18/06/2025 | 06:00
–“Des d’algú del barri de Sant Crist de Badalona a algú del barri del Carmel, tu no m’has de donar a mi lliçons de barri”, etziba el multimilionari José Elías a la professora i analista política Arantxa Tirado en un debat a Espejo público, d’Antena 3.
– “Jo no t’estic donant lliçons, jo t’estic donant la meva opinió. Tu, en canvi, vens aquí a parlar ex cathedra només perquè ets ric”, li contesta sense arronsar-se Tirado.
–“Jo no vinc aquí a reivindicar la meva riquesa, vinc aquí a dir que amb esforç es poden aconseguir coses. Amb una bona educació i amb esforç jo he aconseguit moltes coses. És molt millor omplir una caixa i repartir la riquesa que estar tot el dia pensant en repartir una caixa que està buida”, opina el propietari d’Audax i de La Sirena.
–“Però, a veure, la meritocràcia és una fal·làcia. Nosaltres aquí som una excepció. La immensa majoria de gent de barris obrers té molts problemes. És una excepció única que algú arribi a ser un dels homes més rics d’Espanya com tu”, clou Tirado.
L’extrema dreta, la dreta i, sí, una part de l’esquerra liberal porten dècades amb la cantarella que, si t’hi esforces, estudies molt, obeeixes les normes i et fiques en una hipoteca, les coses t’aniran bé. “Tot depèn de tu mateix”, “Ves al gimnàs”, “Cuida tu de la teva salut”, “Inverteix bé els teus diners” i, si t’aixeques “ben d’hora, ben d’hora”, aconseguiràs viure bé, no com els altres, que són uns ganduls, que viuen de les ajudes socials. L’estès mite de la “meritocràcia” és la resposta que millor ha funcionat al capitalisme per, pràcticament, silenciar les protestes socials i les turres marxistes de la lluita de classes.
La qüestió de la meritocràcia és molt rellevant perquè és, en paraules del sociòleg César Rendueles, “la ideologia que legitima la desigualtat”. No està mal jugat per part del poder. Mentre l’esquerra renya, alliçona, demana ajuts o fa promeses revolucionàries que no es poden implementar ni en 5 ni en 10 ni en 20 anys… la dreta proposa, i per a ara mateix, el plaer (encara que sigui breu i insubstancial), el consumisme (encara que sigui raquític), i la idea que tot està a les teves mans i que treballes per guanyar-te les garrofes (encara que sigui de forma precària) i ser amo del teu destí (encara que sigui fals).
La meritocràcia són els pares
La meritocràcia són els pares. José Elías, nascut al barri de Sant Crist de Badalona i de família obrera, hauria de saber que dècades d’estudis han demostrat que una posició socioeconòmica baixa permet predir un ampli ventall de problemes de salut, de pitjors resultats educatius i, fins i tot, qüestions socioemocionals. Richard Wilkinson i Kate Pickett, al llibre Igualdad, diuen que els que es troben a la part de dalt de la piràmide creuen que han arribat a dalt gràcies a la seva intel·ligència i esforç, mentre que els que es troben a la base de la piràmide acostumen a creure que l’estatus inferior és un reflex de la falta d’habilitats. “No és la diferència de talent natural el que determina la teva posició social, sinó que és la posició social el que determina capacitats, interessos i talents”, conclouen.
Avui dia, les desigualtats socials, econòmiques i educatives són un dels de problemes principals a casa nostra. Hi ha qui parla d’un retorn a situacions de desigualtat més pròpies de finals del segle XIX o principis del XX. En diuen tecnofeudalisme. L’Estat espanyol, i Catalunya també amb dades similars, se situen entre els països europeus amb pitjors índexs de desigualtat. Espanya és el vuitè país més desigual de la Unió Europea; només està millor que els països bàltics, Portugal o Bulgària, i lluny de societats més igualitàries com França, Alemanya, Bèlgica o els Països Baixos.
Catalunya, a la cua d’Europa en desigualtats
A Catalunya, l’índex de Gini, l’índex principal que mesura la desigualtat en una societat, és manté gairebé inalterable des de la gran crisi de 2008-2010. Malgrat la pujada del salari mínim i la reducció de l’atur, les desigualtats continuen estancades. Reneix la figura del treballador pobre (gent que treballa, però que gairebé no arriba a final de mes). La segregació escolar, entre escoles públiques i concertades, s’enquista, i això fa que els fills de pares de classe obrera i sense estudis tinguin 15 cops menys probabilitats de treure’s una enginyeria. I la sanitat pública es va oxidant a poc a poc, ja que Catalunya ha estat sempre la segona comunitat autònoma amb menys despesa consolidada en sanitat pública segons el producte interior brut (PIB). Si neixes a Nou Barris, a Deltebre o a Alcarràs, la teva esperança de vida pot ser 10 anys menor que la d’algú nascut a Sant Cugat del Vallès o a Sarrià.
Mentrestant, la xifra de multimilionaris es dispara a l’Estat espanyol. Les grans empreses i la gran banca presenten xifres de beneficis milionaris brutals any rere any. Com a mostra, el president i màxim accionista dels supermercats Mercadona, Juan Roig, va percebre l’any 2024 un salari de 12 milions d’euros bruts per la seva feina com a màxim responsable de la cadena de supermercats més gran d’Espanya i, alhora, va ingressar al voltant de 149 milions d’euros més gràcies a les seves accions a l’empresa. En total, 161 milions d’euros en un sol any. És a dir, 9.712 cops més que el que percep la gent que ingressa el salari mínim. És Juan Roig 9.712 vegades més intel·ligent que la resta?
Però et repeteixen: si ets pobre, és culpa teva, no del sistema; si no estalvies, és perquè no t’ho saps muntar; si no pots anar de vacances, és perquè ets un gandul.
L’extrema dreta té un pla
El relat de la cultura de l’esforç, la meritocràcia versus la pagueta i “els immigrants que no treballen” és, de fet, un dels eixos principals del discurs de la nova extrema dreta populista, des de Vox fins a Aliança Catalana, passant per Trump, Le Pen i Milei. No es pot dir que els estigui anant malament en les eleccions.
Si comets l’error com jo de mirar molts vídeos de Sílvia Orriols, la líder de l’extrema dreta independentista, veus que el tema de la “cultura de l’esforç” és una constant, només per darrere de la seva obsessió amb l’islam i els migrants. Això deia fa poc en una entrevista al mitjà ultra X Catalunya: “Les persones no tenen motivació per cercar feina perquè prefereixen estar a casa i anar cobrant ajudes socials sense fer absolutament res. L’Administració ha apostat per la cultura del jaure i del subsidi, premiant a qui ganduleja, i castigant, amb impostos més alts el qui treballa. Això s’ha de canviar. Cal una nova cultura de l’esforç a Catalunya”. Paraula d’Orriols.
Però avui dia aquest discurs buit d’Orriols s’ha sofisticat. Veiem una versió nova de les desigualtats basada en la cultura de l’esforç adaptada a l’extrema dreta del segle XXI i pensada per als joves. Seria la versió criptobro de tipus Llados o, una mica més refinada, en tots els youtubers que donen consells financers o per invertir en lloguers de pisos. El nou capitalisme influencer diu coses com: “Posa’t catxes, inverteix bé els teus diners —encara que en tinguis pocs— i, si ets intel·ligent, aconseguiràs viure sense pencar”.
Futur cancel·lat: els joves són d’extrema dreta?
Estem preocupats contínuament perquè els joves, o una part dels joves, estan coquetejant amb l’extrema dreta, les idees de Llados i els criptobros i, fins i tot, alguns —no tots!– ja estiguin votant l’extrema dreta a tot Europa. L’extrema dreta els ofereix solucions fàcils, potser en part falses, però no del tot falses. Intentar guanyar diners amb petites inversions a la borsa o mirant vídeos per comprar pisos barats ens pot semblar un engany, però almenys a ells els fa la sensació de poder fer coses, d’agafar el seu destí per les banyes i d’intentar sortir del pou de pobresa familiar.
Som, però, en una cruïlla. El futur no està escrit. Les societats del futur poden anar cap a una major desigualtat, cap al tecnofeudalisme i la segregació de les pel·lícules d’un futur distòpic de Netflix… o no. Tot depèn del que fem avui. Ens neguem a viure, com diria Marina Garcés, en una condició pòstuma. Però quina és la millor manera d’arribar a una societat més igualitària? La nova extrema dreta populista creix, també entre els joves. Té una proposta clara i concreta per lluitar contra les desigualtats: salva’t tu mateix, els immigrants són el problema i, si t’esforces, inverteixes bé el teu temps i els teus diners, pots fer-te ric. Té l’esquerra, avui, un full de ruta clar i concret?
