Qui defensa les defensores?

Doncs sí, ja els tenim aquí. De fet, ja hi eren i mai no han marxat. S’han tret la sotana i s’han calçat una dessuadora negra amb caputxa, un rosari i posat de gymbro per mostrar públicament com assetgen totes aquelles que cada dia, passi el que passi, apugem la persiana per garantir drets fonamentals, com ho és el dret a l’avortament.

I ara què? Què passarà amb els agressors que campen al seu aire amb total impunitat? 

Podem continuar insistint amb el “ja us ho dèiem” o amb l'”us vam avisar”. Potser no érem tan exagerades ni tan histèriques com ens vau fer sentir. Fa anys, i gràcies al coneixement i a les experiències de defensores de tot el món, vam posar aquestes advertències sobre les taules institucionals de tots els governs més progressistes i feministes de la història del nostre país. Però resulta que, paralitzats per les hordes ultres que arrasen en totes les eleccions, no hi ha ni una sola mesura de protecció a les defensores de drets sexuals i reproductius (DSiR) a casa nostra.

Recentment, vam llegir la notícia que, per fi, es va condemnar el bus d’Hazte Oír pel fet de circular per Barcelona i difondre missatges d’odi transfòbics. La condemna ha estat una multa de 20.000 euros i una sanció de 5 mesos sense rebre subvencions públiques. 

Com pot ser que una entitat que és motor de la multinacional de l’odi mundial rebi diners dels nostres impostos?

La veritat és que cal celebrar que es generi aquesta jurisprudència de sancions contra l’odi, però quin impacte tindran aquests 20.000 euros en un pressupost de més de 5 milions que té aquesta organització? I 5 mesos sense rebre ajudes públiques… però com és possible que rebi diners públics? Com pot ser que una entitat que és motor de la multinacional de l’odi mundial rebi diners dels nostres impostos?

Pensem-hi. Aquests diners públics haurien d’anar a millorar la sanitat, l’educació, el servei de Rodalies o a protegir les defensores. Però, en lloc d’això, resulta que estem finançant els braços armats de l’extrema dreta. Prop de 8 milions d’euros públics en els darrers anys s’han destinat a aquest tipus d’organitzacions a l’Estat espanyol. 

I, mentrestant, practicar i acompanyar un avortament, impulsar l’educació sexual a l’escola, generar espais lliures de violències masclistes, activar serveis de salut per a persones trans, denunciar agressions sexuals…; tot això que contribueix a transformar i construir una societat més justa, ara, ja és una activitat de risc. Totes aquelles persones: sanitàries, educadores, treballadores socials, juristes, periodistes, artistes, caixeres i cuineres feministes hem de cuidar allò que diem, allò que fem. Una altra vegada. 

Som en una primera línia molt complexa, on ho continuem donant tot sense cap escut

Algunes de nosaltres, per la nostra tasca diària o per la nostra exposició, som en una primera línia molt complexa, on ho continuem donant tot sense cap escut. Les feministes sabem bé quin és l’impacte de l’activisme en les nostres vides, però sembla que cada dia es vol difuminar més l’impacte que tenim per a la transformació d’una societat que necessita urgentment justícia i esperança, una societat inclusiva i on valgui la pena viure-hi. És hora de reconèixer en veu alta el nostre rol central per aconseguir-ho. 

Les defensores de drets sexuals i reproductius, reconegudes internacionalment i per les Nacions Unides com a defensores de drets humans, ens enfrontem a nombrosos riscos que no paren de créixer arreu del món. És evident que som agents democratitzadors que ens trobem en primer pla davant l’avanç del conservadorisme violent i que som al centre de la diana perquè ens llegeixen clarament com a elements amenaçadors del seu sistema de privilegis. Aquelles que promovem l’autonomia sexual, la sobirania corporal i l’agència per prendre decisions com a part de l’acció política i col·lectiva som clarament les enemigues del règim.

Ja fa anys que l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans (OHCHR) deixava clar que aquestes defensores no només lluiten per la salut sexual i reproductiva, sinó també contra la violència i la repressió d’aquells que les consideren amenaçadores per a les estructures tradicionals. “Les defensores dels drets humans de les dones, que treballen en qüestions de salut i drets sexuals i reproductius, corren major risc de patir certes formes de violència…”; “la relatora especial lamenta que, en molts països, no existeixin mecanismes específics per protegir les defensores i qui promouen els drets de la dona o les qüestions de gènere. Als països on existeixen aquests mecanismes, amb freqüència es veuen obstaculitzats per la falta de sensibilitat respecte de les qüestions de gènere, o per la falta d’aplicació o de voluntat política. La relatora especial creu fermament que les defensores de les dones necessiten una protecció major i específica, i mesures concretes perquè l’entorn en què operen sigui més segur, propici i favorable”. 

El mandat és molt clar. On són les mesures de reconeixement, d’enfortiment i de protecció de les defensores de DSiR a Catalunya? Contínuament rebem atacs digitals, físics, jurídics, polítics… i es perpetuen amb total impunitat per part de tots aquells grups i partits polítics que formen part de la indústria de l’odi. 

El reconeixement i la protecció esdevenen instruments clau per assegurar que les defensores no siguem aturades ni silenciades per les nostres accions. Com s’indica en un informe recent de l’ONU: “La relatora especial ha destacat que les defensores i les persones que treballen en drets de les dones i en temes de gènere necessiten un enfocament específic de protecció, incloent-hi mesures de seguretat eficaces i respostes als riscos i a les necessitats de seguretat específics que tenen”. Aquest enfocament específic és vital, davant de la complexitat dels atacs que vivim. Siguin persecucions legals, atacs digitals o agressions físiques perpetrades per aquells que temen els canvis socials que impulsem. 

Les institucions han de complir els compromisos adquirits: si cau la primera línia, ja no pots guanyar i, sobretot, et quedes sense xarxa comunitària

I sí, s’han aconseguit molts canvis. Obliguem-nos a girar el cap i mirar enrere un moment. Perquè, abans dels 2000, les parelles del mateix sexe no podien casar-se, ni adoptar criatures, no hi havia llei contra les violències masclistes i cap sanció per als agressors, les dones no podíem avortar per decisió pròpia i mai ningú no havia sentit a parlar de la salut menstrual o de la violència obstètrica, entre molts d’altres. 

Ja toca que les institucions facin els deures en aquest àmbit. Els governs progressistes i anomenats feministes han de retre comptes i complir els compromisos adquirits. Han de donar resposta a la situació de les seves defensores perquè, si no prenen les mesures adients, ens veuran caure una per una sense haver-hi fet res. I, si cau la primera línia, ja no pots guanyar; però, sobretot, et quedes sense xarxa comunitària per reconstruir.

És clar que ens tenen por: els fem trontollar la torre de marfil. Ens diuen que hem anat massa lluny, que ens hem passat i que no n’hi havia per a tant. Però qui està disposat a viure en un món on tots aquests drets ja no siguin una realitat? Qui vol tornar enrere i deixar als nostres fills i filles, a la nostra gent jove, l’herència del feixisme? És hora de plantar cara: no hi ha mitges tintes, i les institucions han de fer la seva feina garantint drets i protegint les seves defensores per continuar avançant i que no ens imposin la violència de fer cap pas enrere.