18/01/2024 | 06:00
El cinema és una pràctica artística, però també una eina de transformació social perquè ens mostra diferents mirades sobre el món i perquè pot ser un mitjà d’expressió per denunciar vulneracions de drets que sovint queden invisibilitzades. Quan mirem una pel·lícula o un documental, molts estímuls ens donen informació sobre les desigualtats entre el Nord global i el Sud global, més enllà de la trama que es veu a la pantalla: qui ha creat aquella peça, des d’on l’ha fet, quins són els protagonistes o com es vetllarà per la memòria d’aquell contingut són algunes qüestions que determinen si un film s’ha fet des d’una mirada transformadora o no.
Al cicle “Cinema, memòria, pau i drets humans”, que s’engloba en el programa “Filmoteca per a les escoles”, que fa 10 anys que duen a terme el Departament d’Educació, el Memorial Democràtic, la Filmoteca de Catalunya i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) i que imparteix Drac Màgic, s’aborda una programació educativa sota la premissa que el cinema pot crear relats i trencar estereotips per apropar-nos a la cultura de la pau. Per aquest cicle ja hi han passat més de 6.000 estudiants de tot el territori, que han fet visionaments actius de peces audiovisuals en clau crítica i han pogut reflexionar amb experts sobre àmbits com les migracions, les violències masclistes o la memòria antifranquista, entre d’altres. Aquests són alguns aprenentatges sobre drets humans i cinema que es desprenen de la proposta educativa del cicle.
1. La diversitat d’autoria importa
Deia el filòsof xilè Humberto Maturana que la realitat no existeix. Joan Gonzàlez, fundador del DocsBarcelona i membre de la iniciativa Acció>Cinema, cita aquesta frase per explicar que, quan mirem un audiovisual, sempre coneixem la realitat a través de tercers, dels seus filtres humans, culturals i de gènere, entre altres condicionants. “L’objectivitat no existeix; existeix l’honestedat. Quan mires un documental, estàs veient la mirada d’aquell autor o autora sobre uns fets, i la diversitat de mirades és l’enriquiment de conèixer el món on vivim”, afirma. Així, com més perfils d’autors i autores hi hagi, més àmplia és la representació de la realitat i més matisos del món tindrem per comprendre’l amb totes les seves complexitats.
Encara que el ventall d’autoria es vagi ampliant, però, encara hi ha veus que no tenen un espai destacat en l’audiovisual hegemònic. Un exemple és la veu dels pobles indígenes, apunta Elisenda Triadó, d’alterNativa Intercanvi de Pobles Indígenes, que organitza el Festival IndiFest o Festival de Cinema Indígena de Barcelona. Segons relata Triadó, històricament s’ha explicat la història dels pobles indígenes des del Nord global, s’han anat recollint imatges i coneixements des d’una mirada externa, i això suposa “una forma d’extractivisme audiovisual”, diu. No s’ha tingut en compte que l’autoria d’aquestes peces importa i que cal no només promoure’n les creacions, sinó tenir en compte que hi ha persones dins les comunitats que poden executar tasques en la producció dels audiovisuals fets en territori indígena. La membre d’IndiFest hi afegeix que entre la diversitat d’autoria caldria considerar també la col·lectiva, que trenca amb la jerarquia del cinema més convencional.
2. Els protagonistes importen
De la mateixa manera que la persona que mira és important a l’hora d’explicar una història o una realitat, també ho és la persona que és mirada. És a dir, qui és protagonista i des de quina perspectiva es desenvolupa el seu relat pot trencar amb estereotips. A les peces que es treballen al cicle “Cinema, memòria, pau i drets humans”, de fet, es dona molta importància al tractament dels protagonistes. Per exemple, a Organizar lo (im)posible, de Tonina Matamalas i Carme Gomila, s’hi visibilitza la lluita de Las Kellys, l’associació de cambreres d’hotel organitzades, o a Más muertas vivas que nunca, de Marta de Gonzalo i Publio Pérez Prieto, s’hi exposa la història d’una dona jove que, després de participar en les col·lectivitzacions de terres a Extremadura i a Andalusia, va ser una de les 4.000 persones afusellades a la plaça de toros de Badajoz a partir del 14 d’agost de 1936.
Per a un cinema enfocat a la transformació social és necessari que agafin el protagonisme aquelles persones que normalment no apareixen en pantalla o no ho fan en veu pròpia. Des de l’Alternativa o Festival de Cinema Independent de Barcelona, la membre de l’equip de programació Sesi Bergeret apunta que tant l’autoria com els protagonistes són apostes i compromisos. Per això, la graella de l’Alternativa contempla varietat d’autoria, però també films “on la complexitat i la dignitat dels personatges estan per sobre de les seves dificultats i circumstàncies, per fugir de les mirades condescendents que caricaturitzen els personatges o volen cridar la nostra atenció des de l’espectacularitat o embellint la violència”, comenta Bergeret.
En el cas dels protagonistes del festival IndiFest, per exemple, Triadó assenyala que sovint es parla en veu seva, tot i que molts dels problemes que pateixen les seves comunitats afecten a escala global. Altres perfils que no apareixen com a protagonistes en l’audiovisual català, apunta Gonzàlez, són les persones migrades que viuen a Catalunya o la gent gran: “Per què els nostres directors i directores no posen el focus en aquests col·lectius?”, reivindica el fundador del DocsBarcelona.
3. El Sud global també és matèria de cinema
“La mirada racista, classista o estigmatitzadora del cinema hi és perquè venim d‘una tradició audiovisual colonitzadora”, comenta Triadó. Dins d’aquesta lògica, el Nord global continua acaparant tots els relats i totes les produccions que tenen lloc als territoris del Sud. Malgrat això, però, Gonzàlez explica que cada cop més territoris han pogut crear una cinematografia pròpia perquè el sector de l’audiovisual s’ha democratitzat. Així, cada cop més cineastes han pogut explicar les seves històries i han posat en valor que el Sud també pot ser matèria de cinema i pot fer-se des del talent local. El problema, apunta l’expert, és que no n’hi ha prou a fer bones pel·lícules, sinó que cal millorar en la distribució d’aquestes, cal que arribi al públic català.
Una manera que han trobat des de l’IndiFest perquè la cinematografia dels pobles indígenes arribi al públic català és la creació de la plataforma Mirada Nativa, on es poden veure en línia audiovisuals sobre pobles indígenes. Per la seva banda, des de l’Alternativa, Bergeret apunta que sovint és complicat accedir a un ventall ampli de films del Sud, però que és important parar atenció a aquestes cinematografies perquè “ens obren finestres a idees i lògiques diferents i enriquidores”. També és necessari, hi afegeix, estar alerta perquè “la nostra pròpia mirada com a programadores no faci que vegem de forma acrítica, exoticista o inclús nostàlgica aquells films del Nord global que retraten el Sud global”.
4. Allò local també és global
Un dels objectius del cicle “Cinema, memòria, pau i drets humans” és fer veure als adolescents que reben les sessions que a través d’una peça audiovisual que parla d’una realitat concreta del Sud global se’n poden extreure reflexions per a un canvi global. A través de la veu d’expertes que guien les sessions i de la presència d’entitats a favor dels drets humans, els joves reflexionen sobre el poder del cinema com a eina de transformació social. Des de l’IndiFest tenen clar que fixar-se en exemples locals que poden tenir un impacte a escala local és important perquè “en podem aprendre molt, sobretot de la perspectiva dels pobles indígenes de viure en equilibri amb el territori, i, a més, serveix per denunciar vulneracions de drets o per guardar testimonis”, diu.
En la mateixa línia, l’Alternativa també té aquest poder de canvi com una raó de ser: “El cinema que programem reflexiona sovint sobre conflictes locals i globals, interrogant-nos sobre les responsabilitats que hi ha al darrere. Pot ser un camí per prendre consciència i, fins i tot, activar-nos davant la injustícia i la desigualtat”, comenta Bergeret. Gonzàlez incideix en la capacitat d’empatia que genera l’audiovisual, sobretot el documental, “perquè permet posar-te en la pell de l’altre, sigui quina sigui la seva situació”. Des del DocsBarcelona, juntament amb altres festivals de cinema, han engegat la plataforma en línia Nextus per a docents amb contingut audiovisual per incloure’l a l’aula i poder aprendre les relacions entre el Nord i el Sud, així com potenciar l’empatia i la mobilització des del sector educatiu.
5. El cinema és memòria
Tot audiovisual genera un relat que incidirà en la comprensió del món i crea memòria sobre persones, col·lectius i territoris. “El cinema és memòria sempre. Deixa testimoni de les realitats de cada moment, les ideologies que les sostenen i les històries que s’hi poden construir”, comenta la membre de l’Alternativa. Però, per tal que s’hi pugui acudir, és necessari que se’n faci una bona feina de preservació, com fa, per exemple, la Filmoteca de Catalunya.
Segons diu l’expert i fundador del DocsBarcelona, però, ningú no està vetllant per tota aquesta matèria en l’àmbit del documental: “És una gran mancança; és com si no hi hagués cap biblioteca que estigués guardant tota la producció literària que es fa en un país”, denuncia. En el cas dels pobles indígenes, diu Triadó, s’ha de vetllar pel fet que aquest patrimoni audiovisual existeixi, però s’ha de retornar a les comunitats que mantenen tot el coneixement i tota la saviesa perquè puguin controlar el seu propi relat: “Si el cinema és memòria, és important en mans de qui estigui”. Per tal de generar consciència sobre la importància de la memòria, el cicle “Cinema, memòria, pau i drets humans” proposa el visionament de films entre adolescents i joves perquè puguin reflexionar, amb esperit crític i l’acompanyament d’experts, per què el cinema pot ser una eina de transformació social en defensa dels drets humans.
