08/07/2026 | 07:00
L’altre dia, el diari El Nacional va publicar un article de Pilar Rahola en el qual parla de la querella que li vam posar dos militants de l’Organització Juvenil Socialista per la seva relació amb el genocidi a Gaza, de la qual recentment la Fiscalia ha obert diligències. En aquest text, Rahola va defensar un cop més algunes de les idees que repeteix com a mantres allà on va, tot fent-se passar per víctima d’una suposada esquerra antisemita que l’oprimeix. Bé, amb aquest text m’agradaria respondre algunes de les seves afirmacions, explicant de nou els motius que ens han portat fins aquí.
Segons Rahola, vivim en uns temps foscos per al pensament lliure que demana una “defensa radical de l’individu”, un individu que, òbviament, no són les vides dels palestins morts sinó ella mateixa, donant a entendre que o és molt cínica o encara no ha entès res de res. En la diarrea pública narcisista que fa uns dies que protagonitza a les xarxes socials, Rahola afirma que l’objectiu de la querella és “anul·lar el seu esperit crític”, però la qüestió és que aquest esperit tan seu ens importa poc.
Rahola és una figura necessària i central per justificar els interessos del ‘lobby’ sionista a la resta del món
Pilar Rahola és un personatge públic patrocinat per Israel. No és la seva subjectivitat inflada a força de piulades de Twitter el que ens importa, sinó la vinculació que té amb un estat genocida, la qual està documentada periodísticament per articles com els d’Antonio Maestre a La Sexta i Jesús Rodríguez a la Directa, entre d’altres. La nostra suposada víctima de persecució política resulta ser la principal beneficiària de parla catalana i castellana d’una partida israeliana de 32 milions d’euros cap a figures mediàtiques. L’Estat d’Israel s’assegura així d’expandir el seu relat i blanquejar les atrocitats comeses a Gaza i a Cisjordània. En definitiva, Pilar Rahola és una veu central dels interessos de l’imperialisme occidental a l’Orient Mitjà.
Les guerres no poden existir sense propagandistes que les justifiquin i les facin veure com a necessàries. És per això que fa dècades que Rahola s’ha dedicat a banalitzar l’ocupació il·legal i la neteja ètnica, i generar un relat hostil envers la població palestina resistent. Durant anys ha gaudit de les tribunes principals per poder desenvolupar aquesta tasca, fet que ha sostingut i inflat el seu personatge. Per aquest motiu afirmem que el seu no és un paper secundari, sinó que és una figura necessària i central per poder justificar els interessos del lobby sionista a la resta del món. És així com Pilar Rahola és l’emissària de la mort a casa nostra, una propagandista que es dedica a banalitzar, negar o justificar totes les atrocitats comeses per l’Estat d’Israel (amb la complicitat de la Unió Europea i de l’OTAN), les quals, per desgràcia per a ella, són de coneixement públic.
I aquí és on s’origina una gran part de la seva rebequeria, en el fet de no comptar amb el suport de l’opinió pública, la qual ha estat seguint estupefacta l’evolució televisada d’un genocidi. El que Rahola anomena “tirania del pensament únic” no és més que la indignació, l’horror i la ràbia que massivament ha fet convulsionar arreu del món davant el genocidi a Palestina. Però, per sort, la humanitat no ha arribat al punt de degradació moral per menysprear d’aquesta manera la vida. És per això que aquesta suposada “tirania del pensament únic” no és més que l’expressió de la consternació dels sionistes, com Rahola, que topen amb el menyspreu massiu de la gent allà on van. Acostumats a viure en xalets, protegits pel gran capital i amb grans luxes, es pensen que mai els treballadors els increparan pels seus actes.
Per Rahola, defensar el sionisme és pensament lliure i mostrar el seu sadisme assassí és propaganda terrorista
Llavors piquen de peus, bramen i ploren… Han d’invocar la memòria històrica en un intent desesperat de victimitzar-se; però, per desgràcia per a Rahola i la seva colla, el seu discurs és difícil d’empassar. No cal tenir un doctorat universitari per adonar-se que hi ha una utilització perversa d’aquesta memòria històrica en relacionar la crítica política al genocidi a Gaza i l’antisemitisme. Amb aquest joc de mans, Rahola, seguint les estratègies discursives de l’Estat d’Israel, assenyala les postures que s’oposen a la guerra com a formes de difondre discursos d’odi i s’abandera el concepte de llibertat. Però les preguntes clau aquí són: Llibertat per a què? Llibertat per a qui?
Llibertat per matar d’inanició tot un poble? Llibertat per instaurar un règim d’apartheid en terres palestines i pretendre que ningú no se solidaritzi amb qui en rep les conseqüències? I aquí és on està el truc, ja que per a Rahola defensar el sionisme és pensament lliure i mostrar el seu sadisme assassí és propaganda terrorista que, segons afirma, “domina el relat públic”.
La reivindicació de llibertat ha d’emparar els de baix contra els de dalt, sobretot i en especial, quan es passen de voltes en el seu deliri de poder; no a l’inrevés. Hi ha un joc de màscares pervers en el qual els victimaris es venen com a víctimes i anomenen llibertat la ideologia supremacista que professen. Un poder que, recordem-ho, no té a veure amb una reparació històrica de l’antisemitisme, sinó amb el domini imperialista a l’Orient Mitjà. La segregació i la neteja ètnica tenen un sentit molt simple: assegurar el poder colonial sobre la població autòctona.
Existeix un fil que uneix la causa palestina i l’enduriment de les condicions de vida de la nostra classe aquí a Catalunya
I aquest és el problema que ha tingut i tindrà Pilar Rahola amb nosaltres, ja que, per molt que ho vengui com a llibertat d’opinió, no caiem en el parany de la seva fantasia semàntica. Nosaltres ens dediquem a assenyalar-la com el que és, una agent de l’ocupació, la guerra i el genocidi que pregona els interessos imperialistes a casa nostra.
És deure de la joventut treballadora assenyalar els responsables de la guerra a casa nostra. No podem cedir-los ni un centímetre de terreny, perquè ens ho juguem tot. Som conscients que existeix un fil que uneix la causa palestina i l’enduriment de les condicions de vida de la nostra classe aquí a Catalunya. El saqueig salarial que s’expressa cada dia més en la inflació dels productes bàsics i l’augment desproporcionat del preu de l’habitatge, la descomposició dels serveis públics, l’auge reaccionari i el feixisme, la pèrdua de drets i de llibertats… Fenòmens que tenen un mateix origen: els plans que té l’oligarquia occidental per assegurar la seva hegemonia davant la crisi estructural capitalista.
Una crisi que no té aturador possible si no és a través de la consolidació d’una alternativa política revolucionària, una alternativa que doni el poder a l’únic agent capaç de treure la humanitat de l’atzucac civilitzatori en el qual es troba (i del qual el genocidi a Gaza és una de les seves expressions més cruels): la classe treballadora organitzada.
