ERC i la nova esquerra nacional als Països Catalans

La funció d’Esquerra Republicana de Catalunya és la de ser l’espai polític de referència de l’esquerra nacional catalana. Ja ho era a l’origen de la seva fundació, quan els dies 17, 18 i 19 de març de 1931 al Foment Republicà de Sants se celebrava la Conferència d’Esquerres. ERC emergia de la confluència de l’Estat Català de Francesc Macià, del Partit Republicà Català de Lluís Companys i del grup L’Opinió de Joan Lluhí, a banda de moltes altres entitats i organitzacions del republicanisme democràtic i catalanista d’àmbit comarcal i local. El més gran encert de l’ERC històrica fou fonamentar l’organització en la trama civil republicana que enxarxava el país des del lloc més recòndit fins al més cèntric. El republicanisme democràtic construïa la nació popular confrontant amb la idea burgesa de nació. Enllaçant amb aquest tarannà en l’organització de l’acció política, l’objectiu ara és fer créixer el partit i la democràcia republicana a cada municipi i a cada barri arreu dels Països Catalans, poble per poble, ciutat per ciutat.

Si el que hem concebut com a Procés ha arribat a la seva fi, l’aspiració a la sobirania nacional continua viva. És l’hora del Moviment d’Alliberament Nacional. D’ara endavant, ERC haurà de ser jutjada per la seva capacitat de liderar el rearmament estratègic del sobiranisme republicà i popular des del camp de joc de l’esquerra. En un article al diari Ara, del 21 d’octubre, el politòleg i analista Jordi Muñoz escriu: “A la societat catalana hi ha un espai molt ampli, un corrent central, que s’ubica en coordenades sobiranistes i d’esquerres. És aquest espai el que cal mirar d’articular, explorant aliances dins d’aquest perímetre, plantejades en sentit estratègic i no només tàctic, o en clau de fitxatges oportunistes. Això demana una mirada que sigui plenament conscient de la realitat del país d’avui, i del nou cicle polític en què ens trobem. Però que, alhora, no renunciï a parlar de política, ni deixi de plantejar a la societat catalana horitzons de transformació social i emancipació nacional. Aquesta és la tradició política de l’esquerra d’aquest país que, entre tant de soroll, fora bo de recuperar”.

El Procés s’ha acabat, però l’aspiració a la sobirania nacional continua viva

I és que enormes són els reptes i majúscula la nostra responsabilitat. És imprescindible construir la nació de la prosperitat per a la gent comuna. Algunes dades que confirmen aquesta necessitat:

• Un 42% de la població catalana, al voltant de 3.183.000 persones, depèn d’ingressos en forma de prestacions socials per tal d’assolir una certa autonomia de vida. Actualment, unes 350.000 persones es troben en risc d’exclusió social, tot i disposar de contracte de treball. Unes 283.000 llars viuen en condicions d’insuficiència econòmica. Fins a un milió i mig de catalans i catalanes es troben en situació de pobresa monetària. És especialment greu que una de cada quatre persones pobres a Catalunya sigui un infant, prop de 337.000. Al nostre país arrelen 1.400.000 persones d’origen migrant, de les quals gairebé la meitat són pobres i treballen en les ocupacions més precàries de la nostra economia. Quan parlem de la necessitat d’explorar una renda bàsica universal de ciutadania, ho fem pensant en situacions com aquestes, que clarament estronquen la llibertat de tenir una vida pròpia.

• L’habitatge és una font ben coneguda de precarietat social. Entre el 2000 i enguany el lloguer s’ha incrementat un 105%, mentre que els ingressos familiars han escalat només un 33,6%. El preu de compra d’un habitatge de segona mà se situa en els 2.597 euros el metre quadrat. Una situació que malmet les possibilitats d’emancipació dels joves, i tensa fins a la precarització vital les economies dels assalariats, autònoms i professionals de tota mena.

• El 2021, la població major de 65 anys era d’1.474.000 persones (el 19% de la població). El 2040 compondrà el 26%, 2.192.000 persones. L’índex de dependència era del 28,9 el 2021. Serà del 44,3 el 2040. L’envelliment avui no és el que era fa unes quantes dècades. Envellir i mantenir-se actiu és una novetat sociològica contemporània, però és igualment cert que s’incrementaran les necessitats d’atenció social i sanitària.

• La COP29 de Bakú, celebrada recentment, confirma que l’escalfament del planeta superarà els 1,5 graus per sobre de la temperatura de l’època preindustrial aquest mateix any. Si no accelerem el canvi cap a la descarbonització i l’abandonament de les energies fòssils en l’activitat econòmica, al final del segle es preveu que s’arribi als 3 graus de més. Les catàstrofes climàtiques afecten tothom, però veiem clarament com fan patir especialment els sectors populars de la població d’arreu del món, també als Països Catalans, com malauradament ha estat evident amb la tragèdia de la DANA al País Valencià, amplificada per la incompetència política.

El català és l’eix vertebrador de la nostra identitat nacional; l’hem d’emprar sempre

El panorama tot just indicat ens ha de dur a plantejar una esquerra que sigui una política pràctica de prosperitat per a les majories socials, capaç d’unir la diversitat de la gent en l’interès compartit de viure amb plenitud. En aquest sentit, les qüestions troncals de l’esquerra són clàssiques: llar assequible; treball i sous dignes; una solvent política fiscal progressiva; serveis públics universals d’excel·lència democràtica: salut, educació i seguretat; relacions d’igualtat en la diferència entre dones i homes, llargament defensades pel feminisme. I és evident que aquesta agenda ha d’abordar els nous reptes de la nostra època, particularment els relatius al canvi climàtic i a les qüestions de les identitats, siguin personals, sexuals i de gènere, o culturals. I una nació sense Estat com la nostra requereix ser preservada i construïda permanentment mentre no disposem d’Estat, cosa que significa valorar i afermar els trets culturals i polítics del país enfront de qualsevol temptativa de dissolució nacional. El català és l’eix vertebrador de la nostra identitat nacional: l’hem de defensar sense concessions; l’hem de promoure desacomplexadament; l’hem d’emprar sempre.

Per tant:

Ens adrecem a les majories socials. Fixem l’atenció en les condicions de prosperitat de les classes populars. Volem incrementar la capacitat d’influència i de decisió polítiques. Mantenir una praxi política a llarg termini orientada a la sobirania no és contradictori amb una pragmàtica política que defensa conquestes parcials en benefici dels interessos de país. Defensar-los en una ocasió significarà concretar una transferència pendent; en una altra, frenar la dreta i la reacció. La utilitat política d’un projecte emancipador és aprofitar les oportunitats de la conjuntura tot mantenint objectius finalistes, com el de l’autodeterminació. Governarem guanyant sobirania.

Som independentistes perquè hem constatat que l’Estat espanyol té per tradició blocar l’acomodació constitucional d’altres nacions a la denominada espanyola, i perquè al llarg de la seva història Catalunya ha mostrat la capacitat i el desig d’actuar sobiranament, amb institucions pròpies que gestionin la globalitat del seu dia a dia i de la seva presència al món. Constatat el fet, l’objectiu de l’alliberament nacional ha de considerar la nostra pròpia capacitat de poder social i polític en el marc d’un context europeu d’estabilitat geopolítica. L’estratègia d’autodeterminació s’ha de dirimir entre conquerir sobirania respecte de l’Estat espanyol per tal que Catalunya pugui actuar com a Estat i, alhora, comprometre’ns amb una versió federalista de la Unió Europea, de comú acord amb els processos d’alliberament nacional de les altres nacions sense Estat que a Europa conjuguen una política de radicalitat democràtica amb el reconeixement polític de les seves realitats nacionals. Aquest camí produirà l’arribada de l’emancipació nacional, en les condicions del segle XXI.

Proposem la celebració d’una Conferència de les Esquerres Sobiranistes i Independentistes per a la tardor de 2025

Proposem iniciar un procés d’obertura i de reconfiguració de l’àmbit de progrés a Catalunya i als Països Catalans amb l’objectiu de construir un nou espai d’esquerra nacional que respongui als reptes anteriorment formulats. Cal fer un pas endavant, parlant amb altres actors, amb la societat civil i posant el focus en la militància com a base per a l’acció política compartida i amb el compromís d’un treball a llarg termini. La base del nostre espai polític és el republicanisme democràtic que expressa el projecte polític de la llibertat exercida en la comunitat popular i en el marc de la nació catalana, que ens inclou solidàriament.

I és en aquest sentit que Nova Esquerra Nacional proposa la celebració d’una Conferència de les Esquerres Sobiranistes i Independentistes per a la tardor de 2025. Amb dos objectius: un, compartir un marc i una estratègia polítics amb totes les organitzacions polítiques i socials de l’esquerra sobiranista; dos, acordar l’assalt republicà a les eleccions municipals de 2027. En l’etapa que obrim, els ajuntaments, tots els pobles i ciutats, seran a la base fonamental del procés d’autodeterminació i emancipació social. Tots, arreu.