El retorn de la classe obrera

“Visca la lluita de la classe obrera” és un dels crits que més hem sentit les darreres setmanes a les mobilitzacions pel dret a l’habitatge. Milers de persones han sortit al carrer per denunciar que treballar ja no garanteix poder pagar un sostre on viure (ni tampoc poder omplir el cistell d’anar a comprar). Hi ha hagut acampades, manifestacions, assemblees, una convocatòria d’eleccions espanyoles el 29-N i una vaga general l’11-N. La vaga l’han impulsat els sindicats d’habitatge i, a més de sindicats com la CGT o la Intersindical, s’hi han acabat afegint CCOO i la UGT. Caldrà validar-ho el dia 12 amb les xifres de seguiment a la mà, però, per primer cop des del 1978, una vaga general pot esdevenir un èxit de masses sense el lideratge en primer pla dels sindicats majoritaris. La imatge d’una manifestació desbordant a les principals capitals de l’Estat espanyol sembla assegurada.

Hi ha molta gent jove mobilitzada arreu de barris, pobles i ciutats, desmentint el tòpic que tots els joves s’han fet d’extrema dreta. Una nova generació militant que està redescobrint que la política també consisteix a organitzar-se per defensar les pròpies condicions de vida. Una nova fornada activista que ha recuperat el sindicat com a eina de lluita, tant en la forma del Sindicat de Llogateres –avui punta de llança de les grans mobilitzacions– com dels sindicats d’habitatge que s’estenen arreu de pobles i de ciutats, així com del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya.

El 15-M va ser una revolta del “no ens representen; el moviment actual posa al centre qüestions materials i de classe

Hi ha qui parla d’un nou 15-M, i és cert que la imatge de les acampades a les places d’arreu de l’Estat espanyol hi connecta… Però el que està passant té diferències substancials amb l’esclat del 2011. Si el 15-M va ser una revolta del “no ens representen” –interpel·lant així una classe política desconnectada de la ciutadania–, el moviment actual posa al centre del debat qüestions materials i de classe: el conflicte entre propietaris i llogaters. Estem passant d’una política centrada en el relat a una política basada en les qüestions materials, i de formes d’organització líquides a un retorn de la política sòlida. Aquest gir té com a exemple principal l’auge del sindicalisme d’habitatge.

La reivindicació del sindicat com a eina de lluita

La reivindicació del sindicat com a eina de lluita és la gran novetat del cicle polític que s’està obrint. El sindicat és una fórmula basada en l’afiliació (que implica el pagament d’una quota per fer-lo independent del finançament públic), molt més orgànica i que remet a una qüestió de classe. El sindicalisme d’habitatge no és res que ens hàgim inventat aquí (els sindicats de llogateres tenen una tradició arreu del món), però en el cas català resta en la memòria la històrica vaga de lloguers dels anys trenta, impulsada per la CNT.

L’ecosistema del moviment per l’habitatge a Catalunya, però, és més complex del que pot semblar a priori. Una de les organitzacions més consolidades i amb més projecció mediàtica és el Sindicat de Llogateres. Fundat l’any 2017, compta amb més de 8.000 afiliats, ha sabut guanyar i donar visibilitat a victòries rellevants, com la de la Casa Orsola, i atraure al seu voltant figures públiques conegudes. Amb una aposta forta per la comunicació (només l’Instagram del Sindicat acumula més de 100.000 seguidors), també ha consolidat diversos portaveus amb àmplia presència als mitjans, com Carme Arcarazo i Enric Aragonès. Noves veus per a nous temps.

Més enllà del Sindicat de Llogateres, el moviment se sosté sobre una extensa xarxa de grups, d’assemblees i de nuclis arreu del país

Però també hi ha vida més enllà del Sindicat de Llogateres. El moviment se sosté sobre una extensa xarxa de sindicats, de grups i d’assemblees d’habitatge de barri i de poble. Són espais d’organització quotidiana que assessoren les persones afectades, aturen desnonaments i negocien col·lectivament amb propietaris, bancs i administracions. Una part important d’aquest teixit s’articula en la Confederació Sindical d’Habitatge de Catalunya (COSHAC), nascuda el febrer de 2025, que agrupa una trentena llarga de col·lectius i una cinquantena d’assemblees locals, incloent-hi el mateix Sindicat de Llogateres i diverses Plataformes d’Afectades per la Hipoteca (PAH). En aquest magma, les PAH, sorgides el 2009 arran de la crisi hipotecària, continuen sent una peça fonamental del mapa, amb trajectòries i arrelaments locals diversos i una activitat que fa anys que també aborda els problemes de lloguer i d’ocupació.

Al marge de la COSHAC i del Sindicat de Llogateres, però, ha emergit amb força un altre actor: el Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya, constituït el 2024 a partir de la confluència de diversos sindicats locals i vinculat al Moviment Socialista (MS). El seu impacte no és menor: compta amb 14 nuclis, situa la defensa immediata de l’habitatge dins d’un projecte polític explícitament comunista i se situa volgudament al marge de la resta del moviment, amb qui comparteix espais de coordinació i mobilitzacions, però també manté debats i tensions sobre com acumular força, quina relació establir amb les institucions i quin horitzó polític ha de tenir la lluita. I aquí, de vegades, salten guspires.

El retorn de les banderes roges

L’emergència del Moviment Socialista com a actor polític no ha de ser considerada una anècdota. L’MS (malgrat el nom, no té res a veure amb el PSC o el PSOE) és una nova organització política que se situa a l’esquerra comunista. Com va explicar CRÍTIC en aquest article, té una part del seu origen en una escissió d’Arran, l’organització de joves de l’esquerra independentista. Amb un llenguatge marxista clàssic, una estructura que recela de l’assemblearisme i una imatge molt cuidada, l’MS ha aconseguit atraure a les seves files centenars de joves al llarg dels darrers anys. Hi ha una imatge de les mobilitzacions recents que potser explica millor que cap altra el seu impacte: les banderes roges a les manifestacions. La seva presència expressa alguna cosa més profunda que un canvi d’estètica.

Els debats en el si del moviment per l’habitatge s’han fet intensos la darrera setmana, amb la decisió de l’MS de convocar una manifestació pròpia al marge de la marxa unitària amb CCOO i la UGT, a qui considera directament sindicats grocs. Àlex Appel, en aquest article a Horitzó Socialista, parla del “xantatge” de CCOO i de la UGT al moviment vaguístic unitari “per les capçaleres i la visibilitat”, i acusa el Sindicat de Llogateres de tenir un “trist paper de frontissa”. Aquests debats potser no transcendeixen al global de la societat, però no són anecdòtics i poden marcar el futur del moviment.

L’aparició del Moviment Socialista representa una esmena a la totalitat a les organitzacions que han gestionat el 15-M i el Procés

L’impacte social de l’MS potser és limitat, però té un significat profund des del punt de vista simbòlic: la seva crítica radical contra el “reformisme”, feta des d’unes formes d’organització pròpies del comunisme clàssic, representa una esmena a les formes organitzatives del 15-M i del Procés (i a les organitzacions polítiques que les han volgut representar, com els Comuns i la CUP). Si l’últim cicle polític es va caracteritzar per la cultura de l’autonomia dels moviments, l’horitzontalitat i la desconfiança envers les estructures polítiques de la vella esquerra, l’MS reivindica el retorn a una organització estable i una lectura materialista de la història.

L’emergència d’una nova generació activista

El més important de tot plegat, més enllà de debats interns, és que una nova generació està tornant a discutir sobre organització, estratègia i poder col·lectiu. I ho fa a partir de conflictes materials que afecten milions de persones. I en aquest context, les organitzacions que han gestionat políticament les mobilitzacions del cicle polític anterior (com els Comuns, la CUP o ERC) no estan tenint un paper central. Està per veure si aquestes estructures polítiques sabran o podran gestionar l’onada actual.

El moviment per l’habitatge actual no és necessàriament l’embrió d’un nou partit. Ni té per què ser-ho. Tampoc no hi ha garanties que la seva força actual es tradueixi en una hegemonia política futura. Però seria un error mesurar la importància del que està passant únicament per la seva traducció electoral immediata. Només cal recordar que el 15-M de 2011 esclata a les portes d’una campanya electoral per a les municipals (que a Espanya guanya el PP i a Catalunya CiU). I que les eleccions espanyoles de 2011 van ser les de la majoria absoluta de Mariano Rajoy. Això sí: al cap d’un temps van començar a passar coses. Les plaques tectòniques es van començar a moure, i res no tornaria a ser el mateix.

Potser no es veurà el 29-N. Però les plaques tectòniques es tornen a moure a la Catalunya del postprocessisme.