07/05/2021 | 06:00
“La targeta de bambú és la transfiguració de la papereta de l’urna de l’1 d’Octubre”, deia Toni Comín, vicepresident del Consell per la República (CxR), amb referència al carnet d’identitat digital editat per aquest organisme com a penúltima iniciativa. La darrera ha estat publicar la Declaració d’independència de Catalunya del 27 d’octubre en diversos idiomes.
Més enllà de la valoració particular que puguin merèixer aquestes propostes, totes dues han permès al CxR sortir a la palestra just enmig de la tediosa negociació sobre un acord de Govern que el partit de Comín i de Puigdemont (president del CxR) es resisteix a tancar després que la CUP i ERC fessin via des de primera hora, una circumstància que ha provocat l’enuig dels juntaires. El CxR no ha aparegut com un catalitzador de consensos des del 14 de febrer, sinó de dissens, una circumstància que el vicepresident Comín negava: “El Consell mai va ser l’escull, tot i que ho va semblar”.
El rol del Consell per la República és objecte de dubtes i de debat des del primer dia. No és una circumstància nova. Tant és així que, inicialment, havia de dir-se Consell de la República. I, en aquest cas, la preposició no és insignificant. Si de debò “Som República”, tenia sentit la denominació Consell de la República. Si no ho som, és obvi que hauria estat una fal·làcia. Però és que durant força temps, des de determinats sectors, s’insistia en el miratge del “Som República”. Al final, sembla imbatible allò que el politòleg Jordi Muñoz ha anomenat “principi de realitat”. Afortunadament. Perquè, quan aquesta realitat es defuig, senzillament esdevé impossible transformar-la.
El Consell per la República neix amb l’exili d’una part del Govern a conseqüència d’una derrota
El Consell per la República neix amb l’exili d’una part del Govern a conseqüència d’una derrota. El moviment independentista va guanyar l’1 d’octubre i va començar a perdre a partir de la vesprada del 3 d’octubre. Guanyar una batalla, per significativa que sigui, no et fa guanyar la guerra. Les columnes de refugiats que fugien a l’exili són l’estampa més notable de la derrota a la Guerra Civil. Com ho van ser els empresonats i els condemnats a treballs forçats als batallons de treballadors. Com ho eren, de fet, els maquis, que heroicament es van refugiar a les muntanyes per seguir combatent sense reconèixer la victòria franquista fins que, a poc a poc, es van anar apagant o van ser perseguits i finalment caçats com rates.
Ara, com aleshores, si bé amb unes magnituds que no es poden comparar, l’exili es va improvisar. El primer per superar la caòtica situació inicial va ser garantir uns recursos que permetessin, no ja organitzar una infraestructura política, sinó cobrir les necessitats vitals, incloent-hi les oneroses minutes d’una defensa jurídica imperiosa. Tant va ser així que, a Brussel·les, els primers recursos per pagar allotjament i manutenció van sortir directament de les butxaques de modestos militants republicans. Res no és gratis, tampoc en terra d’asil.
La infraestructura política de l’exili belga es va anar gestant en paral·lel a les eleccions del 21 de desembre de 2017 i en paral·lel també a un debat estratègic que a hores d’ara no s’ha resolt. Els republicans estaven catatònics després del 27 d’octubre, com el conjunt del moviment independentista. Però a poc a poc van anar perfilant la seva estratègia i posant negre sobre blanc, fent un diagnòstic de la situació. La CUP, amb posterioritat, va anar concretant la seva posició estratègica que, almenys sobre el paper i amb matisos, cada vegada era més semblant a la definida pels republicans, tota vegada que la CUP, des del primer moment, no va veure clar el paper del Consell per la República i no hi va voler participar amb l’excepció de Poble Lliure, un dels partits que integren la CUP.
La representativitat del Consell naixia tocada si pretenia ser un òrgan de consens, de debat i de pacte
Per la seva banda, els juntaires no van definir cap estratègia i van optar per aferrar-se al legitimisme que els va procurar un gran resultat electoral, en guanyar (dins el bloc independentista) les eleccions del 2017. El Consell per la República, doncs, naixia al voltant del president a l’exili i del seu èxit electoral, però sense el concurs d’una de les tres formacions polítiques indepes i sense la implicació d’Òmnium Cultural, que tampoc no ha acabat d’apostar-hi. Dues absències que no són menors. Si a això hi afegim que ERC hi participava amb recels, és obvi que la representativitat del Consell naixia tocada si el que pretenia ser, entre d’altres, era un òrgan de consens, de debat i de pacte del conjunt de l’independentisme. Uns recels, els dels republicans, que van anar a més davant del que van observar com una instrumentalització partidista. Era difícil que no fos així si la presidència i la vicepresidència de l’òrgan estaven en mans d’actors polítics de partit en plena disputa fratricida.
Però aquesta falta de representativitat no va ser l’única mancança que de seguida es va deixar entreveure. Hi havia un debat de fons que va arribar al punt d’assenyalar explícitament el Consell per la República com la direcció política plenipotenciària del moviment independentista. Un editorial d’un mitjà molt proper a l’espai polític refundat a partir de CDC ho sentenciava així: “Catalunya, capital Brussel·les“. El resum, textual, era aquest: “La clau pot ser un canvi de xip molt important que, si es confirma, ja cal que tothom vaja assumint: Catalunya, capital Brussel·les“. Més clar no es podia dir. Barcelona passava a ser un actor secundari i, sobretot, subaltern. Brussel·les, on residia el president legítim (i tres consellers més), havia de ser la capital política de l’independentisme.
Una anàlisi que recorda la teoria política que sustentava les monarquies tradicionals. La Cort i, per tant, la capital de facto, eren allí on fos el rei. Això històricament era molt clar a l’Espanya castellana i molt menys a Catalunya, que sempre va tenir una capital, Barcelona, amb un pes demogràfic i econòmic inqüestionable. La idealització de l’exili i de la seva potencialitat en detriment de la presó (equiparada a rendició per un sector de l’independentisme juntaire) es va imposar per damunt de tota raó objectiva i menystenint tota l’experiència històrica. Quan dues personalitats com Joan Sales i Raimon Galí van decidir tornar de l’exili en plena dictadura franquista, van fer-ho afirmant solemnement que valia més aixecar una paret a Catalunya que una catedral a Mèxic.
Es va imposar la idealització de l’exili en detriment de la presó, equiparada a ‘rendició’ per un sector independentista
Sense anar més lluny, Marta Rovira i Oriol Junqueras sempre posen èmfasi en la necessitat d’internacionalitzar el procés català. I és obvi que aquesta és una de les batalles a lliurar, una d’aquestes batalles, com expliquen a Tornarem a vèncer. I com ho farem. Important, la segona frase, explicar-se estratègicament per damunt de tot. Ara bé, el front internacional és només una de les batalles a lliurar. Rovira (i Junqueras) deien coses, entre d’altres, tan senzilles com que cal superar el 50% dels vots repetidament, una condició que consideren imprescindible, però en cap cas suficient, com detallen al llibre. Finalment, tots els actors de l’independentisme (si més no, la majoria) han acabat admetent el que hauria de ser una obvietat. Però, fins i tot encara ara, amb la boca petita. O la necessitat d’una correlació de forces clarament favorable per forçar l’Estat a pactar un referèndum o per fer-lo, si no, amb garanties d’implementar el resultat i aconseguir un reconeixement internacional.
Que el Consell per la República necessita reformular-se ha estat admès pel mateix organisme. I, per fer-ho, cal plantejar tant que la seva dinàmica de funcionament li permeti ser un espai de trobada plural, defugint tota tutela partidista, com les seves atribucions. I aquesta consideració interpel·la les seves cares més conegudes, que han de decidir si volen ser art o part. Però difícilment poden tenir un rol clarament de partit (el vèrtex d’aquest) i alhora pretendre que el Consell per la República sigui un ens apartidista. És tan obvi que cau pel seu propi pes, com admeten –això sí, en privat– alguns dels actors que integren el CxR.
Només si són clares les regles del joc i que els jugadors que comanden l’ens actuen al marge de la (legítima) discrepància partidista és viable que el CxR pugui ser àmpliament reconegut pel si de l’independentisme. Sempre amb el benentès que no podrà ser l’espai damunt del qual pivoti la política catalana. El centre de gravetat sempre serà Catalunya i les seves majories polítiques i socials. No és només una qüestió de sentit comú: és la conseqüència del caràcter estrictament democràtic del moviment independentista.
