Ser adolescent i tenir un trastorn de la salut mental

Helena Mercader va començar a tenir problemes amb el menjar quan tenia 11 anys. Ha passat per consultes públiques i privades, per ingressos de fins a sis mesos i per serveis d’urgències en què ha demanat ajuda perquè tenia ideació suïcida. Ara té 22 anys i afirma que encara no està bé, però que al llarg dels anys ha après una cosa: no és l’única a qui li passa això. Les dades li donen la raó: més d’un 13% dels adolescents del món de 10 a 19 anys pateixen un trastorn mental diagnosticat, segons l’informe Estado mental de la infancia 2021. En mi mente. Promover, proteger y cuidar la salud mental de la infancia, que ha realitzat l’UNICEF en el marc de la seva tasca per defensar els drets de la infància. Aquest informe s’ha fet en el marc del Dia Mundial de la Infància, el 20 de novembre, i ha inclòs la celebració d’una jornada per reflexionar sobre la salut mental d’infants i de joves organitzada per l’UNICEF amb Blanquerna, que ha comptat amb experts de l’àmbit de la psicologia infantil.

Segons l’informe de l’UNICEF, la suma d’adolescents que pateixen algun trastorn mental diagnosticat és de 86 milions entre els 15 i els 19 anys i de 80 milions entre els 10 i els 14 anys. Als països europeus, la prevalença de trastorns mentals és del 16,3%, gairebé tres punts per sobre de la xifra mundial. Espanya és el país europeu amb més prevalença de trastorns mentals en infants i en adolescents. 

Després de la pandèmia de la Covid-19, les estadístiques no han fet més que empitjorar. Segons dades de la Generalitat de Catalunya, arran de la pandèmia han augmentat un 47% les urgències per trastorns mentals en adolescents a l’Hospital Sant Joan de Déu i s’han incrementat un 27% les temptatives de suïcidi segons el programa Codi Risc Suïcidi. CRÍTIC ha parlat amb quatre adolescents per saber què significa viure amb un trastorn mental durant aquesta etapa vital i què cal canviar per vetllar per la salut mental dels joves. L’Helena, la Fàtima, la Inés i la Laia ens en parlen en primera persona.

Viure una pandèmia, ser adolescent i tenir un trastorn de salut mental no és una combinació fàcil. La Inés, de 15 anys, creu que té sentit que els diagnòstics hagin pujat: “Els adolescents som tot el dia fora de casa. Hem passat de no veure els nostres pares a viure amb ells tot el dia; no teníem cap via d’escapatòria!”, es queixa. La Inés té ansietat des de fa aproximadament un any i, com la Fàtima, una noia de 15 anys que va començar a tenir atacs d’ansietat al gener del 2021, els episodis li van començar a l’institut. Cap de les dues no s’ha sentit discriminada pels seus companys, que, malgrat que al principi no entenien què els passava, ara les ajuden quan tenen un episodi d’ansietat. “Els companys van reaccionar fatal al principi perquè no sabien com ajudar-me, però es van informar i em van donar suport”, explica la Inés.

Carregar l’estigma a l’escola

No va ser així per a Helena Mercader, que afirma que durant l’adolescència en va patir molta, sobretot a l’escola i a l’esplai. “Em deien de tot. A l’esplai els monitors em castigaven perquè deien que ho estava fent per cridar l’atenció”, explica. Quan es va anar fent gran, la discriminació no va parar, però assegura que va ser ella qui va aprendre a “gestionar-la millor”. Els centres educatius i el professorat més proper a l’alumne són agents de detecció i d’abordatge de trastorns de la salut mental, així com de la discriminació que poden patir alguns joves quan se’ls posa un estigma. Però no sempre és així: segons un informe d’Obertament al voltant de l’estigma i la discriminació als entorns educatius, un 29,5% dels joves amb un trastorn mental ha rebut un tracte discriminatori per part dels seus companys de classe i un 18,9% per part del professorat.

“Els professors s’haurien d’informar per saber com respondre quan un alumne pateix un trastorn mental”

La Laia té 14 anys i també recorda comentaris per part dels seus companys de classe, com “Ho fas per cridar l’atenció” o “Menja”. La Laia va desenvolupar un trastorn de la conducta alimentària (TCA) quan en tenia 13. “A la primària, per fer broma, algunes amigues em deien que estava grassa. A l’ESO vaig començar a veure molts cossos i a donar importància al meu cos i a aquells comentaris. Vaig decidir deixar de menjar”, diu. La jove ho va explicar a una professora amb qui tenia confiança i aquesta ho va comunicar als pares. Tot i rebre el suport de la seva antiga tutora, que ja havia tingut alumnes amb un TCA, la Laia creu que alguns professors i fins i tot persones del seu entorn més proper no acaben d’entendre què li passa. 

La Inés és crítica amb el professorat del seu centre i considera que no estan prou formats en aquesta matèria: “Els professors s’haurien d’informar per saber com respondre. Quan tenia atacs d’ansietat, necessitava marxar de la classe i anar-me relaxant, però no venien a dir-me res. L’única ajuda que rebia era de les meves companyes”, comenta. Mercader no va poder acabar els estudis i, per ara, tampoc no pot treballar. Tant la Fàtima com la Inés i la Laia no han notat que el seu trastorn els hagi dificultat massa anar a l’institut. 

“Em van dir que havia de ser derivada al psicòleg en dues setmanes i van trigar quatre mesos”

Com s’aborda la salut mental a la pública?

Un altre àmbit on algunes adolescents i joves amb trastorns mentals com l’Helena se senten poc escoltades és en el sistema sanitari. Segons dades d’Obertament, un 40,6% d’enquestats s’han sentit discriminats en un servei de la Xarxa de Salut Mental. A la Fàtima, per exemple, quan va acudir d’urgències per un episodi d’ansietat, no li van donar cita amb un psicòleg immediatament: “Em van dir que havia de ser derivada al psicòleg en dues setmanes i van trigar quatre mesos”, afirma. 

En el cas de l’Helena, i després d’anar a un psicòleg privat durant anys, va demanar una derivació per la sanitat pública. “Vaig anar al CAP i em van donar cita amb el psicòleg al cap de tres mesos. No va ser fins que vaig anar d’urgències que van activar el Protocol de Codi Risc Suïcidi”, explica l’activista d’Obertament. “Vaig haver de demanar un ingrés de 24 hores perquè em volia suïcidar”, diu. L’Helena va estar vuit setmanes a la planta d’aguts de l’Hospital del Mar i quatre mesos més en una clínica pública de trastorns de la personalitat. “És molt difícil trobar un servei que t’ajudi; jo he acabat millorant pel meu compte”, afirma l’activista. Les experiències de l’Helena en clíniques de salut mental no són gens bones: “Una vegada vaig anar d’urgències dient que em volia morir i la psiquiatra només em va avançar una cita. En sortir, vaig fer un intent de suïcidi. M’arribo a morir, i de qui seria la responsabilitat? Perquè jo vaig demanar ajuda”, diu. En un centre on va estar ingressada, van realitzar-li fins a sis contencions en només 47 dies, assegura l’activista.

Els joves de famílies amb problemes socioeconòmics tendeixen a mostrar una pitjor salut mental

La Inés i la Laia han tingut, de moment, experiències positives amb els psicòlegs públics. Tot i que en el cas de la Laia van trigar a donar-li hora, ara porta des del setembre del 2021 fent psicoteràpia i sent que l’està ajudant: “Noto que m’entén i que es preocupa per mi”, afirma. Pel que fa a la Inés, el psicòleg l’ajuda a reflexionar sobre com reacciona a les coses i com se sent. La Fàtima, tot i que també està satisfeta amb el servei de psicologia públic, reivindica que hi ha gent que “no pot esperar tant fins que li donin cita”. Elles tres també reben ajuda de la Fundació Eulàlia Torras de Beà de psiquiatria i psicologia. 

L’informe La salut mental d’infants i adolescents a Catalunya: anàlisi i reptes en l’era de la COVID-19, que ha realitzat l’UNICEF amb la Universitat Blanquerna, apunta precisament que els centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) i els centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP) han sigut grans avenços, però no són suficients. L’augment del nombre de casos, sobretot en famílies amb una situació inestable, ha saturat alguns centres. De fet, Càritas assegurava en un estudi que les famílies amb problemes socioeconòmics tendeixen a mostrar una pitjor salut mental, incidint també en els més joves de casa. 

La despesa governamental en salut mental a tot el món representa el 2,1% de la despesa sanitària

Per això els autors de l’informe, Eulàlia Arias i Eduardo Serrano, reivindiquen un pla estratègic en salut mental específic per a la infància i l’adolescència, així com un augment del pressupost en matèria de salut mental. El Departament de Salut, de fet, va anunciar que s’incrementaria un 17,5% el pressupost en salut mental, que l’any 2020 va ser de 457,5 milions d’euros. Segons dades de l’UNICEF, la despesa governamental en salut mental a tot el món representa només el 2,1% de la despesa sanitària. La percepció de la Inés respecte a la implicació del Govern en salut mental és gairebé nul·la: “No rebo res per part del administracions públiques; a partir de la quarantena han sorgit més casos com el meu, però de totes maneres no se’n parla”.

Què més necessiten els adolescents?

Per a la Fàtima, no es tracta només d’abordar els trastorns mentals quan apareixen, sinó que cal fer feina preventiva perquè tots els adolescents gaudeixin d’una bona salut mental i puguin tenir serveis on acudir ràpidament. Alguns dels existents són, per exemple, el consultori per a joves Konsulta’m de l’Ajuntament de Barcelona, el servei d’escolta Aquí T’Escoltem (ATE) o el telèfon de prevenció del suïcidi (900 925 555). Segons l’opinió dels autors de l’informe de salut mental a Catalunya, és important protegir els factors que determinen la vida del jove, com la situació socioeconòmica i l’entorn educatiu i familiar, per tal de millorar la seva realitat i prevenir possibles trastorns. 

L’Helena també considera que sovint es patologitza la salut mental, és a dir, només en parlem quan existeix un trastorn, però que aquesta va molt més enllà. La salut mental, de fet, és un dret que tothom té, tingui algun trastorn o no. La salut mental és, per a la Laia i la Fàtima, “estar bé amb tu mateixa i amb els altres”, una condició positiva que no hauria de relacionar-se tan sovint amb els diagnòstics. Les quatre joves coincideixen que una manera de prevenir problemes de salut mental és precisament parlant-ne. “Si es visibilitzés més a les escoles, hi hauria menys discriminació i la gent no tindria tanta por de demanar ajuda i explicar-ho”, diu l’Helena. La Inés comparteix que no s’ha d’amagar: “Saber que hi ha altra gent a qui li passa m’ajuda”. La Laia comparteix la seva visió: “M’agradaria tenir més suport per no sentir-me sola amb tot això”.