Crític Cerca
Opinió
Sergi Picazo

Sergi Picazo

Periodista i editor de CRÍTIC

Soc un pare anticapitalista… i no sé què carai fer per Nadal

El Nadal dels ateus, progres i esquerranosos també pot ser un temps per al consum de plaers: per menjar, per als regals, per a l’oci, per al descans. Menys de cinc contradiccions és dogmatisme?

22/12/2021 | 06:00

ADBUSTERS

Soc el típic pare progre, ecologista i anticapitalista… i no sé què carai fer per Nadal. A la nostra filla li hem intentat comprar joguines de fusta, educatives i ecològiques… i no en fa gaire cas perquè li agraden més les barbies, les Frozen i les Pinypon que agafa de casa de les seves cosines. Li vam llegir tot de contes en què el llop és bo i els nens volen portar faldilla… i ella sol preferir els contes de cavallers que salven noies guapíssimes, caputxetes vermelles menjades per llops i tot el que soni a Disney. Li volíem regalar per Reis un val amb una subscripció a la revista El Tatano, però estic cagat per què em dirà: “Papa, on són els regals?”. Volem limitar el nombre de regals que rep per Nadal o per l’aniversari, i les seves iaies i tietes apareixen amb dotzenes de regals cada cop que abaixem la guàrdia. Li vam tallar el cabell curt per ser més pràctics, i ella només vol dur el cabell llarg i tenir-lo ros, segons diu ella, “com les princeses”. Li vam ensenyar sempre que tots els colors eren guais i que no hi havia colors de nens i nenes, però ella només vol el rosa: tot ha de ser rosa. Soc un pare anticapitalista… “en apuros”.

Primer, celebrem el Nadal i l’arribada d’uns Reis, i ja tenim el cristianisme a casa: serà l’únic nen o nena que no posa el pessebre? No posaràs cap figureta de pastorets, del Nen Jesús, de camells i companyia? Segueixo: com li expliques, des del laïcisme militant, qui era el Nen Jesús, què representa l’Església catòlica per als drets de les dones, què celebrem per Nadal si no anem a missa ni creiem en Déu, i qui són aquests tres Reis Mags d’Orient? A més, carai, una monarquia que fa regals a tothom… quan precisament tu et cagues en la monarquia!

Seguim, que això no és res. Tu, que et creus tan ecologista i que ho recicles tot, que estàs a favor del decreixement i en contra del malbaratament… comences a tenir problemes amb l’excés bestial de regals, regalets i regalassos. Embalatges, plàstics, piles, cables, consoles de videojocs, telèfons mòbils. Has llegit sant Jorge Riechmann i sant Antonio Turiel dient que estem a punt del col·lapse, i santa Alicia Valero alertant que estem sobreexplotant les matèries primeres… i que “no trobar el que busquem a les botigues serà el pa de cada dia”. No hi ha PlayStation, perquè no hi ha microxips. No hi ha bici, perquè falta alumini. No menjaràs gambes, perquè hem sobreexplotat els oceans. Però durant 15 dies fas un parèntesi dedicat al frenesí antiecològic que t’obliga a malbaratar resant per tal que ni Riechmann ni Turiel ni Valero no sàpiguen que estàs destruint el planeta. Sí, tu.

I… després ve el problema del consumisme. I tu, que ets molt anticapitalista i compres sempre comerç just i que no vols participar d’una festa del capitalisme esbojarrat, acabes entrant en l’espiral de vinga comprar, comprar i comprar coses que d’aquí a un any seran a les escombraries o guardades en racons dels armaris. Fins i tot un dia, que vas amb pressa, acabes comprant una cosa per Amazon perquè no la trobes per enlloc. No seràs tan ranci de no fer regals a tots els nebots, cosins, pares, germans… i al company de feina que et cau malament per l’amic invisible, no? Jo abans de tenir fills havia dit: “A la meva filla, per Nadal, li faré un regalet petit i ja està”. I acabes comprant la casa de la Peppa Pig, uns Lego, un rellotge rosa que no servirà per saber l’hora, un kit de maquillatge infantil, una disfressa de l’Elsa de Frozen i 10 cosetes més.

Buff.

Rewind

Anys vuitanta. Fred com el d’abans. Pis de classe treballadora. Olor de Ducados. Televisió de tub. Anuncis de Nadal. Pessebre amb el riu fet de paper d’alumini, i arbre de Nadal de veritat, que els de plàstic no existien. Els tres germans esperàvem, amb ansietat infantil, els regals. No podíem ni dormir de l’emoció. Ens despertàvem dels nervis amb les primeres llums de la matinada. Allò era la pura felicitat. Una felicitat inconscient i antiecològica? Sí, segurament. Obrir regals a tota velocitat, menjar monedes de xocolata, riure dels trossets de carbó, queixar-se perquè no t’havien portat aquella videoconsola que volies. Potser no teníem la millor educació ecologista, potser hi havia menys regals que ara perquè els vuitanta (i els noranta, també) van ser anys durs… però per a un nen allò era la maleïda pura felicitat.

Anys després, vaig adquirir allò que en diuen consciència social i ecològica. Les campanyes de l’esquerra i dels ecologistes ens renyaven: no compris Nike, les barbies són pur masclisme, no miris pel·lícules ianquis, no consumeixis, “viure millor amb menys”, “small is beatiful“. El consumisme només beneficiava grans multinacionals d’Europa i dels Estats Units, explotava treballadors (alguns dels quals, nens com nosaltres) a l’altra punta del món i, a més, apuntalava el masclisme imperant. El Nadal era una simple festa per afavorir el malbaratament capitalista. Vaig decidir que no volia fer ni rebre més regals. Si s’havia de fer, ho feia sense gens d’il·lusió. Apostàvem pel consum responsable i pel comerç just, per denunciar el treball esclau a Bangladesh i per ser conscients de les injustícies d’un model econòmic consumista irracional. Les esquerres ens vam convertir als anys noranta i 2000 en els aixafaguitarres de la festa. Teníem raó, i estàvem preocupats i enfadats.

Fast forward

Però a l’esquerra se’ns estava oblidant un petit detall: parlar de la felicitat. L’alerta no és meva, sinó de gent com ara Toni Lodeiro, activista pel consum conscient i membre del col·lectiu Opcions, en una xerrada fantàstica titulada “Vida lenta i simplicitat voluntària” i organitzada per la cooperativa Espai Ambiental.

“La cara de les persones que sortien a les campanyes pel consum responsable era una cara gairebé sempre de preocupació. Parlàvem molt del comerç just i d’abaixar el consum. Però de vegades se’ns oblidava parlar de models de qualitat de vida alternatius. Les campanyes contra el consumisme han alertat de com salvar el planeta o de lluitar contra condicions laborals infrahumanes d’altres… però hem llançat poques alertes sobre si nosaltres mateixos teníem temps per a nosaltres i de si ens estàvem cuidant”. L’esquerra hem denunciat molt, i molt bé, les relacions desiguals Nord-Sud i el consumisme nadalenc… i hem parlat poc de la recerca de la bona vida, de posar la vida al centre i de cuidar-nos.

L’error no és voler viure bé. L’error és pensar que per viure bé cal consumir molt i cada cop més

Un lema d’Ecologistes en Acció de l’any 2009 ja mostrava que el discurs de les campanyes contra el consumisme començava a canviar. “Menys per viure millor”. Ara t’escolto! Lodeiro, a la xerrada d’Espai Ambiental, ho rebla: “Per Nadal, la gent vol celebrar i vol gaudir, i, per tant, les campanyes de consum responsable no poden carregar el Nadal de missatges negatius i del fet que això és una desgràcia, sinó que seria millor fer missatges més seductors, positius i de celebració, i proposar una forma de bon viure o vida bona”. La gent el que vol és viure bé. Gairebé ningú no desitja viure com un ermità. L’error no és voler viure bé. L’error és pensar que per viure bé cal consumir molt i cada cop més. I com podem viure bé, ser feliços i no destruir el planeta?

Mireu: la recerca més llarga sobre la felicitat que s’ha fet mai en la història és la que va iniciar Robert Waldinger, psiquiatre nord-americà, l’any 1938 i que crec que encara dura. Va ser un estudi amb entrevistes al llarg dels anys sobre la vida i la felicitat que feia simultàniament amb un grup d’alumnes de classe mitjana i alta de la Universitat Harvard i un segon grup de nois dels barris més pobres de la ciutat de Boston. La percepció de la felicitat que tenen tots els protagonistes (pobres i rics) de l’experiment no té a veure amb la riquesa, ni amb la salut, ni amb la fama, sinó amb les bones relacions socials, que, en general, els fan tenir millor estat de salut. El més important no és el nombre de vincles socials, sinó la qualitat d’aquests vincles, i, com més propers, millors.

Doncs, escolta, per Nadal, i ja sé que el Picazo de 19 anys deia que el maleït Nadal era una festa de la hipocresia i del consumisme nadalenc, i que evidentment tenia raó, i tant; però, com diu el periodista i advocat Hibai Arbide, “menys de cinc contradiccions és dogmatisme”. El Nadal dels ateus, progres i esquerranosos també pot ser un temps per als plaers, per menjar, per gaudir, per al regal, per a l’oci, per al descans, per ser creatiu, per conversar amb amics i familiars… Prou ja de la tristor de les esquerres. Diguem-ne, si voleu, Solstici d’Hivern, però celebrem, celebrem-nos.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies