15/01/2026 | 07:52
Escriure el teu últim llibre deu haver sigut dur.
La veritat és que sí. Aquest tema no m’interessava a priori, però amb la meva parella volíem tenir una criatura i ens faltava un ingredient [riu], així que vaig començar a preguntar a les amigues que havien recorregut a la reproducció assistida i em va sobtar descobrir que no m’ho havien explicat tot. Aviat vaig veure que hi havia material per fer un llibre. No sembla una opció difícil, però en realitat ho és. La majoria de la gent ha viscut experiències molt dures i no se’n parla gens; moltes ni tan sols ho expliquen a la criatura. El llibre vol que no ens sentim tan solis en aquest tema.
El fil conductor és el relat d’una pèrdua. La majoria dels testimonis han experimentat com a mínim un avortament. I es descriuen moltes morts perinatals. Les taxes d’èxit que prometen les clíniques privades són mentida?
La seva propaganda diu que amb algunes tècniques tens un 99% de probabilitats d’embaràs. Però dues ratlletes al predictor no són sinònim de tenir una criatura. I menys a determinades edats, però això no t’ho diuen. Tampoc et parlen de l’impacte emocional del procés: l’estrès, la tristesa, el dolor físic. És com si no existís. I crec que això és perquè el patiment de les dones està molt poc valorat socialment. No importa que pateixin; el que importa és tenir la criatura. Però moltes dones em van confessar que, si haguessin sabut el que implicava, no ho haurien fet.
També reculls l’experiència d’algunes donants d’òvuls. Espanya és un dels pocs països on es permet la donació d’òvuls.
Tenim una llei molt permissiva, que les clíniques privades no volen que canviï perquè hi fan negoci. Tot i que la donació ha de ser altruista, paguen per compensar el cost del procés d’extracció. Però després cobren moltíssim més per un òvul. És clar que se n’estan beneficiant. I, de nou, no et donen informació sobre els riscos per a la salut a llarg termini, que són molt grans. Poques dones donarien òvuls si no se’n paguessin 1.000 o 1.500 euros. Si és altruista de veritat, que es faci només en la sanitat pública i que la privada no hi guanyi res.
“Són les parelles cishetero les que fan servir majoritàriament aquestes tècniques, igual que amb els ventres de lloguer”
Aquestes tècniques han permès que les persones LGBTI+ puguin tenir fills?
Hem d’anar amb compte amb donar-li aquest “vernís progre” del fet que ajuden aquest col·lectiu perquè, sobretot, ajuden les parelles cishetero que tenen dificultats. Passa igual amb els ventres de lloguer. Com que tenen una resistència feminista molt gran, es planteja com un dret dels homes gais; però, en els països on és legal, ho estan fent servir majoritàriament les parelles cisheterosexuals, en concret, les que tenen més poder econòmic i s’aprofiten de les feines reproductives de les dones pobres. Les lesbianes i les persones trans s’han espavilat històricament per tenir fills amb tècniques de tota la vida, com les inseminacions casolanes, que són molt fàcils i efectives.
A què es refereix llavors el sociòleg Miquel Missé quan diu que els drets reproductius de les persones trans han estat molts anys vulnerats?
Això és una altra qüestió. I una lluita que van fer junts el Miquel Missé i el Pol Galofre, el meu company. Fa uns quants anys, quan anaves a l’Hospital Clínic, que era l’únic lloc on podies tenir accés a hormones (una de les tècniques mèdiques que més persones trans fan servir, si és que en fan servir alguna), a les persones trans masculines no només se’ls oferia, sinó que gairebé se’ls demanava que es fessin una histerectomia, o sigui, que s’extirpessin l’úter.
Per quin motiu?
No és necessari, a menys que et ratlli tenir úter, tot i que per a la majoria de les persones trans masculines que conec això no és una preocupació, com sí que ho són els pits o voler tenir barba. A més, si et deixes els ovaris, el teu cos és capaç de produir hormones; però, si te’ls treuen, n’has de prendre i perds autonomia. Però, més enllà d’això, hi ha el fet que per transitar es cregui que has de perdre una part del teu cos, perquè tenir-la et fa menys home o menys dona. I això, per sort, està canviant. Ara mateix, si vas al servei Trànsit de la Generalitat, ningú et diu que et treguis res. Quan pensem en les persones trans, hi ha una essencialització del cos molt bèstia. Passa amb les dones trans, si tenen penis o no. O amb les criatures intersex, que se les opera al néixer perquè es conformin a la norma, sabent que pot afectar la seva capacitat reproductiva i el seu plaer sexual.
“Vull relacionar-me amb el món des de la categoria no binària. Quan no et saben ubicar, no poden tenir prejudicis”
Fa uns anys vas anunciar públicament que eres una persona no binària. Per què?
Per a mi, no és una qüestió d’identitat, sinó de relacions. He intentat ser una dona que contradiu la norma i he estat molt bé en aquest espai de lluita. Però ara estic provant una altra via, vull relacionar-me amb el món des de la categoria no binària. Em vull divertir més amb el meu aspecte, amb les meves relacions i que els a priori per estar dins d’una categoria o una altra no siguin tan bèsties. El meu aspecte s’ha masculinitzat en els darrers anys i és, diguem-ne, ambigu. Quan no et saben ubicar, no poden tenir prejudicis. Si t’hi fixes, el primer que fa la gent quan coneix algú és tractar-li d’una manera o d’una altra segons el gènere.
Per exemple, en el teu llibre A contrapel (Destino) parles de la pressió social que senten les dones per depilar-se.
Els pèls simbolitzen el meu fracàs absolut com a dona. Jo pensava que podria anar amb faldilles i pèls a les cames, però no vaig poder. Només quan m’he desfet de l’etiqueta de dona, ha marxat la vergonya. I també he notat un canvi d’expectatives al meu voltant, que és interessant.
A part de l’aspecte, què s’espera d’una dona?
Imagina’t que vas sola pel carrer de nit i sents unes passes. Si veus una persona que generitzes en femení, segurament estaràs més tranquil·la. I amb raó, perquè, si mires les estadístiques, és molt més probable que et faci mal un home. Això condiciona com ens relacionem. Un altre exemple: si a tu et generitzen com a dona, s’espera que siguis molt més simpàtica, emotiva, empàtica. I, quan se’t generitza en masculí, és un descans, perquè ja no tens la pressió de somriure ni de res. Ara, quan se’m generitza en masculí i somric massa, xoca. Perquè a mi se m’ha socialitzat com a dona tota la vida i tinc tots els tics incorporats d’intentar que no s’enfadin amb mi o de moderar la meva opinió.
“L’escola és una màquina piconadora del gènere. Hi ha moments durs per a les famílies que no estem educant segons la norma”
Heu optat per criar la vostra criatura sense classificar-la com a nen o nena.
Ara ja ha decidit el seu gènere i nosaltres li parlem amb el que ha escollit perquè, òbviament, volem que aquesta personeta pugui fer el que vulgui.
Amb quatre anys ja va sentir pressió?
L’escola és una màquina piconadora del gènere. Entre els quatre i els vuit anys, no només és important ser dins del binari del gènere, sinó que facis el que s’espera del teu gènere. A Feminisme de butxaca [Angle Editorial, 11a edició, abril de 2024] explico que, a partir dels quatre anys, si ets un nen no pots dir que t’agrada el rosa. Per a les famílies que no estem educant segons la norma, aquest és un moment dur, perquè el que expliques a casa xoca amb el que hi ha fora, i tu vols que la teva criatura estigui còmoda en la societat. Tinc moltes amigues que es desesperen quan els seus fills, que portaven els cabells llargs, se’ls volen tallar. Segurament, perquè estan patint violència o perquè volen entendre’s com a part d’un grup, perquè el seu pare porta els cabells curts, com el tiet o l’avi. Situar-me com a persona no binària també va tenir molt a veure amb la criança i amb decidir que aquesta personeta pogués explorar sense la pressió del gènere constant. No podia posar la meva criatura en una situació difícil i no fer-ho jo.
En el vostre cas, convertir allò personal en polític ha suposat molta exposició als mitjans. Això no té un preu molt alt?
Per això vam marxar a Chicago [riu]. Quan el Pol es va quedar embarassat, em va demanar si ho podíem convertir en una qüestió d’activisme i aprofitar la visibilitat que tenim per posar sobre la taula que un home trans pot gestar una criatura. Ja sabíem que seria difícil.
Sortir de la norma comporta violències?
A mi se m’ha tolerat molt bé com a feminista dona; però, com a feminista de gènere no binari, no tant. Una cosa és fer un discurs trencador des d’un gènere identificable, que és digerible per una part molt àmplia de la societat, i l’altra és qüestionar els pilars fonamentals de l’estructura social. Això ja és més complicat. De tota manera, la violència que jo pateixo és mínima, perquè estic en una situació privilegiada: el meu entorn és respectuós amb el que he decidit. L’esperança de vida de les dones trans és molt més baixa perquè les maten, i en determinats contextos, molt. També pateixen unes taxes d’atur desmesurat.
“Contra quins drets atempta que hi hagi persones que decidim viure el gènere des d’un altre lloc? Contra cap”
Per què creus que molesta tant la gent que hi hagi trans o persones no binàries?
Qüestionar les normes de gènere està en el fonament de les creences de moltíssimes persones. Quan tu desestabilitzes això, desestabilitzes els seus valors. I és més fàcil qüestionar els valors dels altres que els propis. Jo tinc amistats que no entenen el tema del no binarisme; però, si els demano que no em parlin en femení i utilitzin la “i”, ho fan. Em sembla una actitud pràctica, no els ve d’una vocal [torna a riure]. Contra quins drets atempta que hi hagi persones que decidim viure el gènere des d’un altre lloc? Contra cap. En tot cas, fem espai perquè tothom pugui viure les seves identitats de manera més relaxada. Especialment, els homes cisgènere, que tenen menys llibertat per explorar la seva feminitat, que els fa molta falta. M’estranya que no ho estiguin lluitant més.
Observes molta resistència a utilitzar el llenguatge no binari?
Hi ha un purisme lingüístic que diu que això de la “i” va contra la norma. Però justament la nostra llengua diu que s’ha de concordar amb el gènere. Si ets una dona, et parla en femení i, si ets un home, en masculí. I, si no ets ni femení ni masculí, has de concordar amb aquest gènere. Llavors venen els que diuen que el català ja té prou problemes perquè ara hi afegim el tema de la “i”. Doncs potser un dels problemes és que no som prou flexibles.
Al cap de poc temps d’arribar a Chicago, va guanyar Trump. Com heu viscut els seus atacs a la comunitat trans?
A Chicago, per sort, hi ha molta resistència. Hi ha un suport molt explícit a la comunitat trans, però també a la població migrant. Per exemple, a l’escola pública on va la nostra criatura, la gent s’està organitzant contra les detencions irregulars. Crec que des d’Europa ens mirem amb superioritat moral el que passa allà i ens oblidem dels nostres CIES, de Frontex o de les detencions de la policia pel perfil racial. Això passa cada dia a casa nostra, i no hi estem oposant gens de resistència.
“Potser hem d’acceptar que el català no és una llengua minoritzada, sinó minoritària”
A la Universitat de Chicago, coordines el Programa d’Estudis Catalans. Com és ensenyar llengua i literatura catalanes en un altre país?
A mi m’ha anat molt bé veure que s’estudia amb curiositat i sense prejudicis, com el francès o el crioll haitià. Sortir de l’excepcionalitat constant m’ha permès parlar de Víctor Català amb la mateixa naturalitat amb què se’m va explicar Flaubert. És molt saludable desfer-se una mica del pes aquest de mirar-nos el melic tota l’estona. Som una cultura com qualsevol altra i constatar que és interessant sense tenir-hi cap lligam ha fet pujar la meva autoestima pel català.
Les últimes dades indiquen que el català només és la llengua habitual d’un terç de la població.
Potser hem d’acceptar que el català no és una llengua minoritzada, sinó minoritària. A mi m’agrada el discurs anticatastrofista de la Míriam Martín Lloret. No tinguem coll avall que el català es perdrà i assumim que sempre hi haurà algú interessat a parlar-lo. Potser és més fàcil lluitar des d’aquest escenari de possibilitat. D’altra banda, la teòrica de la didàctica de la llengua Bonny Norton diu que un dels elements més importants a l’hora d’aprendre una llengua és sentir que pots formar part de la seva comunitat imaginada de parlants. Si no t’hi veus, perquè ets una persona de gènere no binari o una persona racialitzada, és molt difícil que t’hi apuntis. Si no canviem això, ho tenim molt cru.
