30/10/2024 | 06:00
A la foto més famosa de Francesc Macià proclamant la República Catalana, gesticulant mentre es dirigia a la gent concentrada a la plaça de Sant Jaume, hi ha un home a la dreta del president, seriós i galtaplè: és Ventura Gassol (1893-1980). Una altra de les imatges icòniques d’aquells anys és la de Lluís Companys i el seu govern entre reixes, a Madrid, durant el judici pels Fets d’Octubre. A la dreta de tot, amb una mà agafada a un barrot i mirant a la càmera, també hi ha Ventura Gassol.
Els anys de la República, Gassol, poeta i també polític, és a tot arreu, i és inconfusible. L’escriptora Aurora Bertrana el descrivia així, recordant el dia que es van conèixer el 1918: “El seu rostre semblava pintat de roig com certes pomes, els seus ulls lluïen juvenils i entusiastes, els seus cabells, atapeïts i abundosos, tenien una negror d’ala de corb, la seva veu, amb l’accent i l’energia peculiar de la terra que l’havia vist néixer, mostrava una frescor, una espontaneïtat i un entusiasme poètics i catalanescs que enamoraven”.
Enèrgic, entusiasta, poètic, catalanesc… Ventura Gassol era tot això i també un dels intel·lectuals més rellevants del republicanisme catalanista dels anys trenta i un autèntic home d’estat, amb una obra de govern que ha arribat fins als nostres dies.
Del Seminari a Barcelona
Ventura va néixer el 1893 a la Selva del Camp, en una família pagesa. Anava a l’escola del poble, i, com que tenia dots per a l’estudi, quan va fer 10 anys, el van enviar al Seminari Pontifici de Tarragona. Aviat va començar a combinar les lectures d’El Patufet amb la dels llibres fundacionals del catalanisme que despuntava, començant per La nacionalitat catalana, de Prat de la Riba, que va comprar tan aviat com es va publicar, i el va enlluernar. Era amb prou feines un adolescent, però absorbia amb avidesa totes aquelles idees, que feien disminuir la seva vocació religiosa —encara que va ser sempre un home creient— i créixer la vocació de lluitar per les llibertats de Catalunya. Tant és així que va deixar a mitges els estudis de Teologia i es va plantar a Barcelona a 20 anys, coincidint amb la creació de la Mancomunitat, amb bones amistats dins del món eclesiàstic, les primeres poesies sota el braç i moltes ganes de menjar-se el món.
El país bullia. Eren temps de fortes lluites socials, de violència, però també de canvis i d’innovació; un moment ideal per a un jove inquiet i idealista com ell. Tot just s’havia creat la Mancomunitat, una institució que va marcar el seu camí, i a l’Ajuntament de Barcelona s’assajaven nous mètodes pedagògics, que trencaven amb el dogmatisme i la rigidesa tradicionals. Després d’un període curt al Grup Benèfic Wad-Ras a les ordres de Lluís Folch i Torres (on tenien cura del que llavors en deien infants “trinxeraires” —els nens i nenes desemparats—), va entrar a la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. Allà s’assajaven projectes com l’Escola del Bosc, dirigida per Rosa Sensat i que seguia la filosofia de l’Escola Nova.
Aquesta escola, i d’altres que es van engegar més tard, com ara l’Escola del Mar, eren centres públics catalans on es defugien les classes magistrals a les aules i tenien una gran importància les activitats a l’aire lliure, l’esport, la cooperació i la creativitat, i es respectava la individualitat i els interessos de cadascú. Amb una filosofia semblant, van crear l’anomenada República d’Infants de Vilamar, dirigida pels pedagogs Pere Vergés i Artur Martorell, que es va estrenar el 1922 i que pretenia que els nens i les nenes passessin uns dies de colònies i, al mateix temps, aprenguessin la pràctica de la democràcia. Un dels primers presidents infantils d’aquella República autogestionada va ser el futur escriptor Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs, més conegut per Sempronio, i el veguer, en representació de l’Ajuntament de Barcelona, n’era Ventura Gassol.
El poeta dels noranta-nou sentits
En aquella època va sortir Àmfora, el seu primer llibre, que segons la crítica que en va fer Josep Iglesias a la Revista del Centre de Lectura de Reus, era una obra de joventut “vehement, rica de sonoritats, de coloracions crues, escrita sota el govern d’una força de passió abassegadora”. El que Iglesias anomenava “el poeta dels noranta-nou sentits” no tenia gaire temps per escriure —de gran va explicar que les etapes a la presó havien estat les més fructíferes en aquest sentit—; però, tot i així, va aconseguir acabar una desena de novel·les i d’obres de teatre i nou poemaris. El més conegut va ser el recull de poesies patriòtiques Les tombes flamejants, publicat el 1923, que tenia uns versos que es van fer molt populars, inspirades en les tombes reials de Poblet, que llavors estaven enrunades.
La seva obra literària més coneguda és el recull de poesies patriòtiques ‘Les tombes flamejants’ (1923)
Però no van ser les seves úniques aventures literàries: mogut per la voluntat d’animar la gent a llegir en català, també va fer breument d’editor, engegant la col·lecció de quiosc “La novel·la estrangera”, on va publicar una quarantena d’obres curtes d’autors prestigiosos com Poe, Maupassant, Tolstoi, Balzac o Twain, traduïdes per escriptors com Carles Riba, Tomàs Garcés o Cèsar August Jordana, i algunes per ell mateix.
La mà dreta de Macià
Des del moment que va posar un peu a Barcelona, a banda de treballar i escriure, Gassol es va convertir en un militant polític activíssim i molt valorat. La seva primera organització va ser la Joventut Nacionalista, vinculada a la Lliga Regionalista que encara presidia Enric Prat de la Riba. S’hi va posar a fons, la va representar en xerrades i actes propagandístics fins al 1922, quan ell i altres membres de la Joventut, incòmodes per l’actitud del nou líder de la Lliga, Francesc Cambó, es van escindir per fundar Acció Catalana. Però Gassol tampoc no va trobar el seu lloc en aquell partit i va seguir movent-se cap a opcions més d’esquerres, més independentistes, més radicals.
I va ser així que va començar a aproximar-se a Estat Català. Ja al juny de 1923 va publicar una poesia religiosopatriòtica al quinzenal del partit: “Què hi feu tancat dintre la cabana palau del vent que us van bastir els gegants? Crist de bronze, Crist vent, Crist tramuntana, salteu que tanca enllà hi ha els catalans. I aneu-ho envaint tot com una flama de l’Ebre al més enllà del Pirineu, tot Catalunya senti vostra brama vostre foc, vostre bronze i vostra veu”.
El 1925, va esdevenir el lloctinent de Francesc Macià, el seu secretari, el seu col·laborador de més confiança
El 1925 finalment s’hi va afiliar i, quan va conèixer el llegendari coronel Macià, va saber que el seu lloc era al costat d’aquell líder, amb qui no només compartia el fervor patriòtic, sinó també les inquietuds socials, tal com diria més tard: “Va fer sentir els problemes socials als catalanistes i va fer sentir el catalanisme a aquells homes que només pensaven en aquests altres problemes purament socials”. Va esdevenir el seu lloctinent, el seu secretari, el seu col·laborador de més confiança. Li escrivia documents i discursos i el va acompanyar en totes les aventures que va viure, des de l’intent insurreccional de Prats de Molló fins a la política institucional, passant per temps de presó i d’exili.
Es diu que, quan anaven a algun lloc i la gent demanava a l’Avi que els dirigís unes paraules, els responia: “A mi no han vingut a escoltar-me, a mi han vingut a veure’m. A qui han vingut a escoltar és a en Gassol”. Perquè Macià tenia clar que el seu fort no era parlar en públic i, en canvi, el que llavors era el seu número dos era un orador extraordinàriament hàbil, que encenia les masses amb els seus discursos abrandats. D’aquest duet inseparable se’n reia la revista satírica L’Esquella de la Torratxa, representant-los com el Quixot i Sancho Panza.
El primer ‘ministre’ de Cultura
El cop d’estat de Primo de Rivera va interrompre el camí de tots els moviments de transformació i d’emancipació, i per a Ventura Gassol va significar el primer exili. Deixant enrere projectes culturals i familiars (acabava de ser pare per segon cop, amb la seva companya Esperança Galofré), va prendre el camí de França. Les lluites polítiques, però, les seguiria amb molta força, ja que va ser llavors quan va agafar protagonisme com a membre clau del seu nou partit. El 1926 va participar molt activament en l’intent d’invasió armada de Catalunya des de Prats de Molló, frustrada per un agent de Mussolini, cosa que els va costar un judici a París i l’expulsió d’aquell país. Instal·lats a partir de llavors a Bèlgica, va viatjar amb Macià el 1927 a Amèrica, en una gira per buscar suports i finançament per al combat contra la dictadura i a Cuba van participar a l’Assemblea Constituent del Separatisme Català on es va aprovar la Constitució provisional de la República Catalana.
Quan finalment va caure Primo de Rivera, els exiliats van poder tornar a Catalunya, i Gassol es va reincorporar a la seva feina de l’Ajuntament de Barcelona, d’on l’havien depurat les autoritats de la dictadura. Però s’hi va estar poc temps, perquè al març del 1931 va participar en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya, que contra tot pronòstic guanyaria les eleccions municipals al cap d’un mes, i dos dies després la monarquia s’hauria fulminat. La història semblava haver-se accelerat. Només un any abans, des de Brussel·les, els somnis republicans semblaven cosa de somiatruites, i aquell 14 d’abril estaven proclamant la República Catalana al recuperat edifici de la Generalitat, després de fer-ne marxar amb elegància el president de la Diputació. Gassol flanquejava Macià, que molt aviat seria el nou president de Catalunya, i és fàcil imaginar com d’emocionat es devia sentir. No va ser el dia de la independència de Catalunya, tal com desitjaven tan ferventment, però sí d’una etapa que els hi havia d’acostar.
La seva tasca a la conselleria de Cultura seguia l’obra de la Mancomunitat: bastir una estructura sòlida de país
El 9 de juny de 1931, el decret de creació del Consell de Cultura de la Generalitat era tota una declaració d’intencions: s’hi deia que el nou Govern pretenia “afinar l’única arma per a fer aquesta absoluta conquesta de nosaltres mateixos, que és la cultura, perquè, quan arribi el moment històric de la consagració de les nostres llibertats, Catalunya sigui el que és i el que vol ésser, i no allò que vulguin que sigui”. No sabem si va ser el mateix Ventura Gassol qui ho va escriure, però segurament és així perquè descriu perfectament les idees de qui, a partir de llavors i durant la major part de la Segona República, va ser el titular d’aquella conselleria.
La tasca de Gassol seguia el fil de l’obra de la Mancomunitat; era una versió corregida i ampliada d’aquella voluntat de crear institucions nacionals, i de donar cobertura a les que ja existien per bastir una estructura sòlida de país. D’entrada, el sol fet de crear una conselleria de Cultura ja va ser un fet històric, perquè no hi havia cap precedent a Europa. Després, van seguir la creació del Museu Nacional d’Art de Catalunya, la consecució de l’autonomia per a la Universitat de Barcelona, el modern Institut-Escola, el Museu d’Arqueologia o el Comitè del Cinema. I també va endreçar el sector amb la llei del Servei d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni Històric.
En molt pocs anys, va donar una empenta gegant a l’estructuració d’una cultura i un ensenyament moderns i organitzats amb lògica d’estat. I combinant-ho amb aquesta tasca, Gassol defensava l’Estatut al Congrés espanyol com a diputat electe. Va ser molt comentada la baralla dialèctica que va tenir amb un Unamuno contrari a l’ús del català a la universitat, i també l’agressió que va patir per part de quatre filofeixistes, que el van ferir amb un ganivet.
Salvar-ho tot
La feina a la Generalitat es va fer de pressa, malgrat les enormes turbulències que van patir. El primer gran sotrac va ser la mort sobtada de Macià el Nadal de 1933, només tres mesos després de l’aprovació del primer Estatut. No va ser tan sols una pèrdua política: era una figura enormement estimada pel poble, i no cal dir que també per Ventura Gassol, que li va escriure un llarg panegíric, on en destacava l’altura política i que acabava amb un “reposa en pau, amic de l’ànima, germà d’exilis i de viatges, germà de sofrences i de somnis. Reposa en pau, que Catalunya vigila”.
Amb la mort de Macià, alguns creien que Gassol li succeiria a la presidència de la Generalitat, però finalment va ser Lluís Companys l’escollit. I, decebut o no, li va ser del tot lleial, i va continuar exercint de conseller de Cultura. També el va seguir durant els Fets d’Octubre de 1934; de fet, va ser ell qui va parlar a Ràdio Barcelona en nom del Govern just després que el president proclamés l’Estat Català de la República Federal Espanyola: “Defenseu amb paraules i amb actes les llibertats contra qualsevol agressió, costi el que costi i vingui d’on vingui. En aquest moviment en defensa de la República del 14 d’abril, els catalans han d’estar sempre al costat de les esquerres espanyoles. La nostra Catalunya és immortal. La nostra Catalunya és i serà invencible, però cal que cadascú estigui alerta per seguir a cada moment la veu i les ordres del Govern de la Generalitat”.
Les conseqüències de la insurrecció del 6 d’octubre ja són prou conegudes: la suspensió de l’autonomia i una repressió ferotge. Per a Gassol i els seus companys, una condemna de 30 anys de presó, encara que el canvi de color polític, després de les eleccions espanyoles de 1936, va fer que els alliberessin al febrer d’aquell any. L’arribada a Barcelona dels polítics va ser un bany de masses.
Durant la Guerra Civil, es va dedicar incansablement a salvar el patrimoni cultural, tant públic com privat, i a salvar persones de la persecució
Però l’alegria va durar poc, perquè aquell mateix juliol, just el dia que s’havia d’inaugurar l’Olimpíada Popular que comissariava Gassol per part de la Generalitat, va esclatar la Guerra Civil. A partir de llavors es va dedicar incansablement a salvar el patrimoni cultural, tant públic com privat, i a salvar persones de la persecució política: religiosos, com el cardenal Vidal i Barraquer i l’abat de Montserrat, Antoni M. Marcet, o personalitats conservadores, com l’arquitecte Puig i Cadafalch.
Va confiscar els tresors i la biblioteca de Montserrat per poder-los defensar: va fer enganxar arreu del monestir uns cartells que deien: “Edifici apropiat per la Generalitat per al servei de les institucions del poble” i va enviar un contingent de mossos que van impedir l’incendi imminent de l’església. I va actuar de manera semblant amb el Liceu, que va convertir en Teatre Nacional de Catalunya, entre moltes altres institucions i col·leccions particulars. El també conseller Pere Coromines va explicar que, en els primers temps de la guerra, “Gassol a penes aclucava l’ull”, i el recorda un d’aquells dies “en una butaca, suat i sense color, dormint”.
Exili i decadència
Aviat, però, va haver de deixar aquesta tasca de salvament artístic i humà per intentar salvar-se ell mateix: amenaçat per un grup anarquista, va decidir sortir del país a l’octubre de 1936. Des d’allà, però, va continuar la feina de donar a conèixer Catalunya i les circumstàncies que estava vivint. El 1937 va participar en una gran exposició d’art medieval català al Jeu de Paume de París, amb obres de tota mena: frescos, escultures, pintures, brodats, teixits, còdexs miniats i orfebreria, en el que va ser una exitosa presentació internacional de l’art i de la cultura catalanes (i evidentment una acció de propaganda republicana).
Ja només va poder tornar a Catalunya un cop, i molt breument, abans de la desfeta total. Perduda la guerra, no va aconseguir marxar a Mèxic amb la dona i els fills, i va passar els gairebé 40 anys d’exili entre Suïssa, Bèlgica i sobretot França. Però Espanya no volia deixar escapar una presa tan grossa, “el elemento en que se ha tratado de idealizar el separatismo catalán”. Per això va intentar extradir-lo el 1940, com havia fet poc abans amb Lluís Companys. En el seu cas, l’acusaven falsament d’haver induït l’assassinat del bisbe Irurita. Aquest cop, però, el Govern de Vichy no hi va voler col·laborar. S’havia salvat d’una mort segura… per quant de temps?
Segons Tarradellas, Gassol es va comprometre a deixar la política a canvi de poder sortir de França, però el futur president era escèptic sobre el resultat d’aquesta renúncia: “Jo crec, malgrat la promesa i totes les claudicacions que pogués fer, que no serviran per a res i que, per tant, per aquest conducte no obtindrà allò que es proposa”. Tarradellas tenia raó i el seu amic no va poder millorar la seva situació, però tampoc no va canviar la seva determinació. Explica el biògraf Manuel Pérez Nespereira que Gassol “no va renegar de la seva condició d’exiliat polític; però li semblà que la seva participació activa no era d’utilitat”. El 1954 va rebutjar la proposta d’assumir la presidència del Parlament a l’exili, i l’any següent va acceptar de formar part de l’executiva d’ERC, però no es va presentar a cap reunió.
Durant l’exili, qui havia estat un home amb una gran vida social, ple d’inquietuds, compromès i apassionat, es va anar aïllant
Els anys d’allunyament forçós van tenir un impacte immens, no només en la vida quotidiana i material, sinó també en el seu caràcter. Qui havia estat un home amb una gran vida social, ple d’inquietuds, compromès i apassionat, es va anar aïllant.
Tornada efímera a Catalunya
La revetlla de Sant Pere de 1977, tretze dies després de les primeres eleccions democràtiques un cop Franco havia mort, Ventura Gassol va arribar a Barcelona gràcies a les gestions de diversos amics, com Josep Maria Ainaud de Lasarte. Li quedaven tres anys agredolços de comiats i d’homenatges, abans de morir el 1980 a 87 anys. El van enterrar al seu poble, a la Selva del Camp, en un sepulcre on hi ha una placa de bronze amb els versos de Les tombes flamejants:
“Fou una pàtria. Va morir tan bella, / que mai ningú no la gosà enterrar: / damunt de cada tomba un raig d’estrella, / sota de cada estrella un català”.
* Si voleu conèixer més al detall la vida i l’activitat política de Ventura Gassol, podeu consultar la biografia ‘Ventura Gassol. Una biografia política’, escrita per Manuel Pérez Nespereira i publicada per la Fundació Irla. Totes les fotos que conté aquest perfil són extretes d’aquesta biografia.
