23/03/2022 | 07:00
L’Estat espanyol ha arribat aquest 2022 al seu pic històric de despesa militar. Així es desprèn de l’anàlisi de 15 anys de dades que recopila el Centre Delàs d’Estudis per la Pau des de l’any 2007. Segons les xifres que ha sistematitzat anualment aquesta organització, el Govern actual del PSOE i d’Unides Podem ha assolit un rècord en la despesa militar en els pressupostos generals de l’Estat per al 2022: 22.796 milions d’euros.
La despesa oficial del Ministeri de Defensa és de 10.155 milions d’euros. Però la despesa real, segons el Centre Delàs, és un 124% més elevada. Com es calcula? Doncs sumant totes les partides que s’inclouen en altres ministeris i organismes autònoms però que estan vinculades amb l’àmbit de la defensa, des del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) fins a la Seguretat social dels militars o els crèdits en recerca i desenvolupament (R+D) per a l’adquisició d’armes del Ministeri d’Indústria. El gràfic següent presenta l’evolució històrica de la despesa militar a l’Estat espanyol.
Aquests 22.796 euros representen el màxim de la sèrie des del 2007, ja que superen els 20.587 milions d’euros del 2008, la xifra més elevada de despesa militar assolida per l’Estat espanyol abans de la crisi econòmica de finals dels 2000. Durant els anys posteriors a la crisi, la inversió global en defensa va caure, i va arribar a un mínim de 16.861 milions d’euros el 2016. Amb posterioritat s’ha anat recuperant de forma progressiva, amb un estancament relatiu entre el 2018 i el 2020 producte de les pròrrogues pressupostàries successives a l’Estat.
Tot i aquests increments, si ens fixem en la xifra global amb relació al producte interior brut (PIB), la despesa militar encara era superior l’any 2008, en què va representar un 1,89%. En l’actualitat, el conjunt de partides representen un 1,78% del PIB espanyol.
Compromisos amb l’OTAN: arribar al 2% del PIB
El 14 de març passat, Pedro Sánchez va anunciar un increment de la despesa militar en dos anys fins a aconseguir el 2% del PIB. Podria semblar una reacció en calent a l’escalada de la guerra a Ucraïna, desfermada arran de l’ocupació del país per part de l’exèrcit rus. Un anunci que també ha fet de forma inèdita Alemanya, que fins ara s’havia mostrat reticent a incrementar considerablement el seu pressupost en defensa.
Però, lluny de ser un gest impetuós, el cert és que aquesta decisió forma part d’un compromís previ que els estats membres de l’OTAN van adquirir en una cimera de l’organisme transatlàntic a Gal·les, l’any 2014, en la qual van acordar anar augmentant els pressupostos de defensa en un període d’una dècada. És a dir, el termini per obtenir aquest 2% del PIB era el 2024, d’aquí a 2 anys, exactament el mateix període que va anunciar Sánchez dilluns passat.
El Govern espanyol hauria d’incrementar la despesa militar entre 14.000 i 15.000 milions per arribar al 2% del PIB
D’altra banda, la voluntat anunciada d’invertir en defensa el doble del que Espanya hi destina actualment contrasta amb el consens no escrit que considerava aquest 2% un topall molt poc realista. La inversió estricta del Ministeri de Defensa representa un 0,80% del PIB. Segons els càlculs del Centre Delàs d’Estudis per la Pau, el Govern de Sánchez hauria de gastar en dos anys 25.570 milions d’euros per arribar fins al 2% només de despesa oficial, la qual cosa suposaria un increment d’entre 14.000 i 15.000 milions d’euros. Una quantitat que Pere Ortega, investigador i autor de l’informe anual que l’institut publica sobre despesa militar a Espanya, considera “simplement inassolible”.
“És un augment brutal. No és creïble que es dobli la inversió en defensa en dos anys. D’on pensen treure els diners?”, reflexiona Ortega. “L’única opció és retallar despesa d’altres ministeris, minvar la inversió social, enmig d’una crisi econòmica que arrosseguem de la pandèmia i a la qual s’hi sumen les conseqüències de la guerra a Ucraïna per al cost de la vida”, assegura l’investigador.
Espanya es rearma, però… existeix la perspectiva real que l’Estat es vegi involucrat directament en una guerra? El professor i expert en Relacions Internacionals Rafael Grasa apunta que “la probabilitat és quasi nul·la”. Ara bé, segons Grasa, el rearmament d’Espanya i d’altres països o el canvi de postura d’Alemanya són “poc tranquil·litzadors i poden contribuir a augmentar les tensions”. “Tinc dubtes que la decisió de cedir a les pressions de l’OTAN i augmentar el pressupost militar no fos prèvia i s’estigui utilitzant el context actual per justificar-la públicament”, afirma Grasa. Però, de nou, considera que “l’escenari d’una guerra a Europa més enllà del que succeeix a Ucraïna és altament improbable”.
Com es calcula la despesa militar real de l’Estat espanyol?
La despesa en defensa es defineix com el cost de mantenir personal, equips i instal·lacions, en temps de pau i de conflicte, “per garantir un nivell adequat de dissuasió i de seguretat”, en paraules d’Antonio Fonfría, professor d’Economia Aplicada a la Universitat Complutense de Madrid. Tanmateix, hi ha diferents maneres de calcular aquest cost, en funció del que es consideri, per exemple, personal militar. Organismes com la mateixa OTAN inclouen en el seu criteri de càlcul les partides destinades a l’exèrcit, a les operacions militars pròpies i les conjuntes amb l’Aliança Atlàntica, la inversió en plans d’armament, la recerca i desenvolupament de nou equipament i les pensions de jubilació dels militars retirats.
Les organitzacions pacifistes i antimilitaristes hi incorporen altres criteris. Per la seva banda, l’Institut Internacional d’Estudis per la Pau d’Estocolm (SIPRI, per la sigla en anglès) amplia lleugerament els criteris recollits per l’OTAN, incorporant-hi el finançament d’altres agències governamentals implicades en projectes de defensa i de les forces paramilitars, si es considera que estan entrenades i equipades per a operacions militars, així com l’operació i el manteniment, la contractació, la recerca i el desenvolupament militars.
La diferència entre la despesa pressupostada i l’executada finalment sol incrementar-se fins als 1.000 milions d’euros
El Centre Delàs d’Estudis per la Pau hi inclou, a més, la Seguretat Social dels militars (classes passives), la mútua militar, els crèdits en R+D per a l’adquisició d’armes que depenen del Ministeri d’Indústria, les partides destinades a la Guàrdia Civil pel seu caràcter militar (encara que estiguin incloses formalment dins del pressupost del Ministeri de l’Interior), el CNI, dirigit per un general i on un 50% dels seus membres són militars, i el servei del deute públic, que són els interessos que s’han d’imputar en la part proporcional a la despesa militar.
Un punt diferencial del càlcul del Centre Delàs és que també considera la diferència entre la despesa aprovada inicialment als pressupostos generals de l’Estat i l’executat realment al final de l’exercici, que, segons aquest organisme, pot arribar a superar els 1.000 milions d’euros. És a dir, la quantitat que resulta de restar el que pressuposta a allò que realment és el que s’acaba gastant. Finalment, des del 2017 s’hi inclouen com a despesa militar les “pensions de guerra”, abonades a víctimes de la Guerra Civil Espanyola, siguin supervivents que hagin patit minusvalideses o els seus familiars que les perceben com a subsidi.
De sumar totes aquestes partides repartides en altres ministeris a la xifra oficial, se’n dedueix, a més d’aquest nou rècord per a una despesa militar que no ha parat d’augmentar de manera molt destacada des del 2020, que el pes real d’aquesta partida respecte al PIB ja fa anys que s’acosta al 2%, amb un 1,80% el 2021 i un 1,78% el 2022.
La indústria militar, la gran beneficiada
El compromís amb l’augment de la inversió en defensa es dona en un context de crisi econòmica i de cures derivada de la pandèmia de la Covid-19, amb conseqüències que se sumen a la creixent exclusió i desigualtat social que s’arrossegava encara de l’anterior crisi econòmica del 2007-2013, durant la qual el pressupost de defensa sí que va ser retallat de forma substancial, en la línia també de les limitacions a la despesa pública als països del sud d’Europa. Així, del 2008 al 2016 es poden observar una disminució i un estancament del pressupost destinat a la despesa militar tant oficial com real, especialment de la inversió en la indústria d’armament, que va sobreviure (segons la seva pròpia patronal, TEDAE) augmentant les exportacions a l’exterior i diversificant la seva producció amb la penetració en sectors com la seguretat de les fronteres internes i exteriors europees.
Si mirem el detall de les partides, des del 2017 el pressupost destinat a l’adquisició, la recerca i el desenvolupament d’armament i d’equipament militar és el que explica la major part de l’increment incessant de la inversió en defensa, fins i tot en plena emergència sanitària. Així, al juny del 2021, el Consell de Ministres va aprovar l’inici de tres nous programes amb un cost de 3.488 milions d’euros, assignats a l’empresa Airbus, una de les majors companyies de la indústria militar espanyola. Airbus s’havia vist fortament afectada per la situació, fins al punt que, al novembre del 2020, va aprovar un ERTO que va afectar 3.266 persones i va suposar l’acomiadament d’uns 899 treballadors, als quals s’hi van sumar 300 més posteriorment.
“La tendència a l’augment no és nova en absolut, però el context de guerra a Ucraïna ha estat molt oportú per anunciar un increment que, a més, anirà destinat en la seva majoria a la indústria de les armes, perquè els sous dels militars no variaran substancialment”, explica Pere Ortega. “Una part de la voluntat de cedir a les exigències de l’OTAN s’explica per la pressió de renovar equipament militar obsolet”, assegura Rafael Grasa en la mateixa línia.
Així, s’hi preveu un augment del 16,2% en les inversions en nou armament, que arriben ja als 4.581,5 milions. Aquesta partida suposa el 21,38% del total de les inversions de l’Estat en l’àmbit de defensa, que són dirigides a empreses com l’esmentada Airbus, Navantia, Santa Bárbara Sistemas, Sener, ITP Aero, Tecnobit, Indra o GMV Aerospace and Defence. Les tres darreres, filials d’empreses espanyoles amb forta presència a Catalunya.
Empreses amb forta presència a Catalunya com Indra, GMV o Tecnobit són receptores d’importants contractes públics del sector militar
Indra, que destina aproximadament un 19% de la seva producció al sector de la defensa i és adjudicatària, també, de sucosos contractes de sistemes per a la vigilància de fronteres, compta amb diversos centres de treball al nostre territori amb una plantilla que voreja les 3.600 persones. GMV Aerospace and Defence, a banda de ser una de les nenes mimades de l’agència Frontex, destina aproximadament el 18% de la seva producció a la defensa, amb copiosos contractes amb organismes com la Subdirecció General d’Adquisicions d’Armament i Material (DGAM), que li va adjudicar un programa per un valor de prop d’un milió i mig d’euros a l’octubre del 2021. GMV tenia una plantilla de més de 1.800 treballadors a Catalunya el 2018, repartida entre la seva seu de la Gran Via, a l’atura de l’Hospitalet de Llobregat, i una nau a un polígon industrial a l’Ametlla del Vallès.
Pel que fa a Tecnobit, divisió d’enginyeria electrònica avançada en defensa i seguretat del Grupo Oesía, és una destacada proveïdora de serveis al Ministeri de Defensa i a la Guàrdia Civil, de qui ha rebut adjudicacions per un valor de 27 milions d’euros en els darrers 10 anys. Tecnobit, que també té contractes directes amb l’OTAN, té la seva seu catalana al carrer de la Diputació de Barcelona.
Durant dues dècades, com assenyala l’informe La bombolla de les armes i la indústria militar a Espanya, publicat pel Centre Delàs l’any 2017, els programes d’armes es realitzaven sense que el seu cost figurés al pressupost de defensa, cosa que evitava al Govern de torn un cost polític per aquestes inversions i permetia camuflar l’increment notable de la despesa de defensa que s’anava aprovant durant l’any a través de decrets llei. El 2016, el Tribunal Constitucional posa fi a la pràctica d’aprovar un pressupost de defensa determinat per a incrementar-lo durant l’any i obliga el Govern a incloure aquesta partida en el pressupost inicial. Fins al 2022, s’han aprovat un total de 34 programes especials d’armament (PEA), amb un cost actual de 51.644 milions d’euros.
Els beneficis econòmics d’aquestes companyies depenen, en bona part, de la posada en marxa dels anomenats programes especials d’armament. Aquests programes, concebuts l’any 1996 per a la modernització de les Forces Armades, són finançats mitjançant un conveni a tres bandes entre el Ministeri d’Indústria, el de Defensa i les empreses militars, en el qual Indústria avança, mitjançant crèdits reemborsables sense interessos i a retornar en 20 anys, diners als fabricants. Un cop desenvolupat el nou armament i lliurat al Ministeri de Defensa, reben el pagament, amb el qual les empreses han de retornar el crèdit al Tresor Públic.
Rafael Grasa: “La guerra a Ucraïna ha ajudat a legitimar l’augment de la despesa militar
D’aquesta quantitat, 17.390 milions han estat aprovats pel Govern de Pedro Sánchez des del 2018. A la hipoteca dels PEA, s’hi sumen la resta d’inversions en armament, instal·lacions i infraestructures de les Forces Armades, destinades a la seva modernització, que en el seu conjunt suposen una despesa d’uns 398,26 milions d’euros. Una dinàmica que pot comportar conseqüències socials i econòmiques tangibles, especialment si es considera el cost d’oportunitat de dirigir fons públics al sector de la defensa quan la incertesa econòmica o la crisi climàtica i de cures són realitats més punyents que la d’una guerra improbable.
María Villellas, investigadora de l’Escola de Pau de la UAB i membre de la Lliga Internacional de Dones per la Pau i la Llibertat (WILPF), explica que “desviar recursos de partides socials imprescindibles per a la sostenibilitat de la vida, com la sanitat, l’educació, els serveis socials, l’economia de les cures, la dependència, la justícia climàtica o la prevenció de les violències, tindrà impactes molt negatius sobre la igualtat de gènere, ja que les dones acabaran carregant responsabilitats que haurien de ser assumides per les institucions públiques, augmentant el temps que dediquen a les cures i empobrint-se”.
Villellas es declara molt amoïnada per la creixent legitimació de la via bèl·lica, que “justifica els enfocaments militaristes en lloc d’enfortir les diplomàcies de pau i els mecanismes de diàleg i de generació de confiança entre actors”. Una militarització social que també detecta Rafael Grasa: “La guerra a Ucraïna ha ajudat a legitimar l’augment de la despesa militar fins al punt que sembla que l’única veu d’oposició forta serà el moviment per la pau”.
