29/03/2021 | 07:00
A les tenebres de l’espai exterior del món laboral hi apareixen els autònoms: una part d’ells s’han convertit en els més precaris del segle XXI. En teoria, són treballadors per compte propi, professionals liberals o microempresaris, i, com a tals, no han estat reconeguts històricament com a part del moviment obrer clàssic. La crisi de la Covid-19, però, ha agreujat la situació d’uns treballadors per compte propi, que pateixen el pitjor dels dos mons: estan obligats a pagar la seva pròpia contribució a la Seguretat Social, siguin quins siguin els seus ingressos, i, a canvi, obtenen escasses proteccions socials i d’atur si es queden sense feina.
Les ajudes públiques en temps de pandèmia amb prou feines haurien suposat un alleujament per a un col·lectiu que creu que plou sobre mullat. D’una banda, les subvencions de la Generalitat de Catalunya van anar del fiasco de la primera convocatòria que només va beneficiar 10.000 persones i a la qual s’accedia pel mètode de first come, first served, fins a l’èxit relatiu de la segona, que de moment ha concedit ajuts de 2.000 euros per autònom, malgrat comptar amb unes condicions restrictives. D’altra banda, l’Estat ha proposat moratòries als pagaments de quotes als autònoms que puguin demostrar pèrdues importants, però en cap moment d’aquest any de confinaments i de tancaments obligatoris no ha reduït ni eliminat el pagament dels 290 euros mensuals de cotització mínima.
L’autoocupació és més alta en sectors poc qualificats i en zones de renda baixa
A l’Estat espanyol, hi ha 3.257.715 afiliats al règim especial dels treballadors autònoms (RETA), a data de 29 de gener de 2020. La xifra es manté pràcticament idèntica des de fa una dècada. A Catalunya, s’estima que hi hauria uns 549.000 treballadors autònoms. Però, en realitat, la xifra de milions de persones sota un mateix règim de cotització amaga realitats laborals, socials i vitals ben diferents.
Un 65% d’ells són homes, però el percentatge masculí baixa per l’entrada de més dones en aquesta figura legal. Per motius històrics, en el treball autònom hi ha sectors com l’agricultura, la construcció i el transport, que continuen sent molt masculinitzats. Les dones autònomes responen a un perfil diferent del dels homes, i generalment són més grans i estan millor preparades que la seva contrapart masculina.
En un 82%, són de nacionalitat espanyola. Si mirem el mapa dels països amb més autoocupació relativa, aquests solen coincidir amb un menor PIB. I a escala interna passa el mateix: l’estudi de la Fundació La Caixa El autoempleo involuntario y dependiente en España assenyala que el treball autònom és més gran a les comunitats autònomes que estan per sota de la mitjana del PIB, i que és més freqüent en els sectors de menor qualificació. En la mateixa direcció apunten les dades de l’Organització Internacional del Treball (OIT).
70.000 autònoms no arriben a facturar pel valor del salari mínim
A tot l’Estat, les persones que cotitzen al RETA paguen una tarifa plana de 60 euros el primer any, i, a partir d’aleshores, un mínim de 288,97 euros el mes, que és el cas d’un 52% dels autònoms espanyols. La resta trien cotitzar fins a 1.245 euros mensuals, amb la intenció de no rebre la pensió mínima un cop es jubilin, tot i que en teoria seria desitjable que els més grans de 47 anys augmentessin la seva quota, perquè, basant-se en els darrers anys, és com es calcula la futura pensió.
Segons les associacions professionals, a Catalunya uns 70.000 no arriben ni tan sols, un cop descomptada la cotització, a guanyar el salari mínim interprofessional. Un estudi d’El Periódico assenyalava que un autònom que estigui donat d’alta a la Seguretat Social en un epígraf professional on es factura l’IVA (la majoria) hauria d’ingressar uns 1.800 euros el mes només per arribar a guanyar l’equivalent a un SMI de 950 euros en 14 pagues a final de mes. Una xifra, però, que és poc habitual: segons dades del 2018 —any en què molts començaven a sortir de la crisi—, un autònom cobrava, de mitjana, 10.000 euros menys l’any que un assalariat.
És normal, doncs, que molts triïn no cotitzar més quan tenen una bona temporada, atès que la irregularitat en els ingressos obliga a estalviar, si es pot. El sistema de cotització, segons demanen les associacions d’autònoms, s’hauria de modificar per trams, i fer que el que paguen aquells que no arriben al salari mínim sigui una xifra similar a la de la tarifa plana o poc més, però amb menys prestacions.
Un 82% dels autònoms són persones físiques sense treballadors a càrrec
En aquesta línia va la reforma que prepara el Govern del PSOE i de Podem a l’Estat, que en teoria hauria de fer que les quotes mensuals baixessin per a 2,1 milions de treballadors per compte propi, però que, segons han publicat mitjans com El Economista, podria fer que uns 700.000 hagin de pagar més —tots aquells que superin l’SMI—, en concret fins a 433 euros el mes, sense que això impliqui d’entrada cap millora en les prestacions que reben. I, això, sense esmentar els problemes de tresoreria que pateixen els autònoms, que deriven de l’alt índex de morositat o de la tardança amb la qual es paguen les factures en determinats sectors, i que implica sovint pagar l’IVA que encara no s’ha cobrat. Ni tampoc entrar en el fet que el treballador autònom ha d’assumir sempre les despeses que causa la seva feina.
Ara bé, no s’ha de confondre el treballador autònom amb el petit empresari: els administradors d’empreses han de cotitzar per llei al RETA, però la seva és una realitat molt diferent. No és el mateix el senyor que té un bar familiar que el gerent d’una cadena de restaurants. Un mite que es fa córrer sovint és que els autònoms són generadors de llocs de treball, però això, a la pràctica, no és ben bé així: un 82% d’ells són persones físiques sense cap altre treballador a càrrec seu, i la resta tenen d’un a cinc assalariats. Precisament, els sectors on els autònoms han estat més colpejats per la pandèmia són l’hostaleria, el comerç i el turisme. En aquest cas, no és ja un tema de precarietat, sinó que el 20% dels autònoms d’aquests sectors directament han hagut de tancar a causa de les restriccions.
Manca de llibertat per establir les condicions de treball i tendència a l’autoexplotació
Hi ha altres casuístiques, que afecten sectors que, en canvi, funcionen cada cop millor: els riders es troben entre els més explotats. En altres àmbits, com el transport, i en sectors creatius com el periodisme o el disseny gràfic, sovint és el client qui fixa la tarifa, i el treballador no té cap capacitat de decisió, excepte acceptar-la o rebutjar-la. Els col·legis professionals no poden ni tan sols publicar taules de tarifes orientatives, perquè se suposa que això vulnera la lliure competència; però, a la pràctica, implica que, en els sectors on hi ha poques barreres d’entrada i hi ha més oferta que demanda, els clients tinguin la paella pel mànec quant a les tarifes i les condicions.
L’atomització que defineix el treball autònom evita que es puguin articular mesures de resposta col·lectives. Fins i tot, en alguns sectors de treball en plataforma, es dona la paradoxa que alguns falsos autònoms demanen que no es reguli la seva activitat per por d’una baixada dels sous. Els càlculs que ha elaborat l’associació Riders x Drets estimen que un treballador que reparteixi comandes durant 40 hores setmanals com a autònom cobrarà 888,39 euros nets, mentre que, si cobrés segons el conveni de logística, s’enduria 1.139 euros a casa; i, això, fent un nombre de comandes relativament alt, perquè un altre dels problemes del règim d’autònoms són els costos ocults d’hores dedicades a l’espera que algú faci un encàrrec, a pensar noves propostes, desenvolupar el negoci, etc., i que no tenen un rendiment monetari directe.
Des de Riders x Drets remarquen que es tracta de treballadors que sovint recorren a l’autoexplotació —treball set dies la setmana, cada hora de vigília que es pugui—, i que procedeixen de realitats laborals encara molt més dures que la nostra. La “societat del rendiment”, formulada per Byung-Chul Han, és formada per “homes emprenedors que només treballen i que ‘lliurement’ s’abandonen a l’autoexplotació voluntària”.
El capitalisme de plataforma no deixa de ser una manera de vestir amb una disfressa tecnològica aquesta realitat. S’estima que, si Glovo i Deliveroo no fessin recaure la contribució a la Seguretat Social en les espatlles dels qui treballen per a ells, haurien de desemborsar 100 milions d’euros que ara s’embutxaquen al compte de resultats. L’estudi de la Fundació La Caixa ja esmentat indica també que a Espanya la taxa de falsos autònoms, és a dir, que depenen d’un sol pagador, és d’un 3,6%, per sota de la mitjana europea. Per contra, la d’autònoms involuntaris —és a dir, que no ho serien si poguessin treballar com a assalariats— és per sobre: un 21%.
Més d’un terç dels autònoms plega abans dels tres anys
La xifra de treballadors autònoms a Catalunya pot pujar o baixar en uns 10.000 o 12.000 l’any, però crida l’atenció que se sol mantenir relativament estable en el temps. Des de CATC-UGT expliquen que, si en les situacions de crisi el treball autònom no disminueix, és perquè aquesta mena de règim de cotització es percep com l’única sortida per seguir desenvolupant una professió que abans es feia en l’estructura d’una empresa. Alguns, sí, s’acabaran convertint en empresaris, però un 51% ho fa per necessitat.
Segons la mateixa organització, només el 54% dels autònoms catalans fa més de cinc anys que exerceix la seva activitat. Un 11% és en aquest règim des de fa entre 3 i 5 anys. Un 19% fa entre 1 i 3 anys que s’hi ha donat d’alta (i, per tant, estan pagant la tarifa plana reduïda de 60 euros el mes). Però hi ha un 13% que no fa ni un any que forma part del col·lectiu. A aquests tants per cent, se n’hi afegeixen dos més: un 7% no arriba ni a cotitzar sis mesos com a autònom, i un altre 7% no arribarà mai a complir l’any.
La conclusió és que més d’un terç dels autònoms (un 34%) tanca la seva activitat entre sis mesos i tres anys després d’haver-la començat. El 15% que ha tancat abans d’un any no tindrà dret a la prestació pel cessament d’activitat, a la qual s’opta quan s’han cotitzat més de 12 mesos. Aquest és un dels motius que expliquen, als ulls d’entitats i d’estudiosos, perquè molts autònoms tornen a intentar-ho més endavant, o entren en la dinàmica de només donar-se d’alta quan acumulen uns quants treballs per facturar.
Els treballadors autònoms declaren nivells de salut i de felicitat molt inferiors als dels assalariats
No és estrany, doncs, que segons l’informe El empleo temporal y el autoeempleo afectan negativamente a los trabajadores”, també de la Fundació La Caixa, els treballadors d’aquestes modalitats reportin uns nivells de salut un 37% inferiors als de qui tenen un contracte fix, i que també tinguin índexs de satisfacció menors amb la seva situació econòmica (-7%), amb la feina (-9%), i en la felicitat, satisfacció general, i satisfacció amb el temps lliure (entorn d’un -15%). En definitiva, ser autònom és dolent per a la salut.
