Crític Cerca
Opinió
Sofia Bengoetxea

Sofia Bengoetxea

Dona transsexual, activista pels drets de les persones trans i monja budista zen

Un any molt dur per a les dones trans

La campanya contra la llei ha estat molt bruta, amb pocs arguments raonats, acusacions esperpèntiques i unes maneres de fer més pròpies de la dreta trumpista que de veus feministes

31/03/2023 | 06:00

GETTY IMAGES

Enguany, la comissió organitzadora del 8 de març em va encarregar que organitzés un dels punts de dinamització de la manifestació feminista durant el seu recorregut per la Gran Via barcelonina. Dalt d’una tarima, megàfon en mà i fent onejar la bandera blava, rosa i blanca, una dotzena de persones trans animàvem la gent a cridar consignes i missatges d’empoderament.

Durant tres hores, milers de dones van passar per davant nostre i ens van donar incomptables mostres de suport i de simpatia. El missatge que ens enviaven totes aquelles dones cis era ben clar: sou de les nostres; el feminisme també és casa vostra, perquè cis i trans estem travessades per les mateixes injustícies patriarcals. El marc ideològic que justifica les violències és el mateix per a les unes que per a les altres. La mateixa misogínia, la mateixa hipersexualització dels cossos, la mateixa discriminació salarial.

Vaig agrair moltíssim aquelles mostres de solidaritat, les mirades plenes d’afecte, els somriures amistosos. Em calien, perquè ha estat un any duríssim, amb una batalla ideològica desmesurada entorn de la llei trans. A més de la definició formal dels drets de les persones transsexuals, estava en solfa el reconeixement del nostre dret a l’autodeterminació personal, i la fi de la tutela mèdica sobre la identitat de gènere i de la consideració patològica de la transsexualitat.

La campanya contra la ‘llei trans’ ha estat bruta, amb unes maneres de fer més pròpies de la dreta trumpista que de veus feministes 

Que una llei com aquesta rebés les crítiques i l’oposició de la dreta era d’esperar: negar el dret a decidir sobre el propi cos forma part de les polítiques patriarcals més ràncies. Però el que resultava més dolorós era que qui portava la veu cantant en la campanya contra la llei no eren els corifeus habituals. La conferència episcopal, el senyor Miró i Ardèvol, i fins i tot Hazte Oír, tan habituals quan toca parlar de l’avortament o de laideología de género”, van tenir un paper discret, allunyat de la primera línia. Tampoc no els calia, perquè les crítiques més ferotges provenien de dones feministes. Ha estat una campanya molt bruta, amb pocs arguments raonats i molta visceralitat, acusacions esperpèntiques i desqualificacions irracionals, amb un estil i unes maneres de fer més pròpies de la dreta trumpista americana que de veus feministes. 

Aquesta campanya antitrans va perdre al Parlament espanyol; però, sobretot, al carrer. Confesso que, mentre em dirigia a la manifestació, tenia por que, tal com l’argumentari de les transfòbiques vaticinava, la presència de dones trans esborrés o fes invisibles les dones cis, i que la mobilització quedés reduïda a la companyia d’alguns homes aliats i personatges queer i no-binaris. Afortunadament, els pronòstics no es compliren, i 100.000 persones es van manifestar. Moltes, en passar per davant del nostre petit escenari, cridaven “Aquí hi és la resistència trans”. Potser perquè la gran majoria de les dones cis considera que les dones trans som dones, sense matisos.

Reconèixer el dret a l’autodeterminació personal hauria de ser celebrat per qualsevol que pensi que tota discriminació és injusta

Em pregunto què porta un sector del feminisme a sostenir arguments transfòbics. Entenc que una llei avançada com aquesta plantegi interrogants sobre els canvis socials que s’esdevindran i que, a alguna gent, els canvis els fan por. Però reconèixer el dret a l’autodeterminació personal hauria de ser celebrat per qualsevol que pensi que tota discriminació és injusta. 

Si ha estat possible desmuntar tots els arguments contra la llei i contra les dones trans, així com demostrar que eren una fal·làcia per la poca consistència teòrica que presentaven, si vam assenyalar com aquestes senyores estan fent la feina bruta a la dreta reaccionària, si la confrontació s’ha basat més en la repetició constant a les xarxes socials de mems i fakes que no pas en la voluntat de debatre amb les dones trans, tot plegat fa que em pregunti quin ha sigut el veritable objectiu de la campanya.

En un moment en què tenim els sindicats ensabonats i la classe obrera sotmesa i sense protestar contra la cobdícia empresarial, el clam feminista d’una vaga laboral, de cures i de consum s’obre camí. Assenyalar el colonialisme de les blanques que contracten en negre sud-americanes perquè netegin la llar i cuidin la gent gran resulta molt incòmode quan vas de dona alliberada. Que Las Kellys, les que treballen amb contractes de misèria, les precàries i les afectades per la doble escala salarial parlin d’un “terra enganxifós” espatlla els discursos bonics sobre com trencar el sostre de vidre en la gerència de les empreses. 

Revolució significa canviar l’ordre de les coses, i això causa paüra a qui defensa un feminisme per a ‘la gente de bien’

Resulta esclaridor que el lema de la festa amb què es va celebrar el 8-M fos “Si no puc ballar, no és la meva revolució”, perquè revolució significa canviar radicalment l’ordre de les coses, i això causa paüra a qui defensa un feminisme per a “la gente de bien”. Aquí és on s’amaga la raó de la batussa per la llei trans: la guerra que un sector del feminisme institucional, vinculat al PSOE, de regidories i consells, de poltrones acadèmiques, impulsa pel control d’un moviment feminista que va més enllà del que consideren acceptable.

Aquesta llei és una bona llei perquè estableix l’autodeterminació de gènere —ja era hora! Espanya va ratificar la declaració de l’ONU sobre orientació sexual i identitat de gènere el 2008—, però en els passadissos del Congrés dels Diputats s’hi van quedar oblidades moltes coses. Segueix configurant un model binari de gèneres i no preveu cap altra possibilitat, ignorant així les experiències d’aquellis que viuen d’una manera diferent. Això perpetua l’estigmatització de la travesti, la “raresa” de lis agènere, condemna al friquisme la gent queer i deixa sense cobertura legal formes d’entendre la vida que també són vàlides. 

El binarisme continua sostenint el vell mantra “jo vaig néixer en un cos equivocat” i que cal passar pel quiròfan tantes vegades com faci falta per aconseguir un cos normatiu amb el gènere sentit. Podria esmentar algun dèficit més, per exemple, amb lis menors, però vull tancar aquest capítol assenyalant que hem perdut l’oportunitat de ser la casa d’acollida d’aquelles persones que han de fugir de la seva terra pel fet de ser dissidents del gènere. Què ens impedia reconèixer en el NIE el nom i gènere amb què s’identifiquen, en lloc de condemnar-los, aquí també, a no trobar feina ni lloguer perquè l’aspecte físic i el seu cos no responen al que s’espera del nom legal que figura en els papers?

El binarisme sosté que cal passar pel quiròfan tantes vegades com faci falta per aconseguir un cos normatiu

Tornaran a la càrrega, a intentar retallar els nostres drets, però vivim temps de canvis en què sorgeix una nova concepció del gènere i de la identitat, diferent, diversa, no binària, igualitària, sense privilegis ni discriminacions, que no posa la mirada exclusivament en els cossos. Al feminisme de la dona blanca, occidental i de classe mitjana li ha sortit una alternativa. Sense les trans, les putes, les migres, les disca, sense les grasses o sense qualsevol altra alteritat que posi en solfa els privilegis, no hi ha feminisme.

Perquè no és el meu cos, sinó la vostra mirada qui em jutja, em situa, em reconeix, em discrimina o m’acull. Si en aquest viatge hi ha hagut quelcom de gratificant, ha estat el reconeixement, l’abraçada de la meva parella, de les veïnes, de les companyes de la feina i de les amigues que m’han dit “ets de les nostres”.

Suma't a CRÍTIC!

Et necessitem més que mai per donar un nou impuls al nostre mitjà de comunicació

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa les dues últimes revistes publicades, 'Aliment' i 'No puc més'.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies