29/04/2025 | 10:32
(Actualitzada a les 10.33 de dimarts, 29 d’abril de 2025.)
La Gran Apagada elèctrica no ens iguala a tots. La Gran Apagada elèctrica no afecta tothom igual. Com el virus en la pandèmia, hi ha qui ho pateix, i és dur, i hi ha qui pot morir, qui pot perdre la feina i qui es queda desemparat. Tots podrem explicar on érem i què fèiem el dia de la històrica apagada elèctrica a la península Ibèrica, i explicarem situacions de més o menys angoixa. Tanmateix, les desigualtats socials i econòmiques també determinen el nostre grau de dependència de l’electricitat o dels telèfons mòbils. Tots, rics i pobres, autòctons i migrants, depenem de la maleïda internet, del WhatsApp i de l’interruptor de la llum. Però n’hi ha alguns que paguen un preu més car que altres.
Ahir, dia de la Gran Apagada, va ser un dia dur per a la gent amb les feines més precàries, temporals i fotudes, i que no podia fer el que van fer molts, apagar l’ordinador i marxar a casa al migdia. Alguns no podien ni tan sols avisar el seu cap per dir que arribarien tard a la feina jugant-se una esbroncada o un “demà ja no cal que tornis”. En especial, tots els riders, els gloveros i altres treballadors de l’economia de plataforma, que van perdre el sou d’un dia, i en altres llocs de l’Estat espanyol poden ser dos o tres dies, quan són curreles que arriben justíssims a final de mes.
Ahir, dia de la Gran Apagada, va ser un dia dur per a la gent que treballa al centre de les grans ciutats, com Barcelona, i viu a les perifèries. La gent que depèn del transport públic –trens aturats, autobusos col·lapsats– va passar ahir un malson, i mira que a Catalunya coneixem bé el drama de Rodalies. Sense poder trucar a casa per dir on ets. Sense poder agafar el tren per tornar a casa. Sense poder comprar ni una ampolla d’aigua. Un exemple més propi d’una sèrie distòpica de Netflix: a Catalunya Ràdio deien ahir a la nit que només s’havia deixat entrar a dormir a l’estació de Sants la gent que tenia bitllet d’un tren d’alta velocitat, i no als que tenien bitllet de Rodalies o Regional.
Ens volen en soledat…
Moments com el d’ahir demostren un altre cop la importància de les xarxes comunitàries i dels serveis d’emergència públics (que els neoliberals tant denigren) per ajudar les persones que pateixen més en situacions d’emergència greus com la Gran Apagada o… com la DANA del País Valencià o els fenòmens meteorològics extrems que vindran. Una gran lluita del nostre temps és la batalla contra l’aïllament social i l’individualisme. Tenim molt incrustat l’imaginari de les pel·lis i sèries distòpiques sobre el col·lapse, on tot va malament i la gent malda per sobreviure campi qui pugui, però en moments així és quan ressorgeixen la comunitat, les xarxes socials –no digitals– i el suport mutu.
Hem interioritzat l’imaginari de les ‘pel·lis’ sobre el col·lapse: on la gent malda per sobreviure campi qui pugui
El 12 de juliol de 1995, una massa d’aire tropical d’una calor asfixiant va fer que la ciutat de Chicago arribés a patir temperatures per sobre dels 40 graus. La ciutat va batre el rècord de consum energètic, la pujada de la demanda va sobrecarregar la xarxa elèctrica i va provocar una gran apagada en 200.000 llars. Les bombes d’aigua es van espatllar. Els més rics van fugir fora de la ciutat, mentre que la gent més gran i dels barris més pobres va col·lapsar els hospitals per malalties causades per la calor i per problemes respiratoris. Aquella setmana de juliol van morir només a Chicago 739 persones.
Hi va haver una investigació sobre les causes de la tragèdia. Primera obvietat: la majoria dels morts van ser persones d’edat avançada i amb un estat de salut feble. Segona obvietat: disposar d’un aparell d’aire condicionat va reduir el risc de mort en un 80%. Però, atenció, els investigadors van trobar un nou indicador que els va sorprendre: tres barris pobres, majoritàriament llatins i afroamericans, i amb una proporció elevada de gent gran, es van colar a les estadístiques entre els barris rics amb menor mortalitat. Per què?
…però ens tindran en comú i en col·lectiu
L’aïllament social als barris pobres de Chicago havia estat una de les causes principals en les taxes de mortalitat per l’onada de calor i la falta d’electricitat: viure sol era un factor de risc, i, en canvi, tenir una relació amb un veí o fins i tot amb una mascota va augmentar les probabilitats de supervivència; de fet, les comunitats llatines, amb vincles i espais socials més sòlids, van superar millor la situació. Aquells barris de Chicago, tot i ser molt pobres, eren plens d’escoles, de cafeteries, de parcs, de biblioteques, de perruqueries, de pistes de bàsquet, de supermercats, d’associacions veïnals i d’esglésies, i van trencar les estadístiques.
Per això, ahir a la nit, emocionava un exemple gens habitual d’una sèrie distòpica de Netflix: a Manresa, una de les ciutats on l’apagada va durar més hores, la gent de l’Ateneu La Sèquia va organitzar un menjador popular per a tots els qui no podien cuinar un plat calent i, de retruc, per a tots els qui volien passar el mal moment en comú. Ahir va ser un dia de merda. Hi ha gent que va patir de valent. Però, ostres, almenys per un dia, es va respirar un aire diferent (que la pandèmia no ens va deixar veure perquè ens va aïllar).
Ximpleries que vaig veure amb els meus ulls, i em van molar molt: gent que deixava diners en metàl·lic a un conegut del barri per comprar piles i espelmes a la botiga de xinesos; gent que compartia la ràdio de piles amb desconeguts en una estació de bus; dependents de botigues que feien petar la xerrada per primer cop, amb la persiana mig abaixada; companys de feina que et convidaven a dormir en un sofà de casa seva, si no podies tornar al teu poble. Ens volen en soledat, però ens tindran en comú.
