La Barcelona de Xavier Trias

La Barcelona de Xavier Trias, la Barcelona que no va ser, tindria una pista d’esquí gegant a la Zona Franca, un nou barri per a rics al port de Barcelona i milers de pisos turístics més. La Barcelona de Xavier Trias, la Barcelona que sí que va ser, havia aturat la construcció de noves escoles bressol, va semiprivatitzar els pàrquings públics del centre i va tirar endavant la polèmica marina de luxe per a grans iots a la Barceloneta. La Barcelona de Xavier Trias va desallotjar per la via violenta Can Vies i, en canvi, va beneir l’arribada d’Eurovegas al parc agrari del Baix Llobregat. Si us plau, no diguin més que el model de Trias per a Barcelona era una proposta socialdemòcrata i moderada: era un projecte neoliberal i privatitzador.

“Hi ha dos projectes en disputa a la ciutat de Barcelona: un model neoliberal groller i salvatge de la dreta i de l’extrema dreta, i, enfront, hi ha un projecte capitalista de l’esquerra, però de colors”. Això em deia provocativament l’antropòleg urbà Manuel Delgado. La Batalla de Barcelona va, doncs, sobre això: decidir quin dels dos models volem per a la ciutat. El neoliberal salvatge, del cotxe i dels macroprojectes de la dreta, o el d’unes esquerres que intenten apaivagar els efectes més durs del capitalisme (contaminació, escalfament global, desigualtats extremes, precarietat laboral, masclisme, els Uber i els Airbnb). El Delgado, malgrat que no agradi ni als Comuns ni al món neoconvergent, planteja preguntes que fan pensar: “El projecte de ciutat que guanyarà és el projecte capitalista. Uns ho fan sense escrúpols, i l’esquerra ho fa digerible, i, de fet, t’intenta convèncer que ho fa pel teu propi bé i pel bé del planeta. Et diuen: de què et queixes si pots anar amb bicicleta pel carrer i fem carrers per a vianants? De què et queixes: de no tenir casa?”.

Guanyi qui guanyi la Batalla de Barcelona, el capitalisme seguirà guanyant espais, batalles i vides. El famós asalto a los cielos ni tan sols és sobre la taula. Ara com ara, els Comuns —ni probablement ERC, ni la CUP, ni els moviments socials barcelonins— no poden posar fi sols a l’especulació en l’habitatge, a les desigualtats entre barris rics i barris pobres o a la contaminació dels combustibles fòssils si no canvia el capitalisme. El poder econòmic, mediàtic i, fins i tot, judicial hi juga en contra. Però, almenys, com reconeixia el mateix Delgado, tots ells podrien frenar els projectes més grollers, salvatges i radicals del projecte urbà neoliberal.

Com seria avui la Barcelona de Trias si ningú l’hagués frenat?

Liberalització dels pisos turístics

Xavier Trias va impulsar una liberalització del sector dels pisos turístics, i va coincidir amb l’entrada en el mercat de lloguer barceloní d’empreses com Airbnb. Va ser un boom. Segons Verificat, entre el 2011 i el 2014 els habitatges d’ús turístic a Barcelona van créixer a un ritme molt més ràpid que en qualsevol altre període: les xifres que ofereix l’Ajuntament mostren que van passar de 2.680 a 9.606 en tres anys. També és cert, però, que, escoltant les queixes veïnals, el mateix govern de Trias va ser el que va començar a restringir les noves llicències i va suspendre temporalment la concessió als barris més turístics a l’abril del 2014, amb el suport del Partit Popular.

Construir un nou barri de luxe amb 2.000 pisos al port

Blau@Ictinea era el nom d’un nou barri residencial ubicat prop del port de Barcelona, a la zona del Morrot, que inicialment havia de construir 10.000 habitatges davant del mar. El 2011, però, Trias va reduir les grans xifres inicials. El pelotazo urbanístic proposava aleshores crear un nou barri amb un nou passeig, un parc de 2.000 pisos, la major part dels quals s’assegurava que seria de propietat pública, i un pol d’empreses de noves tecnologies i d’escoles vinculades al sector nàutic. Una macrooperació immobiliària a 20 anys vista com a mínim, que suposaria una inversió pública d’un mínim de 250 milions d’euros.

Una pista d’esquí a la Zona Franca

Al final del passeig de la Zona Franca, Trias va tenir la idea de construir-hi un parc d’esports de gel i de neu en plena emergència climàtica. La seva proposta, vinculada amb la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d’Hivern, era construir-hi dues pistes gegants d’esquí, dues de patinatge sobre gel i una de cúrling en un barri marcat per la pobresa, la falta de transport públic —ara mig solucionada amb l’ampliació recent del metro— i problemes greus en l’habitatge. En paral·lel, a més, l’empresa que va presentar el projecte volia també fer un hotel i una zona de restaurants. Ara, en aquell mateix espai, hi ha un institut i la seu central del Banc dels Aliments.

Una marina per a iots de luxe a la Barceloneta

La gran obra, que sí que va tirar endavant Trias, va ser transformar el Port Vell en una marina per a iots, amb restaurants de luxe i tanques per evitar el contacte amb el barri de la Barceloneta. El Port Vell és un espai de titularitat pública que està privatitzat. La firma financera de l’emirat de Qatar, el grup QInvest, i un fons d’inversió luxemburguès van comprar gairebé a mitges la Marina Port Vell, i ara l’anomenen OneOcean Port Vell. L’any 2013 un acord entre l’antiga CiU i el PP va aconseguir aprovar la modificació del pla especial que va permetre l’operació immobiliària i nàutica. La concessió privada acabaria l’any 2036.

Semiprivatització dels pàrquings

Trias també va semiprivatitzar els pàrquings públics que donaven més beneficis a les arques municipals, i ho va aconseguir, després d’un pacte estrany amb el PP i ERC, creant una societat mixta publicoprivada amb el grup Saba durant 25 anys. Després d’una negociació forta i polèmica, B:SM, Barcelona Serveis Municipals, l’empresa municipal, es va quedar el 40% de la nova societat, però la gestió és eminentment privada, ja que Saba, propietat aleshores de Criteria, se’n va quedar el 60% després de fer una oferta de 232 milions d’euros.

Intent de privatitzar Parcs i Jardins, l’Anella Olímpica, el Parc d’Atraccions Tibidabo i el Zoo

La lògica del govern de Trias la va expressar, de manera clara, el seu primer tinent d’alcaldia, Quim Forn: hi ha un excés d’empreses municipals, i algunes “tenen poca raó de ser”. Entre altres projectes, el govern va plantejar i estudiar durant els seus quatre anys de mandat la privatització de Parcs i Jardins, la gestió de l’Anella Olímpica i del Parc d’Atraccions Tibidabo i el Zoo. La raó principal era reduir despeses. En el cas de Parcs i Jardins, l’Ajuntament va arribar, fins i tot, a encarregar un informe a una consultoria sobre la viabilitat de l’externalització, i l’estudi directament recomanava subrogar tot el personal públic de cop a la futura empresa privada que s’encarregaria de netejar i cuidar els parcs i jardins públics.

Gratuïtat de l’àrea verda per aparcar el cotxe al carrer

Per afavorir l’ús del cotxe a Barcelona, Trias va fer revertir les polítiques històriques del PSC —que, com a mínim, havia anat augmentant les zones blaves i verdes d’aparcament— i va decidir la gratuïtat de l’àrea verda per als residents empadronats. L’únic requisit per aparcar-hi gratuïtament era no tenir multes de trànsit pendents. El preu fins aleshores era només d’1 euro la setmana per als veïns. Amb aquesta decisió es va calcular que es deixarien d’ingressar 600.000 euros cada any.

“Si ve Eurovegas, no li farem escarafalls”

Trias defensava, encara al febrer del 2012, que, si es fa “de manera lògica i assenyada” i “no demanen la lluna” el projecte d’Eurovegas pot ser positiu per sortir de la crisi econòmica. Tot i demanar condicions mínimes legals per al projecte de macrocasinos, que es pretenia fer en terrenys del parc agrícola del Baix Llobregat, hi va mostrar el seu vistiplau en diverses ocasions. Va arribar a dir coses com aquestes: “No vull viure a Las Vegas, sinó a Barcelona; però, si ve Eurovegas, tampoc no farem escarafalls”. De fet, també va protestar de valent quan el magnat Sheldon Adelson va plantejar-se canviar Barcelona per Madrid per instal·lar el seu complex de turisme de casinos, com va semblar que passaria en alguns moments de la negociació.

Marques comercials en monuments i en estacions de metro

Una de les campanyes comercials més sonades d’aquells anys bojos va ser la de Nike posant una samarreta del Barça —amb el logotip de Qatar— a l’estàtua de Cristòfor Colom a la Rambla. Nike va pagar només 94.000 euros a l’Ajuntament, tot i que l’acció incomplia, segons el PSC, ICV-EUiA i ERC, l’ordenança municipal dels usos del paisatge urbà. Això havia de ser l’inici d’una revolució publicitària a la ciutat. Una de les idees més polèmiques va ser permetre afegir noms de marques comercials a les estacions de metro. El pla de patrocini de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), aprovat el 2013, obria la porta a imitar el patrocini d’estacions de Madrid (per exemple, a l’estació Vodafone Sol) o el del telefèric de Londres que s’havia rebatejat com a Emirates Air Line pel patrocini de l’aerolínia àrab.

No fer més escoles bressol per falta de diners

El govern de Trias va anunciar públicament que no construiria ni una escola bressol pública més mentre durés la crisi. De fet, va complir la promesa i va acabar sent reprovat per tota l’oposició. L’alternativa, segons havia defensat el 2011 l’aleshores regidor d’Educació, Gerard Ardanuy, seria la concertació amb l’escola privada. De fet, va criticar el govern de Jordi Hereu per haver construït i/o planificat 29 noves escoles bressol, ja que, segons ells, ho havien fet “en funció de les eleccions i sense preveure el cost que tindran”. Amb l’oferta pública d’aleshores, només es cobria el 53% de la demanda de places. Fins i tot, van intentar privatitzar dues escoles bressol públiques, un concurs que els Comuns van paralitzar tot just entrar al govern.

Ampliació i permisos per a nous grans centres comercials

Una de les polítiques de Trias va ser la d’ampliar i fer nous permisos per a grans centres comercials dins de la ciutat. El cas més protestat va ser l’ampliació del centre comercial La Maquinista, amb l’ajuda del PP, i, fins i tot, es va decidir tirar endavant la requalificació del sòl per passar d’industrial a residencial i així poder construir-hi 400 pisos. La multinacional Unibail-Rodamco-Westfield, propietària dels terrenys, es fregava les mans. A banda, es van aprovar l’obertura d’un nou centre comercial a la Sagrera per ajudar a finançar la futura estació de l’AVE i l’ampliació del centre comercial Heron City, entre d’altres.

Què ha fet Colau? I què li ha impedit fer més coses?

Barcelona en Comú ha aturat —o, com a mínim, frenat o matisat— una part de tot aquest procés d’acceleració neoliberal, privatitzadora i de macroprojectes que hauria configurat la Barcelona de Xavier Trias si hagués governat els últims vuit anys i que, sens dubte, ja venia iniciat a l’època del PSC, sobretot des de l’alcaldia de Joan Clos. Posar el fre de mà, avui, en una època de capitalisme voltor i de feixismes globals, ja és gairebé revolucionari.

Frenar, però, no vol dir aturar. El vistiplau d’Ada Colau a la Copa Amèrica de vela en seria l’últim exemple. El capitalisme global, que explota avui la fórmula immobiliari + turisme per treure excedent econòmic d’unes grans ciutats que ja s’han convertit en productes comercials, manté tota la seva potència, malgrat les polítiques socialdemòcrates i ecologistes fetes pels Comuns amb el suport d’ERC i del PSC. Els fenòmens urbans que s’estan intentant carregar les xarxes solidàries i socials de les urbs d’Europa i dels Estats Units no s’aturen tampoc a Barcelona: les noves precarietats laborals, l’augment de la pobresa, les desigualtats entre barris rics i barris pobres, el turisme de masses desbocat, l’encariment dels preus de l’habitatge, la uberització de l’economia urbana, la contaminació atmosfèrica creixent.