16/01/2026 | 07:00
Quan Marcus Rashford (Manchester, 1997) va explicar que de petit sopava gràcies als menjadors comunitaris, no estava fent una confessió íntima: estava posant en evidència un sistema. Ara, com a jugador de l’FC Barcelona, aquell record no s’ha diluït en l’èxit. Al contrari. Rashford ha convertit la seva història personal en una eina de pressió pública contra la pobresa infantil, demostrant que el capital simbòlic també pot traduir-se en polítiques que salven vides.
L’actual jugador del Barça Marcus Rashford sap què és tenir-ho tot i, alhora, recordar amb precisió què és no tenir res. Potser per això, quan parla de pobresa infantil, no ho fa amb la distància de qui opina des de la comoditat del sofà de casa, sinó amb la contundència de qui n’ha conegut el pes al cos. La fam no és una metàfora: és una sensació que no s’oblida.
Nascut i criat als suburbis de Fallowfield, Withington i Wythenshawe, al sud de la ciutat de Manchester, és el petit d’una família monoparental de cinc fills. La seva mare, Melanie, encadenava feines mal pagades, sovint en torns nocturns, per poder portar a casa alguna cosa per menjar. Rashford ha explicat que hi havia dies en què l’únic àpat segur era el de l’escola. Els menjadors escolars i els programes d’alimentació no eren una ajuda puntual, sinó una infraestructura invisible que sostenia la vida quotidiana de moltes famílies: segons la BBC, a l’escola on va anar Rashford de petit, l’ús del menjador escolar és el doble que la mitjana nacional. Si aquella xarxa fallava, la gana ocupava tot l’espai.
El cos té memòria (també política)
De petit, Rashford no sabia que aquella experiència tindria un nom polític. No parlava de pobresa infantil ni d’exclusió social. Parlava de silencis a taula, de neveres mig buides, de la vergonya de no poder convidar cap amic a casa. La infància, quan és precària, deixa empremtes que no es dissolen amb l’èxit.
Els anys van passar, el futbol va fer la seva feina i Rashford es va convertir en una estrella. Primer, al Manchester United, on va arribar amb set anys i va debutar amb gol en les seves estrenes al primer equip a l’Europa League, la Premier League, la Champions i en el seu primer derbi professional contra el City, el gran rival. Després, amb la selecció anglesa, el 2016, on també va debutar marcant, i es va convertir en el jugador anglès més jove a marcar en el seu primer partit amb la selecció absoluta. I avui, vestint la samarreta de l’FC Barcelona, on juga des de l’estiu passat després d’una cessió a l’Aston Villa per part del club al qual encara pertany, els Red Devils d’Old Trafford, el Manchester United.
El desplaçament geogràfic, però, no ha esborrat la memòria. A Barcelona, Rashford ha participat en projectes socials impulsats per la Fundació FC Barcelona en barris com Ciutat Vella, un districte on la vulnerabilitat infantil forma part del paisatge quotidià. Allà ha compartit temps amb nens i nenes que creixen en famílies amb feines inestables, habitatges petits i menjadors escolars que garanteixen, sovint, com a ell quan era un infant, l’àpat principal del dia. Rashford no hi arriba com a icona distant ni com a salvador. Hi arriba perquè coneix i reconeix el terreny. Perquè sap que, quan la pobresa marca la infància, el codi postal pesa tant com el talent.
Això no va de política; va d’humanitat
Aquest fil invisible entre la seva infància i els infants amb qui avui comparteix temps és el que explica el punt d’inflexió en la seva vida política, el 2020. Perquè no sempre es fa política des del Parlament, perquè de vegades se’n fa des de les entranyes. En plena pandèmia de la Covid-19, amb les escoles tancades, el Govern britànic va anunciar que no mantindria els àpats escolars gratuïts durant les vacances. La decisió es va presentar com una qüestió tècnica, de competències i pressupostos. Rashford hi va respondre amb una carta oberta al Parlament britànic. No hi havia consignes ni retòrica partidista. Només una pregunta que traspua tot el contingut de l’escrit: què passa amb els infants quan l’escola tanca i la gana persisteix?
Rashford no tenia càrrec polític ni poder institucional. Però tenia capital simbòlic: fama, credibilitat moral i una història vital impossible de desacreditar. Va parlar amb dades, però sobretot amb memòria: “Fa deu anys, jo hauria estat un d’aquests infants, i mai hauríeu sentit la meva veu ni vist la meva determinació per formar part de la solució”. Hi va insistir. Va sumar entitats socials, va interpel·lar l’opinió pública i va mantenir el tema viu quan el sistema preferia girar full. La pressió social va créixer i, finalment, el Govern de Boris Johnson va haver de recular. Més d’un milió de nens i nenes van continuar rebent suport alimentari. No va ser caritat privada ni un gest excepcional: va ser una rectificació de política pública.
La pobresa infantil no és un episodi; és una trajectòria que condiciona tota una vida
No tothom ho va celebrar. Des de sectors conservadors i de la dreta més dura, es va acusar Rashford de barrejar l’esport i la política, de fomentar la dependència o d’assumir un paper que no li corresponia. “He rebut un tuit d’un diputat que em deia: per això existeix el sistema de prestacions”, afirmava a la carta adreçada al Parlament. El subtext de tot plegat era clar: la pobresa infantil no és un problema col·lectiu, sinó una responsabilitat individual. Una manera asèptica de dir que hi ha vides que no mereixen ser protegides.
La pobresa infantil i els seus efectes
Però el debat va posar sobre la taula una realitat que va molt més enllà de Rashford. La pobresa infantil no és una anomalia, ni tan sols als països rics. Els informes de l’UNICEF mostren que l’augment de la pobresa té efectes immediats —pitjor salut, estrès crònic, dificultats de concentració—, però també conseqüències que s’acumulen amb el temps: fracàs escolar, menys oportunitats laborals, pitjor salut mental i física a l’edat adulta. La pobresa infantil no només augmenta el risc de morir abans. També redueix de manera estructural els anys de vida disponibles, perquè converteix la infància en un factor de risc biològic. La pobresa infantil no és un episodi; és una trajectòria que condiciona tota una vida.
El Regne Unit n’és un exemple eloqüent, amb milions d’infants depenent de programes alimentaris, fins i tot en períodes de creixement econòmic. Però no és una excepció. Espanya, segons un informe de l’UNICEF publicat el novembre de 2025, és el segon país de la Unió Europea amb una taxa més alta (34,8) d’infants en risc de pobresa. Només superat per Bulgària i amb dades pitjors que les de Romania. L’informe adverteix que cada cop més menors al món corren el risc de caure en la pobresa (actualment un de cada cinc ho és, de pobre). A més, apunta a les retallades mundials en cooperació, els conflictes creixents i el canvi climàtic com a causes principals. De fet, conclou que fins a 175 milions de persones podrien sortir de la pobresa extrema el 2050 si es lluités de veritat contra el canvi climàtic.
De vegades, cal que un futbolista recordi als governs una veritat incòmoda: que cap societat no és justa mentre permet que la infància passi gana
Rashford no ha canviat el sistema. Tampoc no ho pretén. El que ha fet és demostrar que la fama pot convertir-se en una eina de pressió social quan es posa al servei d’una causa concreta. Que la visibilitat pot generar responsabilitat. I que, de vegades, cal que un futbolista recordi als governs una veritat incòmoda: que cap societat no pot dir-se justa mentre permet que la infància passi gana.
Activisme contra el racisme i per l’accés a l’educació
L’activisme de Marcus Rashford completa i dona sentit al seu recorregut més enllà del futbol. La lluita contra la pobresa infantil n’és el centre, però no l’únic front. La denúncia del racisme estructural, viscut en primera persona i exposat sense dramatismes després dels atacs rebuts a l’Eurocopa del 2021. La defensa de la salut mental en un entorn que penalitza la fragilitat. O la reivindicació de l’educació i de l’accés a la cultura com a drets bàsics i no com a privilegis.
Després de fallar un penal a la final de l’Eurocopa contra Itàlia, Rashford va rebre milers de missatges racistes a les xarxes socials. No va ser un cas aïllat, sinó una expressió brutal d’un racisme estructural. Marcus Rashford va exigir responsabilitats a institucions, plataformes digitals i governs, i va insistir que el problema no era l’insult individual, sinó la tolerància sistèmica. Ha explicat com els barris empobrits racialitzats tenen pitjor accés a l’educació, menys oportunitats esportives, més vigilància policial… Ha parlat obertament de la pressió mediàtica, de l’ansietat associada al rendiment, de la por constant de fallar, defensant que la salut mental no és una feblesa individual, sinó una qüestió de salut pública. Ha impulsat campanyes per garantir llibres gratuïts a infants de famílies amb pocs recursos. I defensa que la pobresa no és només material, sinó també cultural i educativa.
En definitiva, Rashford ha entès que l’èxit esportiu no l’eximeix de responsabilitats, sinó que li ofereix una veu i una capacitat d’interpel·lació excepcionals. Lluny de convertir-se en un relat de superació individual, ha utilitzat aquest capital simbòlic per assenyalar les desigualtats que travessen el futbol i la societat. Recorda que el problema no és qui aconsegueix sortir del marge, sinó tot allò que el sistema continua deixant-hi. La seva trajectòria no parla tant d’heroisme com de coherència: la d’algú que no ha volgut deslligar mai la seva vida pública de la dignitat col·lectiva.
