Els càncers invisibles de la feina

A l’Estat espanyol, el càncer laboral està infradiagnosticat. És pràcticament invisible a les estadístiques: el darrer any només se’n van detectar 104 casos. La dada contrasta amb la incidència de la malaltia al conjunt de la societat, que es preveu en més de 296.000 casos nous cada any a tot l’Estat. Segons les estimacions de Comissions Obreres, de totes aquestes afeccions, n’hi hauria unes 16.000 provocades directament per l’activitat laboral. Aquesta gran distància entre la realitat mèdica i el reconeixement oficial té conseqüències per a les persones treballadores, perquè deixen de rebre prestacions específiques, però també per a la sanitat pública. Quan no es confirma l’origen laboral de la malaltia, el cost del tractament es desplaça de les empreses a l’erari públic.

La comparació entre països europeus evidencia un abisme entre els diferents reconeixements oficials del problema. Un estudi fet l’any 2016 per analitzar les diferències entre regions va observar que, a Alemanya, els càncers representen un 32% de totes les malalties professionals reconegudes. En canvi, a Itàlia, és un 6%, i a França, un 3%. A Espanya, la proporció cau fins a nivells pràcticament insignificants: aquell any es quedava en el 0,2%. “L’única explicació d’aquestes diferències estadístiques tan espectaculars és la voluntat de l’Administració perquè es reconeguin o no aquestes malalties professionals”, lamenta Jaume Cortés, advocat del Col·lectiu Ronda. 

Entre el 2016 i l’actualitat, la situació no ha canviat substancialment: ara els càncers representen un 0,4% del total de malalties professionals a l’Estat. Per a Cortés, el problema de fons és la inacció de qui hauria de garantir aquests diagnòstics: “Com més implicació hi ha de la Seguretat Social i de les mútues per poder diagnosticar correctament aquests càncers, més incidència es veu en les estadístiques”.

Davant d’aquestes dades, el Govern admet que queda molt camí per recórrer. En declaracions a CRÍTIC, el Departament de Treball diu que “comparteix” que existeix un problema d’infranotificació de malalties professionals en general, “i de reconeixement de l’origen laboral de molts casos de càncer en particular”. De fet, l’Estratègia catalana de seguretat i salut laboral, un document guia per a les polítiques d’aquest àmbit de la Generalitat, reconeix directament que, “en el supòsit del càncer”, el subregistre de les malalties professionals “arriba a ser pràcticament del 100%”.

“Partim d’una llei que s’ha pensat només per a la salut dels treballadors homes”, denuncia Jaume Cortés

Jaume Cortés troba necessari actualitzar aquest quadre de malalties professionals, especialment per corregir el biaix de gènere present en l’actual: “Partim d’una llei que s’ha pensat només per a la salut dels treballadors homes. No hi ha hagut prou sensibilitat per incloure-hi, per exemple, tot allò relacionat amb els càncers de mama per l’exposició a productes químics”. Tot i això, adverteix que les limitacions d’aquest quadre no justifiquen la ceguesa institucional pel que fa a l’origen laboral dels casos: “La llei de malalties professionals espanyola és pràcticament igual que l’europea; partim quasi de la mateixa llista que Alemanya o França”.

Per a l’executiu, hi ha diverses causes d’aquesta infranotificació. Assenyalen que “el càncer té un període de latència llarg”, de manera que es dificulta “establir el nexe causal amb el lloc de treball”. També que les persones treballadores poden estar exposades a diversos agents cancerígens al llarg de la vida, i que alguns siguin dins la feina i d’altres fora. En tot cas, el Departament es mostra partidari d’“actualitzar” el quadre de malalties professionals per augmentar aquesta detecció.

Per resoldre-ho, Cortés apunta que “les mesures més importants han de començar des de la sanitat pública, des dels centres d’atenció primària, i també des de les revisions mèdiques de les empreses”. L’advocat reivindica que “és allí on s’hauria de fer la pregunta de si la simptomatologia cancerígena d’un treballador pot ser derivada de les condicions de treball, igual que es fa amb el tabac des de fa molts anys”.

És il·lustratiu el cas d’un treballador de Repsol que va emmalaltir per un limfoma de Hodgkin: al quadre de malalties professionals ja s’alertava que l’exposició al benzè podia afavorir l’aparició d’aquesta malaltia, i la petroquímica de Tarragona feia ús d’aquest gas a la planta. Així i tot, ni la mútua ni l’empresa no van reconèixer l’origen laboral del cas, i no es va resoldre fins que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va dictar una sentència a favor del treballador.

El càncer de pulmó, principal causa de mort

En els càncers d’origen laboral, una gran part de la mortalitat està vinculada als tumors del pulmó. Una estimació basada en les defuncions notificades per l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i les dades d’incidència de cada malaltia determina que, al conjunt de l’Estat espanyol, hi ha unes 6.400 morts anuals de treballadors per càncers laborals. D’aquests, 3.830, més de la meitat, són per afectacions al pulmó. El pàncrees, la pròstata i el còlon són els òrgans següents més afectats.

Segons detalla Jaume Cortés, aquesta desproporció s’explica per la vulnerabilitat i l’exposició als agents cancerígens d’aquesta part de l’organisme: “És el que més fàcilment s’afecta amb elements propis dels llocs de treball, com les pols, els fums o els productes químics”.