Crític Cerca
Reportatges

Nous moviments socials que estan trencant motlles

Us expliquem set dels activismes que han anat guanyant protagonisme en aquestes dues primeres dècades del segle XXI i que heu de seguir amb atenció per entendre els canvis que vindran

31/08/2020 | 06:00

Foto: MÍDIA NINJA

En un món sacsejat per injustícies, hi ha qui sí que s’organitza. Petits i grans moviments alcen la veu per pressionar la classe política i els poders econòmics. Des de la Patagònia fins al cor d’Europa, passant pel món àrab o el continent africà. En els últims anys han anat guanyant protagonisme novíssims moviments socials que fa 15 o 20 anys no tenien la força ni la repercussió que tenen avui. Aquí teniu alguns —mai no els podríem explicar tots— dels nous activismes del segle XXI que heu de seguir per entendre els canvis que vindran.

1. Defensores dels drets humans en lluita pel medi ambient

El 2016, l’assassinat de Berta Cáceres va sacsejar el món. L’activista mediambiental havia defensat el territori del poble lenca (Hondures) contra megaprojectes que violaven els seus drets ambientals, culturals i socials. Ho va pagar amb la vida. Ligia Arreaga, activista pel medi ambient, marxava fa poc de Barcelona després d’un any d’asil per amenaces. Arreaga és defensora dels aiguamolls de Matusagaratí, els més grans del Panamà. Els cultius d’arròs i la tala de boscos estan posant en perill l’ecosistema, i fa anys que Arreaga denuncia l’explotació il·legal de les terres properes a la llacuna.

En els últims anys, la xifra d’assassinats de líders comunitaris i ecologistes ha crescut moltíssim a l’Amèrica Llatina. Segons l’Observatori de Conflictes Miners de l’Amèrica Llatina (OCMAL), “es viu un dels períodes més convulsos a la regió i des de principis de la dècada dels 2010 hi ha un augment dels atacs als processos democràtics i una regressió en les conquestes socials. Hi ha una creixent persecució, criminalització i, fins i tot, mortalitat de defensors dels drets socioambientals”.

A Xile, els maputxes continuen lluitant contra les hidroelèctriques. Patagònia sense Rescloses (PSR) és formada per 68 agrupacions i des del 2011 han convocat protestes per aturar la proliferació de diversos projectes hidroelèctrics. L’Amèrica Llatina és la regió amb més recursos hídrics del món, i les hidroelèctriques ho aprofiten per fer promeses de desenvolupament que mai arriben.

Menys coneguda és la lluita contra l’extracció minera als Andes peruans. La resistència camperola comunitària està assentant una nova cultura d’acció política per fer front al colonialisme miner. Raúl Zibechi, periodista uruguaià, explica a Movimientom4.org (Moviment Mesoamericà contra el Model Extractiu Miner) com “els camperols que s’estan quedant sense terra i sense aigua reaccionen amb totes les forces que tenen, mobilitzant les seves comunitats. S’observa com la població ha posat en marxa una sèrie sorprenent de recursos. S’han fet consultes, marxes, aturades i tallades de carretera. Una de les activitats més importants que fan són les rondes camperoles, organitzacions comunals d’autodefensa”.

Però la lluita sociambiental s’expandeix arreu del planeta. A Sud-àfrica, el setè productor de carbó del món, nombrosos activistes han estat atacats i amenaçats pel fet de donar a conèixer la perillositat de les extraccions. Human Rights Watch (HRW) assegura que “els atacs i l’assetjament han creat un ambient de por per als membres de la comunitat local a Sud-àfrica, però aquests es mobilitzen per plantejar preocupacions sobre el dany als seus mitjans de subsistència, dels greus riscos ambientals i de salut de la mineria i les centrals de carbó”.

2. Moviment LGBTIQ

Un dels moviments que més força han agafat en els últims anys al món i, sobretot als països del Sud global, ha estat el moviment LGBTIQ (lesbianes, gais, bisexuals, transsexuals, intersexuals, queer i qualsevol altre tipus d’orientació sexual). Una de les fites aconseguides va ser la declaració, el 2006, dels Principis de Yogyakarta, un document que recull una sèrie de principis relatius a l’orientació sexual i la identitat de gènere. A Occident, el moviment gai ja va aconseguir fites importants als anys setanta, vuitanta i noranta, sobretot arran del que es considera el primer gran esclat amb els disturbis de Stonewall l’any 1969 a Nova York. Però fora d’Europa occidental i els Estats Units, les lluites contra la discriminació han agafat un nou impuls en les últimes dècades. Encara hi ha un corrent conservador important que fomenta l’homofòbia i la discriminació contra el col·lectiu en molts països de l’Europa de l’Est, l’Àfrica o l’Àsia. Tanmateix, sempre sorgeixen grups de resistència, fins i tot, en els llocs més perillosos per ser activista. A Romania, on es va celebrar recentment un referèndum per prohibir el matrimoni de gais i de lesbianes, el moviment LGBTIQ va fer una important campanya perquè la gent no anés a votar, i el boicot va tenir efecte: només hi va votar un 20,4% de la població.

En altres parts de món, la normalització de la comunitat LGBTIQ continua plena d’obstacles. L’estigma sobre el col·lectiu continua present en molts països africans i de l’Orient Mitjà. Detencions arbitràries, agressions i linxaments públics formen el dia a dia de moltes persones. El 2010, David Kato, icona del moviment a l’Àfrica negra, era assassinat a casa seva a Kampala, la capital d’Uganda.

Tot i estar castigat amb la pena de mort al nord de Nigèria, en algunes regions de Somàlia o de les illes Maurici, els drets del col·lectiu LGBTIQ avancen al continent africà: Botswana ha despenalitzat recentment l’homosexualitat, i des del 2006 els matrimonis del mateix sexe són permesos a Sud-àfrica.

A l’Amèrica Llatina, el moviment LGBTIQ ha de fer front a l’oposició de l’Església catòlica i dels protestants evangèlics. Al continent, el col·lectiu s’ha aliat amb altres moviments per fer un front comú de lluita cap a la igualtat. “A l’Equador, per exemple, el moviment LGBT s’ha ajuntat amb els grups que defensen els drets de la dona i dels indígenes. A l’Argentina s’han aliat amb grups defensors dels drets humans. Aquestes agrupacions, unides, han obtingut victòries que potser no haurien aconseguit pel seu compte”, assegura Javier Corrales a l’informe La representación y los derechos LGBT en Latinoamérica y el Caribe.

Foto: MÍDIA NINJA

Destaquen la iniciativa del Besatón, impulsada pel col·lectiu Somosgay, del Paraguai, o l’associació Ovelles Negres, de l’Uruguai, que ha posat en marxa campanyes com #OvejasQuiereSaber, per preguntar als partits polítics per la seva visió sobre la diversitat sexual, o #SexualidadesSubversivas, per recuperar “les veus amagades, callades, censurades, per la seva identitat”.

A l’Àsia, en països com l’Afganistan, Qatar, el Iemen o l’Aràbia Saudita, l’homosexualitat està castigada amb la pena de mort, però a Tailàndia, a Corea del Sud o a les Filipines cada cop està més acceptada. A Singapur destaca el #Ready4Repeal, un moviment que demana la derogació de normes discriminatòries. El seu codi penal criminalitza el sexe entre persones del mateix sexe i té el seu origen en la legislació colonial britànica. A l’Índia, gràcies a la pressió de la comunitat LGBTIQ, el 2018 es va aconseguir revocar el mateix article.

3. Open the Borders: contra la discriminació als migrants

Un dels últims moviments socials de defensa dels migrants ha estat la Caravana Migrant, formada per gent d’Hondures, El Salvador o Guatemala, que va partir la tardor de 2018 cap als Estats Units fugint de la violència i de la pobresa.

Els vaixells de Proactiva Open Arms, els de Sea Watch o els de Metges sense Fronteres (MSF), entre altres, han estat, en els últims anys, en el punt de mira dels governs europeus, però també han fet despertar un sentiment de solidaritat. Activistes com Helena Maleno, Carola Rackete o Òscar Camps han arribat a la població a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació.També s’ha despertat la solidaritat a Grècia, on han proliferat els moviments pro acollida. Algunes de les iniciatives són el Greek Forum of Refugees, l’organització solidària Steki Metanaston o el projecte City Plaza, un hotel que el 2016 va ser ocupat per crear un espai de seguretat per als refugiats.

Des del 2012, a casa nostra, Tanquem els CIES dona a conèixer la situació dels migrants reclosos en centres de detenció amb males condicions. Tampoc no podem deixar de destacar la indignació mundial quan es van saber les condicions de vida dels migrants al Centre de Detenció de Nauru, a Austràlia: el 2018, diverses organitzacions van denunciar l’empitjorament de l’estat mental dels migrants detinguts allà. Organitzacions internacionals dels drets humans i laborals també han denunciat la situació d’explotació laboral a Qatar, als Emirats Àrabs o a l’Aràbia Saudita, on persones de Sri Lanka, de les Filipines o de l’Índia són tractades com a esclaus.

En aquest context, s’ha alçat el #RefugeesWelcome. Després de manifestacions en diferents ciutats, s’ha convertit en una plataforma que posa en contacte persones que volen acollir i persones migrants que necessiten llar. Últimament també ha corregut per les xarxes el #MigrantLivesMatter.

4. Moviment de joves per l’emergència climàtica

Fa anys que es parla del canvi climàtic, però ara la població ha començat a prendre consciència de les conseqüències de l’escalfament de la terra. Activistes individuals com Greta Thunberg o col·lectius com Fridays for Future o Extinction Rebellion han sacsejat consciències a tots els continents (manifestacions en més de 130 països només l’any 2019) i han posat la qüestió a l’agenda mediàtica.

A l’agost del 2018, Thunberg, de 16 anys, es va plantar davant el Parlament suec per expressar la seva indignació per la passivitat amb la qual es tracta el problema climàtic. Des de llavors, joves de tot el món han seguit els seus passos. Especialment significativa va ser la manifestació del 15 de març de 2019. La Joventut pel Clima ha rebut el suport de plataformes com Extinction Rebellion, el Sunrise Movement o la plataforma 350.org, que està demanant la mobilització de la població per posar fi als combustibles fòssils. 350.org és una xarxa internacional i en els últims anys ha dinamitzat l’International Day of Climate Action, el Global Work Party o el Moving Planet.

Les iniciatives contra el canvi climàtic també són protagonistes al Sud global. Els habitants de les illes del Pacífic estan sent dels primers a notar les conseqüències del canvi climàtic: algunes illes ja han començat a desaparèixer per la pujada del nivell del mar. Destaquen els Pacific Climate Warriors i la campanya #HaveYourSei. A l’Àfrica destaca la campanya #AfrikaVuka, que vol reduir els carburants fòssils i apostar per les renovables.

Foto: PADDY O'SULLIVAN
Foto: MÍDIA NINJA
Anterior Següent

5. Moviment per la sobirania alimentària, la biodiversitat i contra els OGM

El 1993 naixia la Via Camperola, amb presència en 81 països i una xarxa formada per uns 250 milions de treballadors agraris, un moviment que lluita per la sobirania alimentària, la terra, l’aigua, la justícia climàtica i els drets dels camperols. Té en el punt de mira les transnacionals, l’agronegoci i els tractats de lliure comerç. Avui dia els moviments per la sobirania alimentària i la biodiversitat han esclatat per tot el planeta.

En els últims anys també hi ha hagut un fort moviment contra els organismes genèticament modificats (OGM) cada cop més presents a causa de les innovacions tecnològiques. Cal destacar l’exigència d’un etiquetatge d’aliments en el qual s’especifiqui la presència d’OGM, químics i altres substàncies. El 2010 es van presentar a la Comissió Europea més d’un milió de signatures de diferents països europeus per demanar una moratòria sobre els cultius transgènics. Va ser la primera iniciativa ciutadana per demanar a la Comissió Europea que s’adoptin mesures legislatives per satisfer demandes concretes.

A l’Àfrica, la desapareguda Wangari Maathai, activista política i ecologista kenyana, va ser una figura prominent a favor de la sobirania alimentària i en contra dels OGM, fundadora del Green Belt Movement. Des de l’Índia ens arriba la veu de Vandana Shiva, que defensa la importància d’un consum ecològic que enderroqui les corporacions que controlen la producció.

Aquests moviments i veus estan relacionats amb l’Slow Food Movement, que posa èmfasi en el fet que les decisions alimentàries que prenem afecten el món que ens rodeja. Amb presència en 160 països, aposta per la justícia alimentària, per la transparència i pel consum de quilòmetre zero.

6. Les ‘primaveres’ per la democràcia àrabs i africanes

Entre el 2010 i el 2012, les protestes per una major democràcia van sacsejar el món. El 15-M a l’Estat espanyol o l’Occupy Wall Street als Estats Units van ocupar portades dels mitjans internacionals per la seva forma innovadora de protesta. Però hi va haver un moviment que va canviar la configuració de la política internacional: les primaveres àrabs, que van fer caure els governs de Tunísia, d’Egipte o de Líbia. A Bahrain, al Marroc, Síria o el Iemen, el conflicte va derivar en un enfortiment del règim o en una guerra, com en el cas sirià o iemenita. L’Algèria post-Bouteflika podria ser la propera ‘primavera àrab’.

Un element a destacar de les primaveres àrabs és l’ús que els revoltats van fer de les xarxes socials a Internet. Facebook i Twitter van permetre l’organització de la població –sobretot a Tunísia i Egipte– i donar a conèixer les revoltes internacionalment.

Al Rif hi ha hagut un moviment de protesta social important, el Hirak, sorgit com a conseqüència de la mort de Mohssine Fikri, un venedor de peix que va ser esclafat per un camió de les escombraries mentre intentava rescatar la mercaderia requisada per la policia.

També la resta del continent africà ha tingut les seves primaveres. Hi ha hagut més de 60 revoltes entre el 2011 i el 2016, repartides entre 33 dels 47 països subsaharians, tal com documentava Fernando Díaz, d’Africaye, en un article recent: “En general, no n’hi ha cap que hagi triomfat, però no es pot parlar de fracàs. A Burkina Faso, el moviment Balai Citoyen va ser capaç d’aturar la intervenció francesa a favor del Govern. Un cas semblant és el de Y’en a Marre, al Senegal. Van fer front al president Abdoulaye Wade, el 2012, i van forçar un canvi. Després hi ha casos com Lucha, el moviment congolès que lluita per la democràcia a l’RDC. Ho estan pagant amb desaparicions, morts i presó”.

A Sud-àfrica destaca el #RhodesMustFall, un moviment que busca la descolonització de l’educació al país. Va néixer el 2015 a la Universitat de Cape Town, quan un grup d’estudiants i de professors va demanar la retirada de l’estàtua de Cecil Rhodes, símbol del supremacisme blanc.

7. Irrupció de nous lideratges polítics globals de dones joves i racialitzades

Els últims anys ens han portat un auge de moviments antiracistes i anticolonials liderats per noves veus, tant al Nord com al Sud.

Des de l’Orient Mitjà arriben dones com la militant feminista egípcioestatunidenca Mona Eltahawy, una de les representants de la lluita contra l’estandardització del feminisme. El 2017 va posar en marxa a les xarxes el #MosqueMeToo, una etiqueta amb la qual dones musulmanes van denunciar l’assetjament en el context religiós.

A Bolívia hi trobem Maria Galindo, que aposta per un feminisme descolonial que deixi l’acadèmia de banda i que incorpori les visions del Sud. També des de l’Amèrica Llatina, trobem la cantant kaqtxikel (Guatemala) Sara Curruchich, que reivindica el llegat de les tradicions indígenes.

Pel que fa als moviments, cal destacar el #BlackLivesMatter, aparegut el 2013, quan George Zimmerman va ser absolt per la mort de l’afroamericà Trayvon Martin. Els carrers estatunidencs es van omplir de gent que mostrava el rebuig a la sentència. Mirant cap al Black Power, el #BlackLivesMatter va tenir el seu moment d’esplendor a l’agost del 2014 a Ferguson (Missouri), després de l’assassinat de Michael Brown, un afroamericà que va morir després de ser tirotejat per la policia.

Pancarta amb el lema 'Lluitem pels nostres drets' a la protesta 'Black Lives Matter' a Barcelona, el 7 de juny del 2020 / MAR VILA

Als Estats Units, les congressistes Ilhan Omar i Rashida Tlaib (primeres dones musulmanes al Congrés) i Deb Haaland i Sharice Davids (primeres dones natives nord-americanes al Congrés) han alçat la veu contra la política migratòria de Donald Trump. La veu més coneguda és la d’Alexandria Ocasio-Cortez, que ha denunciat amb duresa les polítiques neconservadores.

A l’Àfrica, l’activista ugandesa Rosebell Kagumire insta la joventut africana a organitzar-se per forçar una revolució i posar fi a l’intervencionisme estranger. Recentment, el Sudan també ha vist alçar-se una veu, la d’Alaa Salah, estudiant i activista que a l’abril del 2019 es va convertir en icona de les protestes.

A l’Àsia no podem perdre de vista la irrupció d’Agnes Chow, que juntament amb altres lideratges masculins i joves potser més coneguts a Occident, ha estat una de les cares visibles de la revolució dels paraigües, des del 2014, a Hong Kong per protestar contra les incursions polítiques de la dictadura xinesa.

El missatge de tots aquests moviments s’ha escoltat arreu gràcies sobretot a les xarxes socials i les noves tecnologies. Tal com afirmava Mona Eltahawy, periodista egipcio-estatunidenca, en una entrevista a la revista El Salto, “molts d’aquests moviments comencen en el món virtual, però tenen una traducció en el món real i assenten les bases de revolucions. La gent que sempre havia estat marginada s’apodera a través de Facebook i de Twitter. Es troben entre ells i veuen que sí que tenen poder. Això és revolucionari”.

*Aquest article va aparèixer originalment publicat a la revista en paper ‘Justícia Global’, editada per CRÍTIC i Lafede.cat – organitzacions per a la justícia global.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu els podcasts de '5 dies de fúria' i el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies