28/11/2024 | 06:00
Per fora sembla un cinema abandonat. Potser una discoteca. Per dins, en canvi, fa tota la pinta d’haver estat un gimnàs. Encara hi ha les pistes d’esquaix i els vestidors. Aquest immens edifici del carrer d’Enric Prat de la Riba de l’Hospitalet de Llobregat ha estat tot això i més. Fins al 1988 va ser el cinema Stadium, però als anys noranta la planta baixa es va reconvertir en discoteca; es va dir Cotton Club i Kizás i, més tard, va ser una sala de bingo i un supermercat. Mentrestant, la planta de dalt funcionava com a gimnàs. Des del 2022, però, aquest immens edifici és un centre social autogestionat, on viu gent i es fan activitats culturals i esportives.
Es diu La Squatxeria i, des que va reobrir, els veïns poden tornar a jugar a esquaix, a ping-pong i a billar. També s’hi pot practicar muay thai. I no hi falta el taller de reparació de bicicletes. La Squatxeria és un punt més en el mapa d’okupes del Baix Llobregat i pren el relleu d’espais okupats com L’Astilla i La Lokomotiva, desallotjats el 2022 en una ciutat sobrepoblada com l’Hospitalet, on la gentrificació de Barcelona ja està generant un efecte de contagi. “La vivienda es una necesidad, no un negocio”, adverteix una pancarta gegant penjada a la façana.
En només dos anys, l’espai ha enriquit l’agenda cultural de l’Hospitalet amb propostes als antípodes de projectes cosmètics i especuladors com el Districte Cultural. S’hi han programat xerrades sobre la intel·ligència artificial com a mecanisme de control social o sobre el paper d’Itàlia com a laboratori repressiu de la Unió Europea i també presentacions de llibres sobre Salvador Puig Antich.
Em recorda els gimnasos d’universitats nord-americanes on va començar el circuit del ‘rock’ alternatiu als vuitanta
Darrerament, han començat a acollir actuacions musicals. Un dijous de novembre, mentre els practicants de muay thai s’entrenaven a la primera pista d’esquaix al ritme d'”En mi salsa”, de la rapera Arianna Puello, un grup català de posthardcore provava so a la tercera pista, la més allunyada del carrer. Amb un parell de focus penjats de les parets laterals i tres més de petits ubicats al terra d’un escenari que no fa ni un pam d’alçària, l’espai ha quedat reconvertit en sala de concerts. Tot plegat recorda aquells gimnasos d’universitats nord-americanes on va començar a prendre forma el circuit del rock alternatiu de mitjans dels anys vuitanta. Però no, som en una jove i molt activa okupa del barri de Sant Josep de l’Hospitalet. Una bandera palestina gegant decora una altra de les pistes d’esquaix.
Quinze anys des del marge
La vetllada musical l’organitzava Ojalá Estë Mi Bici, un col·lectiu que en els darrers 15 anys ha programat més de 350 concerts, sempre en equipaments públics i en espais autogestionats. El seu objectiu sempre ha estat esquivar la lògica del mercat, que implica llogar sales, reservar habitacions d’hotel i sopar en restaurants, per tal de reduir a zero les despeses organitzatives i que tots els diners recollits a la taquilla siguin per als músics. Tenen per costum posar un preu mínim d’entrada de cinc o sis euros; però, si algú no els pot pagar, podrà entrar-hi igualment. Aquest és el segon objectiu d’Ojalá Estë Mi Bici: fer accessible la música a qualsevol butxaca. I, si algú vol pagar més diners per l’entrada, endavant.
Aquí no hi ha diners per pagar el material que es faci malbé; aquí tot s’ha de cuidar, amb responsabilitat compartida
Cinc euros per un concert és un preu molt per sota de mercat. Cinc euros per veure dos concerts, encara més. Però aquell dijous La Squatxeria va acollir tres actuacions. Els últims a provar so i els primers a tocar van ser els molt imponents Apuntador. Durant el seu concert, el quartet de Sant Cugat del Vallès va bramar versos com “ets l’altar on sacrifico la meva vida, on sacrifico el meu temps, que em destrueix”, esperonat per una sonorització inesperadament fabulosa: nítida, potent i abassegadora. L’excitació elèctrica va sacsejar el cantant fins al punt de colpejar sense voler el peu de micròfon i fer-lo caure. En comptes de recrear-se en l’accident i escenificar un teatret de destrossa punk, va demanar perdó a la persona de l’organització que feia de tècnic de so, amb un gest instintiu i sincer.
Encara hi deu haver qui pensi que les okupes són sinònim de caos, però hi sovinteja molt més la corresponsabilitat. Aquí no hi ha diners per pagar el material que es faci malbé. Aquell peu de micro permetrà organitzar molts concerts en els propers anys. Aquí tot s’ha de cuidar. La responsabilitat compartida, la cooperació i la confiança mútua (dels grups amb els organitzadors, dels organitzadors amb l’espai, de l’espai amb els grups i del públic amb els organitzadors, l’espai i els grups) són els valors que sostenen trobades musicals d’aquesta mena. Els diners existeixen, és clar, però no són mai l’epicentre al voltant del qual gira tota la resta: les relacions humanes, la cessió d’espais, l’organització o la música.
Entrepans a un euro
Un mirall decorava el mur lateral que separava la sala de concerts de la pista d’esquaix del costat. Potser aquesta tercera pista va funcionar en alguna època com a acadèmia de dansa. Aquell dia, però, les coreografies eren menys acadèmiques i més espasmòdiques. Entre el públic, joves encara lluny dels 30 anys i adults que fa temps que en van complir 50. Ningú no fumava ni es comportava com no ho faria a casa seva. Allà dins, l’única violència palpable era la que desprenia la música. Els instruments dels grups que encara havien de tocar esperaven recolzats a les parets. A la taula de marxandatge, hi havia samarretes i discos per vendre. Ningú no vigilava res, perquè ningú no tenia por que li robessin res. A la sala del fons hi havia la barra. Frixen Cola i cervesa artesana Arriaca a dos euros. Entrepans d’hummus amb pebrot vermell i espinacs a un euro. I l’aigua, de l’aixeta.
Propostes com la dels indonesis Kuntari sovint no tenen (o no volen tenir) cabuda a les sales de concerts comercials
A la taula gran parada al fons de la sala que feia de bar, hi sopaven els Radical Edward, el quartet francès que tancaria la vetllada. Abans, però, la sorpresa de la nit, de la setmana i del mes. Kuntari és un duo d’Indonèsia que engegava la seva gira europea a Catalunya. L’endemà volaven cap a Galícia i d’allà a les Canàries per, després, expandir el seu primitivisme experimental, marcat pels trets sonors indonesis, per festivals i centres d’art d’Alemanya, d’Anglaterra, dels Països Baixos i de França. Sí, el circuit d’espais autogestionats i el circuit d’espais d’art contemporani estan més propers del que sembla. I sí, en una okupa de l’Hospitalet et pots trobar un dijous qualsevol un projecte musical indonesi veritablement fascinant.
A Tesla i Rio, els dos components de Kuntari, no els sobtava gens tocar en espais com La Squatxeria. A Indonèsia n’hi ha molts, deien, perquè allà no tenen un circuit de sales de concerts. Rio, el bateria, portava un grapat de timbals, de plats, d’esquelles i de petits gongs amb els quals construïa patrons rítmics trepidants i gens comuns en aquest racó d’Europa. Mentrestant, Tesla distorsionava amb mil i un pedals el so de la seva estranyíssima guitarra i, de tant en tant, bufava una trompeta que en cap moment no va sonar com una trompeta. Propostes d’estridència tan enginyosa i inusual sovint no tenen (o no volen tenir) cabuda als escenaris comercials ni als institucionals, però circulen per altres circuits, invisibles o més aviat invisibilitzats del nostre entorn. Kuntari podrien haver encaixat al Macba o a El Pumarejo, però van acabar trobant refugi a La Squatxeria.
Kuntari podrien haver encaixat al Macba, però van acabar trobant refugi a La Squatxeria
La nit va acabar amb Radical Edward. Provinents de Grenoble, feia setmanes que voltaven per França presentant el seu posthardcore esmolat i frenètic, però van creuar els Pirineus només per actuar a l’Hospitalet. La nit abans eren a Marsella i l’endemà anaven a Tolosa. Se’ls notava molt rodats i ben sopats. Els guitarristes jugaven amb les dissonàncies i feien saltar espurnes de les seves cordes. Tot d’una, el cantant va voler fer un aclariment: a la cançó següent, cridaria molt, però cridaria com ho fa un infant acabat de néixer, perquè se sentia viu i estava content. El so, val la pena insistir-hi, seguia essent potent i clar; fins i tot des del passadís superior que sobrevolava les pistes d’esquaix. Decoraven la barana d’aquella mena de llotja punk quatre peces blanques d’un metre d’alçària amb la forma de quatre lletres: una A, una C, una A i una B.
L’amenaça permanent de desallotjament
Va ser tot un goig i una sorpresa molt agradable poder gaudir en una sola jornada de tres grups tan potents i excitants arribats de llocs tan diferents. A les onze, però, la música va deixar de sonar; al pis de dalt hi havia gent que voldria dormir. Ara tocava recollir, però no caldria escombrar gaire. La Squatxeria havia estat tota una descoberta per als tres grups que hi van actuar i per a una bona part del públic assistent. La gent d’Ojalá Estë Mi Bici ja hi havia programat altres actuacions abans, però també tenien la sensació d’haver trobat un tresor, ara que cada cop els costa més trobar espais on programar concerts a Barcelona. Tota mostra d’entusiasme amb vista al futur, però, topava amb un comentari destrempador: aviam quant dura això. L’amenaça de desallotjament cada dia és més a prop.
Al llibre Cultura ingobernable, la gestora cultural Jazmín Beirak aposta per una política cultural en què l’Administració entengui que ha de cedir poder. “Governar la cultura passa, de manera inevitable, no tan sols per acceptar el seu desgovern, sinó fins i tot per estimular-lo, per generar les condicions per a la seva ingovernabilitat”, diu. I hi afegeix: “Si la importància de la cultura és que permeti seguir generant noves possibilitats d’interpretar i intervenir en el món, la de les polítiques culturals estarà a garantir que aquesta possibilitat es mantingui oberta permanentment, afavorint que la tensió a la qual l’art sotmet la realitat no es tanqui ni es clausuri”. Per si de cas, a la porta d’un dels lavabos de La Squatxeria hi ha una pintada que diu: “Dame la perseverancia de las olas que hacen del retroceso el punto de partida para un nuevo avance”.
* “Altres escenaris possibles” és una sèrie de reportatges que es va publicar a ‘El Periódico de Catalunya’ amb l’objectiu de mirar més enllà dels circuits oficials i visibilitzar altres espais, altres estils, altres públics i altres maneres d’organitzar-se al voltant de la música. Des de CRÍTIC, hem reprès aquella iniciativa. Podeu consultar tots els reportatges en aquesta pàgina web.
