Producte català: l’esquerra i el valor de la “proximitat”

Fa uns dies, en un menjador públic de la Generalitat, ens oferien de segon plat peus de porc o llom de porc. Vaig preguntar si la carn era ecològica. La resposta va ser: “No, però és d’aquí a la vora”. En aquesta resposta hi havia condensada tota una manera d’entendre l’alimentació. No importava tant com s’havia produït aquell aliment, sinó que es pogués presentar com a proper en l’última baula de la cadena. La resposta esborra d’un cop tot el cicle i model productiu. 

L’escena va tenir lloc en una jornada sobre circuits de comercialització alimentària a l’Escola Agrària de Tàrrega, integrada a la Xarxa d’Escoles Agràries del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació. Precisament per això resultava tan significativa. Aquell “és d’aquí a la vora” sintetitza una visió de la proximitat que està molt arrelada no només al Departament sinó en tot l’espectre polític, i que és enormement problemàtica. En aquest article em proposo explicar per què.

Aquesta visió de la proximitat és conservadora i fal·laç. Comencem per la primera qüestió. L’extrema dreta, si més no l’europea a partir de Le Pen, està fent un gir del negacionisme al xovinisme. Negar la crisi ecològica ja no és rendible, electoralment i políticament, com vincular-la amb els migrants. Com? Es tracta d’identificar tot allò que ve de fora com a dolent i el que porta la bandera nacional com a bo, i això s’aplica tant al comerç de mercaderies com a les persones. L’extrema dreta ha trobat en la proximitat la clau de volta per estendre la seva ecologia conservadora i farcida de prejudicis racistes. En la seva perspectiva, les emissions del metabolisme econòmic s’imputen només a l’últim tram de la cadena. Si la fàbrica (o la macrogranja o la infraestructura) està situada dins el territori nacional, rep l’aprovat climàtic; si està situada fora, no. I, si està situada en països com el Marroc, aleshores, a través d’un capciós joc de màgia comptable, rep tots els segells pejoratius que s’hi puguin atribuir.

Si només ens preocupem pel fet que el porc sigui “d’aquí a la vora”, estem deixant de banda el 95% del problema

Això ens porta a la segona qüestió. Per què és fal·laç aquesta visió de la proximitat? La idea que un producte és més o menys ecològic depenent de la distància entre la fàbrica d’on surt acabat i el punt de venda es basa en una ficció comptable. Recuperant el cas del porc, aquesta lògica deixa de banda que l’animal ha estat alimentat amb soja que ve del Brasil, cultivada en terrenys desforestats, amb un ús intensiu de pesticides i de fertilitzants sintètics que requereixen combustibles fòssils per fabricar-se, transportada a través de l’Atlàntic, processada en grans infraestructures al port de Barcelona i a fàbriques de pinso a Ponent, amb un ús molt intensiu d’aigua en tots els moments de la cadena, generant grans quantitats de N₂O, CH₄, NH₃ a través dels purins. Si després de l’última etapa d’especejament el porc recorre només 5 quilòmetres per carretera és, proporcionalment, irrellevant. Per ser més exactes, es calcula que el transport representa menys del 5% de les emissions associades a l’alimentació. Si només ens preocupem pel fet que el porc sigui “d’aquí a la vora”, estem deixant de banda el 95% del problema. L’important és el model productiu al llarg de tota la cadena, i això no es resol ni amb proximitat ni amb energies renovables, sinó amb canvis en la propietat i en la governança.

Genera més emissions relatives transportar una tona de pomes de Lleida a Barcelona per carretera que des de Sud-àfrica amb vaixell. Com pot ser? El transport per carretera genera més emissions que el transport marítim, tant en termes absoluts com relatius, i això és així per una qüestió d’escala: si un camió transporta un TEU (container estàndard), un vaixell de contenidors en pot arribar a portar 25.000. Si el transport internacional és problemàtic, no és per la distància en si com pels models productius als quals està vinculat: intensius en usos del sòl, en pesticides i fertilitzants sintètics, en destrucció de biodiversitat i depenent del dúmping laboral i fiscal. Però aquest article no és una crida al cinisme, ni tan sols a sumar una preocupació més als nostres hàbits de consum. Al contrari: és una crida a l’acció perquè els responsables de l’ecocidi no es puguin seguir legitimant a través de la bandera. Què necessitem per fer això?

En primer lloc, necessitem superar una visió simplista del que és la proximitat. Entre els estudiosos d’aquest concepte hi ha els que adopten una perspectiva estrictament espaciotemporal (distància geogràfica o temps de desplaçament) però també els que incorporen elements econòmics, socials i culturals: l’absència o el límit d’intermediaris, la relació directa entre productors i consumidors o el sentit compartit d’objectius. El Reglament 1305/2013 de la Unió Europea entén que una cadena de distribució curta és aquella “en la qual intervé un nombre limitat d’agents econòmics, dedicats a la cooperació, al desenvolupament econòmic local i a les relacions geogràfiques i socials de proximitat entre els productors, els transformadors i els consumidors”, i el Decret 24/2013, de 8 de gener, parla de la venda de proximitat com aquella feta “directament o mitjançant la intervenció d’una persona intermediària”. Aquesta perspectiva que supera la versió restrictiva del quilòmetre alimentari és positiva, però segueix sent problemàtica per dues raons: perquè no discrimina entre producció corporativa i agroecològica, dificultant la comercialització d’aquesta última per requerir intermediaris; i perquè oblida que els intermediaris no estan només després del node productiu, sinó abans: subministrant matèries primeres, fertilitzants sintètics, maquinària, biocides, combustibles, maquinària i llavors.

En segon lloc, encara més important, necessitem anar més enllà del restringit marc de la proximitat. De nou, l’important és el model productiu: què produïm i per satisfer quines necessitats socials, qui controla el procés productiu, qui ho produeix i en quines condicions laborals i ecològiques, i com es distribueix. Aquesta agenda porta el nom de democràcia econòmica. I és a partir d’aquesta premissa que podem construir una resposta emancipadora a la falsa disjuntiva entre el liberalisme globalitzador i el proteccionisme xenòfob.