17/01/2022 | 06:00
Les desigualtats socials i econòmiques per barris a Catalunya són cada cop més extremes, i la pandèmia de la Covid-19, probablement, les ampliarà aquest any 2022. Hi ha una Catalunya fracturada, barri a barri: pels diners, per la salut i… per l’educació. Les zones més benestants de Sarrià-Sant Gervasi, de Sant Cugat, de Gavà Mar o d’Esplugues de Llobregat multipliquen per cinc la renda per capita de barris com la Font de la Pólvora a Girona o com el de Sant Roc a Badalona. Disposen de més recursos econòmics, d’habitatges més grans, de més zones verdes, de millors connexions de transport i d’un llarg etcètera. L’educació podria ser la manera d’igualar les diferències de partida entre classes socials, però l’encreuament de dades de renda i d’educació mostra que les zones més pobres del país tenen 20 cops més persones sense estudis que les més riques. De fet, 18 de les 20 àrees censals en les quals hi ha més gent amb estudis superiors de tot Catalunya es concentren a Sant Cugat i a Sarrià-Sant Gervasi. No és, doncs, cap casualitat.
La mateixa Generalitat de Catalunya reconeix que les desigualtats socioeconòmiques han augmentat en els últims anys. L’índex S80/S20 mostra com el 20% de les llars amb més ingressos acumulen sis vegades el que ingressen el 20% de les més pobres. De fet, l’índex de Gini va créixer, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), gairebé dos punts entre el 2018 i el 2020. Aquestes desigualtats econòmiques es traslladen a dos dels àmbits socialment més rellevants i, que, a més, són competència de la mateixa Generalitat: el nivell educatiu i l’esperança de vida.
CRÍTIC i Storydata visualitzen amb una sèrie de mapes i de gràfics inèdits els tres eixos fonamentals de la desigualtat barri a barri de Catalunya: posem el focus sobre les diferències socioeconòmiques, de nivell d’estudis i d’esperança de vida mitjana.
Desigualtat econòmica: no és el mateix viure a les Tres Torres que a la Font de la Pólvora
Els barris més rics, amb un índex socioeconòmic més elevat de Catalunya, són els barris barcelonins de les Tres Torres, el Turó Parc, la Bonanova o Pedralbes, on la renda mitjana no baixa dels 27.000 euros per capita de mitjana, algunes zones de Sant Cugat del Vallès, com ara el Parc Central i Torreblanca, i, finalment, en els últims anys, s’hi ha afegit la nova urbanització de Gavà Mar, on viuen molts futbolistes d’elit i alguns grans empresaris, i la zona d’Esplugues de Llobregat propera a Collserola.
Al contrari, els barris més pobres, amb l’índex socioeconòmic més baix, estan repartits arreu del país. La pitjor posició seria per a la Font de la Pólvora, a la perifèria de Girona, on la renda mitjana per capita no arriba als 5.800 euros, i on s’uneixen unes altes taxes d’atur, un 40% de població amb estudis baixos o sense estudis i un 80% de joves sense educació postobligatòria. Aquest rànquing de pobresa el segueixen els barris de Sant Roc i la Pau, a Badalona; el nord-oest de Salt; el Fondo i Santa Rosa, de Santa Coloma de Gramenet; el sector oest de Figueres; el nucli antic de Balaguer; la zona de Can Puiggener, a Sabadell; Cerdanyola sud i Rocafonda, a Mataró; el sector nord-est de Tortosa; Ca n’Anglada, a Terrassa, i alguns barris de Canovelles.
Aquestes dades provenen de l’Índex socioeconòmic territorial (IST), de l’Idescat, que ofereix indicadors de situació laboral, de nivell educatiu, d’immigració i de renda de totes les persones que resideixen en cada agrupació censal, una unitat territorial que conté uns 9.000 habitants de mitjana. Cada agrupació censal està constituïda per un conjunt de seccions censals territorialment contigües i amb semblança socioeconòmica. L’IST és un nou indicador que utilitza dades del 2018, actualment les més recents de les quals disposa. Un dels grans avantatges d’aquest indicador és que permet comparar la renda, la població amb estudis baixos i els joves amb estudis postobligatoris de cada barri de tot Catalunya. A més, hi hem afegit un tercer indicador, l’esperança de vida per cada àrea bàsica de salut, el tercer pilar per determinar el nivell de benestar de la societat.
Els entorns urbans són els llocs on hi ha més diferències socioeconòmiques, i, fins i tot, en molts casos les diferències es donen entre zones que estan separades tan sols per uns quants carrers de distància. De tot Catalunya, les desigualtats econòmiques i socials més extremes es troben dins de les grans ciutats: Barcelona, Badalona i Girona serien els tres municipis on hi ha més contrastos entre els seus barris; els segueixen Sabadell, Terrassa i Mataró.
Un breu trajecte de quatre quilòmetres (uns 15 minuts amb cotxe) ens pot mostrar les enormes diferències urbanes: comencem a la zona del carrer de la Riereta, al barri del Raval, a Ciutat Vella, on la renda mitjana per persona és de 7.618 euros anuals, el 40% de la població té estudis molt baixos (el 40% és analfabet o ha superat com a màxim l’educació primària) i un de cada dos joves no té estudis postobligatoris. Pujant el carrer del Comte d’Urgell en línia recta, un cop creuada la Diagonal, arribem al barri de les Tres Torres, al districte de Sarrià – Sant Gervasi, que té la renda mitjana més alta de tot Catalunya: 30.210 euros anuals per persona de mitjana. Aquí, tan sols 1 de cada 10 joves no té estudis postobligatoris, i el percentatge de persones amb “estudis baixos” és del 4,9%, la xifra més baixa de la ciutat. És per exemples com aquest que Barcelona lidera la llista de municipis amb més desigualtat de Catalunya.
El poder adquisitiu de Badalona també és molt diferent entre, per exemple, el barri de Sant Roc, on la renda mitjana anual és de 6.000 euros, i el del Centre, on és de 17.400 euros. Quatre dels vint barris més pobres de Catalunya es troben precisament a Badalona, així com tres dels barris amb menys nivell d’estudis: a Sant Roc Oest – plaça de Camarón de la Isla, Sant Roc Est – plaça Roja i a la Pau més del 40% de la població no té estudis (o són molt baixos).
El barri de Font de la Pólvora i Vila-roja, a Girona, se situa a l’extrem de la pobresa a Catalunya: la renda mitjana per persona no arriba als 5.800 euros anuals, i és un dels barris amb el nivell d’estudis més baix (43%). Aquí, el 80% dels joves no tenen estudis postobligatoris. La Font de la Pólvora acostuma a patir talls de llums per part de les companyies elèctriques a causa de les dificultats per pagar-ne el cost, i ha estat des de fa dècades un dels barris més vulnerables i marginalitzats del país, on pocs gironins d’altres barris se solen apropar.
Nivell d’estudis: no és el mateix estudiar a Sant Cugat que a Salt
El sistema educatiu havia sigut una de les vies de l’ascensor social a Catalunya. Ara, però, l’ascensor està avariat. L’indicador de població amb estudis baixos assenyala el percentatge de població de 20 o més anys que és analfabeta o que té com a molt els estudis de primària. Les Terres de l’Ebre, la Catalunya Central, l’Alt Empordà o les comarques Ponent són les zones on hi ha, de mitjana, menys nivell d’estudis. Es tracta, en la majoria dels casos, d’àrees rurals. Tot i això, les zones amb desigualtats educatives més extremes se situen dins de les grans ciutats.
La zona amb més alt percentatge de població amb pocs estudis de tot Catalunya estaria situada a Salt (al sector nord-oest del nucli urbà), on el 56% de la població no té pràcticament formació educativa. Aquí, a més, tres de cada quatre joves no tenen estudis postobligatoris. Els barris més pobres de municipis com Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Montornès del Vallès, Mataró i Martorell, així com el poble de Guissona i algunes zones de Figueres, són on el nivell educatiu general de la població és més baix. Coincideixen, doncs, tret d’algunes excepcions en àrees rurals, en el fet que els llocs més pobres són també els llocs amb menys accés a l’educació, sobretot a l’educació superior i/o universitària.
Al contrari, 18 de les 20 zones censals de tot Catalunya amb més població amb estudis superiors se situen exactament a Sant Cugat i al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona. Els únics que aconsegueixen colar-se en aquest exclusiu rànquing de l’elit educativa són el barri de Montjuïc a Girona i el de la Vila Olímpica a Barcelona.
Esperança de vida: no és el mateix morir a les Corts que a Sant Cosme
Les dades d’esperança de vida mitjana per barris a tot Catalunya no mostren una correlació tan directa entre la pobresa i la salut. Tot i això, sí que es visualitzen desigualtats quan la lupa baixa per veure les diferències en salut dins de grans ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona i de Tarragona. Tanmateix, hi ha moltes excepcions de la regla.
Els barris o pobles de Catalunya amb menys esperança de vida mitjana serien els barcelonins Turó de la Peira o la Barceloneta, seguits de pobles de renda baixa o molt baixa com ara Deltebre i Alcarràs; els barris de Sant Cosme, al Prat de Llobregat; la Mina, a Sant Adrià de Besòs; Can Parellada-les Fonts, de Terrassa o el barri de Fortuny, de Reus. Tot i això, també hi ha barris o pobles de renda alta amb una esperança de vida més baixa.
Les dades de l’esperança de vida provenen de l’Observatori de les Desigualtats en Salut, del Departament de Salut de Catalunya, i es representen per àrea bàsica de salut de tot Catalunya.
La Covid-19 colpeja un món que ja era desigual
Segons el Departament de Benestar, el 2017 Catalunya tenia les pitjors ràtios de desigualtat, d’exclusió i de pobresa de les regions europees de producte interior brut igual o superior. Falten encara per conèixer-se les dades després de la crisi econòmica i social provocada per la pandèmia de la Covid-19. Tot i això, en l’àmbit global, ja es van sabent dades sobre l’augment de les desigualtats. Segons un informe d’Intermón Oxfam, les 1.000 majors fortunes del món tan sols han tardat nou mesos a recuperar el seu nivell de riquesa previ a la pandèmia, mentre que les persones en major situació de pobresa del món podrien trigar més d’una dècada a recuperar-se.
Encara és d’hora per tenir una visió completa sobre el que pot passar en llocs com ara Catalunya, però la majoria dels estudis preliminars apunten al fet que la desigualtat s’incrementarà considerablement.
