23/04/2024 | 06:00
Com encareu aquest Sant Jordi? Il·lusió? Mandra?
Begoña Gómez: Cap de les dues entrem en els discursos escèptics amb el Sant Jordi. És una data molt important per a la indústria editorial a Catalunya. Jo sempre he treballat: d’adolescent feia de paradista a la llibreria de Tarragona on comprava i després vaig fer de reportera, fent la crònica de parada en parada, fent programes de ràdio…
Noelia Ramírez: És el meu dia preferit de l’any. Abans preparava un tema per Sant Jordi i me l’agafava de festa: no m’agrada treballar-lo; m’agrada gaudir-lo. Quan vivia a Madrid, ho vaig passar molt malament, i vaig instaurar la tradició de portar llibres i roses a la redacció. Anava sempre a una botiga de Malasaña i la dona ja se’n recordava de mi perquè era l’única persona que comprava roses aquell dia.
De petites éreu guanyadores dels Jocs Florals de l’escola?
N. R.: Jo sí, hi vaig guanyar amb un poema.
B. G.: Jo hi vaig guanyar més d’un cop i, quan no hi guanyava, m’ho prenia molt malament. Era molt dolenta en els esports i considerava que aquesta era la meva cosa: si algú m’ho prenia, m’ho estava usurpant. Ara visc molt intensament els Jocs Florals dels meus fills.
Begoña Gómez: “No em molesta que parlem de llibres de moda o que tothom discuteixi un paràgraf durant una setmana”
Els Jocs Florals estan sovint vinculats a una intel·lectualitat canònica. Com canvia aquesta visió de la cultura amb l’auge de la cultura pop?
B. G.: A mi no em sembla malament que el consum de llibres formi part del discurs cultural, de la cultura pop i de la conversa a les xarxes socials. Hi ha gent a qui la irrita perquè ho considera frívol, i en part és així, com quan les models apareixien llegint un llibre. Hi ha llibres que són significants d’imatge, i deixar-te veure amb ells es fa amb una intenció de mostrar. Però crec que això beneficia la literatura i la indústria editorial; no em molesta que parlem de llibres de moda o que tothom durant una setmana discuteixi un paràgraf.
Quan les xarxes socials estan una setmana seguida comentant un mateix llibre, pot semblar una conxorxa comercial. Com podem saber que no ho és i que aquella novetat val la pena?
N. R.: Els tuits t’animen a anar cap a aquell llibre; és contagiós. A mi em va agradar molt el que va passar amb Mariana Enríquez, que ha fet una gira per presentar el seu nou llibre, Un lugar soleado para gente sombría (Anagrama, 2024), com una estrella de rock. Normalment la gent es posa bully o cínica, però després hi ha fenòmens d’entusiasme compartit, com va passar també amb el xilè Alejandro Zambra. El llibre Microfísica sexista del poder (Virus, 2018), de Nerea Barjola, t’arribava com si fos de contraban i ara es traduirà a l’anglès. No ens agraden el cinisme ni l’esnobisme, catalogar si això és alta cultura o no.
B. G.: En el cas de Mariana Enríquez, la gent va anar a la biblioteca Jaume Fuster amb dues o tres hores d’antelació i ja hi havia cua; no hi van aconseguir entrada. Com pots estar en contra que una bona autora literària generi això? Has de ser molt cínic. D’altra banda, però, això fa opacs i deixa fora segells més petits perquè és el centre d’atenció. És evident que la indústria del llibre es mou per automatismes comercials i hi ha l’obsessió per trobar veus. Qualsevol fa un fil d’X (antic Twitter) exitós i li proposen un llibre; és fàcil ser cínic amb això. Però continua sent una indústria relativament innocent i portada per gent que estima el que fa, comparada amb altres àmbits com l’audiovisual o el periodisme. Qui hi treballa és perquè estima els llibres.
Begoña Gómez: “Abans, els caps et donaven un blog per premiar-te sense apujar-te el sou. Ara et diuen ‘vols fer el pòdcast de la casa?'”
Llavors predomina una visió innocent en el sector editorial?
B. G.: Una mica, totes dues: una d’innocent i una de lucrativa; tant els grans com els petits s’hi han de mantenir. Hi ha hagut el procés de concentració dels dos grans grups, i és difícil viure fora de Grup Planeta i Penguin Random House. La millor notícia els últims 15 anys en la cultura ha sigut el sorgiment i manteniment de segells petits. Són molt intel·ligents, estan molt al dia i moltes vegades passen la mà per la cara als grans grups editorials. Darrere d’aquestes històries d’èxit sempre hi ha una o dues persones apassionades i intel·ligents com Aniol Rafel, de Periscopi, o Eugènia Broggi, de L’Altra Editorial… És una indústria més pura del que sembla. Potser semblarem idiotes dient això, però a vegades un llibre triomfa perquè té una sola persona que hi ha cregut molt i hi ha posat molt entusiasme.
Enmig d’aquest puzle de segells, aterra el format pòdcast. Com canvia el pòdcast el concepte de la “bona cultura”?
N. R.: El pòdcast t’ha fet creure que les teves podcàsters de confiança són les teves amigues. Nosaltres portem 20 anys parlant de cultura en mitjans mainstream i no hem tingut la connexió que hem tingut després de dos programes. La desconfiança en els mitjans de comunicació provoca que les persones que et parlen a l’orella et generin confiança.
Les esquerres han rebut bé aquesta onada de pòdcasts culturals?
N. R.: Pablo Iglesias té el seu pòdcast! Naomi Klein diu que l’esquerra no ha sabut aprofitar el que estan fent els pòdcasts d’extrema dreta, que fan programes de tres hores a l’orella dient-te com has de viure. L’esquerra i el periodisme s’haurien de plantejar les formes com han de treballar perquè “te están comiendo la tostada”.
És vanitós el fet de promoure un format on parlar dels teus interessos?
B. G.: Posar-te davant del micro i creure que tens coses interessants a dir té alguna cosa de vanitat. Em fa gràcia quan el mainstream copia aquests formats. En el pòdcast hi ha una impostura d’informalitat quan les coses no ho són tant. La Pija y la Quinqui no són dues persones en una taula: tenen una superproducció al darrere. No deixa de ser part de com s’han desenvolupat tantes indústries; nosaltres ja ho vam viure amb els blogs. El blog va ser una manera de publicar de manera independent, i els grans mitjans van voler incorporar aquesta escriptura en primera persona i fora de la cotilla de les dinàmiques periodístiques. Els caps et donaven un blog per premiar-te sense donar-te el sou. Ara et diuen “vols fer el pòdcast de la casa?”.
Noelia Ramírez: “Per més que treballis, el sistema no et recompensa”
Les converses que ara es tenen en pòdcasts, abans on es donaven?
N. R.: Es donaven en newsletters, en blogs. En el món bloguer, abans de l’influencer, es buscava un famós. És la cosa nova; tothom vol aquest caramel. El problema és que està molt precaritzat; es paga malament; l’entusiasme n’és el motor. Nosaltres diem que ens dona beure, no per viure.
B. G.: Parlem de l’entusiasme en el sentit que hi va donar Remedios Zafra a l’assaig El entusiasmo (Anagrama, 2017). Ens queixem de moure’ns excessivament per l’entusiasme. No guanyem diners fent aquest pòdcast, però ens agrada fer-ho i creiem que estem fent un producte interessant. Tot i això, la indústria no hauria de recolzar-se en l’entusiasme dels professionals.
Quan vam entrevistar Andrea Gumes i Anna Pacheco, que presenten el pòdcast Ciberlocutorio, parlaven de l’autoexplotació a la qual se sotmeten, que moltes vegades no els permetia dir que no per por que no els tornessin a trucar. Ho compartiu?
B. G.: No som en el punt de voler ser a tot arreu; estem cansades de treballar. Ser freelance t’ensenya a monetitzar el teu temps i saber valorar què et val la pena i què no. Jo mai acusaré una persona que escriu gratis en un mitjà català independent si vol promocionar la seva firma. Culpo els mitjans que s’aprofiten de la seva firma per tenir veus fresques i no els donen ni un euro. Nosaltres, que tenim un lloc més estable, tenim la responsabilitat de no precaritzar la professió.
N. R.: Jo vaig passar per l’etapa que van passar elles, i ara estic en una posició privilegiada, amb contracte fix, i m’he adonat que el sistema, per més que treballis, no et recompensa. Estàs entregant la teva vida. Ara prefereixo anar a la platja que fer una entrevista.
El pòdcast Amiga, date cuenta sorgeix quan totes dues teniu feines estables. Quin és el motor que engega el projecte?
N. R.: Ens va escriure Andrea Gumes perquè féssim una secció al seu pòdcast Tardeo, però separadament, cadascuna la seva. La vam voler fer juntes perquè som amigues i ens feia il·lusió. Ens coneixem des de fa gairebé 20 anys. Totes dues escrivíem sobre temes similars i teníem interessos semblants, i la idea era parlar dels temes que comentem pel nostre xat, que ens fan enfadar, ens irriten o ens encanten.
B. G.: De seguida ho vam canalitzar en la idea d’explicar conceptes: conceptualitzar idees de sociologia patillera o d’anar per casa. Estar atentes a fenòmens digitals i de la cultura i la vida. No són tan superficials com poden semblar, però ens resulta fàcil codificar aquests fenòmens. Quan tens un concepte, veus la cosa, és més fàcil afegir-hi matisos, exemples, contraexemples, respostes… És important posar noms. Per exemple, quan Irene Montero va dir “cultura de la violació” al Congrés. Els nostres companys, els nostres caps, no coneixien aquest concepte i només fa dos anys! On éreu quan nosaltres estàvem escrivint 25 columnes sobre això? No heu llegit ni escoltat res del que hem fet en els últims anys!
Això segueix passant?
B. G.: I tant, i estan tan tranquils. Aquest neguit que nosaltres tenim, ells no el tenen.
N. R.: Hi ha un crepuscle de comunicadors i persones que viuen en la certesa, tenen un món on tot està tan solucionat que no es preocupen de veure res més. T’expliquen les batalletes de quan a la redacció tenien un whisky al calaix i tenien diners per a tot. Als anys vuitanta i noranta eren molt combatius i van estar en un sistema en què l’ascensor social va funcionar molt bé. A aquesta gent no li interessa saber el que tu vols, és una mica Àngels Barceló dient “us queixeu per tot”. No és per qüestió d’edat; és pel moment que s’està vivint ara; aquesta gent no es preocupa per intentar reformular-se perquè pensa que ell és fill de la meritocràcia. Fan fetitxe del fenomen, l’exotitzen.
A una part de l’esquerra la incomoda el vincle amb els mitjans convencionals.
B. G.: Tenim companyes de la nostra generació i més grans que no han volgut jugar a això, que ens han advertit que no caiguéssim al “gueto rosa” i s’han apartat dels temes del feminisme perquè consideren que és una manera que tenen els mitjans d’instrumentalitzar-te. Nosaltres no hem volgut apartar-nos del gueto rosa perquè són els temes que ens interessen i perquè pensem “si no ho faig jo, ho farà algú pitjor en aquest mitjà”. Jo he defensat posicions transinclusives a La Vanguardia i, quan va haver-hi l’avantprojecte de la llei trans, m’ho van demanar a mi. La vaig fer perquè prefereixo que aquesta visió estigui representada. No estic dient que jo la faré millor; però, si la faig, aquesta visió almenys hi serà.
N. R.: Hi ha un problema amb això de quedar-se a la trinxera, s’hi està molt còmode i tots pensem igual.
Continuem amb els conceptes d’Amiga, date cuenta. Un dels que han tingut millor acollida és “big coño energy” o “BCE”. A què fa referència?
N. R. i B. G.: És un terme que utilitzàvem amb el nostre grup d’amics. Neix de la feina de repensar-nos i deixar de mirar els homes i mirar les dones. Nosaltres som noies molt complaents, educades, que diem que sí, que demanem permís, donem gràcies… El BCE neix de les nostres carències i de la il·lusió que ens faria ser així, ties arrolladoras. No és exclusivament positiu: hi ha molta dona maligna amb BCE també; és un poder femení que passa per no dir tant “perdó”, “sisplau” i “gràcies”.
Portat al terreny de la política catalana, Laura Borràs en seria un exemple?
N. R. i B. G.: Laura Borràs té súper BCE, a cabals, se’l creu i l’exerceix.
Eva Baltasar?
N. R. i B. G.: Uf, Eva Baltasar també en té molt. Però és molt maca; tenir BCE no significa no ser amable.
Noelia Ramírez: “L’educació sentimental d’una generació mediatitzada és a través del que consumeix, veu i llegeix”
Un altre concepte que desenvolupeu en un programa és “geisha de la gentrificació”. Què és això?
N. R. i B. G.: Una periodista ens va parlar de la sensació que té la gent de Màlaga pel que fa a la gentrificació i la turistificació, que es barreja amb les seves vides sexoafectives i les aplicacions de cites, és a dir, com interacciona i com et relaciones amb una persona que està de pas per la teva ciutat. Una geisha és una persona que es veu involucrada involuntàriament en una dinàmica de gentrificació, turistificació i especulació immobiliària. Ets botxí i víctima a la vegada, perquè també fem aquestes coses quan viatgem a altres ciutats com Berlín.
“Femiflop” és un concepte que també heu explicat i que és molt actual.
N. R. i B. G.: Sí, és el desencant o la reacció a l’activisme feminista. El 2013, les artistes no volien dir que eren feministes i, en canvi, en molt poc temps sembla que la gent estigui molt cansada del feminisme. Una prova d’això que vam predir que el que passaria és que l’esquerra passaria de parlar de cultura de la violació a centrar-se en temes com “trencar el sostre de vidre” en el 8-M, que és el que ha fet l’Ajuntament de Barcelona. Ens va indignar perquè és ignorar una dècada de discursos que ja havien arribat al mainstream, tornar enrere de manera desinformada.
Al final esteu fent anàlisi social i política a través de la cultura.
B. G.: Nosaltres no entenem la cultura separada dels fenòmens socials. Sempre utilitzem referents culturals quan parlem de fenòmens sociològics, i de la cultura en parlem des d’un eix social.
N. R.: Steve Bannon, conseller de Donald Trump, deia que, quan conquistis la cultura, conquistaràs la política. A través del discurs cultural estableixes l’educació emocional i el marc mental de la gent. L’educació sentimental d’una generació mediatitzada és a través del que consumeix, del que veu i del que llegeix. Jo soc filla de la televisió, de les pel·lis i del que et passa en la vida; tot això construeix la teva educació sentimental.
Entre tota aquesta anàlisi, deixeu anar moltes referències que poden servir als vostres seguidors per a futures lectures. Quina ha estat la vostra última obsessió literària?
N. R.: Aquest any m’està agradant molt la feina de Cielo Santo; ho estan fent molt bé. Tenen la “Colección enlace”, en què fan un mirall entre una ficció i un assaig. L’assaig ha estat Traumacore (Cielo Santo, 2023), de Núria Gómez, que ha estat una de les nostres convidades al programa i l’hem espremut bastant perquè ha fet una molt bona feina sobre la lectura social de la sad girl theory i els traumes femenins. La novel·la mirall és Mercurio retrógrado (Cielo Santo, 2024), d’Emily Segal, que va ser una de les creadores d’una agència de tendències, k-hole, i que tracta d’una pronosticadora de tendències precària a Nova York en l’era de Trump i com la fitxen uns nois que tenen una empresa unicorn. Em recorda Valle inquietante (Libros del Asteroide, 2021), d’Anna Wiener, que parla de la fascinació per les conspiracions en el debat de xarxes, com han calat i per què estem així de dissociades.
B. G.: La meva obsessió per a aquest Sant Jordi no és gaire original, perquè serà (espero) un dels més comprats i regalats, La llamada (Anagrama, 2024), de Leila Guerriero, un exemple de com de captivador pot ser el periodisme si s’hi aplica tota l’alquímia de la literatura. Guerriero es troba amb una història tèrbola i fascinant i, sense forçar-ho i sense perdre de vista que al final és la història d’una dona, posa sobre la taula debats cabdals al voltant de la memòria històrica, la violència contra les dones, la doble victimització, l’herència familiar, el trauma, la bellesa… Ha estat rebut com una fita de la no-ficció i em sembla que ho mereix. A més, un dels gèneres que m’estan donant més satisfaccions lectores són els assajos híbrids filtrats per l’experiència, un gènere balder on caben llibres tan diferents com Libre (Anagrama, 2023), de Lea Ypi, o Ñu (Anagrama, 2024), de Pau Luque.
Hi ha alguna autora de qui us hagi agradat absolutament tot el que heu llegit?
N. R.: Rachel Cusk. He llegit tot el que ha escrit; li llegiríem la llista de la compra. També Annie Ernaux, Leslie Jamison, Nora Ephron, Eider Rodríguez, Emma Cline… I Montserrat Roig.
Hi ha algun best-seller que recomaneu?
N. R.: A tothom, sense importar el perfil: Demà, i demà, i demà (Periscopi, 2023), de Gabrielle Zevin. Entra bé a qualsevol persona; si no saps què regalar, aquest va perfecte.
Sovint la conversa literària es concentra en un autor o una autora. Quin autor considereu que ha merescut tota l’atenció que se li ha donat?
N. R.: Que s’hagi comentat i es mereixi encara més per mi va ser Poeta chileno (Anagrama, 2020), d’Alejandro Zambra. Em va agradar moltíssim, aquest llibre, sí.
B. G.: Quan s’escullen els llibres de l’any, no acostumo a estar-hi d’acord, però aquest any em va encantar Fortuna (Anagrama, 2024), d’Hernán Díaz. Entenc per què agrada als gatekeepers: és bastant cerebral i amb poca emoció; és difícil no admirar-se pel que està fent i de manera fàcil.
I que no se n’hagi parlat gaire?
B. G.: Agafar les regnes (La Segona Perifèria), de Kathryn Scanlan, i els relats de Deborah Eisenberg (Chai Editora). També ens va agradar Soy fan (Alpha Decay, 2023), de Sheena Patel. S’hauria d’haver fet més cas (a Espanya, perquè a França ja se n’hi va fer molt) de Los de Bilbao nacen donde quieren (Alianza, 2023), de María Larrea. Vull agafar també Caja 19 (Malas Tierras), de Claire-Louise Bennett: vaig sentir que la periodista Berta Gómez en parlava al pòdcast Demasiadas mujeres. També estem llegint amb molt d’interès Cookie Mueller (Los Tres Editores), i de còmic ens va captivar per la seva lleugeresa i subtilesa Alison (Errata Naturae, 2023), de Lizzy Stewart.
D’assaig què recomaneu?
B. G.: Traumacore, El derecho al sexo, d’Amia Srinivasan… Hi ha llibres que hem explotat tant que els citem tota l’estona, com tot el que escriu Sara Ahmed. Volíem destacar els segells petits: n’hi ha que publiquen assaig polític breu com Verso, Virus, Deskontrol, Bellaterra, Caja Negra… Ens estan ajudant molt perquè això ho teníem en anglès i ara tens una forma d’apropar aquests assajos. Lava Editorial està fent bona feina. L’Altra, Angle, Muñeca Infinita, Chai Editora, Tránsito, La uÑa RoTa… Moltes d’elles estan deslocalitzades, i això per mi és el més estimulant que està passant en la indústria editorial, gent amb olfacte i bones lectures fent coses cadascú des del seu lloc. Del Colectivo Bruxista ens interessa molt la recuperació que han fet d’Inés Palou, un relat vivencial de les presons femenines tardofranquistes (un tema que ens obsessiona) que té a la portada una foto de la nostra admiradíssima i estimada Pilar Aymerich.
Heu donat moltes referències que queden molt bé… Teniu algun plaer culpable?
B. G.: Jo no crec en el concepte de “plaer culpable” perquè, si et dona plaer, no és culpable. El que faig molt és hate reading d’articles i de llibres.
N. R.: A més, el shaming de la cultura és horrible. Jo soc una persona que està llegint a la vegada l’última novetat de Caja Negra i estic veient Mujeres ricas de Beverly Hills. A vegades caic en el prejudici de l’esnobisme quan de vegades es necessita un esnob en la teva vida.
