Com rebatre 7 discursos amb què l’extrema dreta culpa els més desafavorits

1. “Els immigrants reben més ajudes”

Un dels arguments més habituals de la fatxosfera és que els immigrants es queden la major part de les ajudes socials: “L’únic que fa el Govern és donar ajudes públiques de manera preferent a les persones que acaben d’arribar en situació irregular”, va afirmar el líder de Vox al Parlament, Ignacio Garriga. 

La situació és ben bé la contrària: les persones en situació administrativa irregular estan excloses de la major part de les ajudes i, a més, tampoc no disposen de permís de treball, la qual cosa les aboca al treball irregular, on són més vulnerables a condicions de treball abusives. 

Tampoc no és veritat que les persones migrades amb la situació ja regularitzada siguin una càrrega per a l’Estat del benestar. A l’Estat espanyol, un informe destacat per l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF) va concloure que la immigració fa una aportació fiscal neta positiva. 

A més, la regularització de persones immigrants que ja són a l’Estat espanyol també s’ha demostrat com una política econòmica d’èxit. L’AIREF també destaca que la regularització d’immigrants de 2006 va generar un guany fiscal net de 4.000 euros anuals en cotitzacions socials i de 440 euros en l’impost sobre la renda per cada persona beneficiada d’aquella norma. Diversos col·lectius antiracistes, d’altra banda, han lamentat que una regularització es justifiqui pel seu impacte econòmic, ja que ho consideren una mirada utilitarista que condiciona l’accés a drets bàsics de les persones migrants. 

El que sí que pot passar, en certs contextos, és que una ajuda relacionada amb necessitats socials específiques, com ara la lluita contra la pobresa, tingui proporcionalment un impacte major en la població migrant. Això no seria una demostració, tanmateix, de cap privilegi. Per contra, podria estar indicant que les persones migrades tenen pitjors condicions de vida.

2. “Catalunya s’està islamitzant”

Molt sovint, els referents de l’extrema dreta insisteixen en la idea que la religió musulmana “s’estén perillosament per Europa”. La líder d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, ha fet campanya a partir de la idea de “frenar la islamització de Catalunya”. Més enllà de la intrínseca islamofòbia de considerar que una creença religiosa és un perill, les dades tampoc no avalen cap creixement destacable de l’islam a Catalunya. 

L’enquesta dels centres de culte de Catalunya mostra que, al conjunt del país, la religió que més expansió està guanyant en els darrers anys és el cristianisme evangelista. Aquesta confessió va tancar el 2024 amb 889 esglésies, 101 més que l’any 2020. És la segona amb més bases després de l’Església catòlica, que mostra un domini clar i conserva 5.665 centres de culte. L’islam té 326 mesquites, i és cert que 42 d’aquestes s’han creat entre el 2020 i el 2024, però el ritme de creixement és menys de la meitat del que mostra l’evangelisme.

Les enquestes disponibles sobre creences religioses tampoc no mostren que l’islam estigui guanyant un gran terreny. Per començar, més de la meitat dels catalans afirma que no té cap creença religiosa, segons el darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) publicat sobre aquesta qüestió. La mateixa enquesta mostra com l’islam és la quarta opció pel que fa a les preferències espirituals dels catalans. Un 57% dels catalans s’identifica amb la religió catòlica, un 15% amb l’ateisme, un 12% amb l’agnosticisme i un 7% amb l’islam.

I, si es comparen aquests mateixos resultats amb les creences religioses de les generacions anteriors, es torna a evidenciar que l’islam no s’està hegemonitzant. Concretament, en la pregunta sobre quines són les creences dels pares dels enquestats, l’islam obté el mateix 7% que en la generació dels seus fills. En canvi, sí que s’hi observa com la religió catòlica ha perdut terreny en favor de les opcions agnòstiques i atees. 

Fins i tot si posem el focus en les creences religioses de la immigració, observem que és una opció minoritària. L’islam té més adeptes en aquest col·lectiu (un 26%), però igualment el catolicisme és l’opció predominant: un 37% dels nascuts fora d’Espanya s’identifiquen amb aquesta confessió. 

3. “El feminisme ha arribat massa lluny”

A l’Estat espanyol, un 60% dels homes de l’Estat creu que s’ha arribat tan lluny promovent la igualtat que ara se’ls està discriminant pel fet de ser homes. Però, més enllà de les crítiques o visions subjectives que es puguin tenir sobre la igualtat, el cert és que la discriminació estructural de les dones segueix evidenciant-se en les dades sobre les condicions de vida. 

Al mercat de treball, les dones continuen sortint perjudicades. En concret, de mitjana, van cobrar 5.158 euros menys que els homes l’any 2024, segons CCOO. Altres indicadors apunten en la mateixa direcció: un 75% de les feines a temps parcial les assumeixen les dones, i un 87% dels permisos per a la cura dels fills també els fan elles. 

De fet, el treball no remunerat és un altre dels àmbits on la desigualtat estructural es manté. A Catalunya, les dones encara dediquen una hora i quart més el dia que els homes a les tasques de la llar i de cura, segons va mostrar l’Enquesta de l’ús del temps de Catalunya de 2024. La mateixa font mostra com la bretxa és especialment vigent en l’àmbit de la planificació d’aquestes feines, un factor clau per la càrrega mental que suposa. Tal com mostra l’Enquesta, un 60% de les dones és qui planifica els dinars i els sopars dels dies laborables a les seves llars, un 53,9% qui ho fa amb la compra diària i un 61,6% qui s’ocupa de la neteja de la llar. Són percentatges que gairebé tripliquen els dels homes.

A més, hi ha indicadors que mostren com continua d’estesa la violència masclista en la nostra societat. Segons la macroenquesta de violència contra la dona del Ministeri d’Igualtat, un 12,7% de les dones residents a Espanya de més de 15 anys ha sofert violència física o sexual per part de la parella en algun moment de la seva vida. D’aquestes, tres de cada quatre dones han declarat haver-ne patit més d’una vegada. 

4. “El preu de l’habitatge puja per culpa de la immigració”

Per a l’economia neoclàssica, el problema de la crisi de l’habitatge és ben senzill: falta oferta i sobra demanda. De fet, aquesta anàlisi és compartida per institucions tan rellevants com el Banc d’Espanya, que en un dels seus informes xifrava en 600.000 el nombre de pisos que caldria construir per resoldre el problema. 

L’extrema dreta ha estirat el mateix argument per fixar-se en l’altra cara de la moneda. Per a ella, no només falten cases, sinó que també sobra gent. Així ho ha apuntat recentment Carlos Quero, el diputat de Vox que lidera discursivament en l’àmbit de l’habitatge: “Com a conseqüència de la immigració massiva s’ha duplicat i triplicat el preu dels lloguers”.

Hi ha diverses dades que mostren la feblesa d’aquesta tesi. La comparació entre diferents països europeus n’és una bona mostra. Hongria ha destacat com a protagonista de l’increment de preu més salvatge de la Unió Europea: entre el 2015 i el 2025, s’hi ha multiplicat gairebé per quatre; una pujada d’un 375%, segons l’Eurostat. També és un dels països que més població han perdut en aquest temps: s’ha reduït en un 2,8%. El territori que més població ha perdut proporcionalment és Bulgària (amb un 11% de descens entre el 2015 i el 2025), que, alhora, és el tercer estat amb més encariment del preu de l’habitatge (s’hi ha multiplicat per 2,6). A banda d’Hongria, només el supera Lituània, que —sorpresa— també ha perdut població en aquesta dècada. L’únic país europeu on ha baixat el preu de l’habitatge en aquesta dècada és Finlàndia, país que ha augmentat la seva població en un 3%.

Per a diferents economistes heterodoxos i per al moviment per l’habitatge, l’argument que relaciona acríticament la manca de construcció de pisos i l’augment de preu és fal·laç. Des del seu punt de vista, la causa principal de l’encariment de l’habitatge és que hagi esdevingut un actiu financer. Gràcies a aquest fet, la demanda d’habitatge residencial —és a dir, famílies que busquen pis per viure-hi— ha de competir cada vegada més amb la demanda especulativa dels inversors que hi busquen un rendiment. Això fa escalar els preus al marge dels fluxos de població. 

5. “A Catalunya es permet l”okupació'”

En els darrers anys, el debat sobre la crisi de l’habitatge s’ha centrat sobretot en les polítiques de regulació, la necessitat de construir o els desnonaments. Tanmateix, l’extrema dreta prefereix centrar-se en un aspecte que li permet vincular el problema de l’habitatge amb la seguretat i la delinqüència: l’okupació. 

Però és veritat que, si ocupes la casa d’algú, pots quedar-t’hi durant anys en l’espera de judici? Si és una casa habitada, rotundament no. L’okupació està penalitzada a través de dos delictes diferents. Si es produeix en un habitatge que està habitat, el delicte és la violació de domicili. En aquests casos, el desallotjament s’ha de produir legalment en 24 hores. En canvi, si aquesta okupació passa en un edifici deshabitat, es tracta d’una usurpació.

Fins a quin punt són freqüents aquestes okupacions? A tot l’Estat espanyol i sumant els dos tipus de delictes, se’n van detectar 16.426 casos, segons les darreres dades disponibles del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), de l’any 2024. Per posar-ho en perspectiva, cal comparar-ho amb el total del parc residencial. A l’Estat espanyol hi ha 27 milions d’habitatges. Per tant, l’okupació afecta cada any una de cada 1.667 cases. Tampoc no es detecta un creixement sostingut del fenomen: l’any 2024 hi va haver més okupacions que el 2023, però menys que el 2022 o el 2021.

En els darrers temps, un altre fenomen denunciat des dels altaveus conservadors és la inquiokupació. És a dir, els llogaters que deixen de pagar. Tot i l’augment sostingut dels preus del lloguer en la darrera dècada, això continua sent un fet molt minoritari. Concretament, l’any 2024 el CGPJ va registrar 10.154 sentències per manca de pagament de la renda de llogaters a propietaris. Paradoxalment, és un 30% menys de casos que tres anys abans, el 2021, quan encara no s’havia popularitzat el terme inquiokupa.

6. “Gastem massa diners en ‘paguetes’ a les ONG”

En els darrers mesos, una de les dianes dels atacs de l’extrema dreta catalana han estat les ONG que treballen per la justícia global. La seva posició és que aquestes no haurien de rebre ajudes públiques, en línia amb el que ja ha aprovat Donald Trump als Estats Units. Segons la revista científica The Lancet, es preveu que les retallades en cooperació del Govern nord-americà provocaran la mort de 22 milions de persones fins al 2030 si no es reverteixen. 

En tot cas, a Catalunya, el pressupost públic dedicat a la cooperació és escàs. L’any 2025, s’ha xifrat en 95 milions d’euros, cosa que suposa entre un 0,1% i un 0,2% de les despeses de la Generalitat. És a dir, l’equivalent a 11,7 euros anuals per persona i any. Posar en perspectiva altres despeses també ajuda a copsar-ne la dimensió. Per exemple, el pressupost destinat a defensa del Govern espanyol per al 2025 és de 33.123 milions d’euros, equivalent a 674 euros per cada persona i any.

Fins i tot si ens cenyim a l’àmbit de les subvencions, podem observar que hi ha empreses que individualment han rebut ingressos públics per un valor fins i tot superior a tota la suma dedicada a cooperació. Per exemple, només l’any 2022 la metal·lúrgica CELSA va rebre 346 milions d’euros gràcies als fons europeus. Fins i tot són xifres que es queden petites al costat de les ajudes indirectes més genèriques que es donen a través de bonificacions fiscals, com ara les que rep cada any el conjunt de la indústria de l’automòbil o els propietaris d’habitatges de lloguer en l’impost sobre la renda. 

A banda de les xifres, des de les entitats de cooperació i justícia global expliquen que en tots els projectes són obligatòries les auditories externes, els indicadors d’impacte i les justificacions econòmiques. A diferència de les empreses subvencionades, no hi ha cap possibilitat de lucre amb els diners sobrants, ja que l’estructura i els estatuts de les entitats no ho permeten.

7. “Els ecologistes s’estan carregant la pagesia”

En els darrers anys, la pagesia ha protagonitzat fortes mobilitzacions per denunciar que està arribant a una situació límit. El debat social sobre les causes d’aquesta problemàtica és ric i complex, però per als altaveus de l’extrema dreta és ben senzill. Així ho expressava Santiago Abascal al Congrés dels Diputats: “La transició ecològica i l’Agenda 2030 són una amenaça de mort per al camp espanyol”.

Les valoracions polítiques sobre el paper de l’ecologisme poden ser múltiples i és cert que recurrentment hi ha tensions en debats concrets com ara la producció de carn o l’ús de pesticides. Ara bé: les grans organitzacions ecologistes no han tingut en cap moment el poder de dictar les polítiques del sector agrari. De fet, són constants les seves preses de posició que denuncien els diferents acords de la Unió Europea en aquest àmbit. 

A l’hora de denunciar el repartiment desigual d’ajudes de la política agrària comuna (PAC), s’han arribat a fer campanyes conjuntes entre entitats com Ecologistes en Acció i organitzacions de petits agricultors i associacions de consumidors, sota l’etiqueta Por Otra PAC. I en un dels acords econòmics més rellevants d’Europa per al futur de la pagesia, el de comerç amb el Mercosur, tant les organitzacions agràries com les ecologistes hi han mostrat una posició contrària. Cal tenir en compte, a més, que un dels principals problemes estructurals per a la viabilitat de l’agricultura és, precisament, la crisi climàtica que combaten aquestes organitzacions.

Les crítiques a l’argumentari simplista sobre el camp que utilitza l’extrema dreta han arribat també des de la Unió de Pagesos, sindicat majoritari del camp a Catalunya: “Utilitzen una argumentació pobra: és molt fàcil dir que vols ajudar els joves; però, perquè un jove es pugui guanyar la vida d’agricultor, has de lluitar contra la gran distribució i la gran agroindústria”, va denunciar Salomó Torres, membre de la Comissió Permanent Nacional de l’entitat, a La Sexta Columna.