27/11/2025 | 06:00
El judici del cas Pujol ha arrencat aquesta setmana a l’Audiència Nacional. Fa 11 anys, la confessió de “la deixa de l’avi Florenci” per part del que havia estat president de la Generalitat de Catalunya durant més de dues dècades va sacsejar els fonaments de la política catalana. Però què en queda, del seu llegat? Què ha representat el pujolisme en la construcció d’una “identitat catalana”? Contraposem les mirades de l’expresident Artur Mas i l’historiador i exdiputat dels Comuns Xavier Domènech: entre la defensa d’un lideratge que va “construir país” i la denúncia d’un projecte polític que va apuntalar les idees neoliberals a Catalunya.
El llegat de Jordi Pujol
Artur Mas: “El balanç de la llarga trajectòria del president Pujol és molt positiu. No només el de la seva presidència; tota la seva vida ha estat dedicada a la política i al país, la llengua, la cultura, la identitat i la cohesió social. Tanmateix, com més llarga és la trajectòria, més virtuts i defectes acumula. Si ho analitzem sense apassionament, sense càrrega ideològica i amb un mínim exercici objectiu, hem de concloure que la seva acció política és positiva. I una prova d’això és que es va presentar sis vegades de candidat a la presidència de la Generalitat i va guanyar sis cops seguits. Això és perquè devia generar alguna sintonia amb una bona part de la població catalana”.
Xavier Domènech: “Començaré per una cosa positiva: en el marc de la transició política espanyola i catalana, Jordi Pujol probablement era el dirigent més preparat. Tenia un coneixement del que passava a Europa i al món, que xoca. Dit això, què és el pujolisme per a mi? Aniré de cara a barraca: tan cert és que Jordi Pujol guanya les eleccions el 1980 com el fet que les esquerres catalanes tenien 76 diputats i que, per tant, el tripartit que va tardar 23 anys a fer-se realitat podria haver succeït llavors. Probablement, la història hauria estat diferent. Pujol aglutina els diferents sentirs contraris al fet que les esquerres guanyessin i representa la introducció del neoliberalisme a Catalunya”.
CiU: un partit neoliberal?
Xavier Domènech: “Als noranta, Convergència fa una aposta clara perquè s’apliquin les tesis neoliberals a partir de les quals es posen en marxa privatitzacions, flexibilització i precarització del mercat laboral. És a dir, la idea que és molt millor que una gran part dels drets públics estiguin en mans de la gestió privada, perquè és suposadament més eficient. No és només una idea de Convergència ni de Pujol, sinó compartida evidentment pel Partit Popular, que és un dels grans impulsors d’això, i també pels governs del PSOE. Però qui accelera això a Catalunya i fins i tot a l’Estat espanyol és la figura de Jordi Pujol”.
Artur Mas: “Estic totalment en desacord amb l’associació entre el neoliberalisme i el president Pujol. El seu Govern és el primer de tot l’Estat espanyol que fa una llei de parelles de fet, precedent de totes les lleis posteriors relatives a la igualtat de les persones homosexuals. Pujol, que ve del cristianisme, que és catòlic practicant, és el primer que ho fa, posant-se en contra el Vaticà”.
Xavier Domènech: “Aprovar una llei de parelles de fet pot estar molt bé, però és que això no fa que el programa sigui menys neoliberal. Jo crec que hi ha una contradicció entre el comunitarisme pujolista d’arrel catòlica i el seu neoliberalisme. I el primer Govern d’Artur Mas, el 2010, és un Govern que aposta clarament per les tesis neoliberals i, en canvi, el 2012 ho deixa enrere. Per què? Per aquesta contradicció entre el món d’ESADE i el món de Montserrat”.
Artur Mas: “A Catalunya, confondre la col·laboració entre el món públic i el món privat amb el neoliberalisme crec que és una manca de visió total. Per què? Perquè la identitat del país es forja durant segles en absència de poders públics. O és que Catalunya l’ha fet l’Estat? Catalunya es fa en contra de l’Estat durant segles. I qui la fa? La gent a títol individual, purament egoista? No, la gent la fa moltes vegades de manera organitzada. I en quins terrenys es fiquen? En tots. En la cultura, en l’esport, en l’ensenyament, en la sanitat i en els serveis socials. Reconèixer això des dels governs és alimentar les energies del nostre país. I, quan es parla de les polítiques neoliberals del 2010, s’oblida que, llavors, qui governa a Espanya és el PSOE, i a Catalunya, el tripartit: els primers que comencen a aplicar mesures d’austeritat dures són aquests governs, que segur que no els anomenaríem neoliberals”.
L’impacte “moral” del ‘cas Pujol’
Artur Mas: “S’ha de separar el judici penal, que s’està produint ara, del judici ètic. Aquest ja es va produir fa temps. Els que són més indulgents poden considerar el contingut de la confessió de Pujol com una errada gran, una taca gran fins i tot, però que la poden disculpar. Potser hi ha altres persones que la disculpen menys, però que, globalment, fan una lectura positiva del president Pujol. I n’hi ha d’altres que ni això, i hi tenen tot el dret del món. L’impacte de la confessió, des d’aquest punt de vista ètic, no és que s’hagi diluït amb el pas del temps, però s’ha amortit una mica. Sobretot perquè hem vist que, darrere dels problemes de la família Pujol, que són reals, també hi ha hagut una operació d’Estat. Molts de nosaltres l’hem patit personalment, i tenia l’objectiu de destruir-nos per haver tirat endavant projectes que no agradaven gens a l’Estat espanyol. I en el marc d’aquesta operació s’han fet servir tots els mitjans disponibles, legals, il·legals i il·lícits. En aquest sentit, carregar-se la figura de Jordi Pujol era molt llaminer, perquè ell comportava un imaginari de país”.
Xavier Domènech: “Té un impacte ètic i moral en el moment que ell fa la confessió de la deixa. Però era un exemple més d’un final de cicle que comença molt abans, quan emergeixen tots els casos de corrupció relacionats amb Convergència. Per aquest motiu, per a mi no va tenir cap impacte; ja veníem del cas Palau i del cas Pretòria. El que sí que em va impactar és descobrir que a Catalunya hi havia molta gent que va treure el retrat de Pujol del menjador de casa. Va tenir un impacte enorme, perquè va ser com una figura del pare que cau. Això va afectar moltíssim el món convergent, i no tinc cap dubte que ara hi haurà una batalla per la metabolització de la figura de Pujol. Ell va voler exercir un lideratge moral sobre Catalunya: no era tan sols el president de la Generalitat; era el guia de la catalanitat. Doncs, evidentment, l’hòstia és enorme”.
El relleu de Jordi Pujol
Artur Mas: “Jo era la persona en qui el president Pujol confia per agafar el seu relleu. I això era jugar-se-la, perquè no estava escrit enlloc que jo pogués assumir el lideratge d’una formació política i continuar un cicle de victòries electorals. Més aviat era al revés. I em tocava succeir aquesta persona que era en fotografies als menjadors de moltes cases del país. Vaig assumir-ho; però, a més, vaig començar a fer coses amb les quals el president Pujol no hi estava d’acord: quan era a l’oposició tot i haver guanyat les eleccions, vaig decidir formar part de les negociacions per l’Estatut d’autonomia. Vam arribar a un acord i, contra tot pronòstic, ens va tocar negociar-lo també a Madrid, perquè el PSOE ens diu que, si no és amb nosaltres, no hi ha Estatut. Jo sabia que entrar en aquella negociació volia dir assumir el cost de retallar l’Estatut i que potser no en sortiríem ben parats. Doncs el president Pujol no hi estava d’acord, encara que no ho digués públicament ni explícitament. I pocs anys després, quan arribo a la presidència de la Generalitat, intento canalitzar institucionalment el moviment sobiranista, i ell tampoc no hi està d’acord, perquè aquell no era el seu projecte”.
La confessió
Artur Mas: “Ho vaig viure molt malament i me’n vaig adonar, que allò era un tsunami. No ho vaig poder evitar, perquè no depenia de mi, però crec que Pujol pren equivocadament la decisió de fer aquella confessió. Penso que va ser un error, que ho podria haver fet d’una altra manera. Jo era el president i vaig haver d’actuar en conseqüència, no podia fer veure que no havia passat res, perquè allò va ser bestial. Per tant, el deixeble, el que l’havia considerat el seu mestre polític, va haver d’actuar i negociar amb ell la manera com ell deixava el que havia estat tota la seva vida. Per a mi va ser un cop duríssim, però em va tocar, i, en lloc de mirar cap a un altre costat, vaig fer el que crec que havia de fer un president”.
La rehabilitació política de Jordi Pujol
Artur Mas: “Sí que s’està produint, probablement per la conjunció de factors diversos: d’una banda, que el pas del temps inevitablement cura moltes ferides. De l’altra, l’evidència que ell, ja no sent president, va ser objecte de tota una operació d’Estat per carregar-se’l. I, a l’últim, a mesura que hi ha hagut un deteriorament de l’acció política segons la percepció de molta gent, figures de la magnitud de Jordi Pujol es recuperen en l’imaginari col·lectiu. Sobretot per aquella gent que va viure aquelles etapes. La sensació de desorientació de la política catalana fa sobresortir figures que hi han deixat una impremta significativa”.
Xavier Domènech: “És evident que els últims anys hi ha hagut una rehabilitació de la figura del president Pujol, no només des de l’àmbit convergent, sinó que Salvador Illa també l’ha rebut com a expresident. Hi ha un intent de ressituar la figura de Pujol més enllà de la deixa. Aquesta figura no només queda molt tocada en els casos de corrupció, sinó perquè el mateix procés és també una impugnació del pujolisme. El 1985, el diari Abc declara Jordi Pujol l’Espanyol de l’Any. Convergència té un paper central en la transformació de la política a Catalunya, evidentment, però també a Espanya”.
L’associació entre el catalanisme i el pujolisme: existeix un altre nacionalisme català?
Xavier Domènech: “El pujolisme té moltes vessants. Per què Pujol aconsegueix el poder? D’una banda, en un moment en què l’antifranquisme era hegemònicament d’esquerres, ell treballa molt fortament per allò que anomena “fer país”. Això volia dir construir una hegemonia en el món catòlic català i una idea de la nació catalana com l’única possible, subalternitzant qualsevol altra. Ara bé, també hi ha un altre element: en les eleccions espanyoles de 1979, Convergència és el quart partit electoral i l’any següent, en les catalanes, és el primer. Com s’explica això? Primer, perquè Convergència absorbeix la UCD i, en conseqüència, absorbeix també un món de gent que no estava votant un partit antifranquista, sinó un partit que venia del franquisme. I, segon, perquè hi ha grans poders econòmics, com Foment del Treball, que l’ajuden en la campanya del 1980. Pujol agrupa tot un conjunt d’elements per evitar una hegemonia d’esquerres”.
La patrimonialització del poder
Xavier Domènech: “Hi ha una patrimonialització evident del poder. El pujolisme codifica una forma de ser català. Per exemple, per què Jordi Pujol va fer unes declaracions en contra de l’Aliança Catalana, dient que amb aquest projecte no aniria ni a la cantonada? Els dirigents de Convergència eren prou intel·ligents per saber que l’hegemonia no es construeix des d’aquí, però han perdut la capacitat d’articular un projecte ampli”.
Artur Mas: “Jo parteixo de la base que tot projecte polític i tot partit tendeix a patrimonialitzar el poder i el relat. Les dues coses i, si pot, l’imposa. Atribuir aquesta patrimonialització en el pujolisme com si fos un tema seu és massa benevolent amb l’espectre polític en conjunt. Tots els partits tendeixen a això. I no oblidem que la Catalunya governada per Pujol i per Convergència i Unió era una Catalunya contrapesada per governs del PSC –molt sovint amb ICV– en tots els ajuntaments grossos, començant pel de Barcelona o per la Diputació de Barcelona. Per tant, era una patrimonialització molt relativa si tenim en compte el poder local i el poder de l’Estat espanyol sobre el nostre país”.
