05/03/2024 | 06:00
És coneguda l’anècdota del dia que Aurora Bertrana es va escapar, aprofitant que tothom feia la migdiada, per anar a veure el mar. No hi va arribar: ella tenia vuit anys i el mar era a més de 40 quilòmetres de casa seva. Però allò no era una trapelleria puntual, sinó un desig d’aventura i de conèixer món que la definiria tota la vida. Neus Salazar i Prudenci Bertrana coneixien bé el tarannà de la més gran dels quatre fills: un cul inquiet i poc disposat a acceptar les normes socials que s’entestaven a limitar la seva llibertat. Ella ho tenia clar: “No m’acabaven de comprendre com comprenien els altres tres fills. Malgrat la gran confiança que tenien en mi, no estaven mai tranquils, en la qual cosa tenien raó, dit sigui de passada”. De la mare, n’havia heretat el caràcter alegre i actiu; del pare, l’esperit independent, i de tots dos, el gust per la música i pels llibres.
L’Aurora aviat va saber què volia ser de gran: escriptora. Segons deia, però, el seu pare li ho va prohibir “perquè creia que totes les dissorts que ens venien procedien de l’escriure, i no se li havia ocorregut que les dissorts no ens venien de l’escriure, sinó de ser artistes o despreocupats i no esguardar la vida pel costat pràctic”. En lloc de seguir les seves passes, doncs, Prudenci li va proposar de dedicar-se a la música, i ella ho va acceptar. De moment.
De Barcelona a Ginebra
Aurora Bertrana va estudiar violoncel a Girona i després a Barcelona, apadrinada per l’escriptora feminista Carme Karr. Ella admirava i apreciava aquesta amiga del pare, però les estades amb la seva família, burgesa i elitista, li van fer prendre consciència de classe: “Pressentia que un invencible antagonisme existia entre aquella societat i nosaltres”.
Més tard, la resta de la família es va establir a Barcelona. Va ser una època terrible en què van morir dos dels fills, l’Heribert i l’Helena, i el pare, profundament deprimit, es va veure incapaç de treballar. Davant d’això, l’Aurora va acceptar de tocar de matinada en un cafè de la rambla de Santa Mònica com a part d’un trío de señoritas. Quan el pare es va refer, ella va decidir anar-se’n a Ginebra a estudiar música en una acadèmia de renom, la Dalcroze. Aquell estiu del 1923, el va passar tocant en un conjunt en un hotel de muntanya per fer guardiola, però no en tenia prou per pagar les classes, dormir i menjar. Va triar, com faria molt sovint a partir de llavors, passar gana. Li semblava millor això que no pas renunciar als seus somnis: ni el mal ambient a l’acadèmia ni la pobresa no van fer que li passés pel cap abandonar aquella ciutat, viva i cosmopolita, que li encantava i ja sentia seva.
Va estudiar violoncel i va tocar en diferents grups musicals, però la seva passió autèntica era escriure
El que sí que va fer és canviar de rumb i va recuperar el seu desig de ser escriptora. Va començar a anar a classes de Literatura a la universitat, llegia i treballava en tot allò que podia per mantenir-se: canguratges, classes de castellà i actuacions musicals allà on podia, que li permetien comprar patates bullides, pa, te i poc més. I en una d’aquestes feines, tocant el violoncel i cantant saetas per la ràdio, va conèixer un home més jove, educat i de casa bona. Denys Choffat era enginyer i, segons ella, es va enamorar de les seves cames.
Mentre ell la festejava, ella va crear i dirigir un trio femení de jazz amb dues companyes, Yvonne i Mina, i van aconseguir un contracte de dos mesos en un hotel de Chamonix. Feien dos concerts diaris, i va ser, segons ella, “una autèntica revelació, una novetat i una mica d’escàndol”. Després d’aquesta experiència, i per un cop en la vida, va triar el camí convencional i va decidir casar-se. És clar que això no volia dir sotmetre’s al marit: “Jo considerava el matrimoni com una aventura més entre les moltes que ja havia viscudes en aquest món […]. Feia anys que jo menava una aspra lluita per la vida. Havia començat molt joveneta i ja no m’havia pogut aturar. Qui sap si l’oferiment de Monsieur Choffat em va temptar gràcies a l’inconscient desig de repòs, ni que fos una temporada”.
La cerimònia es va fer el 30 de maig de 1925 a Catalunya, sense cap membre de la família del nuvi. La mare i les germanes, classistes i devotes fervents, van deixar clar des del primer moment que aquella dona pobra, forastera i jazzwoman, a qui agradava fruir dels plaers de la vida, no era benvinguda.
Viatge a Tahití
El primer any de matrimoni van passar moltes estretors. No tenien diners per moblar ni escalfar el pis que havien llogat, i l’hivern va ser duríssim. Allà l’Aurora va tenir una idea boja que, a poc a poc, va anar arrelant entre tots dos: anar-se’n a alguna colònia francesa o belga llunyana, algun lloc tropical on el termòmetre no arribés mai als 10 o 12 graus sota zero. Van comprar mapes i, agenollats a terra, els desplegaven i viatjaven per un moment a Algèria, a Madagascar, a Tasmània, al Senegal, a Cambodja… L’Aurora va escriure a llocs remots oferint un enginyer electricista i una mestra de música o de francès, fins que van rebre una proposta: anirien a Tahití.
El 1926, després de 42 dies de viatge, van arribar a les illes de la Societat. L’Aurora hi va fer classes de música, i al cap d’algun temps va començar a enviar cròniques a alguns mitjans, com La Veu de Catalunya o D’Ací d’Allà, on parlava de la cultura local, de les relacions entre dones i homes, de la llibertat sexual i criticava el colonialisme i el racisme. El director d’aquesta última revista li va dir que escrivia “com un àngel un poc endimoniat”, i que moderés el seu nivell de “llibertat d’expressió” si volia seguir publicant-hi. A ella no la va preocupar: feia articles com a exercici per agafar tècnica i professionalitzar-se com a escriptora. Hi va ser feliç.
Els primers llibres, basats en l’estada a Tahití, van escandalitzar una part del públic, tal com ella preveia
Quan va arribar a Barcelona al cap de tres anys, hi va trobar la seva germana Cèlia tan malalta que va persuadir el marit d’establir-se un temps a Catalunya. Va ser llavors quan va començar a escriure els contes que formarien part de Peikea, princesa caníbal (1934). També va publicar Paradisos oceànics (1930), el que és el primer llibre de viatges publicat per una dona en català. Va tenir un gran èxit, es va exhaurir en només 15 dies i, tal com ella esperava, “va escandalitzar la gent amb predisposició a escandalitzar-se”. La literatura havia passat de ser una dèria a la seva ocupació. I el pare, que tant s’hi havia oposat, ho acceptava i fins i tot li va proposar de fer una novel·la a quatre mans, que es va publicar el 1935 sota el títol de L’illa perduda.
També va començar a fer conferències on reflexionava sobre el valor dels viatges: “Perquè el viatge sigui profitós en el sentit educatiu, cal per sobre de tot emprendre’l sense diners […] cal no enyorar els àpats calents, els matalassos tous, la llum elèctrica i el telèfon”. I animava les dones a fer-ho: “Voldria que la nostra dona casolana i temorenca es decidís a anar pel món”. També era contundent amb el supremacisme blanc: “Després d’analitzar tots aquests homes de color diferent, he arribat a l’avinentesa que el blanc no és el més noble ni el menys cruel de tots. Quantes vegades he sentit vergonya de ser-ne! Perquè he vist les immoralitats d’aquesta raça nostra dita pomposament superior”.
Ella es descrivia com a “salvatge”. La seva amiga i també escriptora Anna Murià li va donar la raó: “Cert, és d’un primitivisme no minvat, sinó enriquit per la cultura i la ciència”.
Aventures polítiques
Al febrer del 1931 va morir la seva germana petita. Un drama que va coincidir amb l’esclat de la República, que, per a una dona moderna, de pensament lliure i d’idees transformadores, era un moment excepcionalment prometedor: “Els esdeveniments eren tan extraordinaris que, per moments, semblava que visquéssim un somni: el nostre vell país, ple de despotisme i de supersticions, s’hagués transformat en un altre país i els homes en uns altres homes”.
Se li va ficar entre cella i cella organitzar una universitat obrera femenina més moderna que l’Institut de Cultura de Francesca Bonnemaison. Es va associar amb una dotzena de dones i van crear el Lyceum Club amb l’eslògan “Llibertat i cultura”, on es feien cursos, xerrades i debats, però no en va quedar gaire contenta, perquè les companyes van preferir fer més un “club” que no pas una entitat popular com ella desitjava. Va acabar abandonant el Lyceum, però no la idea. El seu amic Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat, li va dir que a Esquerra Republicana els podia encaixar el projecte, i així, amb l’acostament al partit, va començar la seva època com a activista política.
Aquells primers anys hi va haver una gran efervescència en la creació de moviments de dones, per aprofitar els nous espais de participació que els havia obert la República. L’Aurora, que mai fins llavors no havia militat en cap partit, va prendre part en diverses iniciatives, com el Front Únic Femení Esquerrista, que tenia l’objectiu de defensar quatre principis: “nacionalitat de Catalunya, sobirania de la voluntat popular, llibertat de consciència, la reivindicació de l’obrer”. El dia que es va crear, ja amb 500 afiliades de diferents organitzacions, es va elegir la periodista Rosa Maria Arquimbau presidenta i un comitè executiu del qual formava part Aurora Bertrana.
No va sortir diputada el 1933 i va orientar el seu compromís polític cap a la reflexió i la reivindicació feministes
Una escriptora d’èxit i una dona amb idees pròpies com ella podia ser un gran reclam electoral. Per això ERC li havia proposat que entrés a les llistes en les primeres eleccions municipals. Llavors ho va rebutjar; però, quan el 1933 li van proposar de formar part de les llistes d’ERC a les Corts de la República, va decidir acceptar-ho. Es va embarcar en la campanya electoral arreu del país, i, malgrat que no es considerava una bona oradora, va participar en un míting a la Monumental entre Macià i Companys. Allà li va sortir la més genuïna síndrome de la impostora: “Jo no era digna de figurar entre ells dos, encara que les meves intencions eren pures”.
No va sortir elegida diputada per molt pocs vots, i el seu compromís polític va prendre altres formes, orientat sobretot en la reflexió i la reivindicació feministes. A finals del 1933, va començar a escriure una secció setmanal a La Humanitat anomenada “Temes femenins”, on tractava de temes tan controvertits com el divorci, el laïcisme, el matrimoni o l’amor lliure, escrits sempre amb un esperit crític i un punt d’humor. Conscient que les seves opinions serien malvistes per molts, demanava: “No em jutgeu abans de llegir-me”. Tot i així, amb alguns articles no es va poder estalviar la polèmica, com aquells en què tractava de la prostitució (on defensava que la possible abolició seria catastròfica per a les afectades), i fins i tot se’n va fer ressò el setmanari satíric El Be Negre, que en va publicar un article titulat “Paradisos de la prostitució”.
Camins separats
Els Fets d’Octubre van sacsejar de nou el país, i a molts companys i amics de l’Aurora els van empresonar. Ella va decidir recórrer 600 quilòmetres per anar a Cartagena a visitar-los, i el 1935 va decidir fer un viatge encara més llunyà: aniria al Marroc per “veure de prop i tractar de penetrar l’ànima de la dona musulmana”. Sola i amb una càmera de fotografiar, va voltar pel país observant i parlant amb la gent. De l’experiència en va sortir el seu segon llibre de viatges, El Marroc sensual i fanàtic, un altre llibre que hauria pogut tenir l’èxit dels Paradisos oceànics si no fos perquè la seva publicació va coincidir amb l’esclat de la Guerra Civil.
El 19 de juliol la va sorprendre de vacances en un hotel de la platja d’Empúries. Després d’escoltar les notícies per la ràdio, va aconseguir que l’acompanyessin a Barcelona ràpidament per tornar a casa i veure i poder escriure el que hi passava. Algú havia aconseguit un cotxe Hispano-Suiza darrer model i hi havia plantificat una bandera roja i negra i havia pintat les sigles UGT, POUM i FAI a la carrosseria.
La guerra va significar el trencament del matrimoni de l’Aurora i d’en Denys. Ell li va dir que se n’anava a Suïssa, però en realitat va passar al bàndol franquista, i, després d’una estada a la Itàlia feixista, es va instal·lar a Barcelona. Ella, però, no hi era ni hi podia tornar, perquè ja s’havia convertit en una exiliada política. Durant els dos primers anys de la guerra, havia estat intentant guanyar-se la vida; però, veient les dificultats que tenia, va decidir tornar a Ginebra.
Després de la guerra, va rebre 1.000 francs d’un oncle i va decidir utilitzar-los per ajudar companys presoners als camps de concentració
Fred, fam i llibertat
Tenia 46 anys i tornava a viure en la misèria, encara que va dir que “tenia la forassenyada convicció que aquell viure meu a Ginebra era provisional”. Confiava que el marit tornaria, que els franquistes no la considerarien culpable de cap crim. I s’equivocava en tot. Acabada la Guerra Civil, va rebre inesperadament 1.000 francs d’un oncle seu. I, davant del dubte de si administrar-los per garantir la seva supervivència durant dos anys o utilitzar-los per ajudar els companys i amics que estaven als camps de concentració de la Catalunya del Nord, va decidir —cal dir-ho?— agafar un bitllet de tren d’anada i tornada a Perpinyà i gastar-se fins a l’últim cèntim amb aquells presoners republicans tancats a Sant Cebrià i al Barcarès.
L’Aurora escrivia i lluitava per la seva vida. Buscava feines i buscava escalfor en cafès de mala mort, a la universitat i en cases de gent generosa. Va acabar la novel·la L’inefable Philip i la va presentar al premi Sant Jordi, però no va tenir gens de ressò, segurament perquè tractava de temes tabú, com ara l’homosexualitat. Però no es va rendir. Volia viure més i escriure més. I, al final de la Segona Guerra Mundial, va anar a treballar com a voluntària a un poble francès devastat per una gran matança. Del que va viure aquells mesos en va treure el material en què va basar les novel·les Tres presoners i Entre dos silencis.
París-Prada-Ginebra
Després d’una breu estada a París, on va anar a provar fortuna —i on va dinar només en dies alterns—, va anar a Prada de Conflent per dos mesos i se’n va quedar tan enamorada que s’hi va quedar dos anys. Per escriure, anava a casa de Pompeu Fabra, on compartien taula i estufa. Treballaven sempre en silenci, que ella no gosava trencar amb cap consulta, fins que a mitja tarda arribaven visitants, també exiliats, per fer una mica de tertúlia. Durant aquesta època, es va poder retrobar dues vegades a Andorra amb la mare i la tieta, que era tot el que quedava de la seva família més propera, després que el pare hagués mort el 1941.
El 1948 va tornar a Ginebra per últim cop, on va trobar una feina de secretària del consolat de la República Dominicana, cosa que li va suposar, per fi, una certa estabilitat. Va ser una època feliç i “perquè ho era, no podia durar”, creia ella. Tenia raó: només un any després, va rebre una trucada del consolat espanyol: ja tenia autorització per passar la frontera. Era una bona notícia, però també una pèrdua: “Tornar a Catalunya era un preu molt alt que [la mare i la tieta] mereixien i que jo pagava amb goig: el de la meva renúncia al medi intel·lectual i social d’Europa”.
“Ara escriure és viure”
La mare i la tieta van morir al cap de dos anys i la van deixar molt sola en un país que ja no reconeixia. Trobava tantes dificultats per publicar que estava convençuda que l’ambient cultural li feia el buit. Continuava tenint una vida precària i ella ja no era una dona jove. Molts amics havien desaparegut; d’altres, per sort, l’animaven a continuar, com Caterina Albert, quan la visitava a l’Escala.
Per sort hi va haver alguns moments de satisfacció i de reconeixement: l’èxit d’una de les seves últimes obres, Vent de grop (portada al cine amb el títol La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua, dirigida per Francesc Rovira Beleta i protagonitzada per Joan Manuel Serrat), o la commemoració del centenari del naixement del seu pare, que també va implicar l’establiment del premi literari Prudenci Bertrana —el 2022 s’instituirà un nou guardó amb el seu nom, com un apèndix discret.
La il·lusió dels seus últims anys va ser la redacció de les seves memòries, el primer volum de les quals es va publicar el 1975 i va rebre el premi Crítica de Serra d’Or. Quan li van preguntar per què acabava les memòries amb el retorn a Catalunya, ella va respondre: “Perquè aquests darrers anys no he viscut. Són anys sense cap aventura, anys somorts, anys grisos. Ara per a mi, escriure és viure”. El segon volum de les memòries es va publicar el 1975, molt poc després que Aurora Bertrana hagués mort a Berga.
* Si voleu conèixer més al detall la vida d’Aurora Bertrana, podeu consultar l’opuscle ‘Aurora Bertrana. Un esperit lliure i compromès‘, publicat per la Fundació Irla. Totes les fotos que conté aquest perfil són extretes d’aquesta publicació. Alguns dels seus articles els podeu trobar a ‘Aurora Bertrana. Partidària de la vida’. Edició de Mariàngela Vilallonga (Comanegra, 2023).
