboral i sexual dels seus ocupadors.

Al poder colonial li és fàcil assumir pal·liatius sense realitzar canvis estructurals. Així, s’han posat en marxa mesures com finançar la contractació d’un total de 900 persones per regularitzar la seva situació a Catalunya i s’ha facilitat la contractació de treballadores de la llar i de les cures amb tres anys d’arrelament (malgrat que moltes tenen menys de dos anys). En canvi, el Govern espanyol ha proposat regularitzar només persones que es trobaven en el territori espanyol durant la pandèmia i que van fer treballs essencials i, a la resta, els ha proposat atorgar-los el permís de treball, malgrat que no totes poden treballar.

Aquests mesos ens han interpel·lat a quedar-nos a casa. El “Queda’t a casa” és el privilegi europeu de qui té un espai ampli, saludable i segur. Més de mig milió de persones sense regularitzar viuen en habitacions petites sense llum natural, dormen al traster a les cases on treballen com a cuidadores, han estat confinades en barraques al costat de les empreses, on treballen en condicions de semiesclavitud i dormen al carrer i ni tan sols poden sortir de la ciutat, com els temporers de Lleida, o estan atrapades sense poder tornar al seu país com les temporeres marroquines de la maduixa. Centenars de dones migrades i racialitzades han d’acceptar el racisme institucional que gestiona els lloguers socials, amb habitatges insegurs i insalubres. La majoria són dones monoparentals amb ordres de desnonament. Centenars de famílies migrants sense papers, amb infants menors de cinc anys a càrrec, viuen al carrer davant la indiferència dels serveis socials.

El procés colonial no salvarà la humanitat ni sostindrà la xarxa de la vida

Aquests mesos ens han convidat a “resistir”. El “resistiré” davant la pandèmia no és el mateix per a la població migrada i racialitzada. És un “resistiré” cap al “virus colonial”: davant el personal de seguretat del transport públic que violenta i deté persones migrades pel fet de dur la mascareta per sota del nas; davant dels incendis als campaments de migrants de Lucena i Lepe, que els van deixar a la intempèrie; davant l’expulsió de migrants algerians a Múrcia entre insults i crits del veïnat per “por del contagi”; davant els desnonaments; davant la criminalització de la policia que aplica criteris ètnics i racials a les seves detencions; davant de les expulsions en calent i el fet que a moltes mares se’ls retiri la custòdia pel fet de ser precàries.

Quin sentit té aleshores el missatge del Govern #EsteVirusLoParamosUnidos? Si no hagués estat per les xarxes de cures comunitàries, els bancs d’aliments, l’elaboració de mascaretes i les caixes de resistència impulsades per les mateixes organitzacions de població migrant i racialitzada, aquesta no hauria tingut accés a un mínim de recursos per a la seva supervivència. Les darreres manifestacions per exigir el dret a la ciutadania no s’han aturat i són un qüestionament al Pacte mundial per a la migració segura, ordenada i regular de les Nacions Unides, al racisme institucional espanyol i a les seves polítiques migratòries que limiten drets.

Emancipar les ments, construir una comunitat humana en diversitat, desnaturalitzar la racialització i el racisme, que n’és la conseqüència sistèmica violenta, enfortir els vincles sentipensants i superar la ràbia per vèncer l’odi és imprescindible. El procés civilitzatori colonial i la seva normalitat no salvaran la humanitat ni sostindran la xarxa de la vida. L’acció comunitària de l’economia, la gestió del poder compartit i la cura col·lectiva són alternatives per a un camí possible, si volem sortir de la crisi sistèmica, més enllà de la pandèmia.

* Aquest article apareix publicat originalment a la revista en paper ‘Crisi o Vida’, editada per CRÍTIC i Pol·len, i que podeu comprar a la nostra Botiga.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies