Crític Cerca
Reportatges

De l’oligopoli a la descentralització: el trencaclosques de la transició energètica

L’aposta per les energies renovables té al davant una cruïlla: es pot fer beneficiant un altre cop les grans empreses o es pot reconduir mitjançant projectes locals i de proximitat.

28/04/2022 | 06:00

La crisi climàtica s’accelera a un ritme cada vegada més gran. La comunitat científica ha alertat que les emissions mundials de gasos d’efecte d’hivernacle (GEH) haurien de disminuir un 7,6% cada any (entre el 2020 i el 2030) per mantenir l’augment de la temperatura global per sota d’1,5 °C i, així, evitar els pitjors efectes de l’escalfament global i complir l’Acord de París. Per assolir aquest objectiu, és primordial fer efectiva la descarbonització de l’economia i aconseguir una producció elèctrica a partir d’energies 100% renovables al més aviat possible.

Així, la transició energètica és la clau per impulsar aquest canvi que requereix la substitució de les fonts d’energia fòssil (petroli, carbó i gas) i nuclear per fonts d’energia renovables, per migrar d’un model energètic d’altes emissions de carboni a un de baixes emissions. Ara bé, la substitució de les fonts d’energia no serà suficient, ja que l’obtenció d’energia de fonts renovables té un rendiment molt més baix que els combustibles fòssils. Per tant, cal una reducció de la producció i del consum d’energia en termes absoluts. La davallada s’ha de veure en sectors com el transport, les cadenes de distribució globalitzades, els usos domèstics o els usos industrials.

Parc eòlic de Rubió, entre l'Anoia i el Bages / IVAN GIMÉNEZ

Surt energia; no entren recursos

Les promotores trien l’emplaçament dels macroprojectes en funció d’on pot ser més rendible el negoci, i per descomptat les zones més despoblades disposen d’un sòl més barat. En aquest sentit, un mantra força repetit és que els aerogeneradors i parcs solars generen recursos allà on s’instal·len en forma d’impostos, pagament de lloguer als propietaris dels terrenys, llocs de feina, i que això pot ser una oportunitat per a les localitats més empobrides. Grans empreses com Acciona han reiterat que les energies renovables són la sortida de la crisi, una palanca per a la recuperació econòmica. No obstant això, resulta senzill donar un cop d’ull als municipis on la primera onada d’energies renovables es va percebre com una bona oportunitat. Vint anys després, els llocs de treball i la prosperitat promesa són testimonials i no han servit per evitar-hi el despoblament.

El geògraf Sergi Saladié, entrevistat per CRÍTIC, hi coincideix: els macroprojectes d’energies renovables no fixen la gent al territori, ja que la mà d’obra se subcontracta a grans empreses especialitzades de fora, a diferència dels projectes energètics locals, el manteniment dels quals sí que pot assumir-se des de la comarca. D’altra banda, Saladié afirma que tan sols el 3,4% de la facturació roman al territori. Els impostos que es cobren són realment baixos, així com el preu que es paga als propietaris dels terrenys. El negoci per a les grans empreses és rodó. De fet, són diverses les localitats que rebutgen frontalment l’ampliació dels parcs i la massificació del seu entorn natural. La Fatarella, a la Terra Alta, n’és un exemple paradigmàtic. I és que es fan paleses les desigualtats camp-ciutat: municipis despoblats estan generant energia per a les grans ciutats i per a la resta del país, amb un retorn mínim i un impacte considerable. Aquesta dicotomia centre-perifèria es produeix també a escala global.

Els macroprojectes energètics no fixen la gent a les zones despoblades, ja que la mà d’obra se subcontracta a empreses de fora

Per tot això, el model de desenvolupament de les energies renovables està generant greus conflictes al territori. Arreu del món persisteixen lluites contra la implantació de macroprojectes energètics, també contra projectes d’energia pretesament neta. L’oposició neix de la voluntat de preservar la biodiversitat, cultius i boscos. Els opositors a aquestes infraestructures argumenten que la implantació de desenes de molins de vent de 200 metres trinxa el territori i dificulta, si no impossibilita, qualsevol tipus de desenvolupament local. En zones on el conreu de les terres i l’agroturisme són una de les poques fonts de riquesa i de generació de llocs de treball, l’arribada dels parcs eòlics i solars esquinça iniciatives en aquest sentit. Així doncs, els macroprojectes es contraposen a la dinamització rural.

Cap a un model descentralitzat i de proximitat

L’alternativa plantejada és l’aposta per l’abastiment local: plaques solars en terrats, teulades, naus i polígons industrials. De fet, la Societat Catalana d’Ordenació del Territori recorda que la Llei del canvi climàtic estableix que s’ha de prioritzar un sistema energètic descentralitzat i de proximitat, aprofitant espais ja alterats per l’activitat humana, i minimitzar així l’ocupació innecessària del territori. Podrien ser projectes d’autoabastiment, liderats per municipis, consells comarcals, cooperatives o entitats del territori. Cal apuntar que la generació d’energia “concentrada” necessita infraestructures de transport i distribució d’energia que provoquen pèrdues d’energia i tenen un clar impacte en el territori (incendis, morts de fauna…). Sergi Saladié posa l’exemple d’Alemanya i de Dinamarca, i recorda que els països més avançats pel que fa a renovables són els que han apostat per un model més descentralitzat.

La Xarxa per la Sobirania Energètica (XSE), juntament amb l’Associació de Micropobles i Unió de Pagesos, va llançar un decàleg en què es demanava generar debat sobre el finançament de la transició i el decreixement energètic. Des de la XSE assenyalen que no es pot tractar la transició energètica com un repte merament tecnològic, i que cal implementar la transició amb participació ciutadana i atenent les realitats locals. La transició té una dimensió social, cultural i política que cal tenir en compte perquè sigui justa. Així, proposen impulsar comunitats energètiques locals per dur-la a terme i equilibrar mínimament la potència generada per habitant.

Entre els noms que hi ha darrere dels macroprojectes eòlics i fotovoltaics, destaquen les grans empreses que tradicionalment s’han dedicat al negoci energètic. I és que la implantació de les renovables tal com s’està plantejant perpetua el model de grans infraestructures controlades per l’oligopoli energètic de combustibles fòssils i l’aplica en un nou nínxol de negoci. Multinacionals com Iberdrola, Acciona o Naturgy lideren molts projectes presentats, però també són presents fons d’inversió internacionals i empreses d’altres sectors com el porcí. Resulta obvi que aquestes promotores cerquen el màxim benefici, i els seus lligams amb el territori o les preocupacions d’allà on volen instal·lar els macroparcs són nuls. La manca de planificació per part dels governs dibuixa un camí cap a la llei del més fort. A aquest còctel s’hi suma l’accés a uns fons europeus Next Generation EU, que poden impulsar aquest tipus de negocis. Es calcula que les energies renovables mouran 75.000 milions d’euros anuals.

Un marc regulatori permissiu i poc ambiciós

La Llei de canvi climàtic i transició energètica de l’Estat, aprovada aquest any 2021, estableix l’objectiu de reduir almenys un 23% les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle el 2030 respecte als nivells del 1990, molt per sota dels objectius establerts per la UE i per països veïns. Per aconseguir-ho, es planteja que almenys el 42% de l’energia sigui d’origen renovable. Ara bé, l’expansió de les renovables ha de fer-se de “de manera compatible amb la conservació del patrimoni natural i l’ordenació territorial adequada”. D’altra banda, una directiva europea obliga els estats membres a garantir que els consumidors tinguin dret a participar en comunitats d’energies renovables i que igualment mantinguin els seus drets o obligacions com a consumidors finals. Un decret llei espanyol, l’anomenat 23/2020, transposa i concreta alguns d’aquests aspectes.

En el territori català, l’aposta per la transició cap a la producció d’energia renovable queda recollida en la Llei de canvi climàtic catalana. Més recentment, es va aprovar el polèmic Decret llei 16/2019, de mesures urgents per a l’emergència climàtica i l’impuls de les energies renovables, amb el pretext de facilitar la producció d’energies renovables a Catalunya. Aquesta normativa ha estat criticada pel fet de liberalitzar el sector i donar lloc a l’allau de macroprojectes que s’ha observat en comarques com la Terra Alta.

Un tractat desconegut al servei de les multinacionals

Un dels elements que tindran un paper clau en la transició però poc conegut és el Tractat sobre la Carta de l’energia (TCE), un acord multilateral de protecció d’inversions en el sector energètic signat als anys noranta per garantir el subministrament de combustibles fòssils. Actualment segueix vigent i, davant el creixent reconeixement de la necessitat d’abandonar immediatament els combustibles fòssils, els seus defensors argumenten que pot ser un instrument útil en la transició cap a les renovables. El TCE protegeix les inversions en totes les fonts d’energia, però especialment les inversions en combustibles fòssils. Malgrat això, no hi ha proves contundents que demostrin una relació directa i causal entre la signatura de tractats d’inversió i l’augment de la inversió estrangera directa.

El desconegut Tractat sobre la Carta de l’energia (TCE), signat als anys noranta, protegeix les inversions de les multinacionals en combustibles fòssils

Per acabar-ho d’adobar, el TCE és un instrument dissenyat exclusivament per a les multinacionals i per als inversors estrangers. Els inversors, les pimes i els projectes comunitaris nacionals no estan protegits sota aquest Tractat i, en canvi, són precisament els actors que cal potenciar per relocalitzar i remunicipalitzar el model energètic. Si el TCE estigués dissenyat per afavorir la transició energètica, obligaria els estats a complir els acords internacionals vigents en matèria de clima i medi ambient, a eliminar progressivament els subsidis als combustibles fòssils o a promoure projectes d’energia comunitària i inversions.

Protesta de les comunitats indígenes locals de l'istme de Tehuantepec, a Mèxic / PROYECTO AMBULANTE

El Sud global també pateix la transició energètica

La conflictivitat vinculada a l’ús del territori també s’ha d’abordar amb una mirada global. El desplegament de renovables ha sigut font d’injustícies i de vulneracions de drets socials, especialment al Sud global. Com recull l’Atles de Justícia Ambiental, tant la producció com l’extracció de minerals per abastir la maquinària necessària per produir energia renovable han derivat, en nombroses ocasions, en conflictes socioambientals. Aquesta transició energètica, en paraules de Boaventura de Sousa Santos, és una perpetuació del colonialisme energètic.

Un cas emblemàtic el trobem a l’istme de Tehuantepec, a la regió d’Oaxaca de Mèxic. Aquest territori, objecte d’extractivisme prèviament per la seva alta riquesa en recursos naturals, ara s’enfronta a la construcció de macroparcs eòlics. L’aposta del Govern mexicà per l’expansió de les renovables s’ha materialitzat en un corredor eòlic que inclou 15 megaprojectes operats per grans empreses transnacionals (entre les quals, Iberdrola, Acciona, ENEL i Siemens Gamesa) i que ha topat amb l’oposició de les comunitats indígenes locals. De fet, segons Sofía Avila, doctora en Ciències Ambientals per l’ICTA-UAB, la participació privada en activitats de generació d’energia i col·laboracions publicoprivades en el desenvolupament d’infraestructures estan conduint a una presència creixent d’empreses transnacionals en el sector elèctric mexicà. La investigadora ha analitzat nombrosos casos de conflictes socioambientals vinculats a macroprojectes de producció d’energia eòlica, i conclou que els moviments de resistència a aquests projectes no són una expressió del “Not in my backyard”, una expressió utilitzada per descriure l’oposició veïnal a crear infraestructures o equipaments necessaris prop del lloc on es viu. Per contra, aquestes lluites tenen el potencial de generar espais en què repensar el model energètic i els mecanismes de governança de la producció d’energia.

Així, contribueixen a generar debat entorn de la transició energètica des d’una òptica social, més enllà dels reptes tecnològics. La perspectiva de drets, davant d’un fals dilema entre sobirania energètica i protecció ambiental. Les alternatives al model oligopòlic, tant al Sud com al Nord globals, compten amb participació local, mecanismes democràtics, distribució territorial i respecte envers l’entorn natural.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

La nova revista anual monogràfica, 'Temps', ja disponible!

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les revistes 'Temps' i 'Emergència' i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies