24/05/2024 | 06:00
María Solís viu a l’Hospitalet de Llobregat. Cada dia va a treballar a Barcelona allà on li toqui: al Portal de l’Àngel, al carrer del Bisbe, a l’avinguda de la Catedral, a la plaça de Catalunya… Treballa els set dies de la setmana. La María és cantant. Canta al carrer. Avui li ha tocat l’Arc de Triomf. És un dels punts amb millor acústica de la ciutat. Sota el fals arc romà, la seva veu pren una dimensió imponent. Només té un problema: és una zona massa de pas. “Poca gent s’atura a escoltar”; ho sap per experiència.
Però cada dia és una sorpresa quan cantes al carrer. Enllestida la primera cançó, se li acosta una dona. És la Veronica, una turista italiana que ha quedat captivada per la seva veu. Normal. La María acaba d’interpretar “The greatest love of all”, de Whitney Houston, amb una potència, convicció i apassionament que no passen desapercebuts. La Veronica també canta, diu. La María li busca al telèfon mòbil la lletra d’una cançó que li agrada i juntes enfilen un altre cim vocal de la Whitney: “I have nothing”. No tinc res.
La María acaba de fer un regal inoblidable a una desconeguda. En fa molts cada jornada. La majoria són fiblades imperceptibles a primera vista que travessen els vianants com el pessic d’un fantasma. Pujant pel passeig, persones de posat seriós somriuen i deixen volar la imaginació cap a no se sap quin moment de la seva vida. Hi ha un efecte balsàmic, fugaçment reparador, en el fet de rebre una melodia inesperada. Alguns turistes, sense ni tan sols allunyar la vista del mòbil, taral·legen en veu baixa la cançó que canta la María. Una parella d’enamorats interpreta ara la tornada com si els hagués engolit un musical de Broadway. N’hi ha que, sense pensar-ho gaire, li llancen un “olé, guapa!”. N’hi ha que llancen un euro dins la capsa.
Podem pagar 200 euros per veure un cantant a través d’una pantalla en un gran estadi i rebutjar una cançó regalada a mig metre
Quan anem a un concert, el nostre cap ja hi entra predisposat a escoltar música. En canvi, quan la música ens agafa per sorpresa, la nostra reacció és imprevisible. La feina dels músics de carrer és acompanyar el nostre caminar, ofegar la remor dels cotxes i dibuixar una espurna de vida enmig de l’asfalt. No és fàcil. Ho tenen tot en contra. La grisor de la ciutat, el soroll infernal del trànsit, l’aversió de la policia i, sobretot, la nostra mirada explícita de desinterès. Podem pagar 200 euros per veure un cantant a través d’una pantalla en un gran estadi i rebutjar una cançó regalada a mig metre. Som així. Ens han educat així. Però, de vegades, abaixem la guàrdia.
“El policia em va dir que me’n tornés al meu país”
Com a mínim, la María té a favor seu una legislació permissiva. El seu escut protector és un permís de l’Ajuntament de Barcelona que l’autoritza a actuar dues hores cada dia. Darrerament, però, li serveix de poc. La pressió policial és cada cop més intensa. Ella va percebre el canvi d’actitud amb el canvi de govern municipal. Sospita que el pla Endreça també la vol escombrar a ella. A ella i tots els companys que fan música al carrer.
El primer símptoma el va viure un dia de setembre. Era al punt de la plaça de Catalunya que li havia tocat per sorteig quan se li va adreçar de males maneres un policia amb dues agents més joves. “Em va preguntar si jo tenia papers, que semblava mora, que per què no me’n tornava al meu país”, recorda indignada. “Soc de Màlaga, però tant se val. La meva amiga colombiana no té dret a tocar als carrers de Barcelona? Li vaig ensenyar el DNI i la llicència per tocar i, tot i això, em va dir que havia de marxar perquè a Barcelona no es pot tocar amb amplificació. Li vaig dir que a la llicència que li acabava de mostrar posava “con amplificación” i llavors em va amenaçar de prendre’m l’altaveu i posar-me una multa si no plegava. Vaig marxar plorant. Aquell dia no vaig poder comprar el sopar”.
Pot haver d’atendre fins a cinc patrulles diferents de policies que s’acosten per demanar-li la documentació. Cinc cops en dues hores!
El seu sou és l’únic que entra a casa. La seva parella està a l’atur i tenen a càrrec seu una neboda. En el darrer mig any, l’han fet fora del seu lloc de treball cinc cops més. Sempre estava actuant al punt i a l’hora per als quals tenia permís i cantava al volum estipulat. Sempre que l’han fet fora, ha estat injustament. A l’associació de músics de carrer li diuen que tingui paciència, que ja es calmaran les coses. Però, inclús els dies que no la fan fora del seu punt, pot haver d’atendre fins a cinc patrulles diferents de policies que s’acosten per demanar-li la documentació. Cinc cops en dues hores!
Veure interrompuda la teva feina, en el cas d’un músic que només té permís per actuar dues hores al dia, implica deixar de guanyar diners mentre atens urbans i secretes, però el que més emprenya la María són les maneres. “No hi ha dret que em parlin com si fos una delinqüent. Sense dir ni “hola” et deixen anar un ‘¿sin licencia, verdad? Venga, ¡multita!’. Et tracten com una merda”, resumeix. Una setmana d’aquella expulsió injustificada que la va fer plorar, una dona es va aturar mentre actuava al mateix punt de la plaça de Catalunya. La María va tremolar. Reconeixia aquella cara. Era una de les agents que acompanyava el policia. Volia demanar-li perdó: “Tenies raó. Vam tornar a la comissaria i vam comprovar que no t’hauríem d’haver fet fora”, va reconèixer l’agent de policia, que aquell dia vestia de paisà. “Ho sé. Però aquell dia no vaig sopar”, li va etzibar la malaguenya.
“Cal ser molt valent per cantar al carrer”
El de la María no és un cas aïllat. Al gener, un estudi publicat a El Periódico de Catalunya ja mostrava una tendència creixent de perseguir els músics de carrer. Pocs, però, s’atreveixen a alçar la veu. Se saben vulnerables. Cal ser valent per plantar cara. “Cal ser molt valent per cantar al carrer”, hi afegeix ella, referint-se no tan sols a l’actual assetjament policial, sinó també als qui ella anomena “los locos“, persones probablement sense sostre i amb les facultats mentals pertorbades per la vida que els ha tocat viure que en ocasions puntuals poden mostrar-se violentes amb els músics de carrer.
El valor se sobreentén en aquest ofici. I la María és valenta en cadascuna de les composicions que tria. Avui ha fet un monogràfic de dones: Adele, Lady Gaga, Amy Winehouse, Alicia Keys… Només escull cançons d’una gran exigència. “Si no ho faig així, m’avorreixo”, bromeja. Cada títol és una excursió vocal que avui té la complicació afegida del fort vent que bufa. El seu públic fugaç són quatre noies en un comiat de soltera, un curs d’estudiants francesos, barcelonins amb pressa, turistes embadalits, un venedor subsaharià emprenyat perquè li està despistant la clientela i una patrulla de la urbana aparcada a uns 100 metres, que avui no intervindrà.
Anava per ‘cantaora’, però als 16 anys es va enamorar de la música negra i va canviar La Paquera de Jerez per Tina Turner
Amb aquest panorama tan poc motivador, la María se’n surt. Té recursos i experiència. Amb tres anys va pujar per primer cop a un escenari. És gitana i va créixer escoltant flamenc i copla. Anava per cantaora, però als 16 anys es va enamorar de la música negra arran d’una casset d’Aretha Franklin que el seu pare li posava a casa i va canviar La Paquera de Jerez per Tina Turner. “Tenia l’habitació plena de pòsters de l’Amy Winehouse”, riu. La cantaora María Solis es va transformar en la soul singer María Shislo i, després d’estudiar vuit anys al conservatori, va passar a actuar en hotels de cinc estrelles i en teatres. Tenim la sospita que els músics de carrer són gent sense nivell ni experiència, però n’hi ha amb molts anys d’estudis musicals i d’altres que combinen la feina al carrer amb concerts en locals.
La María ha estudiat musicografia braille i logopèdia, té 20 anys de trajectòria i també ha impartit classes. Va marxar de Màlaga per enregistrar el seu propi repertori, però encara no se n’ha sortit i, com que necessita ingressos, ha tornat al carrer. “Hi ha gent que es pensa que els músics de carrer vivim al carrer!”, confessa sorpresa. “Un dia una dona em va dur menjar. No m’ho vaig prendre malament. Crec que es pensava que no tenia diners per viure”, diu. Només no en té quan no la deixen treballar. Un dia normal pot guanyar 100 euros. “A mi se m’atura molta gent. Em fan un cercle, i molts cops tanco els ulls pensant que soc en un gran escenari”, sospira, tot recordant els vells temps. “L’única opció que m’ha quedat és tornar a tocar al carrer. Ho pateixo, però també ho gaudeixo. En gaudeixo molt”, hi insisteix.
Sabadell, capital cultural
Quan la María es cansa de Barcelona, se’n va al que ella anomena el poble: els carrers de Sant Cugat del Vallès, Sabadell, Terrassa… “A Terrassa són molt simpàtics. I els encanta Whitney!”, celebra. Però, si no ha quedat clar, Whitney Houston és la seva cantant preferida. “I em fa guanyar molts diners”, hi afegeix agraïda. Fora de Barcelona, costa trobar legislació específica per als músics de carrer. Com que encara no hi arriba el turisme, gairebé no n’hi ha, de músics. A Sabadell, per exemple, amb prou feines són mitja dotzena. Però darrerament, també s’hi ha registrat algun incident.
A Sabadell no hi ha punts oficials per tocar, de manera que la policia pot fer fora els músics; Andrés Mariani ho ha viscut en primera persona
Andrés Mariani és músic de carrer des de fa dues dècades. Encara conserva la seva acreditació amb el número 348 com a membre de l’associació de Música al Carrer de Ciutat Vella, tot i que fa uns anys que només actua a Sabadell. En aquesta ciutat, no hi ha punts oficials per tocar, de manera que la policia pot fer fora els músics. L’Andrés ho sap i sempre ha obeït. “Quan m’han dit que marxés, he marxat. Quan m’han dit que abaixés el volum, l’he abaixat. Quan m’han dit que canviés de lloc, ho he fet”, assegura. Aquest cop, però, i davant l’actitud “maleducada i impertinent” dels dos agents que el van fer fora i li van obrir un expedient, el 5 d’abril va tornar al mateix punt amb un mòbil per enregistrar el què pogués passar.
I el que va passar és que els agents el van multar, se li van endur l’altaveu, el micròfon, el peu de micro, una pandereta i, a més, un altaveu petit, un pendrive i un altre micròfon que ni tan sols feia servir a l’actuació. El valor de tot el material voreja els 300 euros. Si ho volia recuperar, hauria de presentar tiquets de compra per demostrar que era seu. Mariani va compondre un vídeo amb les imatges de la confiscació tot assenyalant la paradoxa que suposa criminalitzar la música al carrer en una ciutat que aquest any ha estat escollida Capital de la Cultura Catalana. “A partir d’ara portaré el mòbil sempre perquè és una eina de dissuasió davant dels abusos d’autoritat”, advertia al vídeo abans de demanar ajut a la ciutadania.
Tampoc no és el primer cop que passen coses així a Sabadell. El 2019 la saxofonista Gemma Redhat va patir un altre incident amb la Policia Local que va derivar en la voluntat del consistori d’establir un mapa de punts per als músics de carrer. El mapa encara no existeix, però el cas de Mariani va generar tal onada de suport que ràpidament el regidor d’Urbanisme i Seguretat va trucar-li per disculpar-se i dir-li que podia recollir les seves pertinences. Mariani, força conegut a la ciutat, va tancar aquest capítol incòmode enregistrant un altre vídeo pels carrers de Sabadell tot interpretant un clàssic de Frank Sinatra amb la lletra adaptada a les circumstàncies.
En molts països europeus hi ha una percepció completament diferent dels músics de carrer. Són conscients que les músiques populars neixen al carrer: del blues al rap, del jazz a la salsa. Saben que artistes avui famosos van aprendre l’ofici al carrer: Rod Stewart, Janis Joplin, Tracy Chapman, Ed Sheeran… El carrer és una escola de música. “A Londres no se’ls considera delinqüents, sinó artistes. Allà no hi ha problemes amb la poli i poden guanyar-se la vida sense por. I, a més, la gent valora el que fan”, resumeix la María. Ella mateixa ho percep a la seva butxaca: més de la meitat dels diners que guanya cada dia els rep de turistes estrangers. Nosaltres no ho fem, això. Ens han programat per menysprear els músics de carrer, per sospitar de les seves intencions.
* “Altres escenaris possibles” és una sèrie de reportatges que es va publicar a ‘El Periódico de Catalunya’ amb l’objectiu de mirar més enllà dels circuits oficials i visibilitzar altres espais, altres estils, altres públics i altres maneres d’organitzar-se al voltant de la música. Des de CRÍTIC, reprenem ara aquella iniciativa. Podeu consultar tots els reportatges en aquesta pàgina web.
