16/04/2019 | 19:15
Amb motiu de la diada de Sant Jordi, hem proposat una gimcana de llibres a 13 persones de l’activisme, la política, l’acadèmia i la literatura. Els hem preguntat quin llibre recent recomanarien als lectors de CRÍTIC, un títol de qualsevol gènere i publicat per una editorial independent. I heus aquí el resultat. Entre els temes que més triomfen hi ha els feminismes, l’educació sexual o la mirada sobre els moviments socials. En la tria atzarosa d’aquesta llista literària no hi falten ni la novel·la gràfica ni el conte infantil, al costat de dues novel·les i tres poemaris. Les recomanacions són de Florencia Brizuela González, Gustavo Duch, Cristina Fallarás, David Fernàndez, Ricard Gomà, Ingrid Guardiola, Sònia Moll Gamboa, Bel Olid, Arcadi Oliveres, Lucas Platero, Yeray S. Iborra, Brigitte Vasallo i Esther Vivas.
Ingrid Guardiola recomana ‘Caliban i la bruixa’
El bloc de llibres d’assaig l’estrena l’escriptora Ingrid Guardiola (Girona, 1980). Ella és l’autora de l’aclamat ‘L’ull i la navalla, un assaig sobre el món com a interfície‘ i acaba de rebre el premi Serra d’Or precisament pel llibre (traduït també al castellà), un assaig que explora els efectes en la nostra vida hiperconnectada i proposa confrontar els dictats hegemònics neoliberals i l’individualisme extrem que resulta de la mercantilització de la mirada. Una obra que li ha publicat Arcàdia, una editorial que, segons l’autora, està reeixint en “la creació d’una constel·lació intergeneracional de pensadors i pensadores compromesos amb la vida en comú”.
Guardiola proposa recuperar una lectura feminista de primer ordre, ‘Caliban i la bruixa. Dones, cos i acumulació primitiva‘ (assaig originalment publicat en anglès el 2004), editat en català per Virus Editorial el 2018 i traduït per Marta Pera Cucurell. La filòsofa Silvia Federici, militant feminista des del 1960, és l’autora d’aquest treball que fa una explicació radical de l’explotació social i econòmica de les dones a partir del concepte de l’acumulació primitiva encunyat per Karl Marx. Guardiola resumeix així el valor de l’obra de Federici, autora també de ‘Revolución en punto cero‘ (Traficantes de Sueños): “És important tornar sempre a Federici i a la seva genealogia que articula un vincle històric entre l’expropiació social del cos de les dones i el capitalisme. En una època com la nostra, en què el ‘feminisme mainstream’ d’arrels capitalistes pot arribar a desactivar el caràcter transformador i subversiu de les lluites feministes, sempre és bo que ens recordin d’on venim per entendre el valor i sentit d’aquesta lluita”.
Esther Vivas tria ‘Nacemos de mujer. La maternidad como experiencia e institución’
De feminista a feminista. La periodista Esther Vivas, en plena gira del seu llibre ‘Mama desobedient‘ (Ara Llibres, en català, i Capitán Swing, en castellà), tria un altre assaig d’una feminista, la poeta Adrienne Rich, publicat el 1976 i reeditat recentment, titulat ‘Nacemos de mujer. La maternidad como experiencia e institución‘ (Traficantes de Sueños, 2019). Aquesta autora (1929, EUA) combinava la poesia amb l’acadèmia i l’activisme; de fet, va participar en les lluites pels drets civils i contra la guerra del Vietnam.
Vivas recorda que l’obra de Rich “va permetre a les feministes dels anys setanta reconciliar-se amb la maternitat en la mesura en què Rich distingia entre la institució maternal imposada pel patriarcat, generadora de submissió, i la relació potencial de les dones amb l’experiència materna”. Rich va apostar per una reapropiació de la paraula ‘maternitat’ com a experiència única, diversa, personal i compartida, sense oblidar la crítica a com el capitalisme i el patriarcat usurpen l’experiència dels cossos gestants. “Perquè no es tracta d’impugnar la maternitat, sinó el sentit en què la defineix i la imposa el patriarcat. Les reflexions d’Adrienne Rich sobre l’ambivalència de la maternitat corresponen a un període en què les relacions entre el patriarcat, l’emancipació femenina i la maternitat eren molt més rígides que avui, però la seva obra segueix constituint un bon punt de partida per entendre la complexitat i els sentiments contradictoris que implica ser mare.
Esther Vivas és llicenciada en periodisme, té un màster en sociologia i ha escrit diversos llibres sobre el sistema agroalimentari i els moviments socials. El seu últim llibre és una mirada feminista a la maternitat. El treball argumenta que hi ha un espai per a una maternitat feminista, polititzada: ni una maternitat neoliberal supeditada al mercat ni una de patriarcal i sacrificada. Vivas escriu des de l’assaig, la literatura i la seva pròpia experiència.
Bel Olid aconsella ‘La paraula més sexi és sí’
La llista de recomanacions ens condueix a dues propostes sobre educació sexual, la primera, de Bel Olid, i la segona, de Lucas Platero. Olid, escriptora i traductora, recomana la guia contra la cultura de la violació ‘La paraula més sexi és sí‘ (L’Altra Editorial, 2019), de l’autora Shaina Joy Machlus i traduïda per Núria Parés Sellarès. “Recomano aquest llibre perquè és una reflexió sobre les relacions sexuals, sobre com ens relacionem amb les altres persones, i crec que és molt necessari que tothom aprengui sobre respecte, consentiment i entusiasme en la sexualitat”, reclama Bel Olid.
L’autora i periodista estatunidenca decideix fer una guia a partir de la seva tasca de recerca i de la detecció d’una forta necessitat de recursos sobre el consentiment, la violència i la desigualtat, i proposa establir un diàleg més ampli i interseccional sobre aquests temes. L’obra té, a més, il·lustracions de l’artista sueca Petra Eriksson. L’autora, Shaina Joy Machlus, també exerceix de traductora, professora d’anglès i llicenciada en biologia i ciències de la salut. També és fundadora de Ricarda Editorial, un projecte que difon l’obra de dones i d’artistes fora del gènere binari.
La recomanació de Bel Olid (Mataró, 1977) dialoga amb el seu propi treball ‘Feminisme de butxaca. Kit de supervivència‘ (Angle Editorial, 2018), una obra que aborda la violència masclista i que ja ha arribat a la setena edició. Entre els seus llibres més recents, el poemari ‘Ferida, udol, viatge, illa‘ (2018) o ‘Vides aturades‘ (2017), sobre el testimoni de persones que busquen refugi a Europa. A més de professora de llengua, ha traduït nombroses obres de literatura infantil i és autora de diverses obres de narrativa com ara la novel·la ‘Una terra solitària‘ (2010), el recull de relats ‘La mala reputació‘ (2017) o l’àlbum il·lustrat ‘Gegantíssima‘ (2016).
Lucas Platero aposta per ‘Sexo es una palabra divertida’
L’investigador i educador social R. Lucas Platero fa una tria per a criatures i adults, l’àlbum il·lustrat ‘Sexo es una palabra divertida‘ (Bellaterra, 2019), de Cory Silverberg i la il·lustradora Fiona Smyth, traduït de l’anglès per Javier Sáez. Cory Silverberg es defineix a si mateix com a educador en l’àmbit de la sexualitat, autor i ‘queer’ (no necessàriament en aquest ordre, diu).
Lucas Platero ens proposa un llibre que convida a tenir converses amb criatures de 7 a 10 anys sobre el cos, el gènere i la sexualitat, però també sobre els límits, la seguretat i el plaer. Ens cal ajuda per anar més enllà de les nostres experiències, de tan sols descriure el cos humà o de parlar de malalties, admet Platero. En lloc de dir-nos la seva veritat sobre el llibre, ell ens el presenta a través de la mirada d’algunes de les seves alumnes a la universitat. Una d’elles, Karina, per exemple, li diu: “Mai no m’havia trobat un llibre que parlés així de sexe. M’ha agradat la informació que brinda, una manca de coneixement que es basa en aquests silencis incòmodes en família. T’ensenya de manera amena i divertida coses que fins i tot creies que sabies però no coneixes del tot”. O cita el parer de l’Olga: “Sexo es una palabra divertida fa pensar les criatures, i els dibuixos són tan bonics que no passen desapercebuts. Alguna companya ja el té i la seva filla l’ha portat molt orgullosa a l’escola”.
R. Lucas Platero Méndez és activista del moviment feminista i ‘queer’ i investiga en l’àmbit de la sexualitat no normativa. Doctor en sociologia i ciències polítiques per la UNED, és docent en intervenció sociocomunitària. Entre les seves publicacions més recents, destaquen ‘Trans*exualidades. Acompañamientos, factores de salud y recursos educativos‘ (Bellaterra, 2014); el llibre de narrativa ‘Por un chato de vino. Historias de travestismo y masculinidad femenina‘ (Bellaterra, 2015) i el més recent, ‘Barbarismos queer y otras esdrújulas‘ (Bellaterra, 2017).
Miquel Missé escull ‘Muerte a los normies’
Què llegeix Miquel Missé en el seu temps lliure? ‘Muerte a los normies. Las guerras culturales en internet que han dado lugar al ascenso de Trump y la alt-right‘, d’Angela Nagle. L’assaig d’aquesta pensadora d’esquerres analitza les guerres culturals que s’han produït els darrers anys a internet i com aquestes han contribuït a resultats com l’ascens al poder de Donald Trump. “És un llibre arriscat però alhora molt valent amb el qual una periodista feminista nord-americana alerta dels riscos d’algunes estratègies dels moviments socials i les esquerres i la relació d’aquests efectes amb l’emergència de les dretes alternatives”, argumenta Missé. ‘Muerte a los normies’, traduït per Hugo Camacho, posa sobre la taula l’enorme presència a internet de l”alt-right’ o dretes alternatives, una amalgama de grups de dreta i extrema dreta als EUA que s’oposen a idees com el feminisme, la diversitat sexual o el multiculturalisme.
El professor, consultor i activista ‘trans’ Miquel Missé (Barcelona, 1986) ha publicat recentment ‘A la conquista del cuerpo equivocado‘ (Egales, 2019), un assaig brillant on l’autor proposa desplaçar el discurs de l’anomenat “cos equivocat” de les persones ‘trans’ i proposar-hi una alternativa. Si el malestar de les persones ‘trans’ no residís en el cos, tindria sentit transformar-lo? Són alguns dels interrogants que Missé desenvolupa en pro d’una cultura ‘trans’ plural, crítica i en diàleg constant. En el passat ja havia publicat altres llibres relacionats, editats per Egales: amb Gerard Coll-Planas, el llibre ‘El género desordenado: críticas en torno a la patologización de la transexualidad‘ (2010), i amb Pol Galofre, ‘Políticas trans: una antología desde los estudios trans norteamericanos‘ (2015). En solitari, ha escrit ‘Transexualidades: otras miradas posibles‘ (2013).
Arcadi Oliveres recomana ‘Desobeir’
Per fer front a l’ascens de les dretes, la desobediència és un camí. Arcadi Oliveres no desaprofita l’oportunitat de destacar un llibre que serveixi d’eina de lluita, ‘Desobeir‘ (Angle Editorial, 2018), de Frédéric Gros, traduït del francès per Joan Ferrarons i Llagostera. L’economista i activista català per la justícia social i la pau en té clars els motius: “Perquè la desobediència civil sovint està justificada; si no, el món no pot avançar. El llibre presenta els camins que configuren la desobediència civil, la rebel·lió, la resistència, la transgressió, la dissidència, i també ens fa conèixer alguns personatges reals o de ficció que l’han exemplificat. Amb tantes ocasions com ens presenta el present, s’ha de desobeir com explica aquest llibre. Si Rosa Parks no hagués desobeït, els negres encara estarien drets als autobusos”.
Frédéric Gros (1965), professor de filosofia a la Universitat París-XII i de pensament polític a l’Institut d’Estudis Polítics de París, ens interpel·la amb un assaig profund que reivindica l’actitud insubmisa com potser l’últim reducte personal i íntim de llibertat de l’ésser humà, una actitud que rebutja les desigualtats econòmiques, les injustícies socials, la degradació progressiva del medi ambient o la indecència política. Oliveres (Barcelona, 1945) porta tota una vida de lluita des de la societat civil, i ha participat en tots els esdeveniments de les lluites pels drets socials, econòmics i polítics a Catalunya, des del moviment de l’objecció de consciència, la campanya contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN, el rebuig a la guerra de l’Iraq o el 15-M. És membre d’una desena d’entitats, entre les quals destaquen Justícia i Pau de Barcelona i la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat. Autor de diversos llibres, els més recents ‘Aturem la crisi. Les perversions d’un sistema que és possible canviar‘ (2011), ‘Diguem prou!‘ (2013), d’Angle Editorial, i ‘Conversa entre Arcadi Oliveres i Celestino Sánchez. El rescat de la democràcia‘ (2014), editat per Icaria.
Brigitte Vasallo proposa ‘Capuccino Commotion’
La llista de metarecomanacions, d’autores que recomanen autores que els han marcat, inicia en aquest punt el bloc de narrativa. L’única autora que recomana una novel·la gràfica és Brigitte Vasallo. ‘Capuccino Commotion‘, de l’autora Rosa Navarro i publicat per Nórdica (2019). La il·lustradora (Vilanova i la Geltrú, 1977) narra la història de la protagonista que, amb 33 anys, decideix traslladar-se de Barcelona a Madrid. En el viatge, carregat de lirisme despreocupat, d’humor i d’intel·ligència, ‘Capuccino Commotion’ aborda sense filtres les complexitats del gènere, del sexe i de l’amor. “És una gran novel·la gràfica i, a més, és la història d’una xicotot, d’una ‘marimacho’, una paraula i una identitat que per a mi va suposar, ja fa molts anys, l’únic espai de vida possible i una gran alliberació, una gran resposta a l’interrogant de “què nassos sóc”, “què em passa”. Un llibre important, doncs, per a moltes de nosaltres”, conclou Vasallo.
Navarro, a més d’aquest llibre i de col·laborar en revistes i llibres de text, ha publicat altres obres com ‘Salidas de emergencia‘, un llibre de vinyetes on es parla de lesbianisme en clau d’humor, i aviat hi suma la seqüela ‘Salidas de emergencia. bollería fina’ (2007). Vasallo, l’autora de la novel·la ‘Pornoburka‘, ha rebut molt reconeixement pel seu llibre recent ‘Pensamiento monógamo, terror poliamoroso‘ (La Oveja Roja, 2018), una recerca històrica sobre la centralitat de la monogàmia en les construccions amoroses i en els mecanismes d’imposició i les formes d’organització col·lectiva (parella, Estat nació, etc.). L’assaig, entre altres punts, proposa un qüestionament de models de poliamor que no desbordin el constructe monògam i que tan sols posin l’accent en l’acumulació.
Sònia Moll aconsella ‘Els dics’
La poeta Sònia Moll Gamboa escull una novel·la per al Sant Jordi crític, ‘Els dics‘, d’Irene Solà (L’Altra Editorial), Premi Documenta 2017. Moll ho justifica així: “Filigrana narrativa honesta, magníficament travada, que et submergeix en l’escenari rural on es desenvolupa la història com si sempre n’haguessis format part i no et deixa mai de la mà. Els personatges, no només la protagonista, passen a formar part de tu per sempre. Una novel·la de les que, en acabat, et fan agrair que existeixin. Que algú les hagi escrit. I que no la puguis oblidar mai”.
‘Els dics’ és la segona novel·la de l’autora, una història que arrenca amb la mort del Domènec, un pagès poeta, després que un llampec posi fi a la seva vida. Irene Solà (Malla, 1990) és llicenciada en belles arts per la Universitat de Barcelona i té un màster en literatura, cinema i cultura visual per la Universitat de Sussex. El seu primer llibre de poemes, ‘Bèstia‘ (Galerada, 2012), va rebre el premi de poesia Amadeu Oller i ha estat traduït a l’anglès. Solà acaba de ser guardonada amb el premi Llibres Anagrama per una nova novel·la, ‘Canto jo i la muntanya balla‘. Per la seva banda, Sònia Moll (Barcelona, 1974) és filòloga, poeta i professora. Ha publicat un llibre juvenil, ‘L’últim estrip d’aire’ (1998); dos llibres de poemes, ‘Non si male nunc‘ (2008) i ‘I Déu en algun lloc’ (2014), i un recull de proses poètiques, ‘Creixen malgrat tot les tulipes’ (2013). El recull d’articles de la ‘Directa’ ‘Beneïda sigui la serp‘ (2018, Barcelona: Godall Edicions) és el seu darrer treball.
Cristina Fallarás aposta per ‘Primera persona’
Una altra novel·la és la tria de la periodista i escriptora Cristina Fallarás, que recomana el llibre ‘Primera persona‘, de l’autora colombiana Margarita García Robayo (Ed. Tránsito, 2019). Es tracta del primer treball autobiogràfic d’aquesta autora. Fallarás descriu així aquesta obra: “Una vida és totes les vides que li caben a una a dins. Si una autora narra la teva, una d’elles o diverses, et modifica, et capgira. Margarita García Robayo ho aconsegueix sense pietats idiotes. La seva elegància íntima resulta brutal. Es relata, em relata, ens relata minuciosament. Quin feliç descobriment”. Robayo ha estat traduïda a diverses llengües. Algunes de les seves novel·les són ‘Hasta que pase un huracán’, ‘Lo que no aprendí’ o ‘Tiempo muerto’, i el llibre de contes ‘Cosas peores.
En el pla autobiogràfic també, Fallarás (Saragossa, 1968) va publicar el 2013 el testimoni en primera persona ‘A la puta calle. Crónica de un desahucio’ i l’any passat la novel·la ‘Honrarás a tu padre y a tu madre‘ (2018), una crònica en la qual l’autora va a buscar “els seus morts”, narració que transcendeix els tòpics sobre la Guerra Civil i retrata l’evolució politicosocial de l’Estat espanyol. L’autora exerceix de periodista i ha publicat nombrosos llibres, els més recents ‘Las niñas perdidas‘ (2011) i ‘Últimos días en el Puesto del Este’ (2011).
David Fernàndez tria ‘És morta la poesia?’
Arribats a aquest punt de les recomanacions, ens trobem un encreuament de camins significatiu i curiós. Dos dels activistes que hem sumat a la gimcana ens recomanen un mateix llibre, ‘És morta la poesia?‘, de Joseba Sarrionandia (Pol·len Edicions, 2018). David Fernàndez i Gustavo Duch s’aturen davant d’un mateix referent. Per al primer, ‘Sarri’ és “referent i referència”. I diu d’ell: “Sarri em resulta ja imprescindible. Gairebé com a autodefensa quotidiana davant tanta intempèrie. Sensibilitat i lucidesa escassegen en un temps en què la nòmina de farsants i canalles creix. Ho fa parafrasejant-lo: perquè, per veure i viure i escriure amb claredat, cal aprendre a furetejar totes les foscors i la negra pau que imposen bords i lladres. I allà enmig, gairebé nu, Sarri és llumí que no crema. I que sempre escalfa”.
‘És morta la poesia?’ és l’antologia bilingüe d’un dels màxims referents en la literatura basca actual, un recull de poemes seleccionats i ordenats per Joseba Sarrionandia. Precisament l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) acaba de guardonar la traducció poètica que ha fet Ainara Munt Ojanguren de l’antologia de Sarrionandia. L’autor basc, Sarri, és un poeta, escriptor, traductor i filòleg nascut a lurreta, Biscaia. La seva obra, desenvolupada durant més de tres dècades, està composta per més de 30 llibres que comprenen diversos gèneres (poesia, assaig, històries breus, còmics i novel·les) a més d’articles i altres col·laboracions.
David Fernàndez llegeix Sarri i també escriu. És autor de ‘Foc a la barraca‘ (Lo diable Gros), ‘Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial‘ (Virus), ‘August Gil Matamala‘ (Sembra Llibres), escrit amb Anna Gabriel, ‘Llums i taquígrafs‘ (Pol·len Edicions) i epiloguista de diversos llibres, els més recents: ‘I parlarem de vida‘, d’Anna Gabriel (Tigre de Paper), i ‘El món ens mira‘ (Pol·len Edicions).
Gustavo Duch també opta per Joseba Sarrionandia
El segon autor que tria Sarrionandia és Gustavo Duch. “En temps de veus i pensaments empresonats vaig trobar molt oportuna la publicació d”És morta la poesia?’. De fet, el vaig llegir amb la seguretat que, de forma encriptada o desxifrant enigmes, Sarri amagava entre les seves paraules les claus secretes per fabricar altaveus amb els quals fugir de les presons i retrobar la llibertat. I era cert! Les vaig trobar”.
Gustavo Duch (1965, Barcelona) és escriptor, veterinari i activista ecologista; col·labora periòdicament amb diversos mitjans de comunicació i és coordinador de la revista ‘Sobirania Alimentària, Biodiversitat i Cultures’. La recomanació poètica de Duch connecta amb el seu propi treball narratiu. Tot i que també ha treballat l’assaig, darrerament ha desenvolupat la seva faceta poeticonarrativa, amb la publicació dels reculls de relats ‘Mucha gente pequeña‘ i ‘Secretos. Relatos de mucha gente pequeña‘, i recentment, ‘Cosechas‘.
Ricard Gomà proposa ‘Quan els grans arbres cauen’
Una autora local i de poesia tanca el recull del Sant Jordi crític. El professor i polític Ricard Gomà escull el poemari ‘Quan els grans arbres cauen‘ (Bromera), de l’autora valenciana Àngels Gregori (la Safor, 1985), que viu a Barcelona. Així el defensa Gomà: “Es tracta d’una poesia senzilla, directa, que defuig tota mena d’hermetisme i que connecta amb experiències vitals de valor universal. És una poesia de la quotidianitat travessada per imatges i moments sovint sorprenents, divertits, que et fan connectar amb moments viscuts en les franges de la vida, al fil de la curiositat i de les trobades inesperades. Els versos d’Àngels Gregori tenen un fort component geogràfic: els paisatges, els llocs, els mapes… fan dels poemes una cartografia d’emocions que només viu si toca de peus a terra”.
La prolífica Àngels Gregori va rebre el premi Vicent Andrés Estellés de poesia de Burjassot per aquest treball, i n’ha rebut d’altres, com el premi Alfons el Magnànim de poesia de València 2010 per l’obra ‘New York, Nabokov [&] Bicicletes‘. Tot i que la seva tria és poètica, Ricard Gomà —professor de ciència política, militant d’ICV i membre de Barcelona en Comú—, ha cultivat l’assaig en la temàtica de la política pública, els moviments socials i el dret a la ciutat. Ha coordinat, juntament amb Joan Subirats, el compendi ‘Canvi d’època i de polítiques públiques a Catalunya’ (Galaxia Gutenberg, 2019), va editar també ‘Movimientos sociales y derecho a la ciudad. Creadoras de democracia radical‘ (Icaria Editorial, 2018) i dos anys abans cuinava amb Ismael Blanco un altre títol, ‘El municipalisme del bé comú‘.
Yeray S. Iborra tria ‘Sound system’
El toc musical i polític, l’aporta el periodista Yeray S. Iborra, que ens fa escoltar les bandes sonores dels moviments socials al planeta. L’autor de ‘Vida Mantera. Retrat circular de la venda ambulant (Dakar-Barcelona)‘ (Octaedro, 2019) recomana ‘Sound system. El poder político de la música‘ (Katakrak, 2018), de Dave Randall (traduït al castellà per Luis Soldevila Mataix).
A l’hora de plantejar el llibre, el músic anglès Dave Randall —que ha recorregut mig món de gira amb Dido o Faithless— es trobava davant d’una disjuntiva: “Podria haver omplert la seva habitació de postals o esforçar-se per entendre la cultura de cada indret que ha trepitjat i connectar els moviments socials i les seves músiques. Sortosament, es va decantar per la segona opció”, relata Iborra. “El resultat és un ric diàleg en poc més de 200 pàgines; el seu primer assaig es pregunta per què la música és tan poderosa i com la fan servir els activistes. Internacionalista confés, però a la vegada connectat a les idees globals i de la postmodernitat, Randall parla de la importància dels actes antiracistes de Beyoncé i també de la Primavera Àrab. Tot hi cap al text. ‘Sound system’ és un apropament a la banda sonora de les lluites que fuig de l’eurocentrisme, força mèrit tenint en compte que l’autor pertany per orígens a l’hegemonia cultural anglosaxona. Escrita de manera àgil però rigorosa, l’obra és una crida a l’acció social amb fil musical combatiu.”
Florencia Brizuela González aposta per ‘Atrincheradas en la carne’
La recomanació de Florencia Brizuela González té molt a veure amb la seva obra ‘Descentrar la mirada, ampliar la visión. Reflexiones sobre los movimientos sociales desde una mirada feminista y antirracista’, escrita amb Uriel López (Descontrol, 2018), l’assaig que convida a la revisió de pràctiques i discursos racistes i masclistes generats a l’interior dels moviments socials. Brizuela és doctora en dret i ciències polítiques. Les seves línies d’investigació són els drets humans, els feminismes i el colonialisme.
Potser per això Brizuela recomana el llibre de Lucía Egaña ‘Atrincheradas en la carne. Lecturas en torno a las prácticas postpornográficas‘, (Edicions Bellatera, 2017), un assaig que contagia “el desig de desaprendre posant el cos”. Llegir i escoltar Lucía Egaña fa reflexionar, segons l’autora, sobre “els errors i els fracassos com un exercici de resistència”. Brizuela descriu així ‘Atrincheradas en la carne’: “El llibre posa en pràctica la proposta que feia Gloria Anzaldúa de pensar des de les fronteres, en aquest cas com a ‘sudaques’ vivint al regne d’Espanya. Lucía, a través de la seva militància ‘postporno’, ens permet (des)aprendre sobre les pràctiques ‘postporno’ a Barcelona i reflexionar sobre allò ‘queer’, la pornografia, el sexe, la tecnologia. Tot, a través d’una mirada anticolonial que posa al centre les relacions colonials encara no superades ni resoltes”. Lucía Egaña és artista, escriptora i transfeminista.
