Crític Cerca
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Entrevistes

Joan Subirats “Hi ha una sensació general de crisi. Esclaten problemes que s’havien ajornat durant el Procés. El sistema està petant a tot arreu”

Proposo a Joan Subirats (Barcelona, 1951), com ja vam fer amb Joan Manuel Tresserras la setmana passada, quedar per parlar de Catalunya. Punt. I tornar a fer preguntes obertes a propòsit per saber què preocupa un dels pensadors de referència de l’esquerra catalana de les últimes tres dècades. L’excusa de la trobada és el seu darrer llibre, La brecha entre saber y hacer (Cuadernos de Anagrama), però la conversa s’accelera, s’interromp i torna a accelerar-se amb la convocatòria d’eleccions anticipades de Pedro Sánchez. Quedem al jardí de l’Ateneu Barcelonès per fer un cafè. Hi surten els seus sospitosos habituals: les desigualtats socials, el poder local, els espais comunitaris, l’Estat del benestar, la immigració i… la intel·ligència artificial.

06/10/2026 | 07:00

Enmig de la convulsió i de les protestes, Pedro Sánchez avança les eleccions espanyoles. Com ho veus, des de la teva experiència?

Probablement ja no tenia gaires opcions més, després del rebuig als decrets d’habitatge per part del PP, de Vox i de Junts. Les possibilitats de continuar la legislatura estaven molt limitades, i pensar a aprovar ara uns pressupostos era una opció inversemblant. L’avançament electoral, en aquestes circumstàncies, sembla obligat. Les eleccions giraran molt sobre l’habitatge. De fet, jo crec que Junts també ha volgut precipitar les eleccions perquè veia que el seu protagonisme anava baixant… i, a més, segons han dit, en uns comicis al Congrés no tindria el rival de l’extrema dreta d’Aliança Catalana.

Tu has estat en consells de ministres amb Pedro Sánchez i el PSOE, i els coneixes bé. Quina nova idea-miracle pot tenir ara per sobreviure quan totes les enquestes auguren una majoria absoluta per al PP i per a Vox?

Les enquestes a escala nacional no li donen gaires possibilitats. Però hi ha dues qüestions que probablement ha tingut en compte. D’una banda, la qüestió de la crisi de l’habitatge, és clar. Però, d’altra banda, fixeu-vos que Pedro Sánchez en la roda de premsa per anunciar l’avançament electoral ha situat la seva reelecció en un marc global de conflicte sobre la democràcia. A ell li agradaria que les eleccions espanyoles no es donin només dins d’un debat únicament nacional… sinó que li agradaria situar-se a escala global. Ell sol plantejar aquests debats globals quan parla: els atacs a la democràcia, les conquestes socials en risc, el paper dels tecnooligarques, la seva batalla contra Donald Trump. De fet, sap que al novembre també hi ha eleccions midterm, en què el trumpisme se la juga. Aquests factors globals poden haver influït en Pedro Sánchez.

I, mentrestant, el gir de Pedro Sánchez agafa la confluència d’esquerres, a l’esquerra del PSOE, amb tots els deures per fer. No se sap qui formarà part d’aquest suposat Front Ampli, qui seran els candidats ni a Espanya ni a Catalunya, quin programa electoral conjunt poden tenir Sumar i Podem… Buf!

Els ritmes amb els quals s’estava reconfigurant a poc a poc tot aquest sector de l’esquerra hauran d’accelerar-se amb la convocatòria electoral. De vegades, això pot ajudar i precipitar coses: no aturar-se tant en els detalls i, en canvi, adonar-te que ens hi juguem molt. La confluència, per a mi, és inevitable, i hauria de ser amb la màxima unitat possible. El dubte és què passarà entre Sumar i Podem, que ja ha dit que farà unes primàries d’aquí a 15 dies, tot i que ara queda poc marge de temps per poder pactar les candidatures i les llistes.

El teu partit, Catalunya en Comú, on s’hauria de situar davant de tot aquest enrenou que hi haurà entre l’esquerra madrilenya?

Els Comuns han de ser-hi. Aquest Front Ampli té la dificultat que no se situa només en l’eix entre l’esquerra i la dreta, sinó en l’eix nacional i plurinacional. El Front Ampli ha de tenir candidatures autònomes, que ja existeixen i tenen la seva força i base social, en molts territoris de l’Estat, al País Valencià, a Andalusia, a Aragó… però també a Catalunya lògicament. Els Comuns aniran articulats amb el Front Ampli, però han de seguir com sempre defensant la seva autonomia i dinàmica pròpia.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“Està petant el sistema a tot arreu. El que passa a Alemanya o França és greu. El model social del 45 està en crisi”

Com veus Catalunya, avui, en un moment de tanta convulsió social, política, electoral…?

Avui han esclatat molts problemes que s’havien anat ajornant durant la ressaca del Procés. Ara tot peta: peten les Rodalies, peta el sistema educatiu i el sanitari, tenim la crisi de l’habitatge… Sembla que ningú havia pensat en el canvi demogràfic i el que implica el pes de l’atenció a les persones grans. Ningú havia pensat que ara, si no tenim immigrants, l’economia de serveis a Catalunya tampoc no funciona; però llavors hi ha qui no vol immigrants. Hi ha una sensació general de crisi del sistema. El Procés, on es van disputar temes molt importants, i el problema nacional és important, eh, no dic que no, però va convertir-se en una mena de pròrroga d’altres urgències que no es van assumir. El Procés ho va amagar tot.

Però això només passa a Catalunya…?

Està petant el sistema a tot arreu. El que està passant a Alemanya o a França és greu. El model social conquerit el 1945, després de la Segona Guerra Mundial, està en crisi. Mai havia passat a Alemanya que els trens vagin amb retard. El tema de les pensions està provocant crisis a França. El problema d’habitatge que tenim a Barcelona el pateixen en totes les grans ciutats europees. Tot i que s’ha de dir que hi ha llocs que estan millor preparats perquè, per exemple, Berlín, Viena o Copenhaguen tenen un percentatge molt gran d’habitatge públic o protegit, o cooperatiu, i aquí continuem amb el 2%, d’habitatge públic.

Tot està fatal.

El problema és que avui hi ha la sensació de suma zero. Abans, durant els anys de creixement econòmic, la sensació era que tothom guanyava: alguns guanyaven molt més, altres guanyaven poc, però tothom vivia millor que les generacions anteriors. Ara sembla que uns encara guanyen molt, molt més, i la majoria de la gent perd. Aquest conflicte està creixent. I en el tema de l’habitatge es concentra ara una mica tot. La casa s’ha convertit en un actiu financer que es revalora constantment. Però és també un dret que reconeix la Constitució advertint que no s’hi pot especular. Els governs poden actuar regulant, però amb els tribunals vigilant que no s’atempti contra la propietat. I, mentrestant, cada cop més gent sense casa i sense esperança de tenir-ne. És un conflicte de classe, i els partits hi responen des d’aquests paràmetres. Junts recupera el perfil de CiU i, tot i el perill que la cosa acabi amb el PP i Vox a La Moncloa, fa el que li diuen que faci aquells que vol representar.

El teu darrer llibre, La brecha entre saber y hacer (Cuadernos de Anagrama), comença així: “Vivimos tiempos inciertos, tormentosos, en que decrece la confianza en los políticos y en la democracia, ante el aumento de las situaciones de desigualdad […]. Las democracias están en el punto de mira por la falta de resultados. Se prometen muchas cosas, pero luego no se cumplen”. Desenvolupi aquesta tesi, doctor Subirats.

Fa uns anys, si algú parlés d’eficàcia i d’eficiència en polític, hauríem dit: “Bé, però això és molt tecnocràtic”. Ara resulta que l’eficàcia i l’eficiència en política són importants. Els resultats són importants per a la democràcia. I, avui, els resultats no estan a l’altura del que la gent creu que hauria de passar. És a dir, molta gent pensa: “M’esforço, estudio, treballo de valent, i, hòstia, no arribo a final de mes; les coses cada dia són més cares”. La sensació, en general, és que no progressem, que no anem a millor…

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“El gran perill que corren les democràcies en aquest moment és l’augment de les desigualtats”

Aquest és un any electoral, un any en què ens juguem molt, en les eleccions municipals i en les generals. Ja que parlaves de Mamdani… què haurien de proposar, segons tu, les esquerres en les municipals per guanyar?

Si ara em fessis definir ideològicament, diria que soc demòcrata. És increïble. Ha arribat el moment que ja vinculo les meves idees de progrés social amb el manteniment de la democràcia. Per a mi, però, la democràcia no és només votar cada quatre anys, sinó aconseguir la igualtat, la llibertat i la dignitat de les persones. Per tant, defensar avui la democràcia vol dir defensar uns valors contradictoris amb un sistema capitalista que genera desigualtat constant. De fet, el gran perill que corren les democràcies en aquest moment és l’augment de les desigualtats.

L’esquerra hauria de parlar més de desigualtats.

Podem posar l’esforç en elements materials molt concrets com l’alimentació, l’habitatge, el transport… Però, en aquests moments, el tema de fons és la desigualtat. El problema que tenim és el mateix sistema econòmic. És a dir, és molt difícil lluitar contra la crisi de l’habitatge sense regular i tocar la qüestió de la propietat privada. Si no es toca aquesta qüestió, és molt difícil modificar coses. S’ha de parlar de temes concrets, del transport, de l’habitatge, de l’alimentació o de l’escola. Però hem de posar en relleu que hi ha un problema de fons que continua essent allà: un sistema econòmic que genera desigualtat sistemàticament. Per això, crec que l’esquerra hauria de parlar més de propietat, i pensar en lògiques de propietat comunitària, cooperativa, col·lectives. No tot té per què ser propietat institucional.

Foto: IVAN GIMÉNEZ
Foto: IVAN GIMÉNEZ
Anterior Següent

“Quan el veí del costat té la música molt alta, truques a la policia. I la policia diu: ‘Ha provat de trucar al timbre i dir-li que abaixi la música?'”

I l’altra gran preocupació en un any electoral, a més del que faci l’esquerra, és l’ascens de l’extrema dreta que auguren totes les enquestes.

L’extrema dreta ve a dir-nos: “Hi ha gent que guanya i hi ha gent que perd. I nosaltres som els que guanyem i us direm com hem de fer les coses”. Ells creuen que la desigualtat és una cosa natural. I, per tant, els impostos serien, segons ells, un greuge contra els que s’han esforçat i s’ho han guanyat. En aquest sentit, crec que en la campanya electoral que ara comença el tema del conflicte global tindrà pes, i especialment el fet que les eleccions midterm als Estats Units siguin el 3 de novembre, al bell mig de la campanya d’aquí.

Però com podem desmuntar aquest discurs? Això ha penetrat molt en una societat on prevalen l’individualisme, la cultura de l’esforç i el sálvase quien pueda.

La lògica de l’extrema dreta és una lògica individualitzadora i populista des del punt de vista d’una comunitat que aplega, sota la bandera, els valors judeocristians que considera superiors i la identitat nacional. La lògica de l’esquerra ha de ser una lògica comunitària sobre la base de la proximitat i del frec a frec. El que en castellà en diuen el roce. Hem de construir comunitat amb la gent amb la qual portem els nens a l’escola, amb aquell amb qui compartim la sala d’espera del CAP, amb els que van amb tu al metro, amb la gent del teu barri per la Festa Major… Recuperar el contacte i el compromís col·lectiu.

A mi m’agrada molt, Joan, però sé que a molta gent no li agrada això de tenir contacte amb el diferent, amb el que és d’aquella religió, amb el que té uns altres valors culturals, amb el que parla una altra llengua…

Ens falta reconstruir la idea de nosaltres. Quan el veí del costat té la música molt alta, el que molta gent fa és trucar a la policia. I la policia diu: “Ha provat de trucar al timbre i dir-li que abaixi la música?”. I, probablement, no l’abaixarà perquè és un gilipollas. Però, mentre mantinguem la lògica de client d’una Administració, no ens en sortirem. L’Ajuntament de Barcelona podria fer supermercats més barats, sí. Però què passaria si, en lloc de pensar que serem clients del supermercat barat, féssim una cooperativa de consum o un súper comunitari. Coses com aquestes ajudarien a recuperar la idea de la gestió col·lectiva dels problemes col·lectius.

Tenim davant nostre, tota l’estona, tot i que no ho mencionem, la qüestió de la immigració. Com ens ho fem des de l’esquerra?

Mirem les escoles. Mirem el tema de la segregació escolar. Hi ha una tendència que fa que els nens i les nenes d’origen immigrant es concentrin en algunes escoles i no en d’altres. Si es deixa que el mercat operi lliurement… passarà que algunes escoles tindran el 90% d’alumnat nouvingut i d’altres en tindran un 10%. Aleshores, què es pot fer i, de fet, ja s’està fent? Els ajuntaments diuen a les escoles concertades que han de matricular alumnat migrant, i entre les escoles públiques, repartir millor aquest alumnat que pot tenir necessitats socioeducatives o socioeconòmiques. El nivell de segregació escolar a Catalunya és del 23%; a Barcelona, que ho ha treballat molt, és del 13%. I, amb la qüestió de la immigració, això que fem a les escoles es pot fer en tot. No hem d’esperar passivament que les coses passin i es podreixen, sinó que hem d’actuar amb uns valors i protegir la gent amb més dificultats.

Foto: IVAN GIMÉNEZ

“És preocupant l’actitud dels tecnooligarques. Aquí hi ha tot un debat sobre el futur de la democràcia”

El poder dels GAFAM (Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft) posa en perill la democràcia?

No és estrany que el president Sánchez fes referència als tecnooligarques en la seva intervenció en què convocava les eleccions. És una preocupació evident. Fa un any, el Govern d’Albània va anunciar que tindria una ministra creada amb intel·ligència artificial. Es diu Diella, que vol dir ‘sol’ en albanès, i assumiria la responsabilitat de la contractació pública per fer front a les crítiques pels escàndols de corrupció que afectaven el país. La manera d’evitar les crítiques era que les decisions les prengués una màquina. Com si la màquina no estigués prenent decisions sobre la base d’uns algoritmes, objectius i dades creats pels humans. Aquí hi ha tot un debat sobre el futur de la democràcia.

Com es regula, políticament, la intel·ligència artificial?

Aquestes grans companyies digitals no respecten la sobirania territorial ni dels estats. Quan era regidor de l’Ajuntament de Barcelona, vam tenir un problema amb Facebook. Vam trucar-los, com a govern de la ciutat de Barcelona, i ens van dir que, si teníem algun problema, ells responien davant d’un jutjat de Santa Bárbara, a Califòrnia, on tenen la seu. És a dir, un conflicte entre Facebook i l’Ajuntament de Barcelona es dirimiria davant d’un jutge a Califòrnia?

Els algoritmes importen.

La IA es nodreix d’unes dades i d’una informació que li donem, i depèn d’amb quins objectius ha estat programada. Però, és clar, això té molts biaixos. Per exemple, abans de prendre una decisió, pot considerar perillosa o problemàtica una persona només pel fet de ser immigrant. Les dades que té li diran que hi ha més immigrants percentualment que cometen delictes. Però no té en compte que molta gent que comet delictes ho fa perquè tenen més dificultats socioeconòmiques, i aquestes dificultats els porten a tenir més possibilitats de delinquir. La IA, però, només veurà en l’immigrant un factor de risc i potencialment delinqüent. I, potser, no li donarà permís per fer una determinada activitat.

“De vegades passa que el que hauries de fer des del punt de vista teòric i científic es fot hòsties contra allò que pots fer des d’un govern”

Estirem aquest fil. Tenim uns estudis científics i experts que ens donen moltes dades, tenim una administració moderna i, a més, no es pot dir que no s’hagin abocat diners a fer polítiques socials aquests últims 30 anys. I, en els últims 20 anys a Catalunya, a Barcelona i a l’Estat, no han governat majoritàriament la dreta ni l’extrema dreta. Tot i això, les desigualtats socials creixen i els problemes per arribar a final de mes persisteixen. Tu, Subirats, has estat als dos costats: fa 40 anys que analitzes polítiques públiques des de la universitat o l’IGOP (Institut de Govern i Polítiques Públiques) i, a més, has tingut responsabilitats a l’Ajuntament de Barcelona o al Ministeri d’Universitats. Què falla?

Ens han fallat els punts d’intermediació i d’intersecció. Cadascú va a la seva.

Com? Explica-m’ho que jo ho entengui, si us plau.

El sistema científic, siguin els sociòlegs o els experts en polítiques públiques, va per una banda, va fent estudis i arriba a conclusions. “Per millorar els resultats de l’educació a PISA, s’hauria de fer això”, diuen. Però el timing i la lògica dels governs, dels polítics, va per una altra via. Necessita transacció, pacte, hi ha molts interessos, s’ha de parlar amb els sindicats, hi ha valors i qüestions morals en joc, i també hi ha la necessitat de guanyar les pròximes eleccions. És dolent pensar en termes electorals? No. Un polític vol conservar el poder. Si és deshonest, ho fa per aprofitar-se’n, i, si és honest, ho fa perquè és l’única manera de transformar el món o de millorar la vida dels ciutadans. I, per tant, de vegades passa que el que hauries de fer des del punt de vista teòric i científic no és immediatament aplicable des d’un govern, sigui un ajuntament o sigui l’Estat. No sempre el que ens diuen els estudis i evidències és tan fàcil de portar a terme.

I falten recursos econòmics? Es diu que els problemes a l’educació es podrien solucionar si s’hi invertís, com diu la Llei d’educació, el 6% del PIB.

Insisteixo que l’important és la proximitat. Més complexitat i barreja de problemes necessita més proximitat per trobar sortides. Més poder local. Quan va morir Franco, la distribució de despesa pública a Espanya era un 88% de l’Estat i un 12% dels governs locals. Ara estem en un 51% de l’Estat, un 36% de les comunitats autònomes i un 13% dels ajuntaments. Tot el que afecta la vida de la gent, excepte les pensions i el subsidi d’atur, està en mans de les comunitats autònomes i dels ajuntaments. Amb els anys que vindran veurem més clar que s’han de reforçar els pressupostos i les competències dels governs locals.

Posa-me’n un exemple perquè s’entengui millor.

Ara estem tots al·lucinats amb Nova York, oi? L’alcalde, Zohran Mamdani, que té moltes més competències, està actuant sobre els problemes concrets de la gent: el transport públic, l’alimentació, les escoles bressol… Està posant l’èmfasi no tant en un missatge ideològic com en el fet de resoldre problemes concrets de la gent des de la proximitat.

Suma't a Crític!

Subscriu-te a partir de 6 €

Suma-t'hi!

Amb les quotes solidària i bàsica, t'enviarem a casa la pròxima revista en paper de Crític

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies