Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Gemma Tarafa “La Covid-19 és una crisi sanitària, social i de salut mental sense precedents”

Gemma Tarafa (Barcelona, 1971) és llicenciada en Biologia i Bioquímica i doctora en Biologia Molecular, tot i que actualment és més coneguda pel fet de ser regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona. Com a professora universitària i investigadora, s’ha centrat en les desigualtats relacionades amb la salut. És coautora de Com comercien amb la teva salut. Privatització i mercantilització de la sanitat a Catalunya (Icaria, 2014) i de Sin trabajo, sin derechos, sin miedo. Las reformas laborales y sus efectos sobre el trabajo y la salud (Icaria, 2014). Tarafa, que portava anys al carrer fent activisme social, va ser escollida ja el 2015 per Barcelona en Comú per dirigir les polítiques públiques de salut a la ciutat.

23/08/2021 | 06:00

Després d’un any i mig de Covid-19, hem vist que la pandèmia ha tingut un impacte diferent segons els condicionants socials. Com expliques aquestes diferències?

Evidentment, tothom ha patit aquesta situació, però algunes persones ho han fet amb més intensitat. El que veiem és que hi ha zones que han tingut un impacte major pel que fa al nombre de contagis, sobretot. I això és degut bàsicament a tres raons. No és el mateix confinar-se en un pis de 40 metres quadrats que fer-ho en una caseta amb un pati o amb una terrassa. Per tant, les possibilitats de confinar-se són molt diferents, tant pel risc de contagiar-se com per l’impacte en la salut mental i emocional. A més, les persones amb pitjors situacions socioeconòmiques normalment tenen menys possibilitats de fer teletreball: quan tothom estava tancat a casa, aquestes persones sortien i tenien un risc de contagi major que la resta. A l’últim, aquestes mateixes persones en situacions més desafavorides tenen, sovint, més patologies, i sabem que la patologia és un risc d’emmalaltir, amb la Covid també.

Més enllà de la Covid-19, com impacten aquestes tres raons en la salut de les persones?

El codi postal és molt més important que el codi genètic. I això ho sabem per molts indicadors que tenim a Barcelona i en altres ciutats del món. Per exemple, sabem que una persona que porta dos anys aturada té tres vegades més risc de patir problemes de salut mental que una persona que no ho està. Sabem que hi ha un 12% de les persones de la nostra ciutat, ara després de la crisi segurament molt més, que no es pot permetre econòmicament anar a cal dentista. I hi ha un 60% que hi va algun cop, però amb molta dificultat.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“La Covid-19 ens ha mostrat les escletxes i mancances del sistema sanitari”

Quines altres lliçons podem aprendre d’aquesta situació?

La Covid-19 ens ha mostrat les escletxes i mancances del sistema sanitari. També les oportunitats. Cal fer un treball profund amb l’atenció primària, que arrossega problemes estructurals des de les retallades. Seguim tenint un model molt hospitalocèntric: els hospitals fan una feina extraordinària, però hem d’entendre que hi ha peces com la primària que hauria de ser central, el cor del sistema, el que batega i que dona sang al sistema. Però també l’atenció a la salut mental i, sobretot, la salut pública. També ens ha ensenyat que la prevenció i la promoció de la salut són claus. S’hi destina aproximadament un 2% del pressupost de la Generalitat de salut pública! Pel que hem vist durant la pandèmia, això és insuficient. No estem exempts de viure una altra situació com aquesta i, per tant, hem d’aprendre què s’ha de millorar per fer-hi front amb millors condicions.

Davant aquestes situacions estructurals, què pot fer la política municipal? Com es pot imbricar la salut a les altres àrees?

La salut l’hem d’entendre sempre com molt més enllà de només el sistema sanitari. El sistema sanitari és una peça importantíssima, però sabem que l’afectació, que tenir una bona o mala salut, depèn de molts altres elements a part del Sistema Nacional de Salut. Aquesta mirada l’hem tinguda nosaltres molt present des del primer dia, tot generant, doncs, espais mixtos de treball. Totes aquelles coses que fem reverteixen sobre la salut: quan un fa una bona política de transició ecològica, això reverteix sobre la salut. Quan un fa un bon model urbà, amb un espai públic molt més amable per a la gent, això reverteix en la salut. Quan un té una política que prioritza els drets socials, això també reverteix en els determinants socials de la salut.

Foto: IVAN GIMÉNEZ
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Anterior Següent

No ens hem d’oblidar d’això: 6 de cada 10 persones han tingut angoixa o depressió aquest any”

I en el cas de la salut mental?

Hem d’entendre molt bé que hem tingut i tenim una crisi sanitària. La pandèmia no s’ha acabat i també tenim una crisi social i una crisi econòmica molt importants. Però no ens hem d’oblidar, i sovint ho fem, que tenim una crisi de benestar emocional i salut mental sense precedents. El Sistema Nacional de Salut no està preparat per al que vindrà de salut mental: al darrer CIS, 6 de cada 10 persones deien que han tingut algun episodi d’angoixa o de depressió; el 60% dels joves d’aquesta ciutat diuen que la pandèmia els ha afectat negativament en la seva salut mental i benestar emocional, i el SEM admet quatre vegades més atencions aquest any per episodis d’angoixa. Tenim molts indicadors.

Barcelona és el primer ajuntament de l’Estat espanyol que va activar el Pla de salut mental municipal, l’any 2016, i durant aquest període de pandèmia hem activat dos plans de xoc a part. A més, hem aconseguit activar una comissió mixta de salut mental a la ciutat, conjuntament amb la Generalitat, per poder fer front a aquesta situació. Una de les mesures és el “Konsulta’m”, amb 5 espais abans de la pandèmia i ara 11. Són espais per a nois i noies de 12 a 22 anys, que hi van sense cita prèvia i gratuïts. Hi ha psicòlegs i educadors socials per acompanyar-los. Des del 2019 fins al 2020 ha augmentat el nombre de nois i de noies que hi han anat un 138%. Aquest és l’exemple de com abordar la salut mental des de la proximitat i amb una dimensió comunitària. Un model que també estem treballant en la comissió mixta de la Generalitat de salut mental comunitària.

Quins són els propers reptes de salut més importants sobre la taula?

Tenim una ciutat que el 2030 tindrà, aproximadament, un 30% de les persones amb més de 65 anys. Tindrem una franja dels 65 als 85, i dels 85 als 100; l’esperança de vida anirà augmentant. Així, un dels grans reptes que tenim com a societat és l’envelliment. Com volem envellir dignament? Les persones grans poden aportar moltíssim a aquesta societat després de molta experiència acumulada i de molts anys viscuts, i deixant-se la pell pels qui estem o estarem aquí.

Un altre repte que tenim important com a societat per a mi són les cures. Com podem fer ciutats molt més amables i properes. Normalment, qui té cura d’algú, d’un infant o d’una persona gran, una persona amb discapacitat, ho fa en soledat… Ens gestionem la cura o nosaltres sols o amb la nostra petita xarxa, qui la tingui. Per tant, hem de fer un gir com a ciutat cap a una gestió de la cura molt més col·lectiva i molt més comunitària. Això passa una mica per les “ciutats dels 15 minuts”: ciutats de proximitat, on trobes anelles amb tots els serveis, i pots fer aquesta gestió de la cura molt, molt més acompanyat.

El canvi climàtic i la contaminació són un altre tema importantíssim: si acomplíssim els nivells de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) pel que fa a N2 i partícules, evitaríem 1.000 morts cada any a la ciutat de Barcelona. Això no és una xifra menor! La contaminació, per tant, té un impacte molt fort sobre la salut individual, col·lectiva i del planeta. També és un repte el model alimentari: tenim un 78% d’infants de 3 i 4 anys que mengen més proteïna animal de la que tocaria, i un 10% de nens i nenes de 3 i 4 anys amb obesitat. Quan ho segreguem per barris, veiem una desigualtat molt gran, entre Ciutat Vella i Sarrià.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

En la lluita contra la Covid-19 hem vist els impactes de les retallades del 2011

Més del 99% de les causes de tenir excés de pes o un percentatge de greix corporal més alt són ambientals, no depenen de les decisions de les persones. Com ho fem per fer el salt des de la promoció d’hàbits saludables a escala individual a impulsar canvis ambientals o estructurals?

Sempre s’han de compaginar dues coses: fer polítiques públiques clau i treballar els hàbits més propis de la persona individuals. No li podem exigir tots els canvis d’hàbits al ciutadà i no tenir polítiques públiques orientades cap a aquells hàbits. S’ha de treballar de forma paral·lela: canvis d’hàbits que són clau, però no carregar-ho en cap cas tot sobre l’individu, i polítiques públiques clau i contundents. Quan un aborda el canvi d’hàbits alimentaris, li pot dir a la gent “fes això” o “no facis això”, però quines polítiques públiques estàs regulant tu també? Estàs gravant impostos a les begudes ensucrades? Quan li demanem a la gent que no vagi en un cotxe que contamina perquè gravarem aquella contaminació, quan nosaltres tenim en joc l’ampliació o no d’un aeroport, hem de ser molt contundents també amb què implica això… No té gaire sentit demanar-li al ciutadà una cosa i després no ser contundent amb aquella que depèn de la política pública. Tots els canvis, tots, han suposat en un primer moment malestar i han suposat reticència. I per això aquesta doble velocitat és clau per poder-la acompanyar bé.

Això ens fa tornar a la situació de la Covid-19. S’ha posat certa pressió sobre la responsabilitat individual en aquesta pandèmia. Quina perspectiva tens sobre això?

Primer, cal començar dient que pilotar una pandèmia com aquesta és complicadíssim. Ningú estava preparat per a una pandèmia com aquesta. Crec que ho hem de poder dir amb claredat. Quan un demana sacrificis a la ciutadania, perquè la situació és la que és, el que no pot fer és fallar en allò que a ell li pertoca. No podem fallar a anticipar-nos amb el nombre de rastrejadors, ni a reforçar amb prou celeritat la primària… Hem vist els impactes de les retallades del 2011. Així, quan un li demana coses al ciutadà, el que depèn d’ell ha d’estar molt reforçat i ràpidament.

La situació que teníem feia que li haguessis de demanar al ciutadà que es quedés a casa, però evidentment l’autoritat sanitària competent ha de poder-s’hi anticipar. I s’ha de poder acompanyar per compensar aquestes situacions. Perquè no tothom les pot sostenir: les persones en situacions socioeconòmiques més desafavorides pateixen molt més en una situació com la que hem viscut. Hem de poder apel·lar a la part de responsabilitat personal, però la part col·lectiva, la mesura pública, ha d’estar a l’altura de la crisi sanitària, social, econòmica i mediambiental.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies