No puc més

De la societat del malestar a la societat de l’esgotament. No puc més. No arribo a tot. No em dona la vida. No tinc temps. Estic estressat. No dormo bé. He tingut ansietat. No puc concentrar-me. Tinc centenars d’e-mails sense llegir. Vull treballar menys. He deixat la feina. La ciutat m’estressa. Haig de demostrar que soc bona mare, excel·lent a la feina i divertida amb les amigues. Perdo el temps mirant Instagram perquè estic massa cansat per llegir un llibre. Són frases que he sentit i llegit més sovint del normal aquests últims mesos.

L’ansietat, el desgast i l’esgotament són un problema estructural com a societat, un problema generacional o són només una moda? Hi ha noves precarietats que ens han deixat a la intempèrie? Som una generació cremada? Som una generació de cristall? No ho sé. Però el que és segur és que tot això no són només problemes personals o individuals; és un problema social. Benvinguts a la nova cultura de l’esgotament.

Burnout és el concepte de moda aquest 2022. La síndrome de burnout, coneguda per síndrome d’esgotament professional, apareix, segons Patrícia Tàpia, psicòloga i professora de la Universitat Oberta de Catalunya i de la Rovira i Virgili, “quan l’estrès es manté en el temps i això porta la persona a un estat d’esgotament”. Primer, van ser els sanitaris: un de cada tres metges pateix burnout. Així ho deia un estudi del sindicat Metges de Catalunya arran d’una enquesta a 3.000 sanitaris. Després, es va veure que els transportistes estaven al límit. Durant el confinament, va pujar el nombre de morts per accident en camions, es va multiplicar per 2,4 respecte de la mitjana dels últims cinc anys, malgrat que les carreteres eren més buides. I, al final, van caure mestres i professors. De fet, ja el 2019 l’Organització Mundial de la Salut va anunciar que la síndrome del docent cremat seria considerada malaltia laboral, i el context de restriccions i de mascaretes durant la pandèmia ha fet créixer l’angoixa entre els profes.

Hi ha una generació cremada: la sensació d’esgotament no desapareix mai, ni tan sols per dormir o de vacances

Hi ha un problema social, o ha estat sempre així? Els avis i les àvies que van viure la guerra, la fam de la postguerra i el barraquisme, què ens en dirien? Els pares que van lluitar contra una dictadura feixista i van sobreviure amb quatre o cinc fills en pisos petits a les perifèries de les ciutats, què ens en dirien? Mai no havia sigut tan fàcil viure, menjar i dormir… i, alhora, ens resulta incomprensiblement complicat. Alguna cosa està passant. Avui es parla de “la societat de l’esgotament”, terme popularitzat pel filòsof Byung-Chul Han.

Al llibre No puedo más. Cómo se convirtieron los ‘millennials’ en la generación quemada, l’escriptora i periodista nord-americana Anne Helen Petersen diferencia entre esgotament i desgast: “L’esgotament significa arribar al punt de no poder continuar; el desgast és arribar a aquest punt, i obligar-se a continuar durant dies, mesos o anys”. Sempre queda alguna cosa per fer. S’han d’aconseguir els objectius de l’empresa o els que ens autoimposem malgrat que siguin impossibles. I cal estar disponible a tota hora: dins i fora de l’horari laboral. “La sensació d’esgotament no desapareix, ni tan sols quan dorms o estàs de vacances. Ens mantenim a la superfície amb prou feines, i el més petit dels imprevistos (una malaltia, una avaria del cotxe, l’escalfador espatllat) pot enfonsar-te”, assegura.

Se’ns inculca que el nostre fracàs és pel fet de no esforçar-nos prou: així el problema s’individualitza

Intentem agafar-nos a alguna cosa sòlida enmig del caos i de les urgències. Vivim una època de vulnerabilitat. Temps de fragilitats. Queden poques coses sòlides. Petersen la clava amb alguns exemples: “Hem de treballar intensament, però alhora mantenir l’equilibri entre el treball i la vida. Hem de ser unes mares perfectes, però no mamàs helicòpter. Hem de ser homes igualitaris, i mantenir la nostra masculinitat. Hem de marcar perfil a les xarxes socials, però gaudir d’una vida autèntica. Hem d’estar al dia, ser bons conversadors i tenir una opinió pròpia de tot, però sense que afecti la nostra capacitat de dur a terme totes les tasques abans mencionades”. Ah, i hem de ser feliços, i somriure a les fotos. Lluíiiiiiiiiis! “La felicitat, sigui com a motivació o com a premi, ha acabat convertida en una eina per controlar els treballadors en el moment de la desarticulació del teixit industrial de la societat fordista”, com reblen els sociòlegs Luc Boltanski i Ève Chiapello.

El problema afegit en el cas de la generació millennial, nascuda entre els anys 1981 i 2000, és que el desgast es produeix, en paraules de la mateixa Petersen, quan la distància entre l’ideal i la realitat es torna insuportable. “El mínim comú denominador entre els millennials és que se’ns ha inculcat que el nostre fracàs (fracàs per trobar una bona feina, fracàs per comprar-nos un pis digne o fracàs per cuidar dels nostres fills) és degut a no haver-nos esforçat suficient”. Així s’aconsegueix individualitzar el problema, aïllar allò conflictiu. I, en conseqüència, s’allunya la gent dels sindicats, de les organitzacions socials i polítiques o de les associacions de barri que podrien unir forces per enfrontar-se a aquest malestar.

Nous factors econòmics marquen una generació: feines temporals, habitatge caríssim, autoexplotació i pressió de les xarxes socials

Hi ha alguns factors relativament nous per explicar el fenomen d’una generació fatigada que han anat apareixent des dels anys vuitanta i, sobretot, es van multiplicar arran de la crisi del 2008: l’adeu a les feines fixes per a tota la vida, els treballs temporals, l’explotació i autoexplotació laboral, els preus impagables de l’habitatge, la pèrdua de força dels sindicats, l’individualisme a ultrança, la necessitat creada de consumir més i més, la pressió de les xarxes socials per semblar feliços 24/7… i, en definitiva, l’eclosió d’un nou capitalisme ultraliberal que ha aconseguit penetrar en totes les facetes de la vida quotidiana. Els canvis en l’estructura social i econòmica a Europa i als Estats Units sobretot a partir dels anys 90 han provocat, innegablement, canvis radicals en les nostres vides i les nostres pors.

La generació millennial hauria de passar a anomenar-se, en paraules de la periodista Anne Helen Petersen, “generació cremada”. Sense treure importància als canvis tecnològics dels darrers vint anys, el seu llibre No puedo más parla més de diners, de pèrdua de seguretats laborals i, sobretot, de com les grans crisis econòmiques de l’any 2000 i del 2008 han afectat les possibilitats materials i psicològiques d’una majoria, més enllà d’una sola generació.

El filòsof i periodista cultural català Eudald Espluga, en el seu llibre No seas tú mismo. Apuntes sobre una generación fatigada, estira del mateix fil per reivindicar que “reduir el debat generacional a l’addicció hiperactiva a les xarxes o a les distopies digitals significa empobrir la discussió”, ja que, segons ell, “només cal baixar al carrer per descobrir que la violència immobiliària o la pobresa energètica són fenòmens més millennial que Pokémon Go o el shitposting”.

El 64% dels menors de 34 anys viuen amb els seus pares: tenen molts estudis, treballs precaris i sous baixos

Serem, doncs, la primera generació que viurà pitjor que els seus pares. Ens havien promès que, si ens esforçàvem i estudiàvem, podríem pujar a l’ascensor social. Però l’ascensor està espatllat. Només ens faltava una maleïda pandèmia global, amb confinaments, més crisi i més ansietat. La precarietat s’ha establert com a estructural per a capes cada cop més grans de la societat espanyola i catalana, sobretot entre la gent més jove. L’atur entre els joves espanyols de 24 a 29 anys és el segon més alt de tota la Unió Europea. El 66% dels joves que treballen tenen un contracte temporal, i un de cada tres contractes dura menys d’una setmana. Destinem un percentatge altíssim dels nostres ingressos a pagar el nostre habitatge i les cures infantils dels nostres fills. I, per això, el 64% dels menors de 34 anys viuen encara amb els pares.

El sistema ha creat el ‘mantra’: “Treballa del que t’agrada, i així seguiràs treballant tots els dies sense descans”

I, a més de cobrar menys, els treballadors ara ja diuen que estan esgotats físicament i mentalment. On hem après a treballar sense descans? Per què estem aterrits davant l’opció de perdre la feina? Per què el meu valor com a treballador i el meu valor com a persona estan tan interconnectats? Segons explica Petersen, en una entrevista a la revista Pikara, “hi ha molts millennials (i gent més gran) que ha interioritzat el mantra de Steve Jobs que el que és desitjable és fer carrera en un treball cool i com és de gratificant fer allò que t’agrada. És així com s’incentiva l’excés de feina”. Aquest nou paradigma sobre el treball com una passió és fantàstic per a… l’empresariat: toleres l’explotació laboral per l’honor de treballar en allò que t’apassiona, i et justifiques a tu mateix explicant-te que és perquè t’agrada la teva feina. “Fes el que t’agrada, i seguiràs treballant tots els dies durant la resta de la teva vida”, assegura amb humor l’escriptora i periodista nord-americana.

A l’Estat espanyol, ja el 2020, durant la primera onada de la Covid-19, el 74% dels treballadors reconeixien que sempre estaven disponibles per a la feina, i un 45% afirmaven que patien d’un major estrès per motius laborals, segons un estudi de la companyia d’assegurances sanitàries Cigna i l’empresa de dades Kantar.

L’equació es basa en una integració total de treball-vida que pot portar, en cas extrem, fins al desgast. El que ens agrada es converteix en la nostra feina, i la nostra feina es converteix en el que ens agrada. No hi ha delimitacions temporals (temps remunerat i no remunerat) o personals, sinó una llarga llista de tasques a fer confiant que, fent-ho, obtindrem la felicitat i l’estabilitat econòmica. De fet, quedar-nos sense telèfon mòbil durant unes quantes hores pot acabar sent un desastre. Qui no treballa així és acusat, segons Espluga, de “debilitat, ganduleria o hipersensibilitat”. La idea de fons del “treballcentrisme”, conclou el filòsof i periodista cultural gironí, és “sublimar el dogma de la feina fins a aconseguir que es confongui amb la nostra vida”. Estem, doncs, “sobreexposats als discursos d’autosuperació” i a “l’individualisme hiperactiu”. Com diu al seu llibre, “som productius fins i tot quan dormim”. Cal dormir bé per poder rendir millor demà a la feina!

I, per seguir-ho fent malgrat l’esgotament ens autojustifiquem en el que Espluga anomena “una sèrie de discursos culturals que ens animen a comportar-nos com una diminuta start-up unipersonal”. Tenim el capitalisme digital gravat a foc a la pell: fer feina al 200% i mostrar-ho a les xarxes socials 24 hores el dia, set dies la setmana, a tot arreu. De fet, treballem (i ens mostrem) per a Instagram fins i tot estant de vacances. Crear marca, li diuen ara. Però no ho fem sempre només per ego. Molts treballadors no es poden permetre el luxe de no ser presents a les xarxes socials. L’estructura de treball, i de recerca de feina, actuals ens condemna, segons corrobora el mateix Espluga, a “buscar visibilitat, a competir per la captació d’atenció, ja sigui creant continguts (tuits, posts, fotografies, vídeos) o interactuant per guanyar capital social”. Gestionant sempre la imatge d’un mateix. No podent cometre cap relliscada. Patint per no caure en cap flame a Twitter. Vigilant tot el que dius per no ser mai criticat.

Ens han enganyat: ens fan perseguir un ideal de treball o de paternitat que és impossible per a la majoria

Fins i tot, tenir fills esdevé esgotador, estressant i capitalista. Les paternitats millennial, sobretot en el cas de les mares, suposen un procés esgotador per ser uns pares divertits, pedagògics, pacients… i mantenir les nostres suposadament exitoses vides professionals, i tot fent esport, no engreixar-se i sense emmalaltir mai, per ser els millors pares fins que no quedi res de nosaltres mateixos. Històricament, els pares europeus o nord-americans es van haver d’enfrontar a situacions tan greus com la mort per malalties curables dels nens, la fam o haver de decidir quin fill podia continuar estudiant i quin no. Petersen, al capítol del seu llibre dedicat a “L’esgotat pare millennial“, explica com els pares dels últims vint o trenta anys s’estan enfrontant a una situació diferent: “Assolir ideals de paternitat que són impossibles d’assolir dins d’una cultura que fa culpables els pares dels fracassos de la societat”.

La nostra existència quotidiana, a la feina, com a pares o amb les nostres aficions, esdevé així pur esgotament dins d’un sistema en què tot es compra i es ven, que ha de fer rendibles les 24 hores el dia i que ens ha convençut que cal perseguir un ideal impossible d’assolir (almenys per a la gran majoria). La conseqüència de tot això, conclou Espluga a No seas tú mismo, “és la saturació d’un jo que ha de ser constantment administrat i és sempre insuficient” i que, per a més inri, “té al davant la tasca infinita de conquerir la felicitat obligatòria”.

* Disclaimer 1: aquest article s’ha hagut de fer en horari laboral normal, però també en hores intempestives, per conciliar laboralment i familiarment, i fins i tot vaig estar una estona escrivint un dissabte a les 00.15 hores de la nit aprofitant que la meva filla petita dormia.

* Disclaimer 2: i, com faig amb tots els meus articles, el tuitejaré, el posaré a Facebook i, fins i tot, el pujaré a Instagram per aconseguir que tu te’l llegeixis (i per ego, perquè segurament necessito psicològicament que em diguis que t’ha semblat molt interessant…).