Cerca
Perfils

Lluís Capdevila: escriure, malgrat tot

Escriptor, dramaturg, coautor de la popularíssima sarsuela Cançó d’amor i de guerra, corresponsal de guerra, director de diaris tan influents com La Humanitat i, ja a l’exili, tinent de la Resistència francesa, Lluís Capdevila i Vilallonga (Barcelona, 1893 – Andorra, 1980) va ser una veu clau en l’àmbit cultural i en el periodisme polític de les primeres dècades del segle XX, així com un lluitador antifeixista.

30/01/2025 | 06:00

Quan Lluís Capdevila s’acostava als 25 anys, alguns dels seus amics no tenien clar si tenia casa. Sabien que escrivia en totes les revistes i en tots els diaris on li ho deixaven fer, que vivia de nit i que es coneixia tots els bars, els music-halls i els cafès populars de Barcelona. I sospitaven que, si no el convidaven, potser aquell dia no menjaria. No anaven equivocats: estava tan pelat que sovint dormia al carrer. Això sí, en fer-se fosc, no faltava al Café del Centro, a la Rambla, amb el posat més elegant possible.

Com a bohemi, tenia el millor currículum possible: uns anys abans, just després de publicar el seu primer llibre —el premiat La balada de les set germanesva decidir escapar-se a París buscant consagrar-se com a artista. Hi va viure l’experiència total: llargues nits d’absenta i de fumar en pipa en taules de cafès que freqüentaven els més famosos: Picasso, Manolo, Colette, Zweig, Modigliani, Utrillo o Max Jacob —que li va ensenyar com fer servir un monocle, que va adoptar des de llavors com un senyal d’identitat. L’aventura, però, es va acabar de sobte, quan el pare, que l’havia estat ajudant discretament amb un xec mensual, li va tallar l’aixeta perquè s’havia arruïnat del tot.

Abans de marxar a París, la família vivia amb totes les comoditats en una casa modernista del carrer de Mallorca; poc després de tornar, i amb la mort prematura del pare, van acabar compartint l’humil pis d’una de les seves antigues minyones, al Poblenou. Capdevila començava una nova vida plena d’estretors, però amb els somnis d’artista i les inquietuds socials intactes. I, mentre s’estrenava com a treballador fent de pintor de parets, va escriure el seu primer article a la revista de teatre De tots colors. La feina de pintor li duraria poc. La creativitat no se li acabaria mai.

Lluís Capdevila signant exemplars de la seva obra 'Memòries d’un llit de matrimoni' a la Rambla, durant el dia de Sant Jordi de 1931 / FOTO CEDIDA PER LA FUNDACIÓ IRLA

Temps de teatre i de bohèmia

Segons va escriure a les seves memòries, als anys deu, estava convençut que els artistes “havien de menar una vida tempestejada i anàrquica, en lluita feroç, implacable, contra el món burgès” i que “no podien casar-se com tothom i només sentir passions fatals i complicades per les dones”. I així, amb una gran precarietat embolicada de rebel·lia i de romanticisme, va viure intensament a Barcelona el que només havia ensumat a París. Va conèixer gent marginal i també intel·lectuals com ell, artistes i revolucionaris amb qui compartia gots, fum i tertúlies infinites.

De totes aquelles hores de bar, en van sortir amistats i oportunitats de feina. Com la que li va oferir Josep Amich, Amichatis, una nit del 1915: havien d’escriure una comèdia d’un dia per l’altre i els pagarien 200 pessetes al moment. D’aquí en va sortir Su Majestad el anarquista, la primera de les sarsueles que va estrenar.

No va ser fins als anys vint que li va arribar la popularitat… i els diners, gràcies a les obres de teatre

La seva capacitat d’escriure era extraordinària. Va estrenar 37 obres de teatre, una vintena de novel·les, unes memòries llarguíssimes i incomptables articles periodístics en els mitjans més diversos. Entre els projectes en els quals va participar, hi va haver Los Miserables, una revista sorgida el 1915 que després va ser un diari “de l’esquerra més insubornable i més inflamada”, que no tenia ni “informació ni publicitat”, perquè, pel que va explicar a les memòries, “no hi havia, gràcies a Déu, cap comerciant prou tocat de l’ala per anunciar-se en un periòdic tan irrespectuós i subversiu que tan sols devia llegir la gentussa que no anava a missa de dotze a Sant Jaume, ni a sentir el Rigoletto al Liceu, ni tenia compte al banc”.

Entre els col·laboradors d’aquesta revista, hi havia el poeta Joan Salvat-Papasseit, que signava com a Gorkiano, i “tots jugàvem a qui la diria més grossa. La qüestió era fer l’home terrible”. I tan grossa la deien, que rebien denúncies constants, es van haver d’armar per poder-se defensar dels grups de requetès que els amenaçaven. Alguns d’ells, incloent-hi Capdevila, van acabar empresonats uns mesos a la Model. Per a un escriptor com ell, una nova experiència valuosa.

Són anys de rodatge intens, de professionalització i “d’aprenentatge de pobre, de ric, de revolucionari, d’amant, d’escriptor”, com ell mateix va explicar. Però no va ser fins als anys vint que li va arribar la popularitat… i els diners. Les seves obres de teatre tenien èxit, com la comèdia L’auca de la cupletista i, sobretot, la sarsuela Cançó d’amor i de guerra, que va escriure amb Víctor Mora el 1926. Estrenava a Barcelona i també a Madrid, on va guanyar molts duros i va fer coneixença amb els escriptors i dramaturgs més importants del moment. Quan era a la capital espanyola, freqüentava la tertúlia del Café Pombo, que la nit dels dissabtes reunia intel·lectuals com ara Valle-Inclán, amb qui va fer amistat i, fins i tot, van acabar una nit junts al calabós quan els van detenir perquè feien més escàndol del compte a la Plaza Real, com recull l’artista Sergi Mas Balaguer.

El comissari de premsa de la Columna Macià-Companys, Lluís Capdevila, distribueix premsa entre els veïns d’un poble aragonès, durant els primers mesos de la Guerra Civil / FOTO CEDIDA PER LA FUNDACIÓ IRLA

Periodisme i política

Quan a Capdevila li oferien un càrrec, tendia a negar-s’hi d’entrada, fos per humilitat o qui sap si per una certa mandra d’haver de cedir una part de la seva llibertat i guanyar maldecaps. Però, al mateix temps, un sentiment de responsabilitat i de compromís feia que gairebé sempre l’acabés acceptant. I això és el que va passar un dia amb el seu amic i futur president de la Generalitat Lluís Companys, quan el va citar al restaurant El Oro del Rin. Allà li va demanar que assumís la direcció del diari La Humanitat: el necessitava per la seva experiència periodística, per la visió política i perquè era de la seva confiança.

A la quarantena, Capdevila es trobava per fi en un moment de benestar econòmic, de prestigi professional i compromès del tot amb la causa republicana

Capdevila es va fer pregar molt, però va acabar posant-se al capdavant d’aquest projecte personal de Companys, que va acabar sent el principal mitjà d’Esquerra Republicana. “Acostumat al periodisme combatiu, la labor d’un diari governamental em semblava massa planera i massa monòtona. De tant en tant, però —què hi farem si sempre has estat un xic heterodox!— et permeties el goig de descarrilar” (quan passava això, rebia la trucada indignada de Companys, però sempre acabaven fent les paus davant d’un bon dinar).

Potser per donar sortida a la seva necessitat d’escriure, a part de fer de cap, al diari no hi va deixar de publicar. Una de les sèries d’articles més importants van ser les cròniques parlamentàries que el 1933 va aplegar al llibre Té la paraula el senyor… amb pròleg, precisament, de Companys, que hi va escriure: “Lluís Capdevila és, en aquest llibre, un autèntic, un formidable caricaturista. Sota el caricaturista hi veureu el Lluís Capdevila home de llibres i gran republicà de sempre; l’home que, des de fa tants anys, des de sempre, lluita per una Catalunya culta i liberal”.

Capdevila, ja a la quarantena, es trobava per fi en un moment de benestar econòmic, de prestigi professional i se sentia del tot compromès amb la causa republicana. Per això, malgrat la seva heterodòxia confessa, li van proposar que fos president d’ERC al Camp d’en Grassot, al districte de Gràcia, i també aquest cop hi va dir que sí.

I el 6 d’octubre de 1934, mentre Companys proclamava l’Estat català, era al seu casal amb els militants (els homes; a les dones, les havien enviat a casa). Per la ràdio sonaven sardanes, Els segadors i la seva Cançó d’amor i de guerra, i a ell se li encongia l’estómac. Va passar la nit allà, molt inquiet per la situació, però a punt per al que calgués fer. I encara va patir durant uns quants dies més, convençut que el detindrien com a tants companys. No va quedar tranquil fins que va poder parlar amb un policia que coneixia de feia anys, que li va confirmar que no el buscaven, i, a més, li va dir que, mentre ell fos al càrrec, a Capdevila “no li tocarien ni un fil de la roba”.

Aquell mateix 1934 el van rellevar de la direcció de La Humanitat, i, encara que es va sentir molest, va acceptar continuar-hi com a col·laborador, i va passar a dirigir La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, setmanaris satírics, republicans i anticlericals impulsats pel llibreter Innocenci López. Hi va ser al capdavant fins al setembre de 1936, quan va marxar al front amb la Columna Macià-Companys com a comissari de premsa.

Milicians llegint 'La Humanitat', el diari d’Esquerra on Lluís Capdevila publicava les seves cròniques de guerra des del front d’Aragó, l'1 d'octubre de 1936 / FOTO CEDIDA PER LA FUNDACIÓ IRLA

Escriure la guerra

Els anys trenta van ser una època d’or del periodisme a Catalunya: al quiosc hi arribaven cada dia una cinquantena de diaris i de revistes, i es calcula que se’n distribuïen 600.000 exemplars per a una població de tres milions de persones. I, en esclatar la guerra, la premsa va tenir un paper importantíssim a la rereguarda, però també al front. L’agost del 1936, La Humanitat, per exemple, repartia 1.000 exemplars cada dia a les columnes d’ERC que se n’havien anat a lluitar a Aragó. Lluís Capdevila continuava sent un dels periodistes estrella del diari: en un any i mig, hi va publicar més d’un centenar d’articles, que combinaven la crònica de la vida quotidiana al front amb textos més ideològics i propagandístics.

A vegades els textos descrivien situacions dramàtiques: “He arribat a aquest poble, on passaré la nit, a la poca estona d’haver-lo canonejat l’artilleria facciosa […]. El poble és un clam d’angúnia, de por, de pànic, d’horror, de desesperació. […] Els homes enlairen el puny on suposen que hi ha l’enemic”. En d’altres, se’n reia dels nacionals, com aquest en què narrava com escoltaven una emissora de ràdio enemiga: “El fet de poder oir el llenguatge incivil i groller —llenguatge d’estable i antesala de bordell— era com si haguéssim apressat el qui parlava dintre una xarxa molt espessa. I els esgarips i crits histèrics del qui parlava ens feien l’efecte […] que no pot eixir-ne”.

Els seus articles de guerra a ‘La Humanitat’ combinaven la crònica de la vida quotidiana al front amb textos més propagandístics

Però no només escrivia a La Humanitat, sinó també en mitjans creats especialment per als soldats, com Amic o Catalunya Antifeixista —que va fundar ell mateix per fer de mitjà oficial de la seva columna— i en altres revistes creades durant la guerra, tant catalanistes com anarquistes o comunistes.

I no tot era periodisme: l’home de cultura que era Capdevila estava convençut del poder del teatre per sensibilitzar. Per això, va escriure obres (com la molt elogiada Nadal en temps de guerra) i va promoure que els mateixos soldats escrivissin i representessin peces pròpies. També criticava molt durament el contingut frívol de les obres que es representaven a Barcelona en aquell context: “El teatre també ha fallat, ha seguit encallat en el toll de vulgaritat i estultesa d’abans del 19 de juliol, no ha vibrat ni amb la revolució ni amb la guerra”.

Malgrat tots els esforços, la guerra es va perdre el 1939. Abans de sortir de Barcelona, va voler anar a visitar Antonio Machado a la torre de Sant Gervasi que li havia cedit la Generalitat. Machado, que també estava a punt d’anar-se’n a Cotlliure, on moriria poc després, se’n va acomiadar amb aquestes paraules: “Tot està perdut, però cal saber perdre”.

Lluís Capdevila amb un grup de militants d’ERC de Sant Boi de Llobregat exiliats com ell a Tolosa de Llenguadoc l'any 1940 / FOTO CEDIDA PER LA FUNDACIÓ IRLA

Un pacifista a les files de la Resistència

Segons la llegenda —que explicava el seu amic i artista andorrà Sergi Mas—, quan Capdevila va arribar a la frontera francesa va canviar l’uniforme de comissari per la roba elegant que s’havia endut a la maleta: frac, barret de copa, botins de xarol, bastó i, evidentment, monocle, i que això va deixar tan estupefactes els gendarmes que no només el van deixar passar, sinó que se li van quadrar. El que segur que és cert és que es va salvar d’anar als camps de refugiats gràcies a les seves coneixences entre les autoritats franceses, que li van permetre circular lliurement per Perpinyà.

Amb l’esclat de la Guerra Mundial, va decidir quedar-se a França i col·laborar amb la Resistència contra el nazisme

Al cap d’unes setmanes, el van admetre en un refugi per a intel·lectuals catalans a Tolosa, on hi havia Joan Oliver, Antoni Rovira i Virgili, Avel·lí Artís, Ferran Soldevila i altres. S’ha escrit molt sobre aquests refugis de gent de la cultura, sobretot del castell de Roissy-en-Brie, on sembla que s’hi van viure passions i conflictes intensos. L’experiència de Capdevila no va ser tan emocionant, i es va atipar aviat de la convivència amb els seus companys, que va trobar que tenien massa fums. Al cap de tres mesos, ja havia fet la maleta.

Amb la intenció de viure més tranquil, es va traslladar a la ciutat d’Acs, a l’Arieja, on el va enganxar l’esclat de la Guerra Mundial. A diferència de la majoria dels refugiats, va decidir quedar-se a França, perquè així estava més a prop de la família i perquè volia contribuir a combatre el feixisme. I a 46 anys i amb el nom de guerra Gerard de Saint Sauveur es va convertir en agent d’informació de la Resistència, dedicat a organitzar la sortida cap a Andorra de jueus, de resistents en perill, d’aviadors aliats i de tots aquells que necessitessin escapar-se.

El 1944, el periodista-novel·lista-dramaturg vivia la situació paradoxal com a pacifista que el nomenessin tinent de les clandestines Forces Franceses de l’Interior dins l’agrupació de guerrillers republicans afiliats a la Unión Nacional Española. Amb ells, incloent-hi una setantena de catalans, va participar en l’alliberament de Foix. I, a més, va fer el que feia sempre: escriure. Aquest cop, a la revista guerrillera Lucha i a El Poble Català, veu d’ERC a França.

Lluís Capdevila, comissari de premsa de la Columna Macià-Companys, conversant amb els milicians a Alcanyís (Aragó), el 20 de setembre de 1936 / FOTO CEDIDA PER LA FUNDACIÓ IRLA

Professor Capdevila

Quan els aliats van guanyar la guerra, no va canviar res a l’Estat espanyol. Els exiliats a Amèrica, els exiliats interiors i els exiliats a Europa que s’havien jugat la vida amb la Gestapo trepitjant-los els talons van comprovar amb desesperació que Franco continuaria governant còmodament. A Lluís Capdevila el van escollir secretari de la secció de lletres de la Unión de Intelectuales Españoles, tenia un espai radiofònic a Radio Toulouse i feia alguna conferència, però se sentia decebut i cansat i va tornar a Acs, de nou buscant calma. Aquesta vegada la va trobar, i va poder escriure, però li costava molt donar-hi sortida; fins al 1958 no va tornar a publicar a Catalunya i a França no hi havia interès, més que per alguna companyia d’aficionats, a representar les seves obres de teatre.

Necessitava un pla B per tenir un sou a final de mes, i el va trobar a la universitat de Poitiers, on va fer de lector de castellà durant més de 20 anys, i el 1970 va impulsar una càtedra de català. Mentrestant (en la vida de Capdevila sempre hi havia un mentrestant), va començar a estiuejar a Sant Julià de Lòria. I, en lloc de limitar-se a descansar i contemplar l’església romànica de Sant Serni de Nagol, va col·laborar en la creació de l’editorial Andorra, on es va ocupar d’una col·lecció de novel·les d’autors de renom traduïdes al català.

No va voler tornar a Catalunya fins que no hi hagués democràcia: el 1976 visitava Barcelona, després de 37 anys d’exili, i el 1980 moria a Andorra

El que tenia clar és que no tornaria a Catalunya fins que no hi hagués democràcia. Als anys quaranta ja havia escrit en una carta: “He sabut […] que Obiols i la Rodoreda se’n van a cal Franco. Jo no penso anar-hi. M’he descobert vocació de màrtir i em quedo. No vull haver d’abaixar el cap ni vull demanar perdó a ningú. No critico, però, els que hi van. Cada u se sap els seus motius. […] Excepte els polítics, que són casos de manca absoluta de vergonya i de dignitat”.

El 1973, ja amb 80 anys, es va jubilar a la universitat, on va ser un professor molt valorat, i es va instal·lar definitivament a Andorra amb la seva dona. Tampoc aquesta vegada no va descansar gaire: va treballar en les memòries que havia començat a escriure a Poitiers —en va arribar a publicar tres volums, que ara són gairebé introbables. I, potser no cal ni dir-ho, va escriure articles en diverses revistes i diaris. El 1976, quan Franco ja era ben enterrat, va recórrer els 6 quilòmetres que separaven Sant Julià de Lòria de la frontera i la va travessar de nou, després de 37 anys d’exili estricte. Va tornar a veure Barcelona, va abraçar la família i els amics i va rebre un homenatge, però va tornar a Andorra, on va morir el 1980.

L’enterrament, el va presidir Lluís Gausachs, secretari personal de Josep Tarradellas, i el seu taüt estava embolcallat per la bandera catalana, com era el seu desig. Potser aquell dia, amb la democràcia que començava a tornar a aixecar el cap, algun dels presents va recordar la frase que Capdevila va pronunciar al Congrés Internacional sobre l’Exili Literari de 1969: “Els pobles cauen moltes vegades, però a la curta o a la llarga s’aixequen sempre. Quan són els tirans els que cauen, no es tornen a aixecar mai més”.

* Si voleu conèixer més al detall la vida i l’activitat política i periodística de Lluís Capdevila durant la Guerra Civil, podeu consultar la biografiaLes 227 cròniques de guerra de Lluís Capdevila (1936-1939)‘, escrita per Josep Maria Figueres i publicada per la Fundació Irla. Totes les fotos que conté aquest perfil són extretes d’aquesta biografia.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies