10/08/2020 | 06:00
Margaret Tatcher va plantejar un desafiament a l’esquerra mundial amb el seu famós ‘There is no alternative’: no hi ha alternativa. La caiguda del Bloc Soviètic i el Mur de Berlín va significar el final de l’stalinisme o del socialime real a Europa de l’Est. L’intel·lectual conservador Francis Fukuyama va escandalitzar amb la seva idea del final de la història i el triomf de les democràcies capitalistes. Des d’aleshores, moviments socials, entitats culturals, acadèmics i centres d’estudi intenten plantejar alternatives de les esquerres al sistema econòmic i polític imperant a Occident. Algunes d’elles, malgrat tots els impediments, s’estan posant en pràctica.
Activistes i experts catalans expliquen a la revista ‘Justícia Global’, editada conjuntament per CRÍTIC i la Fede.cat (Federació Catalana d’ONG), propostes, alternatives i èxits sorgits de la societat civil organitzada arreu del planeta. “Sí que n’hi ha d’alternatives”, diuen gent com Jordi Armadans (Fundipau), Gustavo Duch (‘Sobirania Alimentària’), Sandra Ezquerra (Càtedra UNESCO Dones, Desenvolupament i Cultures de la Universitat de Vic), Jaime Palomera (Sindicat de Llogaters), Blanca Garcés (investigadora en migracions, al CIDOB), Iolanda Fresnillo (Plataforma per l’Auditoria del Deute), Joan Buades (investigador en turisme i canvi climàtic), Mónica Vargas (Corporate Power Project, al Transnational Institute), Helena Castellà (Institut de Drets Humans de Catalunya), Lurdes Vidal (Institut Europeu de la Mediterrània), Marta Solano (ISGlobal) i Micaela Albarello (CCOO).
Quines solucions s’estan provant per fer front a la violència de les guerres i els conflictes armats?
Jordi Armadans
Director de Fundipau
“Quan esclata la violència, es pot actuar per qüestionar la lògica de la guerra. Als Balcans, enmig d’una guerra cruel i sanguinària, moltes mares es van organitzar en Comitès de Mares de Soldats que es negaven a l’allistament dels seus fills, en actitud de resistència noviolenta.
Lluitar per la prohibició de les armes amb major impacte sobre la població civil són propostes útils d’ONG per reduir la pèrdua de vides. Cal posar límits al seu comerç. Vull destacar la mobilització creixent contra l’enviament d’armes a l’Aràbia Saudita. En els darrers mesos, ONG, treballadores i treballadors de diversos ports, activistes i periodistes han posat pressió als vaixells que recullen armes europees per dur-les a l’Aràbia Saudita. És una via excel·lent per recordar les nostres responsabilitats en la violència que pateixen altres països.
El més important és, però, prevenir el conflicte. Cal promoure una cultura de pau i de diàleg; desenvolupar una governança global i democràtica; posar els drets humans al centre de la política exterior i comercial de tots els grans estats del món; enfortir el dret internacional humanitari; evitar la proliferació de les armes i avançar, definitivament, cap a l’eliminació de les darreres armes de destrucció massiva legals: les nuclears.
Per sobre de tot, entendre que la seguretat no passa per més exèrcits i més armes, sinó per promoure més democràcia, justícia i llibertat. La millor seguretat és la que prové de la cooperació, la confiança i la cohesió, no pas de la por i l’amenaça”.
Quines propostes s’estan pensant per pal·liar les desigualtats en l’alimentació?
Gustavo Duch
Coordinador de la revista ‘Sobirania Alimentària’
“La proposta que defensem és la sobirania alimentària, un paradigma que trenca d’arrel el sistema alimentari capitalista actual i que busca garantir l’alimentació justa per a tothom i una vida suficient a les persones productores. Aquesta equació es resol a través de reformes agràries per a una distribució justa de la terra; el desenvolupament de l’agroecologia, la distribució alimentària basada en els mercats locals o la reculturalització sobre el consum d’aliments per posar en valor els productes locals, de temporada i sostenibles. En els últims tres anys han sorgit moltes iniciatives, com les xarxes de mercats de pagès, els menjadors escolars ecològics o els supermercats cooperatius. Cal remarcar el paper de la xarxa catalana de Ramaderes.cat, un col·lectiu que agrupa les dones que creuen en l’ofici de pastora no només com a producció de menjar, sinó també com a model de vida i defensa del territori.
Les fórmules que defensen moviments internacionals com la Via Camperola se centren en les lluites en favor de reformes agràries, on quedin garantits els drets i la protecció de la terra fèrtil i el reconeixement legal de les terres comunals. Davant dels poders corporatius que volen controlar terres fèrtils, les administracions han de fer un pas endavant. Al Parlament de Catalunya aquesta primavera es va aprovar la Llei d’espais agraris, precisament per identificar i preservar la terra agrícola. Cal veure com es desplegarà aquesta llei i com establirà fórmules per gestionar les terres que a Catalunya estan en desús”.
Tenim motius per ser optimistes en la lluita pel dret a l’habitatge?
Jaime Palomera
Portaveu del Sindicat de Llogaters
“Hi ha un canvi de tendència històrica. Venim d’un cicle llarg des dels anys vuitanta on les elits neoliberals veuen en l’habitatge un element fonamental del seu programa polític. Però, en els últims cinc anys, en diverses ciutats i països del món hi ha hagut un canvi de tendència que parla de protegir l’habitatge públic i recuperar mesures valentes en la línia de la regulació de preus.
A Catalunya, tres de cada quatre persones està d’acord a controlar el preu de lloguer.
Aquí cal parlar, sobretot, del Moviment de Treballadors sense Sostre del Brasil. Fa més de 20 anys que s’organitzen pel dret a l’habitatge i és una iniciativa potent: han aconseguit a través d’ocupacions massives garantir el dret a l’habitatge de 9.000 persones per mitjà de l’autoorganització popular. És una manera no només d’exigir a les administracions que deixin de fer de l’habitatge una mercaderia, sinó de garantir de manera immediata aquest dret des de baix. L’Argentina té un moviment llogater molt interessant, la Federació Nacional d’Inquilins Agrupats. Han aconseguit que els propietaris i les empreses immobiliàries paguin els honoraris dels agents immobiliaris.
La lluita històrica de Nova York ha fet que pràcticament la meitat del mercat de lloguer estigui regulat. Un altre cas recent és el de Berlín, on han aconseguit que el Govern es comprometi a congelar els preus els pròxims cinc anys i s’impulsi un referèndum per preguntar si la ciutadania està a favor d’expropiar habitatges en mans de grans empresaris”.
Quines victòries han assolit els moviments feministes arreu del món?
Sandra Ezquerra
Directora de la Càtedra UNESCO Dones, Desenvolupament i Cultures de la Universitat de Vic
“En els darrers anys s’ha produït un efecte multiplicador del moviment feminista. S’aconsegueix el que no s’havia aconseguit en molt de temps: que les reivindicacions ressonin entre la joventut. Hi ha hagut una part molt important de dones i noies joves que s’han fet seva la lluita feminista i l’han imbricat en qüestions com la identitat de gènere, els cossos, l’amor romàntic i la precarietat. Recentment s’han produït canvis de sentit comú i s’ha recorregut un camí per determinar què és acceptable i què no ho és, en clau de perspectiva feminista i de gènere, que segurament no es podrà descaminar.
També destacaria la lluita creixent que hi ha de les treballadores de la llar i de la cura per fer front a l’explotació laboral i a la discriminació racial, socioeconòmica, legal, a més de la violència masclista i sexual que pateixen al seu lloc de feina. És una lluita que ha agafat una embranzida especial al context espanyol. Als Estat Units, la National Domestic Work Alliance ha avançat molt en un canvi de legislació per erradicar la discriminació que pateix el sector. Aquests moviments estan liderats en majoria per dones de minories racialitzades al Nord global, com el cas de les dones afroamericanes als Estats Units, o bé dones d’origen migrant. Tenen un paper molt important a l’hora de mostrar la complexitat del subjecte polític “dones” i visibilitzar que hi ha dones que estan travessades per més discriminacions, opressions i violències que d’altres”.
Com es pot lluitar contra les vulneracions de drets humans que estan afectant bona part dels migrants?
Blanca Garcés
Investigadora en migracions del CIDOB
“Les migracions són un fenomen estructural de les societats; no són un problema a pal·liar sinó una situació amb la qual s’ha de conviure i que s’ha de regular. Els fenòmens d’expulsió (per acaparament de terres o d’habitatge o per violències múltiples) són darrere d’una part important de les migracions contemporànies. Per tant, l’única resposta passa per promoure situacions de justícia global. I això no s’aconseguirà gràcies a l’ajuda al desenvolupament tradicional, sinó repensant els nostres models econòmics, d’intercanvi, per generar vides vivibles aquí i allà.
Al Nord global és vital fer front a l’extrema dreta, que promou una fal·làcia cada vegada més acceptada: la disjuntiva entre la nostra seguretat i els drets dels migrants. Justificar polítiques excloents com a pas necessari per garantir la nostra seguretat (social, cultural, física) és fals. Només assegurant els seus drets (dins i fora del nostre territori) podrem garantir la nostra seguretat. És clau, doncs, rebatre de base els seus arguments. Però és important fer-ho a priori i no a posteriori.
En l’àmbit social, la veritable alternativa passa per l’educació. Una educació que reforci els valors democràtics, d’igualtat i de respecte, i la reflexió filosòfica i històrica crítica. Només des d’aquí podem evitar que es comprin solucions fàcils de problemes complexos. I, no menys important, és fonamental una educació igualitària, que porti no només a la igualtat de drets, sinó, en la mesura del possible, també a la igualtat d’oportunitats”.
Quines propostes hi ha per fer front a la nova crisi del deute que vindrà?
Iolanda Fresnillo
Sociòloga. Va formar part de la Plataforma per l’Auditoria del Deute
“Una proposta tècnica és la creació d’un espai multilateral sota els auspicis de l’ONU on es puguin resoldre els problemes del deute. Quan un país tingui problemes per pagar, es podria adreçar la seva necessitat de reestructurar o cancel·lar una part d’aquest deute de manera justa, transparent i equànime.
Al Regne Unit, la Jubilee Debt Campaign està engegant una campanya sobre la transparència del deute. No sabem exactament la quantitat de deute dels països, perquè una gran part està amagada. Proposen fer un registre de crèdits que aporti llum i transparència.
Una altra iniciativa que s’està treballant és la possibilitat de cancel·lar els deutes dels països més afectats pel canvi climàtic. Quan un país del Sud pateix un desastre relacionat amb el canvi climàtic, cosa que passa sovint als països caribenys o al Sud-est asiàtic, els toca pagar els impactes d’aquests fenòmens i s’endeuten per poder fer-hi front, tot i tenir molt poca responsabilitat en l’origen del problema pel fet de ser països poc industrialitzats. Per tant, es demana que els països afectats deixin de pagar tots els seus deutes durant el procés de reconstrucció.
Una altra mesura a curt termini seria realment complir els compromisos d’ajuda oficial al desenvolupament i aportar els recursos que els països endeutats necessiten. I, a més, a més, cal posar fi als paradisos fiscals i facilitar la capacitat dels països endeutats per recaptar impostos i controlar els capitals.
Però, sobretot, cal situar el problema del deute sobre la taula dels mitjans de comunicació i les institucions, i repolititzar-lo”.
Quines són les iniciatives principals que ja s’han posat en pràctica per combatre l’emergència climàtica al món?
Joan Buades
Professor i investigador especialitzat en turisme, globalització i canvi climàtic
“És important el repartiment de terres i la justícia social al camp, especialment al Sud global, a favor de pagesos i pobles indígenes, per fer possible la reforestació i l’agricultura orgànica. Una alternativa exitosa és la Green Wall Initiative, el projecte de construir un mur verd als límits del desert del Sàhara. Permetre la presència de cultius genera la possibilitat de crear formes de vida basades en l’agricultura i la ramaderia orgàniques.
Cal nacionalitzar les indústries fòssils, elèctriques i de gas per fer una transició verda, transparent i democràtica al marge dels lobbies. Un exemple és Equinor, la petroliera estatal noruega. Ha decidit deixar d’invertir en empreses fòssils i desviarà inversions per valor de 8.000 milions d’euros a iniciatives verdes. El paper de les ciutats també és clau, perquè generen un 70% de les emissions. El cas de Reykjavík és vital, perquè ja funciona sense recórrer a les energies fòssils.
A més, s’ha obert la via dels litigis legals pel clima. L’organització clau es diu Urgenda, dels Països Baixos. Va portar a judici el seu Govern i va obligar els Països Baixos a reduir un 25% de totes les emissions de CO² com a política governamental.
No podem oblidar Fridays for Future. És un moviment viral, molt jove, que reclama els mateixos drets generacionals que els que han gaudit els seus predecessors. És insòlit perquè, a més, no s’atura davant solucions electorals, o polítiques, sinó que exigeix canvis concrets ja. És molt esperançador”.
Quines respostes s’han dut a terme contra els abusos de les empreses transnacionals en països del Sud?
Mónica Vargas
Investigadora del Corporate Power Project al Transnational Institute
“Un espai que ha desplegat accions concretes és la Xarxa Biregional Enllaçant Alternatives, establerta entre moviments de l’Amèrica Llatina i del Carib i d’Europa, entre el 2004 i el 2010. La Xarxa va convocar el Tribunal Permanent dels Pobles per jutjar el capital europeu arran dels seus impactes a l’Amèrica Llatina. La sentència va confirmar que el saqueig de territoris i la violació de drets humans per part d’algunes transnacionals eren sistemàtics. Aquesta conclusió va portar a la creació de la Campanya Global per Reivindicar la Sobirania dels Pobles, Desmantellar el Poder Corporatiu i Posar Fi a la Impunitat, que inclou més de 200 moviments, organitzacions i sindicats. La seva feina en termes d’alternatives per fer front al poder corporatiu és l’esforç global més estès en l’actualitat.
Un altre àmbit de lluita és a les Nacions Unides, on es negocia des del 2014 un tractat que obligui les transnacionals a respectar els drets humans. És una autèntica elaboració d’alternatives jurídiques, on el dret se sustenta en els pobles, des de baix. La Campanya Global ha elaborat la seva pròpia versió del tractat, que inclou la responsabilitat de les empreses en el conjunt de la cadena de subministrament i un Tribunal Internacional que sancioni les transnacionals quan violin els drets humans, entre d’altres. De fet, compta amb el suport d’organitzacions catalanes, gràcies a les quals el Parlament va aprovar una moció a l’abril del 2019 per reafirmar el seu compromís en aquest sentit”.
Com combat la societat civil el retrocés de drets a la riba sud de la Mediterrània?
Lurdes Vidal
Directora de l’àrea Món Àrab i Mediterrani a l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed)
“L’activisme de la societat és clau per combatre l’autoritarisme. És el cas dels joves, que tot i una certa “despolitització” fruit de les frustracions de l’anomenada primavera àrab de 2011 no
deixen de comprometre’s. Frustrats per la poca incidència en l’àmbit polític, s’impliquen en qüestions socials de l’entorn més immediat, on sí tenen impacte.
Les dones, ja des d’abans 2011, segueixen la seva lluita per més visibilitat i apoderament, en molts àmbits. Pensem en les escriptores que gosen parlar de temes tabús i subverteixen l’ordre polític, social, i literari existent, com per exemple Joumana Haddad, Ahlam Mosteghanemi o Salwa al Neimi.
També fan trontollar els fonaments de l’ordre social les associacions que lluiten pels drets LGBTI. A Tunísia, Shams, Mawjoudin, Damj, Shouf o Kelmty en són algunes, mentre que al Líban destaquen Helem i Meem.
No podem oblidar les organitzacions que des de fa dècades treballen en la defensa dels drets humans. Algunes han tingut papers rellevants en processos de transició política, com la Lliga Tunisiana per a la Defensa dels Drets Humans o l’Associació Tunisiana de Dones Demòcrates (ATFD).
Davant les dificultats i el context global hostil, marcat per una creixent securitització i retallada de les llibertats, els ciutadans de la riba sud de la Mediterrània no tiren la tovallola”.
Quines iniciatives s’estan duent a terme per fer front a la nova onada de xenofòbia i racisme?
Helena Castellà
Politòloga, membre de l’Observatori IQ i de l’Institut de Drets Humans de Catalunya
“Hi ha molts exemples de moviments i d’iniciatives que han nascut per frenar l’augment de la xenofòbia i del racisme. Idealment haurien d’haver nascut per prevenir-lo, però hi ha molts exemples d’alternatives que han tingut èxit, com Unitat contra el Feixisme i el Racisme a casa nostra. Un dels factors més positius d’Unitat és que agrupa gent de molts orígens i moltes sensibilitats i treballa als barris en contacte amb la resta d’organitzacions i les associacions de veïns. Trobem iniciatives semblants arreu d’Europa. A Alemanya, per exemple, es van dur a terme diverses campanyes per desradicalitzar militants de l’extrema dreta més violenta.
Black Lives Matter, als EUA, o Ele Não, al Brasil, són bons exemples d’alternatives al discurs racista. En el cas del Brasil, el moviment es configura no només per frenar el discurs racista de Jair Bolsonaro, sinó que és sobretot un moviment de dones per frenar els discursos misògins.
El paper dels partits polítics tradicionals i dels mitjans de comunicació és clau. Mentre els partits d’extrema dreta creixien arreu d’Europa, els partits tradicionals copiaven el seu discurs. Els mitjans de comunicació sovint han comprat el seu llenguatge criminalitzador vers les migracions. Posar fi a aquest blanquejament de les propostes de l’extrema dreta per part de mitjans de comunicació i de partits tradicionals és per mi una de les claus per evitar-ne el creixement. Els mitjans poden tenir la capacitat d’arribar a espais on l’activisme no arriba”.
Com es combaten des de la societat civil les desigualtats en l’àmbit de la salut?
Marta Solano
Tècnica de comunicacions i experta en salut d’ISGlobal
“Hi ha molts exemples de lluites arreu del món per fer front a les inequitats en salut. Parlem d’inequitats, ja que són desigualtats evitables. A Grècia, com a resposta a la crisi econòmica, es va generar un moviment massiu per oferir atenció sanitària gratuïta en farmàcies i clíniques solidàries on el personal atenia el 30% de la població que no tenia accés a la salut. A Manhiça, Moçambic, s’han organitzat per saber de què moren els i les veïnes —milions de persones moren als països de renda baixa sense que se’n sàpiguen les causes—. A Espanya, pacients d’hepatitis C es van unir per exigir al Govern i a les farmacèutiques un preu just pel seu tractament. Després de molta lluita, van aconseguir fer-lo més accessible a la població.
Aquestes lluites conviuen amb les lluites institucionals. Els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) han incorporat les inequitats en salut com una de les cartes principals.
Una lluita primordial és contra la mortalitat prematura, causada sobretot per malalties infeccioses: la malària, la tuberculosi, infeccions respiratòries i diarreiques, però també de malnutrició.Els grans problemes actuals del nostre món, com són la crisi migratòria o l’emergència climàtica, també s’han d’abordar en clau de salut. Un concepte que sorgeix amb força és el de salut planetària: la salut del planeta i la de les persones han d’anar de la mà. La contaminació atmosfèrica emmalalteix les persones i el planeta. La lluita per salvar el medi ambient i la salut de les persones són indissociables”.
Quines campanyes s’estan fent contra l’explotació de mà d’obra al Sud per part d’empreses europees i nord-americanes?
Michaela Albarello
Secretària d’Internacional i Cooperació del sindicat CCOO de Catalunya
“Les alternatives han de tenir dues característiques: ser globals i basar-se en el principi de la solidaritat. El destí és comú i la lluita ha de ser coordinada. D’aquí ve la necessitat de reforçar les organitzacions internacionals. Primera entre totes, l’Organització Internacional del Treball (OIT). S’ha d’enfortir la capacitat d’aquesta organització per intervenir en l’aplicació dels mateixos convenis amb la construcció del consens tripartit i amb noves regles obligatòries, per a les empreses, quan aquestes poden vulnerar impunement els convenis de l’OIT sense que el govern hi intervingui. Després, és fonamental enfortir les organitzacions sindicals de classe (a escala local i supranacional).
A tall d’exemple, m’agrada recordar l’experiència de l’Acord marc internacional d’Inditex que, amb carències, ha permès una certa recuperació de drets per als treballadors/es del tèxtil a Bangladesh després de la tragèdia del Rana Plaza.
També existeix una experiència sindical molt bona al Líban, on fa pocs anys s’ha constituït el primer sindicat de treballadores domèstiques migrants de tot el món àrab. Aquestes dones víctimes de violència, sotmeses a la kafala i ocultes a la societat, estan lluitant juntes per obtenir la ratificació del Conveni 189 de l’OIT i pròximament ho faran també per a la futura ratificació del nou Conveni internacional contra la violència en el lloc de treball, aprovat al juny en la 108a Conferència Internacional del Treball de l’OIT”.
*Aquest article va aparèixer originalment publicat a la revista en paper ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global.
